dimecres, 20 de novembre de 2013

Tenim el seu fill detingut

Il·lustració de Raquel Aparicio

De vegades allò impensable fa uns anys ens dóna la clau per entendre que els temps han canviat i que nosaltres necessitem evolucionar amb ells per adaptar-nos-hi


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic


Un moment crucial en l’experiència de ser pare o mare i un cop passada l’etapa d’aprenentatge mutu, és aquell en què els nostres fills comencen a reclamar d’una manera explícita més llibertat. Fins alehores havia estat gratificant observar com aquell nen anava creixent i, a poc a poc, d’una manera molt natural, anava adquirint autonomia i volia fer les coses tot sol. Si heu compartit aquesta etapa amb amics, segur que més d’una vegada algun ha deixat anar: “Ui, li cau la bava quan veu que el seu nen ja camina sol” o “Apa, no fa res més que parlar de com la seva petita n’ha après de ràpid a agafar sola la cullera”.

S’han proposat nombroses teories des de la psicologia que ens parlen de crisis vitals en les diferents etapes de la vida que s’han de superar per a un creixement psicològic personal saludable. Per exemple, se’ns diu que fins als dos anys els nens aprenen i interioritzen el concepte de confiança; fins als quatre, el d’autonomia; fins als set, el d’inicativa; fins als dotze, el de competència, i així successivament. Malauradament, però, i com ha passat moltes vegades al llarg de la història d’aquesta disciplina, aquestes teories s’han convertit en sentències explicatives davant de situacions que s’aparten de la normalitat o que s’acosten a la patologia, perdent la seva intenció original d’ajudar-nos a entendre l’ésser humà des de la seva idiosincràsia com a membre d’un grup.

Les dificultats de debò, però, apareixen una miqueta més tard, quan els nostres fills d’una manera explícita reclamen aquesta autonomia en forma de llibertat per relacionar-se, la majoria de vegades amb el món exterior, sense estar supervisats per la nostra mirada. És aleshores quan els adults entrem en crisis i ens preguntem fins on creiem que arriba la capacitat de ser responsables dels nostres fills, i fins on arriba la nostra confiança envers ells per establir els límits a aquesta autonomia.

La resposta no és gens fàcil. Tot i això, sembla que cada vegada més professionals compartim el parer que el nucli familiar i la llar creen un context idoni per iniciar aquest contacte amb l’autonomia. Si aprofitem aquest context d’interacció per convertir-lo en un escenari confortable que es vagi adaptant a les diferents etapes de creixement dels nostres fills, gaudirem d’un espai en què podran aprendre que, tret de comptades ocasions, el grau de llibertat de què gaudeixen és proporcional al grau de responsabilitat que ells mateixos demostren haver adquirit.

De segur, i per això som persones canviants i úniques, que aquesta no és la fórmula que ens garanteix arribar amb èxit al final del nostre recorregut. De fet, als que encara pensen que hi ha una manera correcta de fer les coses, sento revelar-los que molt probablement estan malgastant energia que sens dubte necessitaran en moltes ocasions en l’educació i l’acompanyament dels seus fills adolescents. El que sí que pot passar és que des d’aquí construïm un patró de relació que ens ajudi als adults a sentir-nos més segurs en l’acompanyament, i als adolescents, a sentir-se més entesos en les seves necessitats.

Tindreu una vivència molt diferent d’això si, per exemple, la nit que el vostre fill aconsegueix permís per sortir i vosaltres ho aprofiteu per quedar amb amics, us truquen per comunicar-vos que l’han detingut perquè ha begut sense tenir l’edat. Podeu sortir corrent per rescatar-lo i tot seguit esbroncar-lo o, també, podeu fer el cor fort sabent que dues hores a comissaria poden ser una bona opció per aprendre el valor que té l’esforç fet prèviament d’haver guanyat la vostra confiança.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada