dijous, 19 de desembre de 2013

Quines galetes vols?

Il·lustració Mateu Marcet

Les situacions quotidianes es poden convertir en un camp de batalla si perdem de vista que el poder no rau en els objectes sinó en el valor que nosaltres els atorguem.


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic

Voleu fer un exercici d’associació amb mi? Penseu en un objecte quotidià, un objecte que possiblement tots nosaltres tenim al menjador de casa. Imagineu per un moment el comandament del televisor. El teniu? Perfecte. Ara us demanaré que identifiqueu, que penseu en quines paraules us vénen al cap, així, sense donar gaire temps a les vostres neurones.

Llàstima que això sigui un article i no un exercici que puguem fer en persona, oi? Bé, tant se val. Estic convençuda que, molt probablement, a més de la meitat dels que esteu llegint aquestes línies una de les primeres paraules que us han vingut a la ment ha estat “poder”. Sí, efectivament. Excepte als alienígenes com jo que us declareu poc assidus a aquest gran element domèstic, els que per voluntat o per obligació el teniu molt present a les vostres vides de segur que us ha fet pensar en multitud de situacions viscudes a casa. Situacions tan típiques i tòpiques com baralles entre fills o, fins i tot, entre fills i pares, per veure qui tenia físicament aquest petit objecte en el seu poder, perquè, com tots sabem, “qui té el comandament té el poder”.

Però realment tot plegat rau en un únic objecte físic? Us convido a reflexionar amb mi uns minuts. Per fer-ho us explicaré un cas que em vaig trobar ara ja fa uns quants anys.

Estàvem al despatx amb un nen de sis anys. La seva mare estava molt preocupada perquè era un nen que gairebé no parlava, es comunicava bàsicament amb gestos i mirades. Fora de casa encara era més preocupant i semblava que visqués immers en un món paral·lel del qual no li feia falta sortir en cap moment.

Explorant la situació i les dinàmiques quotidianes, vam veure com en aquella família el poder de decisió el tenia precisament el fill de sis anys. La mare relatava situacions en què a l’hora de berenar obria un armari on hi havia fins a cinc classes diferents de galetes. Li preguntava al nen quines volia i el nen demanava justament aquelles que no hi eren. Com que era un nen poc desenvolupat físicament i “difícil per als menjars”, la reacció automàtica de la mare era sortir a comprar les galetes que el fill havia demanat. 

Passava una cosa molt similar a l’hora de dinar. El nen, la mare i la germana petita dinaven junts de cara al televisor. A diferència de la petita, que tot ho xerrava, el de sis anys no obria boca, ni per parlar ni per menjar: només feia algun mos quan la mare encertava els dibuixos que el fill volia veure. Això feia que l’escena fos esperpèntica: la mare, sense poder dinar ni prestar atenció a la petita, només pendent que ni per un segon deixés d’aparèixer a la pantalla algun dels personatges que, per art de màgia, aconseguien el que ningú era capaç, que aquell nen petit i escanyolit es portés quelcom a la boca.

Perdoneu-me si hi he posat una mica de sal i pebrem, a la descripció, però us puc assegurar que el sentit de l’humor va ser un dels nostres aliats en la teràpia per poder començar a treballar. Afortunadament el seu fill no tenia cap patologia greu. Eren els pares els que, des de la seva vivència de culpabilitat pel fet de treballar moltes hores i fer hores extres, havien equivocat els termes a l’hora d’entendre com podien acompanyar els petits en les seves necessitats diàries.

Veiem doncs com els petits detalls de la vida quotidiana ens poden portar a viure situacions de malestar gratuïtes si els atorguem un poder que ens pertany a nosaltres. Una vegada més ens cal integrar figura i fons per obtenir una imatge completa de la situació.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada