dilluns, 9 de desembre de 2013

Parles "balleno"?

Il·lustració d'Alicia Billon

Els nens observen i tot seguit imiten. Per què no podem fer servir aquest automatisme tan innat en ells per ensenyar-los a créixer amb una actitud positiva davant la vida?


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic

Conec una persona amb un bonic costum. Cada vegada que parla amb algú important per a ella, li pregunta: “I tu, avui, has estat feliç?” Em sembla una pregunta extraordinària perquè em recorda la necessitat de fer l’exercici diari de repassar allò que ens ha pogut fer feliços…; és més, em recorda el necessari costum de preguntar al meu fill si avui ha estat feliç.

La meva professió em permet estar en contacte i acompanyar un nombre significatiu de persones en moments de les seves vides en què se senten perdudes. En alguns casos afegeixen al seu patiment personal la responsabilitat de sentir-se artífexs de la felicitat dels altres. Aquest és un fet més que evident quan aquestes persones amb què treballo tenen fills.

Algunes de les preguntes més comunes en pares que passen moments complicats en les seves relacions (separacions, crisis familiars, pèrdua de persones estimades) són: “I com ho fem amb els nens?” o “Què és el millor per a ells?”. La nostra conversa acostuma a derivar cap a un plantejament basat en la coherència i el mimetisme, és a dir, la capacitat que tenen els nens de fer seves les conductes i actituds que observen en els seus referents. 

Els nens observen i és molt probable que, tot seguit, imitin. Si aquesta és una premissa bàsica que acceptem i incorporem quan parlem d’educació, d’hàbits saludables o de bons costums..., per què no la fem servir també quan ens referim a l’aprenentatge emocional? Us heu parat a comptar alguna vegada els minuts dedicats al dia a rectificar, ensenyar, recordar o renyar els vostres fills sobre el que no es fa o, si més no, sobre com es fan les coses d’una manera “correcta”? Per una altra banda, podeu comptar amb mi els minuts dedicats a diari de manera conscient a ensenyar els fills a riure? Deixem que cadascú faci la seva reflexió. Només una última pregunta: Quants minuts diaris dediqueu conscientment vosaltres a riure?

Jo, com vosaltres, em meravello de la capacitat gairebé innata que tenen els nens de gaudir. De la mateixa manera, jo, com vosaltres, necessito fer diàriament un exercici conscient per recordar-me que un altre dels grans aprenentatges de la vida és viure amb bon humor, per evolucionar i per aprendre a entomar les situacions vitals que ens envolten. És ben sabut que l’autoestima, el reconeixement de l’altre, l’empatia..., són aspectes que es veuen reforçats quan incorporem el bon humor en la nostra manera d’estar i de fer. Al cap i a la fi, el “bon humor” no és ni més ni menys que la capacitat de reconstruir positivament les situacions quotidianes que tot sovint ens desborden i ens col·lapsen.

Mireu, de maneres d’educar en el bon humor, n’hi ha tantes com en vulgueu inventar: fer pessigolles, un dia improvisat de pícnic a la catifa del menjador, cuinar un menjar especial per celebrar en família un sopar hawaià amb les corresponents disfresses fetes per vosaltres mateixos (nens inclosos, és clar) o combatre el cansament d'un dia quotidià a última hora i final de setmana parlant balleno per fer més distès l’ambient.

Com? Que no sabeu parlar balleno? Feu la prova. Mireu Buscant en Nemo amb els vostres fills, enfronteu-vos a la por que els pot fer veure la imatge dels taurons i les balenes que fan teràpia de grup i, quan tingueu un problema amb ells, en lloc de renyar-los amb to seriós i contundent, proveu de parlar en balleno... no fos cas que el resultat suposés que els nens també aprenen més i millor amb bon humor.

1 comentari :

Publica un comentari a l'entrada