dijous, 28 de novembre de 2013

Parc o "txiquiparc"?

Cada cop se celebren més festes d'aniversari infantils als parcs públics. Darrerament s'ha dit que cal demanar permís a l'Ajuntament i que fins i tot en algun cas s'ha arribat a suspendre la festa. Espero que això de la suspensió de la festa sigui una llegenda urbana perquè, imaginar-me una patrulla de guàrdies amb pistola despenjant banderetes dels arbres i rodejada de nens plorant, seria una escena deplorable digna del comissari Torrente. A més, aleshores hauríem d'anar tots al "txiquiparc"?


Per Xavier Romero. Guionista

L'altre dia vaig anar a la festa d'aniversari de l'Íngrid al parc de l'Espanya Industrial. Banderetes sota una ombra, sandvitxos, fanta, ganxets i cervesa per als pares per celebrar que feia 7 anys.

M'agrada aquesta manera de fer servir els nostres espais públics. Trobo que contagia alegria. I si a sobre tens la sort que al parc hi ha plataners centenaris, com als curtmetratges francesos de les festes de poble, pots arribar a sentir un benestar que sona a música d'acordió.
El que va començar fa uns anys com una cosa poc comuna està esdevenint cada cop més freqüent. Famílies que abans ho celebraven a casa en "petit comitè" s'han apuntat a convidar tota la classe i a muntar-ho conjuntament amb altres nens que també fan anys els mateixos dies. De manera que ja no és estrany trobar els caps de setmana que se celebrin simultàniament diverses festes en un mateix parc. Caldrà aviat, potser, passar la nit al banc amb el sac de dormir?

Sigui com sigui, això de festejar en un lloc públic una celebració privada  em sembla, en els temps que corren, una forma de desinhibició, fins i tot de transgressió.
Entenc, és clar, que és sobretot una qüestió pràctica. Permet convidar la classe sencera sense que et destrossin la llar, i surt barat barat. Enlloc està escrit que l'alegria hagi de ser cara ni complicada, no? Més aviat el contrari.
Sóc conscient que entro en zona de perill on podria ser presa fàcil de cínics i escèptics. Suposo que quedaria com un tiu més interessant si ara despotriqués dels nens que fan massa soroll al parc i esquarterés amb sorna els pares que hi porten taules de càmping plegables, però deu ser que sóc així de hippy. Perquè, d'altra banda,  l'alternativa a tot això, des de fa uns anys, són les piscines de pilotes dels populars txiquiparcs i els seus succedanis.

Amb tot el respecte pels pares que en són usuaris i que segur que hi van amb la millor de les intencions, però –segur que pel fet de ser una mica hippy també– el pitjor de l'experiència al txiquiparc és que em sembla excessivament adotzenada.
L'ànim d'auxiliar de vol amb què les, habitualment, empleades  d'aquests establiments van desplegant pas a pas el protocol que assegura el correcte desenvolupament de les activitats contractades, el trobo, i disculpeu la contundència de l'adjectiu, una mica sòrdid.
Potser és que estem malacostumats. Mal acostumats que, en general, s'ocupi dels nostres fills gent molt competent. Per descomptat els mestres, però també animadors socioculturals, responsables d'activitats per a nens i grups d'animació de tota mena. I passa aleshores que quan se n’ocupa gent amb poca vocació i/o preparació, la cosa es fa tan evident que ofèn.

Almenys als aniversaris a què jo he assistit –i que em disculpin els que ho facin d'una altra manera, que segur que n'hi ha¬–, el protocol de la festa dicta que després del berenar i el pastís arribi el moment del clímax. L'homenatjat s’asseu en un tron i per allà desfilen un a un tots els nens convidats per oferir-li, al davant de tothom, el seu regal. Una posada en escena digna d'aquell restaurant que es deia El Mediévolo. Escenari medieval amb trama consumista. Massa cerimònia, massa focus i massa poca discreció per a una acció que hauria de ser íntima i que, com en els fenòmens quàntics, es modifica en ser observada perquè introdueix inevitablement l'incòmode factor de la comparació. 
I digueu-me malpensat, però em temo que el que es va inventar això va pensar que era el mínim que podia oferir per compensar a qui li venia a contractar els serveis, perquè si hagués anat al parc públic de la cantonada hauria fet la festa de franc. I digueu-me benpensat, però estic segur que als pares que ho contracten ni els passa pel cap aquesta reflexió retorçada que acabo de fer.

Sigui com sigui, els que no pensen bé ni malament són ells, les nostres criatures, que sense pensar-s'ho gens es tiren de cap al mar de pilotes que els espera. Un mar aparentment net de cap depredador emprenyador i on les xarxes serveixen paradoxalment per protegir-te en lloc de caçar-te.
Un mar sense arestes que rasquin ni tallin, rodonet i grassonet, on no pot prendre mal mai de la vida ni el nen amb la síndrome d'atenció més fabulós.
Que bé que s'hi viu –o que s'hi vivia– dins del mar de l'opulència. O, si més no, que còmode!

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada