divendres, 27 de desembre de 2013

La Conca de Barberà

COVES DE L’ESPLUGA
La cova de la Font Major va ser descoberta l'any 1853, però no va ser fins al 1956 que hi van començar les exploracions espeleològiques. Això fa que aquesta cova assoleixi l'estàndard internacional de "gran cavitat" i que, per les seves dimensions, sigui una de les coves més llargues del món formades en conglomerats. Des que va ser redescoberta, va aparèixer un jaciment arqueològic que testimonia la presència de l'home en la cavitat 4.600 anys aC, moment en què va albergar una comunitat neolítica que hi va viure permanentment. El museu està ubicat dins mateix de les galeries de la cova de la Vila i la cova de la Font Major, cavitats que van ser excavades per l’aigua en uns terrenys de conglomerats carbonatats per on discorre un corrent subterrani que, quan sorgeix a l’exterior per la Font Major de l’Espluga, forma el naixement del riu Francolí, després d’haver recorregut quilòmetres de galeries pel subsòl del vessant septentrional de les muntanyes de Prades. Aigua, pedra i fantasia formen la simfonia subterrània de la cova de la Font Major. Elements naturals pacientment harmonitzats per la naturalesa que en milions d'anys han creat capricioses formes pètries i han fet del lloc un indret únic a les nostres contrades. 
Av. Catalunya, s/n. L’Espluga de Francolí
Tel. 977 87 12 20
Horari: De dimarts a diumenge, de 10.30 a 13.30 h i de 16 a 18 h

Per dinar: Després d’un recorregut amb una bona dosi d’adrenalina per als nens i un toc cultural per als pares, podeu triar: a la mateixa cova disposen de zona de pícnic i a l’activitat que proposem a continuació, també. 

UNES GOTES DE PINTURA
El paintball és una activitat ludicoesportiva sorgida el 1981, quan un granger dels Estats Units utilitzava una marcadora de pintura per identificar arbres i el seu bestiar. Actualment, és un joc d’estratègia, coordinació i equip, en què es combina l’exercici i l’agilitat amb el contacte amb la naturalesa. Les famílies podran jugar, disparar, pintar i disfrutar. El lloc que proposem està situat a la muntanya, entre boscos, on podreu gaudir de la natura i d’una vista panoràmica de la comarca. Cada camp està dissenyat de manera diferent, per posar a prova la tàctica i la coordinació de l’equip. 
Disposen, també, de dues zones de descans per recuperar forces i preparar la partida següent. També hi ofereixen la possibilitat de realizar rutes amb bugui per la comarca.
ROCAPAINTBALLFORT 
Rocafort de Queralt. Tarragona
Tel. 977 89 81 07

Viatgem més enllà de l'infinit


Des que va néixer la meva filla, ara fa set anys, he passat més de tres-centes nits anuals explicant entre un i tres contes cada nit. Darrerament és ella qui comença a explicar-me'ls i qui me’ls llegeix, i ara sóc jo qui, a voltes, s'adorm escoltant-la.


Per Elisabeth Ulibarri. Narradora

La veritat és que fa molt més de set anys que viatjo amb els nens més enllà de l'infinit, pugem al vehicle anomenat conte i el menem per tota mena d'aventures. A voltes som pirates, altres cops som princesíssimes princeses, valentes aventureres, àvies sàvies, monstres urparruts, cavallers de llança i espasa, fantasmes de castells solitaris, pagesos, pageses, menairons, dones d'aigua, mags, bruixes, bruixots...

Plegats, els nens i els adults que els acompanyen i jo com a narradora, vivim mil aventures; i dic “vivim” perquè cada conte esdevé per a nosaltres una aventura viscuda en primera persona. Quan invoquem la màgia amb les paraules “Hi havia una vegada”, hi ha com un flaix invisible que ens transporta a un lloc, a un moment i a uns personatges que en aquell instant esdevenen reals perquè nosaltres ens els creiem. No penseu que cadascuna d'aquestes experiències està buida de contingut, no és així, perquè els contes parlen de les nostres pors, de les nostres inquietuds, de les nostres manies, de les nostres il·lusions i, de fet, sovint parlen de la condició humana en general. Això fa que siguin molt interessants i molt útils per viure i experimentar en primera persona, i alhora amb la distància, coses que en la vida real ens imposarien molt de respecte. 

Des de la professió puc tocar molts temes genèrics per parlar amb els nens i cerco contes que parlin, per exemple, del dret dels nens a plorar i de les nenes a ser valentes. De la importància de tenir cura de la natura, de poder ser un mateix, de la llibertat, del respecte... Temes triats amb cura per no ferir ningú, que poden ajudar els nens i nenes i les famílies a anar bastint i fer créixer valors i ideals en els seus esquemes interns.

Nosaltres també n'aprenem, de les històries. De vegades ens ajuden a reflexionar sobre esquemes interns nostres que ja han quedat obsolets. Sovint ens ajuden a rellegir contes, cantarelles o jocs aparentment inofensius, però que no transmeten en absolut aquells valors o ideals que nosaltres volem fer arribar als nostres fills/es. Per tot això, penso que és important que els adults, especialment la mare o el pare, acompanyin els nens a escoltar contes i que sigui un acompanyament actiu, és a dir, que sempre estiguin ben atents a allò que els seus fills escolten o llegeixen. Ens poden ajudar a treballar amb les criatures aquells valors o temes que sorgeixen. Si els observem bé, podem detectar quins han cridat més la seva atenció, quins els són especialment interessants des del seu punt de vista com a nens i nenes i, aleshores, si hem escoltat plegats, podrem reflexionar plegats.

Quan faig de mare narradora, és a dir, quan sóc a casa amb la meva filla, quan la feina ja està enllestida i per avui ja no cal pensar en res més, m'assec al capvespre al seu costat i aleshores penso en ella, en allò que l'amoïna, en el que li fa por, en allò que la fa riure... i trio els contes per a ella. Penso en contes que la convidin a ser valenta i alegre, que li llevin les preocupacions i les pors, que ens facin riure a totes dues de les coses que ens han fet enfadar durant el dia. Cerco en l'imaginari, a la biblioteca de casa, i sovint també a la biblioteca pública. Sigui com sigui i sigui d'on sigui, sempre acabem trobant un tresor perfecte per a cada moment, i si jo no ho encerto, que de vegades també passa, ella s'encarrega de corregir-me. 

I no només llegim contes. No fa gaire, li vaig llegir dos fragments de Plans de futur, la novel·la de Màrius Serra que parla d'en Ferri. Va ser increïble veure-la totalment absorta, tant que gairebé cau de la cadira amb els ulls oberts com taronges quan en Ferri es negava a parlar amb el doctor, i quan el nen va aprendre a llegir. Va ser un moment màgic per a totes dues. Ella ara està aprenent a llegir, i tot plegat la va fascinar.

Sento que aquestes estones compartides amb la meva filla són alguns dels millors moments vitals i narratius que he viscut, i us puc ben assegurar que he tingut experiències extraordinàries en l’àmbit professional, però aquestes estones privades no tenen preu. I sabeu què és el més meravellós de tot?: que per als nostres fills, cadascun de nosaltres, mares i pares, som els millors narradors, contacontes o lectors del món; ningú els pot fer gaudir més que nosaltres i, per tant, tots i cadascun de nosaltres com a mares i pares tenim la sort de poder compartir amb ells aquestes estones de gran qualitat. Creieu-me: val la pena no perdre-s'ho.

L'àvia necessita petonets

Entendre per què l’àvia o l’avi, que abans jugaven i explicaven històries, comencen a oblidar els noms, les històries i els jocs, és quelcom complicat per als nens. Sovint, els resulta difícil d’acceptar el procés d’envelliment, sobretot quan va acompanyat de malalties degeneratives. No entenen per què els adults tenen buits de memòria o per què els avis han de viure amb ells, tot fent trontollar, de cop i volta, el seu entorn familiar. Per als pares, tampoc no és fàcil explicar-los què els està passant als avis, ni fer-los entendre que necessiten cures i tendresa tant o més que ells. Per als pares, fer de pares dels seus fills i a més dels seus propis pares, és complicat, i per això és necessària la implicació de tota la família per assumir aquest nou rol.
L’ àvia necessita petonets és un petit tresor que planteja d’una manera molt clara i entenedora el que succeeix a una persona que pateix Alzheimer. Anna Bergua teixeix una dolça història narrada a través dels ulls d’una nena, on les emocions i sensacions de la petita protagonista ajuden a entendre per què l’àvia necessita que la cuidin, dóna trucs per evitar oblits i revela quin és el millor remei per a aquest i gairebé tots els mals, els petonets! Un conte ple de sensibilitat sobre el valor de l’amor i la tendresa que incideix en l’especial relació que s’estableix sovint entre néts i avis. El llibre pretén fomentar el respecte envers les persones grans i ajudar els més petits a veure l’envelliment i els processos de deteriorament mental associats com una cosa natural i, sovint, inevitable. A més d’exposar algunes accions recomanades per estimular la memòria, les autores proposen un remei infal•lible per tal d’apaivagar els processos degeneratius: amor, tendresa i molts petonets.
Edat recomanada: De 4 a 8 anys
Anna Bergua i Carme Sala
Editorial: Proteus

dilluns, 23 de desembre de 2013

2 llibres per als nois i noies de més de 10 anys

EL DOCTOR PROCTOR I LA BANYERA DEL TEMPS
Un dels autors amb més èxit de la novel·la negra, Jo Nesbø, debuta en la literatura infantil amb aquesta sèrie d’humor delirant i transgressor però de qualitat. La banyera del temps és una segona entrega; la primera va ser El doctor Proctor i les pólvores tirapets. El doctor Proctor és una sèrie a l’estil del millor Roald Dahl, pel seu humor irreverent i sense concessions… i, sobretot, perquè reivindica que la literatura infantil no ha de ser de menys qualitat que l’adulta. Aquí, el doctor Proctor viatja a París per trobar-se amb l’amor de la seva vida, Julietta Margarina, però alguna cosa falla durant el viatge. Els ingredients d’aquesta aventura són: un doctor Proctor enamorat, una persecució esbojarrada, uns viatges en el temps al·lucinants, uns terribles hipopòtams francesos, el superciclista Eddy, pólvores tirapets, una dona sinistra amb una cama de fusta i un patí que grinyola…, amb la dosi justa de caps tallats, crema de bruixes i bigotis ensopits. Personatges únics i entranyables que ens parlen del valor de l’amistat, de la importància de ser el que ets i del poder de la imaginació i la creativitat per aconseguir-ho. Una increïble aventura a través del temps en què els protagonistes van canviar el curs de la història. 
A partir de 10 anys
Jo Nesbø
Edit. La Galera

QUI POT SER A AQUESTES HORES?
Un poble de costa que de cop ja no és a la costa. Un objecte robat que no ha estat robat. Pous de tinta. Mansions abandonades. Carrers deserts. I una pregunta equivocada darrere l'altra en els moments més equivocats. Després de rebre una educació molt especial, Lemony Snicket es preparar per investigar un robatori en un indret molt estrany, amb una acompanyant no menys estranya. Res no és el que sembla a primera vista.
Per fi coneixerem l'adolscència de Lemony Snicket, etapa en què s'embarca en una extranya investigació al costat dels personatges més extravagants. Una sèrie plena de referències al cinema negre, que és divertidíssima a qualsevol edat. 
A partir de 10 anys
Lemony Snicket
Edit. La Galera


L'Alt Empordà

L'Alt Empordà és una comarca amb una gran riquesa cultural i paisatgística, un lloc únic que uneix el mar i la muntanya.


L’ECOMUSEU-FARINERA   
L’Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries té com a objectiu l’estudi del territori i les relacions entre aquest i les societats que hi han habitat. L’Ecomuseu-Farinera ofereix la possibilitat de fer una visita guiada d’una hora de durada aproximadament que permet descobrir l’espai de la fàbrica i conèixer les varietats de blat, els sistemes utilitzats per l’home per moldre’l, les fases del procés industrial i la font d’energia que fa funcionar la maquinària. El patrimoni de la Farinera és singular, conserva un patrimoni industrial, format per la maquinària de la fàbrica de farines de finals del segle XIX, i  un patrimoni natural: el rec del Molí, un canal d’aigua d’origen medieval. A Castelló d’Empúries, l’antic molí fariner va ser transformat en farinera a finals del segle XIX, una farinera que va obrir les portes com a museu el 1998. Com a museu, una de les funcions més importants és la conservació de la fàbrica de farines −datada de finals del segle XIX−, a més d’objectes diversos de molineria, de laboratori i d’oficina propis de la fàbrica. La col·lecció del museu la formen també eines del camp, majoritàriament provinents de donacions.
C. Sant Francesc, 5-7. Castelló d’Empúries

Per dinar, és típic trobar amb el nom de “mar i muntanya” diferents plats que combinen productes de la Costa Brava i de l'interior de l’Empordà: pollastre o mandonguilles amb gambes, sípia amb pèsols, llagosta amb caragols…

EL MONUMENT MÉS GRAN DE CATALUNYA
Situat sobre un turó, el castell de Sant Ferran de Figueres és una fortificació militar de grans dimensions construïda durant el segle XVIII, amb el treball diari de prop de quatre mil obrers al llarg de gairebé tretze anys. Ocupa una superfície de 32 hectàrees, amb un perímetre de 3.120 metres, i a les cisternes, situades sota el pati d'armes, hi caben 10 milions de litres d'aigua. El castell de Sant Ferran constitueix en l'actualitat un llegat patrimonial de primer ordre i la fortalesa més gran amb baluards del segle XVIII a tot Europa. Per les seves enormes dimensions, per les sofisticades tècniques constructives aplicades dins l'enginyeria militar de l'època i pel seu excel·lent estat de conservació, la visita al castell de Sant Ferran constitueix una experiència única.
Pujada del Castell, s/n. Figueres
Tel. 972 50 60 94


Virolet Sant Pere...

Il·lustració de Raquel Aparicio. Del curtmetratge  "La Reina de la Neu", disponible a >benecé online

El Nadal és la festa en què adoptem sense adonar-nos-en una actitud oberta a experimentar a través dels sentits.


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic

El Nadal és, junt amb el dia de l’aniversari, la festa de l’any que més esperen els petits de casa. De fet, tot just acabada de passar la castanyada, els nens comencen a preguntar de manera sistemàtica: “Quants dies falten perquè arribi Nadal?” o “Mare, ja saps on tenim guardat l’arbre i tot el que necessitem per decorar la casa?” Mentre ells fan aquestes preguntes amb un somriure d’orella a orella deixant palesa l’emoció que els envaeix, comencem a recordar l’estrès de cada any pensant regals, àpats, compres, dies feiners amb nens sense escola, quinze dies amb la casa impossible d’endreçar ni un mínim... Buf! Sort que els més petits tenen també aquesta capacitat: contagiar-nos la seva il·lusió i fer-nos recordar que, com ells, nosaltres també vam viure una època en què aquestes festes ens transportaven a un món màgic on un tronc menjava quan no el miraven per finalment cagar petits obsequis, on a cada cantonada trobàvem rèpliques de Santa Claus que amb una campana i un somriure ens donaven caramels i, fins i tot, on uns senyors enormes vestits de gala recorrien la ciutat amb un carregament de regals i..., oh!, un d’ells portava el nostre nom escrit.

Podríem dir que el Nadal és la festa dels sentits. Són aquells dies en què les persones, sense ser-ne del tot conscients, adoptem una actitud oberta a experimentar a través dels sentits: la música, les llums, els colors, els menjars elaborats, la caloreta del menjador de casa amb més gent del que és habitual, l’aire fresc a la cara mentre fem un tomb després de moltes hores tancats i reunits en un mateix lloc...

Ara bé, el Nadal també és per a molts aquella època de l’any en què el pas del temps es fa especialment perceptible. Si fem una analogia entre la vivència del Nadal i les etapes vitals de les persones, ens adonem que es converteix en una experiència viscuda en funció del moment. Així, els nens el viuen des de la màgia, els adolescents focalitzen la seva atenció en els primers moments de sociabilització per Cap d’Any, els joves gaudeixen de relacions més properes des de l’autonomia, i els adults..., els adults molts cops fem un sobreesforç. Un sobreesforç per no estressar-nos mentre procurem que els petits no deixin de somiar, o mentre controlem que els adolescents no s’excedeixin en la seva ànsia d’experimentar coses noves. Veure’ls ens fa anhelar temps passats. En veure que els més joves necessiten i de fet comencen a construir nous cercles de relació afectiva que releguen els adults de família nuclear a família d’origen, en part per això, organitzem reunions familiars al voltant d’una taula, amb l’objectiu de mantenir tradicions. Però també d’oposar-nos a la vivència desoladora que, al final, aquell costum acaba sent necessari per mantenir un mínim de contacte amb aquelles persones de qui només tenim notícia un cop l’any.

Ho mirem com ho mirem i per molt que ens entestem a renegar de reunions familiars, de posats políticament correctes, de despeses innecessàries que ens passen factura durant els primers mesos de l’any o de cues interminables que ens fan sortir de polleguera, gairebé tots, i òbviament cadascú a la seva manera, acabem necessitant retrobar una vivència positiva d’aquestes festes. I és que, no ens enganyem, donada la situació econòmica i social que vivim des de ja fa massa temps, tots necessitem cada vegada amb més força retroalimentar els mecanismes relacionats amb l’experiència immediata de plaer, sigui elaborant i degustant plats exquisits o, simplement, observant com els nostres fills s’ho passen d’allò més bé jugant amb la capsa que portava el regal i relegant la joguina a un objecte més de decoració nadalenca.

Jocs de taula i galeria d'art

Galeria d’art
PLOM GALLERY
C. Sèneca, 31. Barcelona
Més informació 

Ha nascut a Barcelona PLOM Gallery, una nova galeria d’art contemporani dirigida als més petits, pionera a l’Estat espanyol i que oferirà obres originals i sèries limitades de pintura i il·lustració. PLOM Gallery creu en el poder de l’art com a eina de formació i desenvolupament humà dels nens, que estimula la creativitat, la imaginació, l’esforç i l’autoestima, i neix amb la voluntat d’ensenyar els nens a apreciar la bellesa de les coses que ens rodegen. Per aquest motiu, l’art a PLOM Gallery, a més a més d’un exercici estètic, té un paper pedagògic. La galeria obre les portes amb l’exposició PLOM Gallery i els superpoders de l’art.

Anem a comprar
JUGAR X JUGAR

Av. Gaudí, 39. Barcelona
Tel. 934 366 447 JugarXJugar va néixer de la passió de dos amics que fa més de vint anys que comparteixen la seva afició pels jocs de taula. L'estiu del 2007 van decidir que havia arribat el moment de materialitzar una idea que feia anys que tenien al cap: obrir una tenda i ajudar així a la difusió dels jocs de taula. D'aquest desig sorgeix JugarXJugar, una mica més que un petit i acollidor establiment de barri. Un lloc en el qual pots submergir-te en un món de somni, on pots ser una princesa o un cavaller, un camioner galàctic o un arriscat aventurer. El límit el posa la teva imaginació. Estan especialitzats en jocs de taula per a totes les edats. Jocs per a qualsevol moment en què et pugui venir de gust passar una estona entretinguda i divertida, sigui en companyia de la teva família o els teus amics, sigui en un moment solitari.


diumenge, 22 de desembre de 2013

Pedra a pedra - una petita joia audiovisual

Ara podeu gaudir del fabulós espectacle Pedra a pedra d'El Teatre de l'Home Dibuixat en una versió audiovisual.

És una petita joia on l'actor Tian Gombau compon un món fet de coses petites que despertaran la imaginació dels nois i noies a través dels objectes inanimats que prenen vida i es combinen per adoptar les formes més insospitades i originals. 

"Un dia, caminant descalç per la platja, vaig comprovar que la terra està plena de pedres. Si mires el que hi ha en elles, pots veure alguna cosa més que una simple pedra."

Cliqueu aquí per veure Pedra a pedra.


dijous, 19 de desembre de 2013

Ennuvolat amb risc de mandonguilles


El petit poble de Mastegaiempassa hauria estat com els altres pobles si no fos que el temps canviava tres cops al dia: a l'hora d'esmorzar, de dinar i de sopar. Però no hi queia mai pluja, mai hi nevava ni bufava el vent. Plovia sopa i suc de fruita, nevava puré de patata i de vegades hi havia tempestes d'hamburgueses. La vida per als habitants de Mastegaiempassa era deliciosa, no calia que anessin a comprar, menjaven directament el que els proporcionava el temps: suc de fruita, entrepans, salsitxes, cigrons..., i en comptes de pondre’s el sol, a vegades es ponia un pastís resplendent de llimona, fins que un dia el temps va canviar. Els aliments cada cop eren més grossos i també les porcions. Mastegaiempassa va patir inundacions i tremendes tempestes d'aliments gegants. El poble es va inundar de llesques de pa, mel i fins i tot va patir un tornado de salsa de tomàquet. Calia fer alguna cosa i de pressa.
Les il·lustracions són molt importants en la història, ja que ens ajuden a transportar-nos a aquest país fantàstic que tots desitjaríem. Tot i ser molt realistes i detallistes, les composicions agafen un toc surrealista pel caràcter insòlit de la situació: els habitants són aparentment normals però no el seu entorn inundat de menjar. Els personatges inspiren tendresa per les seves expressions, i les escenes, tan portades a l’extrem, també desperten somriures. Els dibuixos estan fets amb ploma negra i agafen color quan la història entra en el terreny de la imaginació.
Edat: De 7 a 10 anys 
Judi Barret i Ron Barret
Editorial: Corimbo

L'Alt Penedès

L’Alt Penedès té les seves arrels gastronòmiques en costums rurals que han arribat fins als nostres dies.

 

VISITA TURÍSTICA AL CELLER TORRES
El Centre de Visites de Bodegas Torres està ubicat en el cor de la denominació d’origen Penedès. En aquesta zona privilegiada, l’oferta lúdica és tan àmplia com la cultural. Per això han apostat per proposar activitats compatibles amb el seu centre d’interès: divulgar la cultura del vi.
La visita inclou un vídeo de presentació sobre la història de la família Torres i el celler; el Túnel de les Estacions: una experiència multimèdia amb les aromes de la vinya; un trajecte en trenet en què es recorren les vinyes de la Finca Mas La Plana, on neix un dels vins negres més prestigiosos, i en què a més s’observen les instal·lacions, la zona de descàrrega del raïm, la planta d'embotellats, la nau d'envelliment..., i una visita multisensorial per l'interior del celler on envelleixen els vins de finca.
La visita inclou el tast comentat d'un vi.
Lloc: Centre de Visites. Finca el Maset, s/n. Pacs del Penedès (a 3 km de Vilafranca del Penedès)
Tel. 93 817 74 87
Horari: Diumenges i festius, de 9.15 a 13 h
Informació i reserves

Per dinar: Als afores de Santa Fe del Penedès trobem una zona de pícnic als Pins de Cal Ferret, amb una font natural i una àrea d’esbarjo i acampada. Un fantàstic entorn de bosc amb boniques vistes a la muntanya més emblemàtica del nostre país, Montserrat.

EL CAMÍ DEL RIU

El Camí del Riu, un itinerari que permet conèixer la flora i la fauna de tres conques de la comarca: Mediona-Bitlles, el Lavernó i l’Anoia, i dóna valor al patrimoni fluvial d’aquests municipis, el recupera com un espai de gaudi i el promociona com un actiu turístic. A la capçalera del riu Mediona, el paisatge és molt variat i està format per un mosaic de vegetació de ribera, pinedes, horts i rouredes. Al congost del castell de Mediona, a més, s’hi poden observar falcons pelegrins, merles, òlibes, gafarrons… La conca del Lavernó també és molt especial. És una zona de refugi per a molts animals, facilitant el desplaçament de diferents espècies que aprofiten els corrents d’aigua per moure’s. Finalment, l’Anoia funciona com a vertebrador de l’Alt Penedès i té un paper molt rellevant des del punt de vista ecològic i faunístic: l’Anoia poseeix una vegetació de ribera molt ben constituïda, amb vores, platges de còdols i illetes molt interessants per a la fauna, amb presència estable d’aus aquàtiques.

Oficina d’Informació i Turisme
Estació Vitivinícola de Lavern, s/n
(Estació Renfe Lavern-Subirats). Subirats
Tel. 93 899 34 99
Més informació


Quines galetes vols?

Il·lustració Mateu Marcet

Les situacions quotidianes es poden convertir en un camp de batalla si perdem de vista que el poder no rau en els objectes sinó en el valor que nosaltres els atorguem.


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic

Voleu fer un exercici d’associació amb mi? Penseu en un objecte quotidià, un objecte que possiblement tots nosaltres tenim al menjador de casa. Imagineu per un moment el comandament del televisor. El teniu? Perfecte. Ara us demanaré que identifiqueu, que penseu en quines paraules us vénen al cap, així, sense donar gaire temps a les vostres neurones.

Llàstima que això sigui un article i no un exercici que puguem fer en persona, oi? Bé, tant se val. Estic convençuda que, molt probablement, a més de la meitat dels que esteu llegint aquestes línies una de les primeres paraules que us han vingut a la ment ha estat “poder”. Sí, efectivament. Excepte als alienígenes com jo que us declareu poc assidus a aquest gran element domèstic, els que per voluntat o per obligació el teniu molt present a les vostres vides de segur que us ha fet pensar en multitud de situacions viscudes a casa. Situacions tan típiques i tòpiques com baralles entre fills o, fins i tot, entre fills i pares, per veure qui tenia físicament aquest petit objecte en el seu poder, perquè, com tots sabem, “qui té el comandament té el poder”.

Però realment tot plegat rau en un únic objecte físic? Us convido a reflexionar amb mi uns minuts. Per fer-ho us explicaré un cas que em vaig trobar ara ja fa uns quants anys.

Estàvem al despatx amb un nen de sis anys. La seva mare estava molt preocupada perquè era un nen que gairebé no parlava, es comunicava bàsicament amb gestos i mirades. Fora de casa encara era més preocupant i semblava que visqués immers en un món paral·lel del qual no li feia falta sortir en cap moment.

Explorant la situació i les dinàmiques quotidianes, vam veure com en aquella família el poder de decisió el tenia precisament el fill de sis anys. La mare relatava situacions en què a l’hora de berenar obria un armari on hi havia fins a cinc classes diferents de galetes. Li preguntava al nen quines volia i el nen demanava justament aquelles que no hi eren. Com que era un nen poc desenvolupat físicament i “difícil per als menjars”, la reacció automàtica de la mare era sortir a comprar les galetes que el fill havia demanat. 

Passava una cosa molt similar a l’hora de dinar. El nen, la mare i la germana petita dinaven junts de cara al televisor. A diferència de la petita, que tot ho xerrava, el de sis anys no obria boca, ni per parlar ni per menjar: només feia algun mos quan la mare encertava els dibuixos que el fill volia veure. Això feia que l’escena fos esperpèntica: la mare, sense poder dinar ni prestar atenció a la petita, només pendent que ni per un segon deixés d’aparèixer a la pantalla algun dels personatges que, per art de màgia, aconseguien el que ningú era capaç, que aquell nen petit i escanyolit es portés quelcom a la boca.

Perdoneu-me si hi he posat una mica de sal i pebrem, a la descripció, però us puc assegurar que el sentit de l’humor va ser un dels nostres aliats en la teràpia per poder començar a treballar. Afortunadament el seu fill no tenia cap patologia greu. Eren els pares els que, des de la seva vivència de culpabilitat pel fet de treballar moltes hores i fer hores extres, havien equivocat els termes a l’hora d’entendre com podien acompanyar els petits en les seves necessitats diàries.

Veiem doncs com els petits detalls de la vida quotidiana ens poden portar a viure situacions de malestar gratuïtes si els atorguem un poder que ens pertany a nosaltres. Una vegada més ens cal integrar figura i fons per obtenir una imatge completa de la situació.

dilluns, 16 de desembre de 2013

Alerta! Pares al Facebook

Sempre recordaré una lliçó que vaig aprendre a l’assignatura de filosofia, a l’escola. Només les persones intel·ligents tenen dubtes. I només els ximples estan segurs de tot. I a mi la relació que tenen els pares i els fills a través del Facebook em genera molts dubtes…


Per Núria Ferré. Periodista

Sabíeu que set de cada deu adolescents als Estats Units són amics dels seus pares al Facebook? Ho trobo paradoxal. Se suposa que als 13 o 14 anys els nois i noies busquen autoafirmar-se, ser independents, i començar a tenir una vida al marge de la família. Ho diuen tots els manuals de psicologia bàsica, necessiten una mica d’intimitat. Per tant, no entenc com els pot agradar saber que els seus pares poden entrar al seu perfil de Facebook i mirar el que escriuen, les fotos que pengen, els comentaris dels seus amics o els seus estats d’ànim. Ja sé que molts pares ho trobaran natural, fruit del bon rotllo que tenen amb els seus fills. Potser sóc massa desconfiada, però trobaria molt trist caure algun dia en la temptació d’haver d’espiar els meus fills a través de la xarxa.

Potser és que no he superat algunes etapes de la meva pròpia adolescència, i que tinc un esperit teenager, però també em fa patir que sigui jo qui els avergonyeixi, sense voler. Cada dia veig com hi ha pares i mares que pengen les fotos dels seus fills –petits, i no tan petits– al Facebook. “Al nen li ha caigut la primera dent, avui ha vingut el Ratolí Pérez”, “Vídeo del primer concert de la meva filla a l’escola”, “Tants partits de futbol i el meu nano és el màxim golejador de la lliga” o “Que monos, als bessons els han posat ulleres”. 

De vegades ni els conec, a aquells nens i nenes, pobrets, però en canvi estic assabentada de tot el que els passa a la vida. I si no conec els nens, vol dir que conec molt poc els seus pares. O no prou per compartir aquests moments tan importants de la seva vida personal o domèstica: aniversaris, casaments, embarassos i ecografies. No cal. Perquè qui es pensi que tenir amics de Facebook és el mateix que tenir amics a la vida real, que com diuen es compten sovint amb els dits d’una mà, és que té un problema. És com qui es pensa que és molt ocurrent i intel·ligent perquè té molts seguidors al Twitter.

El Facebook és una eina més que tenim a l’abast per comunicar-nos, però no sé si cal quan es tracta de pares i fills que viuen sota el mateix sostre. No seria molt millor trobar un moment per mantenir una conversa, a l’hora de sopar? És clar que la pregunta és: quantes famílies sopen juntes avui en dia? I quants nens mengen asseguts correctament i sense mirar la tele? 

Una altra situació complicada es produeix quan els pares d’una classe de l’escola dels teus fills formen un grup de Facebook. Pot arribar a surrealista i penós llegir el divendres la crida de pares desesperats demanant els deures per dilluns perquè els seus fills s’han tornat a deixar els llibres i l’agenda a classe. Patint, com si els que haguessin de suspendre fossin ells. Quan potser haurien de pensar que és millor que el seu fill aprengui la lliçó una vegada, que li posin un zero, però que no es deixi els deures mai més. Un altre moment entranyable és llegir els comentaris de mares amb mala llet renyant a tothom perquè la seva filla torna a tenir polls. “Ja està bé, feu el favor de mirar els caps dels vostres fills, que això ja és massa! És intolerable!”, quan l’única cosa que és intolerable és que et renyi una dona que has vist tres cops a la teva vida a la sortida de l’escola. 

La conseqüència de tot plegat és evident: els joves de 13 i 14 anys estan començant a donar-se de baixa del Facebook. I no m’estranya: qualsevol dia s’hi poden trobar els seus pares. I quins pares!

Osona

El Ter és un riu que pots recórrer amb els cinc sentits i on pots descobrir un territori ric en patrimoni històric i cultural, fauna, flora i paisatge. 


L’ENIGMA DEL TER
Aquesta és una activitat on trobareu un conjunt de recursos per estudiar i entendre el riu des de diferents punts de vista. D’una banda podreu descarregar-vos una publicació que fa un recorregut al llarg del passeig del Ter de Manlleu a través d’una historieta còmica. Voleu ajudar l’Anna, en Toni, la Clàudia, en Miquel i en Rashid a resoldre l’enigma del Ter? Hi podeu trobar informació sobre els ocells de riu (els seus cants, quins hi podeu veure al llarg de l’any, etcètera) i també sobre els peixos de riu i les seves migracions. Finalment, us podeu descarregar una audioguia que us permetrà fer un recorregut per la vora del riu i us donarà dades per conèixer, identificar i valorar els elements més característics dels ecosistemes fluvials.
Informació i reserves: Museu Industrial del Ter.
Passeig del Ter, 2. Manlleu
Edat recomanada: De 5 a 12 anys

Per dinar, podem fer-ho a la vora del mateix Embarcador del Ter, en una zona immillorable. Allà hi ha zona de pícnic amb servei de bar a l’aire lliure.

EL RIU EN BICI
Al riu Ter també se’l coneix com el riu de les 164 fonts. Té una gran varietat de vegetació i fauna fluvial, fet que permet dur a terme activitats lúdiques i didàctiques relacionades amb el medi natural (flora i fauna).
 El Ter serpenteja per múltiples meandres per aquesta comarca i canvia de direcció espectacularment.
 L'espai té sobretot interès naturalístic, ja que s'ha restaurat la riba esquerra del riu per tal de recuperar les espècies de bosc de ribera i millorar l'ecosistema fluvial.
 Per això no hi ha res millor que llogar unes bicicletes per poder gaudir la naturalesa i conèixer les diferents espècies vegetals i animals que viuen a l'entorn fluvial i a la diversitat de paisatges que es troben en aquesta ruta fàcil i còmoda.
Informació i reserves: Embarcador del Ter
Horari: Dissabtes i diumenges, de 10 a 14 h

Aquest barret no és meu

Jon Klassen és un mestre de la subtilesa i la parquedat: amb només tres personatges, molt poques paraules i molt poques il·lustracions (això sí, meravelloses), explica una història plena de claus sobre les nostres emocions: un petit peix roba un barret a un peix molt més gros que està dormint i corre a amagar-se en un bosc d’algues, però un petit cranc el delatarà, encara que ell hi confiava.
Hi ha tres aspectes que fan que aquest àlbum sigui tan magnífic. El primer és com s’explica la història, ja que el narrador és el protagonista, el peixet, que ens va explicant què ha fet i què pensa, donant-se a ell mateix explicacions tranquil·litzadores i donant per fet que se sortirà amb la seva, i dirigint-se de vegades directament al lector per tal de crear complicitat. El segon aspecte és la brevetat i l’estructura molt clara, i els seus pocs protagonistes, fàcils d’identificar. L’últim és que les seves il·lustracions són senzilles, i d’una gran bellesa, caracteritzades pel fons negre, que es va mantenint.
L’American Library Association (Associació de Biblioteques Americanes) ha atorgat la prestigiosa medalla Caldecott a Jon Klassen per aquesta obra. Aquest premi distingeix des del 1938 el millor àlbum de cada any, i ha premiat autors com ara Maurice Sendak i Arnold Lobel.
A partir de 3 anys
Jon Klassen
Ed. Milrazones

Pa tradicional

Anem a comprar
BARCELONA-REYKJAVIK
Carrer del Doctor Dou, 12. Barcelona 
Telèfon 93 302 09 21
 
Si sou dels que enyoren el sabor del pa tradicional, sens dubte, aquesta és la vostra fleca. Un forn de pa ecològic situat en ple barri del Raval que deu el seu nom a la procedència dels seus propietaris, una islandesa i un català. Si decidiu passar-hi, no oblideu de comprar el seu pa clàssic o de farigola. Ara bé, si preferiu una mica més dolç, no renuncieu al seu brioix elaborat sense ni un gram de sucre.
A part de la botiga del Raval, hi ha també una botiga a Gràcia i una al Born.

dijous, 12 de desembre de 2013

El Priorat

El Museu de les Mines, situat a l’antic complex industrial de la mina Eugènia, és un centre d’interpretació de la mineria del plom a la comarca del Priorat.


LES MINES DE BELLMUNT
El Museu de les Mines ofereix al visitant l’oportunitat d’endinsar-se a les galeries de la primera planta de la mina Eugènia. La visita permet conèixer de primera mà la història de la mina, les tècniques de treball que s’hi utilitzaven i les condicions laborals dels miners. La visita a la mina sempre és guiada i la seva durada és d’aproximadament 45 minuts. Abans de realitzar la visita guiada és recomanable haver vist l’exposició permanent del museu, així com l’audiovisual que es projecta abans de fer el recorregut. La visita, que és apta per a tots els públics, és una excursió a peu que comença al bell mig de les instal·lacions de superfície de la mina, per després accedir a la primera planta, situada a 35 metres de profunditat. Un cop a l’interior, es pot apreciar la riquesa mineralògica del subsòl, les tècniques de treball i la duresa de la feina dels miners. La temperatura a l’interior de la mina oscil·la entre els 16 i els 18ºC durant tot l’any.
Carretera de la Mina, s/n. Bellmunt del Priorat
Tel. 626 384 706 - 977 83 05 78
Horaris: Dissabtes, d'11 a 13 h i de 16 a 18 h (a la tarda només hi ha una visita a la mina, a les 16.30 h). Diumenges i festius, d'11 a 13 h
Per dinar, a la Figuera, un poble petit del Priorat, hi ha l’àrea de lleure de l’ermita de Sant Pau. Allà trobareu taules i unes casetes de pedra amb algunes barbacoes.

SENDERISME AL PRIORAT
La Catalunya meridional, poc coneguda a la resta del país, configura un territori divers amb indrets de gran atractiu. Són llocs interessants dignes de visitar, de conèixer i de gaudir. La comarca ofereix un ampli ventall de propostes per descobrir els valors naturals, culturals i paisatgístics d'aquestes terres. Fer turisme, sobretot si es fa caminant, és una excel·lent forma de cuidar-se, d'aprendre i d'aprofitar el temps lliure. A més estimula la sensació de benestar i incrementa l'actitud mental positiva. CatSud, una empresa especialitzada en senderisme i turisme cultural, pionera a les comarques de Tarragona oferint activitats ecoturístiques, organitza activitats principalment a les comarques del sud de Catalunya, però a més fa sortides de cap de setmana o més dies a altres espais naturals i comarques del territori català. L’objectiu de CatSud és donar a conèixer el valuós patrimoni natural i cultural dels Països Catalans i potenciar actituds de respecte, estima i protecció envers la natura i el territori.
CatSud. 43730 Falset
Telèfons: 626 68 49 17 - 636 16 24 26

A què juguen?

 

Qualsevol cosa pot ser una joguina, n’hi ha al lloc més insospitat. Jugar és una necessitat que permet construir, inventar i imaginar altres mons per aprendre com funciona el propi, perquè tots els moments viscuts, i a les primeres edats el joc especialment, ens fan com som


Per Martina Escoda, escriptora i mare

El meu fill té quasi setze mesos i es passa el dia jugant: endreçant i agrupant cotxes, classificant-los, amagant-los en un raconet, traient objectes d'un lloc i posant-los en un altre, anant darrere les pilotes, abraçant ben fort els ninos que estima, mirant contes, escoltant cançons, li encanta jugar a desaparèixer i tornar a aparèixer amagant-se darrere les pròpies mans o tancant els ulls, balla com un tigre i li agrada també imitar els sons dels animals, especialment de l’elefant, el gat, el gos, l’ocell, el lleó, la vaca...

Recordo quan era més petitet com es posava objectes a la boca i com després iniciava una veritable investigació agafant, tocant, acariciant tots aquells objectes amb les mans, com si els volgués fer seus retenint-ne formes i textures, i després llançava una cosa a terra per veure què passava i s'abocava des de la trona per veure què havia succeït i ho repetia una vegada i una altra. Al seu costat la vida era i segueix sent una aventura sensorial i sensitiva. M’adono que tota aquesta experimentació, manipulació que fa, com ara quan vol posar una peça gran dins una altra de més petita i no pot, fins que descobreix una altra manera d’encaixar-les, o observant quines joguines suren a l’aigua de la banyera i quines no per molt que ho vulgui..., li permet descobrir a poc a poc tot el món que l’envolta. 

Un veritable aprenentatge que aconsegueix jugant. Jo me’l miro i el deixo fer. De vegades demana que l'acompanyi, que estigui allà present mentre juga sol, o altres cops vol que interactuï amb ell, no guio ni marco el camí del seu joc. Per exemple, de vegades em demana que li dibuixi en un paper un cotxe, després un camió, un autobús, una bicicleta, una grua, un semàfor, un arbre, una flor, un nen... i, fins i tot, ja intenta dibuixar ell mateix. O va a buscar un conte que li agrada, me’l dóna i em diu: “Mama”, que vol dir “Mama, explica’m el conte”.

Potser de tant en tant faig algun suggeriment, que alguns cops accepta i d’altres no. Respecto el temps que necessita per a cada cosa i així va agafant confiança i es va sentint segur. M’agrada veure com lliurement va explorant i descobrint el món, el seu, per si mateix. És fascinant comprovar com aquesta exploració li permet també imaginar.

Quan veig la seva bossa de joguines i el joc que el nen fa cada dia, m'adono que no és tan important tenir les joguines ideals, perquè és igual amb què jugui mentre ho faci, ja que el més màgic i creatiu és que qualsevol cosa pot ser una joguina. Per exemple, el meu fill veu cotxes pertot arreu. Els llums són rodes, els endolls també, o el passador de cabell, la pinta, les claus, un tros de pa, una galeta... Per a ell una capsa pot ser perfectament un autobús que fa córrer per terra i més tard aquesta mateixa capsa pot ser un vaixell. Jo mateixa, fins i tot, en algun moment em converteixo en la seva joguina, en la seva “capsa” per guardar els cotxes, i m’omple la falda de petits vehicles, o també puc ser un avió des d’on sobrevolar la casa... Jugar, doncs, esdevé una necessitat que permet construir, inventar i imaginar altres mons per poder desxifrar el propi o almenys intentar-ho.

Desconec cap a on evolucionarà el seu joc perquè cada dia es va transformant. 
L’important és que es deixi endur per la imaginació i l’exploració. Paraules, universos, textures, moviments, sons, olors, emocions... De mica en mica, amb el joc, anirà construint la seva vida, la bastirà d’il·lusions, enginy, i jugar l’ajudarà a sortir-se’n millor.

De vegades em pregunto si de més gran el fascinaran encara els cotxes i les cançons. Si més no, espero que en guardi una bona sensació dins la memòria, ja que el record dels primers jocs de la infància potser es dilueix en el temps, però la felicitat i la satisfacció, les sensacions agradables i plaents i, en definitiva, tots els moments viscuts es guarden molt endins de nosaltres com a experiències positives i ens configuren, ben segur, una determinada manera de ser.

Les princeses també es tiren pets

Algú s’ha preguntat si les princeses també es tiren pets? La Laura és una nena curiosa que quan arriba de l'escola li demana al seu pare si les princeses també es tiren pets. El seu pare agafa el llibre secret de les princeses i li conta a la filla una cosa que no sabia ningú... L’àlbum és divertit i molt curiós i ens dóna la resposta. Per tant, si el llegim descobrirem si la Blancaneu, la Ventafocs o la Sireneta es tiren pets com la resta de la humanitat.
L’editorial Bromera fa una meravellosa aportació a totes les famílies que tinguin la intenció de posar un toc d’humor a les històries roses, i ens fa arribar aquest enginyós i divertidíssim conte. Les il·lustracions es conjuguen amb el text amb el mateix punt humorístic, que permet jugar amb aquest llibre oferint un catàleg d’opcions: una història de mida perfecta per ser narrada als petits sense fer-se pesada; una tria immillorable per a una hora del conte, ja que el tema i la imaginació ho converteixen en un conte genial; i un àlbum per ser llegit per primers lectors, ja que s’ha emprat una tipografia molt clara. És remarcable també el treball de Ionit Zilberman, com a mostra de la il·lustració val la pena fixar-se en els detalls. Ilan Brenman és psicòleg i doctor per la Facultat d’Educació de São Paulo. Ha escrit prop d’una vintena de llibres i ha rebut en diverses ocasions el reconeixement de la crítica i dels lectors de tot el món. A més, és contador d’històries des de fa més de setze anys.
Lectors de 5 a 8 anys
Ilan Brenman i Ionit Zilberman
Editorial: Bromera 

Petit Tandem

Imaginar, descobrir i compartir les millors idees i productes que facin el doble de fàcil la vida a les famílies amb bessons, especialment de 0 a 3 anys. Petit Tandem és una nova i original botiga a internet de productes pràctics per a bessons (i germans seguits)  pensada i creada per una mare de bessones. Si ja és important quan tens un sol nen, amb dos es multiplica la importància de tenir objectes pràctics per no omplir la casa d’articles innecessaris, que no ocupin espai, que siguin multifuncionals i que facin estalviar temps. A Petit Tandem hi ha molts tipus de productes: per anar a passejar i a dinar, per jugar, per viatjar, per dormir, a més de mobles, roba…

dilluns, 9 de desembre de 2013

L'Alt Urgell

Aquí el Prepirineu ens mostra uns paisatges variats d’increïble bellesa que vénen donats pels contrastos estacionals. La diversitat cultural és un bon complement per gaudir de l’estada.


SOCORS, DINOSAURES!
El Consorci Paleontologia i Entorn, amb seu a Coll de Nargó, va ser creat el 2006 amb l'objectiu principal de vetllar pel patrimoni paleontològic de la comarca i dinamitzar projectes basats en el patrimoni natural i cultural. En el museu se’ns mostra com era el món a finals de l’era secundària i les causes de l’extinció en massa, fa 65 milions d’anys, que va provocar la fi del regne dels dinosaures i l’inici del regne dels mamífers. També coneixereu els principals indrets dels Pirineus on tenim jaciments de dinosaures. El jaciment és un dels més importants del món en postes d’ous de dinosaure. La seva importància rau en la proximitat de la seva edat amb el límit cretaci-terciari, moment en què es produeix l’extinció dels dinosaures, cosa que li confereix un valor científic afegit. El Mirador del Cretaci és un espai natural on es pot observar in situ quatre nius de dinosaure amb 30 ous, petjades i vegetació. Aquesta és una de les poblacions dels Pirineus on es troben les petges més clares del passat llunyà.
Museu Dinosfera
C. de les Escoles, s/n. Coll de Nargó
Horaris: Dissabtes, d’11.30 a 13.30 h i de 17.30 a 19.30 h, i diumenges, d'11.30 a 13.30 h


Per dinar, molt a prop de la Seu d’Urgell hi trobem vàries zones de pícnic amb taules de fusta i fonts, moltes amb barbacoa. Totes amb un paisatge espectacular.

EL ROMÀNIC ENS ESPERA
El municipi de Coll de Nargó és un dels més rics de tot l'Alt Urgell en momuments romànics. El més significatiu és l'església de Sant Climent, declarada d'interès històric i artístic. Situada als afores de la vila de Nargó, vora la carretera d'Isona, és especialment destacable el seu campanar atalussat.
L'edifici va ser construït a finals del segle XI o principis del XII en el lloc d'una església anterior, de la qual es conserva la traça de la planta al costat de migdia i el campanar. El campanar és una construcció preromànica, no anterior al segle X, de planta rectangular i amb la base atalussada fins a tres quarts de la seva alçada. Al capdamunt del cos piramidal hi ha una finestra de ferradura a cada una de les cares. L'església és d'una nau, coberta amb volta de canó que recolza sobre arcs torals. L'absència d'ornamentació a la resta del campanar contrasta amb la dels murs exteriors de l'església, decorats amb una sèrie d'arcuacions i lesenes. Una joia de l’arquitectura que no ens podem deixar perdre.

Església de Sant Climent
Per a visites, contacteu amb l'ajuntament: Pl. de l'Ajuntament, 1. Coll de Nargó
Tel. 973 383 048   
Correu electrònic


Parles "balleno"?

Il·lustració d'Alicia Billon

Els nens observen i tot seguit imiten. Per què no podem fer servir aquest automatisme tan innat en ells per ensenyar-los a créixer amb una actitud positiva davant la vida?


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic

Conec una persona amb un bonic costum. Cada vegada que parla amb algú important per a ella, li pregunta: “I tu, avui, has estat feliç?” Em sembla una pregunta extraordinària perquè em recorda la necessitat de fer l’exercici diari de repassar allò que ens ha pogut fer feliços…; és més, em recorda el necessari costum de preguntar al meu fill si avui ha estat feliç.

La meva professió em permet estar en contacte i acompanyar un nombre significatiu de persones en moments de les seves vides en què se senten perdudes. En alguns casos afegeixen al seu patiment personal la responsabilitat de sentir-se artífexs de la felicitat dels altres. Aquest és un fet més que evident quan aquestes persones amb què treballo tenen fills.

Algunes de les preguntes més comunes en pares que passen moments complicats en les seves relacions (separacions, crisis familiars, pèrdua de persones estimades) són: “I com ho fem amb els nens?” o “Què és el millor per a ells?”. La nostra conversa acostuma a derivar cap a un plantejament basat en la coherència i el mimetisme, és a dir, la capacitat que tenen els nens de fer seves les conductes i actituds que observen en els seus referents. 

Els nens observen i és molt probable que, tot seguit, imitin. Si aquesta és una premissa bàsica que acceptem i incorporem quan parlem d’educació, d’hàbits saludables o de bons costums..., per què no la fem servir també quan ens referim a l’aprenentatge emocional? Us heu parat a comptar alguna vegada els minuts dedicats al dia a rectificar, ensenyar, recordar o renyar els vostres fills sobre el que no es fa o, si més no, sobre com es fan les coses d’una manera “correcta”? Per una altra banda, podeu comptar amb mi els minuts dedicats a diari de manera conscient a ensenyar els fills a riure? Deixem que cadascú faci la seva reflexió. Només una última pregunta: Quants minuts diaris dediqueu conscientment vosaltres a riure?

Jo, com vosaltres, em meravello de la capacitat gairebé innata que tenen els nens de gaudir. De la mateixa manera, jo, com vosaltres, necessito fer diàriament un exercici conscient per recordar-me que un altre dels grans aprenentatges de la vida és viure amb bon humor, per evolucionar i per aprendre a entomar les situacions vitals que ens envolten. És ben sabut que l’autoestima, el reconeixement de l’altre, l’empatia..., són aspectes que es veuen reforçats quan incorporem el bon humor en la nostra manera d’estar i de fer. Al cap i a la fi, el “bon humor” no és ni més ni menys que la capacitat de reconstruir positivament les situacions quotidianes que tot sovint ens desborden i ens col·lapsen.

Mireu, de maneres d’educar en el bon humor, n’hi ha tantes com en vulgueu inventar: fer pessigolles, un dia improvisat de pícnic a la catifa del menjador, cuinar un menjar especial per celebrar en família un sopar hawaià amb les corresponents disfresses fetes per vosaltres mateixos (nens inclosos, és clar) o combatre el cansament d'un dia quotidià a última hora i final de setmana parlant balleno per fer més distès l’ambient.

Com? Que no sabeu parlar balleno? Feu la prova. Mireu Buscant en Nemo amb els vostres fills, enfronteu-vos a la por que els pot fer veure la imatge dels taurons i les balenes que fan teràpia de grup i, quan tingueu un problema amb ells, en lloc de renyar-los amb to seriós i contundent, proveu de parlar en balleno... no fos cas que el resultat suposés que els nens també aprenen més i millor amb bon humor.