dijous, 31 d’octubre de 2013

L'efecte "Ratatouille"


Imatge de l'espectacle "El rei de casa" dels Farrés Brothers i cia. Curtmetratge disponible a >bnc online i en DVD a la botiga

Encara que no sigui l’alegría de la huerta, no em considero un home prou sorrut per tenir els records tan enterrats com el crític d’aquesta brillant pel·lícula. Amb tot, la memòria és múrria, i li agrada jugar a fet i amagar.

 
Per Jordi Palet, autor i director de teatre. Membre de Farrés Brothers i Cia.
Si no has vist la pel·lícula, salta’t aquest paràgraf: El senyor crític observa amb menyspreu l’àpat que li ha preparat aquell cuiner malgirbat, ajudat d’estranquis per un xef de mig pam. El client, prepotent, arrogant –i un punt amargat–, agafa la forquilla, punxa una espurna del plat i se la posa a la boca. Immediatament entrem dins el seu cap amb un ‘zoom’ que ens mena directament a la seva infantesa, a aquella menja exquisida anomenada ‘ratatouille’ que cuinava sa mare quan ell era petit. A través del paladar, els records d’aquell passat feliç afloren i fan canviar el caràcter de l’home sorrut. 
O a la campaneta de la ning-ning, jo l’amago i no la tinc: una imatge porta a una altra, fred-fred, com en un joc de pistes, fred-fred, com les pel·lícules de misteri, tebi-tebi, o les sèries de policies, calent-calent, com el Magnum, calent-cremant, que quan fèiem vuitè d’EGB podíem mirar si havíem acabat els deures. El seu cotxe, les seves camises, en Higgins i els seus gossos, formaven part d’aquell imaginari de ficcions on els adults es refugiaven. Com Dallas, però Dallas era un rotllo. I no m’ho deixaven mirar. 
A vuitè ja érem una mica ganàpies, i els ulls se’ns n’anaven cap a altres geografies (calent-calent), però recordo perfectament que continuàvem anant al teatre, des de l’escola amb Pedagogia de l’espectacle, o amb Rialles o La Xarxa si era diumenge o festa de precepte. Imaginar-se avui un nen de 14 anys anant a veure “un infantil” és quasi un despropòsit, però als vuitanta, en la gloriosa època del pa amb xocolata, formava part de l’extraordinari quotidià. 
Rebobino una mica més la cinta de casset i em ve al cap el primer cop que vaig arribar amb la punta dels dits a obrir l’aixeta del lavabo (que feia mal al pit, però em feia sentir gran), o el dia que vaig aprendre a xiular (que baixava per l’escala de casa), o el primer cop que em vaig cordar sol les sabates. O Planeta imaginari, o mossèn Ramon taladrant, o les gravacions de cançons i diàlegs impossibles amb aquell magnetòfon d’halterofílic.
També apareixen, connectades per secretes inconnexions, imatges de les vacances a Coma-ruga amb la padrina Marieta, les trobades amb els cosins, dibuixos i dictats a l’escola, papers pautats, ma germana venint-me a buscar a mitja classe perquè s’ha mort el padrí, les aranyes al roser del pati, l’olor de pernils al salador de Can Palet. I entre els pessebres eterns del meu pare, sonen les músiques dels meus germans i els versos de ma mare. 
Discretament, enmig de tot això, sempre hi ha el teatre. A Ullastrell vaig veure (i viure) el grup amateur de rigor, però també Els Estaquirots, el Teatre Mòbil, L’Estenedor, Marduix, La Trepa, Titelles Babi, Els Aquilinos, el Mag Magoo… i, evidentment, el Fakir Kirman, personificació de l’apoteosi kitsch. 
No sé si és per això que ara em dedico, entre altres coses, al teatre per a tots els públics. Però la il·lusió que em balla pel cap, l’engranatge que em mou, és que algun nen, o alguna nena, camuflat entre els seus records, en guardi un de quan va anar al teatre. 


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada