dilluns, 16 de desembre de 2013

Alerta! Pares al Facebook

Sempre recordaré una lliçó que vaig aprendre a l’assignatura de filosofia, a l’escola. Només les persones intel·ligents tenen dubtes. I només els ximples estan segurs de tot. I a mi la relació que tenen els pares i els fills a través del Facebook em genera molts dubtes…


Per Núria Ferré. Periodista

Sabíeu que set de cada deu adolescents als Estats Units són amics dels seus pares al Facebook? Ho trobo paradoxal. Se suposa que als 13 o 14 anys els nois i noies busquen autoafirmar-se, ser independents, i començar a tenir una vida al marge de la família. Ho diuen tots els manuals de psicologia bàsica, necessiten una mica d’intimitat. Per tant, no entenc com els pot agradar saber que els seus pares poden entrar al seu perfil de Facebook i mirar el que escriuen, les fotos que pengen, els comentaris dels seus amics o els seus estats d’ànim. Ja sé que molts pares ho trobaran natural, fruit del bon rotllo que tenen amb els seus fills. Potser sóc massa desconfiada, però trobaria molt trist caure algun dia en la temptació d’haver d’espiar els meus fills a través de la xarxa.

Potser és que no he superat algunes etapes de la meva pròpia adolescència, i que tinc un esperit teenager, però també em fa patir que sigui jo qui els avergonyeixi, sense voler. Cada dia veig com hi ha pares i mares que pengen les fotos dels seus fills –petits, i no tan petits– al Facebook. “Al nen li ha caigut la primera dent, avui ha vingut el Ratolí Pérez”, “Vídeo del primer concert de la meva filla a l’escola”, “Tants partits de futbol i el meu nano és el màxim golejador de la lliga” o “Que monos, als bessons els han posat ulleres”. 

De vegades ni els conec, a aquells nens i nenes, pobrets, però en canvi estic assabentada de tot el que els passa a la vida. I si no conec els nens, vol dir que conec molt poc els seus pares. O no prou per compartir aquests moments tan importants de la seva vida personal o domèstica: aniversaris, casaments, embarassos i ecografies. No cal. Perquè qui es pensi que tenir amics de Facebook és el mateix que tenir amics a la vida real, que com diuen es compten sovint amb els dits d’una mà, és que té un problema. És com qui es pensa que és molt ocurrent i intel·ligent perquè té molts seguidors al Twitter.

El Facebook és una eina més que tenim a l’abast per comunicar-nos, però no sé si cal quan es tracta de pares i fills que viuen sota el mateix sostre. No seria molt millor trobar un moment per mantenir una conversa, a l’hora de sopar? És clar que la pregunta és: quantes famílies sopen juntes avui en dia? I quants nens mengen asseguts correctament i sense mirar la tele? 

Una altra situació complicada es produeix quan els pares d’una classe de l’escola dels teus fills formen un grup de Facebook. Pot arribar a surrealista i penós llegir el divendres la crida de pares desesperats demanant els deures per dilluns perquè els seus fills s’han tornat a deixar els llibres i l’agenda a classe. Patint, com si els que haguessin de suspendre fossin ells. Quan potser haurien de pensar que és millor que el seu fill aprengui la lliçó una vegada, que li posin un zero, però que no es deixi els deures mai més. Un altre moment entranyable és llegir els comentaris de mares amb mala llet renyant a tothom perquè la seva filla torna a tenir polls. “Ja està bé, feu el favor de mirar els caps dels vostres fills, que això ja és massa! És intolerable!”, quan l’única cosa que és intolerable és que et renyi una dona que has vist tres cops a la teva vida a la sortida de l’escola. 

La conseqüència de tot plegat és evident: els joves de 13 i 14 anys estan començant a donar-se de baixa del Facebook. I no m’estranya: qualsevol dia s’hi poden trobar els seus pares. I quins pares!

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada