dilluns, 2 de desembre de 2013

Les matemàtiques, un llenguatge impossible?

Quan algú diu, gairebé satisfet: “És que de matemàtiques jo no en sé gens”, ell mateix està limitant la seva estructura mental i, doncs, la capacitat d’entendre el món


Per Manuel Castellet. Universitat Autònoma de Barcelona

A la novel•la Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, l’autor posa en boca de Humpty Dumpty –personatge dels contes anglesos– la frase següent: “Quan utilitzo una paraula, significa que jo he volgut dir exactament això, ni més ni menys.” Aquesta frase resumeix l’essència del llenguatge matemàtic, un llenguatge precís on no hi cap l’ambigüitat. De fet, Lewis Carroll era el pseudònim literari de Charles L. Dodgson, matemàtic de professió. 

Aquesta precisió en el llenguatge ha de comportar necessàriament un alt nivell de dificultat o un cert grau d’aversió cap a les matemàtiques? De cap manera, però sí que comporta aprendre una metodologia de treball i un cert nivell de disciplina. Unes eines que l’alumne podrà explotar en qualsevol de les seves activitats escolars i, més endavant, professionals. 

Fixem-nos-hi bé: què tenien en comú David Robinson (l’únic jugador americà de bàsquet que ha participat en tres jocs olímpics), Teri Hatcher (la xicota de Superman), Reinhold Messner (el primer alpinista que va assolir els 14 cims de la Terra de més de 8.000 m) i Art Garfunkel (famós músic de Simon & Garfunkel)? Tenien en comú que es van apassionar per les matemàtiques a l’escola i més endavant s’hi van graduar a la universitat, tot i que cada un va seguir un camí professional ben diferent, això sí, amb un nexe comú: la disciplina i el rigor en el seu treball. 

Sovint s’atribueix als matemàtics una elevada capacitat intel•lectual, lluny de la realitat de la massa social. Cap dels exemples anteriors ni la majoria dels professionals de les matemàtiques responen a aquest estereotip. Més aviat es tracta d’una habilitat que pot ser innata, però en la gran majoria és adquirida a base d’esforç, de disciplina i de treball metòdic, característiques també útils tant en l’aprenentatge de les altres matèries com en qualsevol aspecte de la vida. 

Per què, doncs, aquest descrèdit en l’aprenentatge de les matemàtiques? És que són difícils, diuen uns; i certament ho són, però és que són més difícils que les llengües, per posar un exemple? És que són avorrides, diuen altres; però, és que és més divertida la història o la geografia, per posar un altre exemple? 

El tema és complex perquè afecta diversos actors que hi influeixen negativament, i un col•lectiu, els alumnes, que ho pateix. En un extrem, un sistema educatiu que cada pocs anys estrena una nova llei, està abocat al desastre, i les matèries més sensibles, com les matemàtiques o la llengua, són les que reben més. A l’altre, una societat que ha valorat el consum, la comoditat i l’oci per sobre de tot i ha abdicat de cultivar el sentit de l’esforç i la disciplina, n’és també responsable. I entremig, hi ha l’heterogeni col•lectiu de mestres i professors, excessivament heterogeni, des d’un biòleg a qui li toca fer classes de matemàtiques fins a un graduat en matemàtiques que experimenta amb els seus alumnes nous mètodes d’ensenyament i de comprensió. 

Els alumnes de primària han d’aprendre aritmètica i geometria tot jugant i gaudint-ne, i a secundària sobretot manipulant-la, molt més que pretenent que comprenguin els conceptes teòrics que hi ha al darrere. Una manipulació que es justifiqui per tot allò que a cada edat l’alumne sigui capaç de copsar. I, molt probablement, no cal res més. En cada moment de l’evolució mental d’un individu cal oferir-li i exigir-li allò que realment pot assimilar.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada