dijous, 5 de desembre de 2013

Noninó

Il·lustració apareix al DVD Mira i escolta 2

Als mediterranis ens agrada cantar, perquè ens fa feliços i ens fa sentir que formem part d’algun lloc. Els més petits experimenten amb la seva veu com la primera joguina que reben tot just arribats al món i, amb les cançons que els cantem, integren emocions sinceres. 


Per Mariona Sagarra, cantant i creadora musical

Sempre he pensat que la música és fonamental per a tothom, és imprescindible i la sentim des de molt abans de néixer. La veu humana és l’instrument més antic i més identitari que tenim. Ens permet comunicar-nos, riure, plorar, treure la ràbia, expressar tot tipus d’emocions. I la música, concretament les cançons, són el vincle sonor d’aquests sentiments. Se sap que una cultura que canta es relaciona molt més fluidament. El cant és un llenguatge que crea vincles d’unió sòlids més allà del raciocini.

Nosaltres, els mediterranis, som de cultures que sempre havíem cantat, havíem festejat les trobades al voltant d’una taula on, tard o d’hora, acabàvem amb música, compartint àpat i repertori. Era una manera de divertir-nos i de mantenir una cultura, la nostra. Parlo en passat perquè per desgràcia, cada cop més, les nostres famílies deixen de compartir aquest art, anem oblidant les cançons antigues, aquelles que ens vénen de generacions i que tenim en el nostre imaginari, sense integrar-ne de noves, d’actuals. Ens anem desacostumant a fer aquell petit xou col·lectiu al final de les trobades amb amics o familiars on tothom fa el que pot: el qui canta bé, el qui ho fa fatal, el que no se sap les lletres i s’ho inventa tot, aquell que sempre fa filigranes perquè té la fama d’haver estudiat una mica... i tot això dins d’un clima distès.  Però no tan sols les festes, també els comiats, els planys, els rituals... Tot es canta perquè és la via més directa d’arribar o fer arribar un sentiment sense gaires explicacions. Cantem, emocionem i ens emocionem. I ja està. Qui canta els seus mals espanta, oi? És aquí on voldria anar a parar: cantar ha de formar part de nosaltres, sense complexos, i amb una gran dosi d’alegria. Sabem que l’oïda és el sentit del nostre cos que es crea i es desenvolupa primer i per on el nadó reconeix la veu de la mare. Molt abans de la definició de la parla, la criatura rep estímuls amb els sons i, amb ells, la música és l’espai perfecte per identificar-los. Amb la cançó que la mare canta quan la criatura està neguitosa o demana jugar s’estableix un codi de sensacions, de pautes, de reconeixement familiar que la fa reaccionar cap a la calma o cap a l’excitació, cap algun lloc que el nadó necessita trobar i identificar per fer-se’l seu.

He tingut la sort de poder fer alguns espectacles per a criatures, concretament un per a nadons i un parell per a nens i nenes més grans, i la receptivitat d’aquest públic és realment fantàstica. Això sí, és una audiència que no té clemència. Si no funciona, faran el boicot total, la indiferència serà el mínim! Ara bé, si els agrada, són els més agraïts del món. I per enganxar-los, en el cas dels nadons, que crec que és el més complex per idear un espectacle, el plantejament ha de ser molt diferent del que s’ha de fer quan ja parlen, ja tenen mobilitat individual i reconeixen les cançons. Per als nadons el que és important és que sonorament passin coses, hi hagi canvis de ritmes, de melodies i de sons. Un nadó hi veu poc, no té la vista prou desenvolupada i no para d’experimentar amb la veu, la busca, se sorprèn dels seus crits, i sovint ni es reconeix a ell mateix, i això l’estimula a seguir buscant i a enamorar-se dels seus propis sons. Tinc moltes anècdotes, però una que recordo va ser un dia que un nadó d’entre el públic va començar a fer uns roncs forts i sense parar mentre nosaltres anàvem actuant, es feia pesadet sentir aquella remor (ell s’ho devia estar passant bomba!), les altres famílies (estava pleníssim) començaven a estar tipes de sentir-lo i de sobte em vaig posar a imitar el seu ronc, cosa que va fer esclatar de riure a tothom, i ell (me’n puc imaginar la cara!) devia quedar sorprès i va callar. 

També quan jo feia molts sons experimentals amb la veu, sobretot els aguts, tota l’audiència petita esclatava en un clam d’imitació i escandalera de crits ensordidors molt divertits! Són una esponja i tot el que senten se’ls incrusta al cervell i resta a la memòria. Per això és tan important cantar-los, perquè creixeran amb aquesta memòria i aquesta finestra oberta a un món que sempre suma. Evidentment que la música de l’iPad o del CD està molt bé, completa un món sonor important i permet una molt bona audició tècnica, però, sincerament, crec que no hi ha res de més proper i més càlid que cantar, i si és per a un nou ésser, això no té preu!

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada