dimarts, 19 de novembre de 2013

Apocalipsi bebè

Imatge de l'espectacle "El rei de casa" dels Farrés Brothers i cia. Curtmetratge disponible a >bnc online i en DVD a la botiga

L’arribada del primer fill és una explosió caòtica de canvis per a tota la vida. Una aventura que t’exigeix ser fort, però que alhora està carregada de recompenses inimaginables.

Per David Barón. Guionista
Sempre m’han agradat les pel·lícules apocalíptiques. Ja sabeu: aquelles en què una escassetat sobtada de petroli, una invasió extraterrestre o una horda de zombis porten la humanitat a una situació límit. El que més m’agrada d’aquest gènere és la manera com canvien els valors preestablerts que la societat dóna per inamovibles. Els personatges d’aquestes històries fan coses que no farien mai de la vida si no s’hi veiessin abocats per les circumstàncies. 
L’arribada del primer fill, una nena en el meu cas, m’ha suposat un procés semblant. Tant, que m’atreviria a dir que els bebès són apocalipsis a petita escala que ens posen a prova des de fa milers d’anys. M’explico. Per començar porten incorporat de sèrie un software de tortura capaç de privar el son dels pares durant incomptables nits. No és una privació total -això seria massa fàcil-, sinó intermitent. De vegades, fins i tot, et permeten assolir aquell moment dolç, a mig camí entre la consciència i el somni, i llavors, justament quan comences a descansar, sents aquell plor agut que fa que t’incorporis com un soldat d’elit. La primera nit no passa res, la segona aguantes, però a partir de la tercera vols fer-te una samarreta que digui “Herodes, jo t’entenc”. 
També tenen el poder d’esborrar selectivament la ment dels pares. Introdueixen als nostres cervells un còctel de sentiments dissenyat per suprimir tot allò incompatible amb ells. Sense saber molt bé com, ja no penses en aquells sopars amb els amics, ni en aquell festival que no et perds des de fa anys, ni en aquelles sessions de sèries després de sopar. No és que t’ho prohibeixis, és que, senzillament, s’esvaeix. 
Ara bé, no tot són subtileses. Les bones apocalipsis han de disposar d’escenes arriscades i d’acció. Els petits aporten emoció a la història gràcies a la seva artilleria d’armes químiques, desaprofitades pels governs de l’eix del mal. Ataquen quan menys t’ho esperes, enmig d’un canvi de bolquer o justament quan t’has deixat el kit de supervivència al cotxe. Mai saps quan pot succeir. Emoció, sempre emoció... d’emoció, no en falta mai. El més curiós de tot és que, com a contrapunt, doten els seus cuidadors de petits superpoders en benefici propi: resistència extrema al cansament, oïda ultrasònica per detectar qualsevol canvi en el patró en la seva respiració -no cal estar despert per fer-la servir-, pols de cirurgià a l’hora de dipositar-los al bressol com si fossin una bomba de rellotgeria o capacitat per fer coses inversemblants amb un sol braç mentre s’acomoda el nadó a l’altre -com ara mecanografiar part d’aquest article, per exemple-. 
No vull espantar ningú. De fet, animo tothom a tenir una expectativa catastrofista de la paternitat. Crec que és la millor manera d’emportar-se una grata sorpresa un cop t’hi trobes. Setmanes després d’arribar la criatura, és possible que algú digui que potser no n’hi havia per tant. Hi estic d’acord. I és que, si una cosa fan les històries apocalíptiques, és recordar-nos que, quan les regles del joc canvien de manera sobtada, les persones ens transformem ràpidament per tal d’adaptar-nos i sobreviure. Un cop passat el tornado o l’atac nuclear que ho ha destruït tot, al final d’aquestes pel·lícules, acostumen a donar-nos esperança amb un bri d’herba que creix enmig del desert o amb una sortida de sol amanida amb una música orquestral i emotiva. En el cas que ens ocupa, jo mai oblidaré la primera rialla de la meva filla. La va fer a altes hores de la matinada. No va haver-hi arranjaments del compositor de moda però, només per aquells breus segons, vaig entendre que la meva particular aventura valia de sobres la pena. Així que em reafirmo en el que comentava al començament: com m’agraden les pel·lícules apocalíptiques. Són les meves preferides.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada