divendres, 11 d’octubre de 2013

Falta molt?


Il·lustració de Raquel Aparicio. Del curtmetratge  "La Reina de la Neu", disponible a >benecé online

Els nens no senten el pes del passat ni tenen por del futur: viuen el present intensament, i una de les coses que més m’agraden és veure’ls disfrutar cada moment com si fos únic i irrepetible.


Per Núria Ferré 

Els nens no tenen la mateixa noció del temps que nosaltres; la paciència no està entre les seves principals virtuts. Si un dilluns al matí goses exclamar en veu alta: “Aquest cap de setmana anirem al cinema!”, ja saps que t’espera una setmana amb la mateixa pregunta repetida dia rere dia com si fos un mantra tibetà. 

“Quin dia és avui?” “Quan falta per al cap de setmana?” En general, el cinema els apassiona, i que consti que les crispetes no són l’únic al·licient per fer-los sortir de casa. La possibilitat que els nostres fills s’estiguin una hora i mitja asseguts i concentrats davant la gran pantalla també ens motiva a nosaltres, que hem de saber aprofitar aquesta fascinació que ells senten per fer-los entrar en nous mons i espais comunicatius i culturals. 

“Deixar la Wii per anar al teatre? Quin pal!” Si el nostre fill té 9 anys i no vol anar a veure La princesa que volia ser ballarina i el tutú màgic, potser és que no hem escollit bé la proposta, i som nosaltres els que ens hem de posar les piles. Afortunadament, l’oferta ha millorat molt els últims anys. Companyies de teatre, de titelles, de dansa o musicals, ens presenten propostes atrevides, innovadores, divertides, que no representen una tortura per al públic adult. Fins i tot festivals consolidats han sabut veure la importància d’aconseguir petits espectadors que amb una mica de sort quan creixin es convertiran en espectadors adults. La il·lusió de tot pare modern addicte al Sónar és que arribi el Sónar Kids. Intentar compartir amb ells allò que a nosaltres ens agrada, allò que ens apassiona, és l’única manera de transmetre’ls una emoció, i no una obligació. Quan són menuts són esponges, tot ho absorbeixen, sense prejudicis, i així comencen a formar el seu criteri i els seus gustos. Però, alerta, que no per força han de ser els mateixos que els nostres. 

Si els vostres fills no són fans de Bola de Drac, han superat el Doraemon i llegeixen Geronimo Stilton, és millor que no us vestiu de Chihuaca i princesa Leia per portar-los al Saló del Còmic. No els convertireu en lectors de manga: com a màxim els traumatitzareu per a tota la vida. Sortir en família s’ha de poder guardar en el record com una experiència positiva, i per això cal lluitar contra alguns elements aliens al món de l’espectacle. Fer aixecar una filera d’espectadors tres vegades en una mateixa hora no és una bona idea. Si els vostres fills són dels que tenen necessitats fisiològiques urgents cada deu minuts, millor que trieu sempre seure al passadís. Una vegada, un home que tenia assegut al darrere durant una funció al Capitol, es va aixecar quan va acabar l’obra i em va venir a felicitar pel comportament dels meus fills, i em va confessar, avergonyit: “Perdoni, però quan els he vist entrar no les tenia totes.” “I jo tampoc”, vaig pensar, però per sort la vaig encertar en l’elecció. L’obra era 39 esglaons, amb Jordi Rios, David Olivares, Mireia Portas i Abel Folk, i no era una obra dirigida especialment al públic infantil, però com que era una adaptació humorística de la pel·lícula de Hitchcock, sabia que els podia agradar. 

Tant és així que encara me’n parlen, un any després, i m’expliquen els mateixos gags que jo ja gairebé ni recordo. Les experiències positives els queden ben guardades a la memòria, al racó del cervell on conservem les emocions. I les emocions, segons el catedràtic de lingüística Sebastià Serrano, són les que mouen el món. L’altre dia vaig anar a veure l’exposició de Chema Madoz a La Pedrera Ars combinatoria. Aquest fotògraf ens proposa un joc, a l’estil de Joan Brossa: la realitat no és el que sembla. Imaginació, poesia, disseny, enginy a l’abast de tots els públics. Arrisqueu-vos, les lectures que els vostres fills poden fer de l’art de Chema Madoz segur que us sorprendran. 
 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada