dilluns, 29 de desembre de 2014

Martorell

Martorell és una vila de la comarca del Baix Llobregat on el riu Llobregat forma un congost de gran importància per a les comunicacions entre el Baix Llobregat, el Vallès i el Penedès. Martorell ha estat i serà un eix de comunicació imprescindible i estratègic per al país. Martorell no és al mig del camí, senzillament està a prop d’arreu.


L'ENRAJOLADA
L'Enrajolada és una antiga casa familiar de quatre plantes i jardí que va pertànyer a la família Santacana. Aquesta nissaga va ser aficionada a col•leccionar peces d'art molt variades. L'Enrajolada és un dels museus més antics del país. L’edifici es va reformar per adaptar-lo al concepte que aleshores es tenia de museu i els diferents elements de la col•lecció van ser instal•lats de manera que recuperessin la seva funció original. Els fons són molt variats i de procedència ben diversa: rajoles (segles XIV-XX), peces de ceràmica, elements arquitectònics i escultòrics d'antigues edificacions, pintura del segle passat, mobiliari i elements decoratius. L'Enrajolada també conté materials arqueològics que provenen de les excavacions realitzades pel mateix Francesc Santacana a Martorell i la rodalia. 
És imprescidible concertar visita per telèfon o a museus@martorell.cat.
Horari de visites: Dimarts a divendres, de 10 a 14 h. Dissabtes, diumenges i festius, de 10.30 a 14 h
C/ de l'Aigua, 1. Martorell 
Tel. 937 742 223 / 937 750 795

Per tastar: Vira és un establiment familiar amb tradició des del 1904 elaborant productes d'alta qualitat de pastisseria i xocolata. Les matèries primeres utilitzades per a l'elaboració dels seus productes són acuradament seleccionades, la qual cosa, unida a l'experiència, contribueix al fet que el resultat final siguin elaboracions de qualitat òptima.

EL PONT DEL DIABLE
Tot i que és el principal símbol de Martorell, només la meitat oest pertany al municipi, l'altra meitat està dins del terme de Castellbisbal. El pont del Diable va ser construït en època romana, probablement durant l’imperi d’August, sobre la Via Augusta. Sobre l’estrep esquerre s’alça un arc triomfal romà, molt malmès, fet amb un nucli de formigó recobert de carreus i dues pilastres d’ordre corinti als cantons. Ha estat reformat i refet en diverses ocasions (estan documentades les reconstruccions del 1143 i el 1283). El 1283 es va fer una nova reconstrucció, aquest cop amb estil gòtic, amb dos arcs ogivals, el més gran de 21 metres d'alçada i 43 d'amplada. Aquest arc va ser volat durant la Guerra Civil i reconstruït l'any 1962 mantenint fidelment l'estructura de la reforma gòtica.
Ajuntament de Martorell
Plaça de la Vila, 7
Tel. 937 743 752 / 937 741 877

El Sr. Rondó i el malentès al zoo

El senyor Rondó és el guarda del zoo. Un matí, quan es posa la jaqueta, s'adona que li va molt estreta i tot d’una li salta un dels botons! El vigilant es veu massa gras i això pot tenir conseqüències nefastes per a la seva vida, mentre va donant voltes al fet i es va dient a ell mateix: “T’estàs engreixant massa, fas pudor de suat, et fas vell...” Els animals el senten i convençuts que tot allò els ho diu a ells, es van sentint cada vegada més tristos i ensopits, fins que al final del camí el senyor Rondó troba el seu fill vestit amb una jaqueta que li arriba fins als peus... La història és original i divertida, farà riure a petits i a grans; i a més a més és constructiva i ens fa veure que tot sovint ens amoïnem sense motiu, tenim preocupacions i cabòries sense fonament. Al mateix temps ens alerta que hem de vigilar perquè a vegades les nostres paraules poden doldre a la gent del nostre voltant, sense ser aquesta la nostra intenció, i, és més, el nostre estat d'ànim, tant si és pessimista com si és el més optimista del món, pot influir enormement en la gent del nostre entorn. Les il•lustracions són fantàstiques, detallistes i molt expressives; juga amb les tipografies i així aconsegueix expressar molt bé el que ens narra la història. Kevin Waldron, amb el El Sr. Rondó i el malentès al zoo, va guanyar el Premi Bologna Ragazzi a la millor opera prima el 2009.
A partir de 3 anys
Kevin Waldron
Ed. Flamboyant

dilluns, 22 de desembre de 2014

Barcelona

Què hi ha per aquí? I uns carrers més enllà? Sigueu on sigueu de Barcelona, segur que molt a prop hi ha alguna cosa per disfrutar: tresors de l'antiga ciutat romana i medieval, joies del modernisme i de l'arquitectura contemporània, mercats per regalar-se els sentits…


DISCOVERING COLUMBUS

Barcelona, ciutat colombina. La marina catalana va ser una de les majors potències navals de l’edat mitjana, del mateix nivell que la marina genovesa i la veneciana; a més, Barcelona va ser una de les ciutats marítimes i portuàries més importants ja des del segle XIII. La ruta guiada té una durada aproximada de 4 hores, comença al centre de la Rambla de Barcelona i acaba al famós monument a Colom. Inclou també un tast gastronòmic típic català a la Casa de Colom i l’accés al Mirador de Colom per gaudir de les seves excepcionals vistes sobre Barcelona. Durant la ruta, es mostra al públic assistent rèpliques de documents de l’època del descobriment i els aspectes ocults de la més important empresa de la navegació de tots els temps: el descobriment d’Amèrica!
Mític. Gestió cultural

Per tastar: Per sucar xurros, ensaïmades o melindros, no hi ha res millor que una xocolata desfeta, i, si no, per què era considerat “l'aliment dels déus”? Històricament, Barcelona ha tingut, i encara té, una relació molt estreta amb la xocolata. Una relació que, més enllà dels museus, podem disfrutar en granges amb molta trajectòria com ara la Viader i La Pallaresa, al bell mig de la Ciutat.

MUSEU MARÍTIM
I continuem navegant per Barcelona… I no hi ha res millor que acabar la jornada en un marc impressionant: les Drassanes Reials de Barcelona, edifici on està situat el Museu Marítim de Barcelona i que constitueix un dels monuments històrics més importants de la construcció naval de la Mediterrània. El planejament de les instal·lacions va ser creat per Pere II el Gran a finals del segle XIII per poder disposar d’un espai per a la construcció i el manteniment de galeres exclusivament al servei de la corona, i per Pere III el Cerimoniós, que, a mitjan segle XIV, va ordenar construir un primer edifici, que va consistir en un seguit de pilars i arcs de dimensions menors de les de l’edifici actual. Ara, el museu ofereix exposicions temporals i un gran ventall d'activitats culturals a l’entorn de la cultura marítima.
Av. Drassanes, s/n. Barcelona
Tel. 933 429 920


Botiga per a al·lèrgics


Anar a comprar
JO TAMBÉ SÓC AL·LÈRGIC
C/ Vilamarí, 26. Barcelona
Tel. 934 264 948 
És un projecte que neix de l’esperit d’uns pares amb un fill al·lèrgic que han volgut donar resposta a la necessitat de trobar productes específics per a al·lèrgics i intolerants als aliments. Amb ells trobaràs experiència, assessorament i un bon tracte amical perquè saben de què parlen, ja que ho han viscut a casa i els agrada compartir-ho en benefici de tots. A la seva botiga trobaràs tota mena de productes classificats per al·lergens; també pots comprar-los per internet a la seva botiga en línia

Els fantàstics llibres voladors

Morris Lessmore és un home tranquil que viu a New Orleans i que estima les paraules, les històries i els llibres. Però en tota història sempre hi ha algun contratemps. Un dia el cel es va enfosquir i el vent va començar a bufar i bufar... i tot el que hi havia al voltant de Morris va desaparèixer: la seva casa, les seves coses, fins i tot les paraules del seu llibre. Llavors, es va trobar amb una noia encantadora que volava acompanyada per llibres voladors, i li va regalar el seu conte preferit. Aquell llibre el va portar a un edifici extraordinari on "feien niu" molts altres llibres... Amb el temps Morris es va tornant vell i malalt; aquesta vegada són els llibres els que tenen cura d’ell. Les il·lustracions d’aquest llibre i la narració encantaran a tots aquells que estimen la lectura i en especial als que dediquen la seva vida al món de la literatura infantil. Amb aquest llibre s’ensumen el paper i les tapes dels llibres, s’admiren les tipografies i els colors dels dibuixos que acompanyen les paraules, s’estima carregar amb un llibre sota el braç, i es somia trobar vida alguna vegada en algun d’aquests objectes màgics que acompanyen la nostra existència. “Un llibre visualment impressionant”, segons The New York Times.
A partir de 5 anys
William Joyce
Andana Edit.

Jocs de taula a l'escola


‘Aprendre’ i ‘jugar’ són dos verbs que haurien de conjugar-se conjuntament amb més freqüència. Els jocs a les aules podrien ser un excel·lent suport a la inestimable i difícil tasca d'ensenyar. L'acte de jugar apropa les persones i és beneficiós per a l’aprenentatge cognitiu, emocional i sensorial.


Per Alfredo García Demestres. Músic i assessor lúdic

El joc és el mitjà pel qual les persones adquirim el nostre primer aprenentatge. Jocs sensorials relacionats amb el tacte, la vista, l'oïda i el gust: juguem amb les pessigolles i les carícies; a un amagatall primitiu, tapant-nos i destapant-nos mentre preguntem “On és el nen?”; juguem amb les primeres paraules; simulem un avió amb les primeres farinetes... Per als petits tot és un joc mitjançant el qual es relacionen amb el món que els envolta, un món ple de sorpreses. A mesura que creixem el nostre temps de joc va minvant. En quin moment i per què decidim prendre'ns la vida massa de debò i concloem que ja no tenim edat de jugar? 

Durant anys la meva activitat musical ha estat centrada en audicions escolars. Això m'ha donat l'oportunitat de visitar centenars d'aules d’una banda a l’altra de la geografia catalana, i una de les coses que sempre m'han cridat l'atenció són els jocs i joguines que s'apilen en els racons o en les prestatgeries, esperant el seu torn per formar part de la vida dels seus petits amics. Si anem pujant per les diferents etapes escolars, cicle a cicle les joguines van desapareixent i els jocs seran els següents. I, en canvi, a secundària... s’ha acabat. 

El temps sembla escapolir-se’ns de les mans i se'ns tiren damunt l'horari, les extraescolars, els deures…, i jugar? Relegat a l'hora del pati, a moments perduts entre obligació i obligació o per al cap de setmana. Els plans d'estudi segueixen basant l'aprenentatge en la classe magistral i la memorització d'informació. Informació que en l'actual període de desenvolupament tecnològic està, més que mai, a l'abast d'un clic. Any rere any apareixen informes que ens parlen d'una preocupant taxa de fracàs escolar. Les lleis sobre educació canvien d'una legislatura a una altra per interessos ideològics i partidistes, confonent tota la comunitat educativa, però tenen en comú el seu aferrament a la memorització de continguts. I si incorporéssim una eina estimulant i propera als nens i joves? Podríem introduir els jocs d'una manera activa a l'aula? Aprendre jugant.

Si ens centrem en els jocs de taula, estem davant una interessant eina de transmissió de valors i coneixements. Una transmissió indirecta, ja que, en general, no és l'objecte del joc. Honestedat, respecte a les regles, tolerància, generositat, són alguns dels valors que podem trobar implícits en molts jocs de taula. Quant a coneixements, les matemàtiques estan integrades sigui en la pròpia mecànica del joc, sigui en els mètodes de puntuació. Llenguatge, expressió oral o escrita, història, geografia... I no hem d'oblidar l'important connector social que representa jugar amb uns altres. 

El ventall de jocs que poden ser útils per a l’aprenentatge escolar té molts exemples que amb prou feines són coneguts. Jocs amb els quals desenvolupar la imaginació, el pensament abstracte i lateral, l'empatia, com ara Dixit i Ikonikus. Per practicar el llenguatge oral i escrit creant inesperades històries, com per exemple Story cubes i Verbàlia, aquest últim, un projecte entre l'escriptor i mag de les paraules Màrius Serra i l'expert en jocs Oriol Mengis. Jugant cooperativament a la recerca d'un objectiu comú, amb els senzills El fruiter, Hop, hop, hop o l'aventurer L'illa prohibida. Per treballar el càlcul tenim Codi secret 13+4 o Matematikus.

Aquí hi ha els nous jocs, esperant ser descoberts. Integrar el joc a l'activitat quotidiana de l'aula pot ser un element més per despertar l'interès dels nens i nenes a continuar aprenent. I fent-ho amb el que més els agrada: jugar.
www.jugarxjugar.com

dijous, 18 de desembre de 2014

Un tió de la serra de l'Obac

Com cada inici de desembre, la família Roca va a la muntanya a buscar un tió per cuidar-lo i fer-lo cagar la nit de Nadal. Aviat, l’Anna i la Neus s’adonen que el tió que troben no és una soca qualsevol. Aquest fa diverses entremaliadures: amagar-se dins el rebost, posar-se a dormir dins de la rentadora…
I arribada la nit de Nadal….
Autor: Toni Massagué i Casals
Il·lustradora: Montse Vallejo i Casals
Ed. OmniaBooks

dimarts, 16 de desembre de 2014

Vic

La seva llarga història, present encara als carrers i a les places del centre històric, conviu en harmonia amb la modernitat. La riquesa del seu patrimoni, que es posa de manifest en la qualitat dels seus museus, arxius i edificis històrics, és l'expressió d'una ciutat plena d'inquietuds cíviques, culturals i artístiques.


VISITA AL MERCAT 
Dissabte és dia de mercat a la plaça de Vic. El Mercadal, o plaça Major, és un dels espais més característics i dinàmics de la ciutat. És aquí on cada dimarts i dissabte té lloc el mercat setmanal. Aquest mateix emplaçament ha estat el del mercat des del segle IX, molt abans que es comencessin a construir les primeres cases que dibuixen la plaça tal com és actualment. Avui en dia hi podem trobar parades amb productes de la terra, flors, artesania i aus de corral, i també parades amb tot tipus de productes de roba i complements. Cada dimarts i dissabte el mercat de Vic s'omple de vida, atraient visitants de la comarca d'Osona i d'altres procedències. És el mercat més tradicional de Catalunya i, amb el temps, els vigatans han convertit el mercat en una festa.

Per tastar: El porc (llonganissa, embotits...), la tòfona negra, la ceba vigatana, el pa de pessic, la patata del bufet, el pa d'Osona..., els productes de la caça, la mel, els formatges (formatge blau...), els bolets, les mongetes del Collsacabra, els productes de l'horta..., són alguns dels protagonistes de les taules d’Osona.

PASSEIG PER VIC
A la tarda podeu fer un passeig guiat al centre històric amb una visita a la Catedral amb les pintures de Josep Maria Sert realitzades entre el 1939 i el 1945, que van esdevenir la principal i darrera obra de la seva vida. Visitareu també les col·leccions de romànic i gòtic català del Museu Episcopal. Coneixereu les muralles que Pere III al segle XIV va ordenar construir i que envoltaven tot el centre històric i constaven de 40 torres i 7 portals; actualment en resta una bona part a la rambla dels Montcada. Descobrireu el temple romà construït al segle II a la llavors ciutat d’Ausa i que va ser descobert el 1882 en derrocar el castell dels Montcada, que cobria el temple per complet. Aquest edifici presenta un estat magnífic després de la seva restauració i s’ha convertit en un dels emblemes de la ciutat.
Informació i inscripcions: Oficina de Turisme de Vic
Pl. del Pes, 1 (ajuntament)
Tel. 938 862 091
Horari: Cada dissabte, a les 5 de la tarda
Menors de 12 anys, gratuït
Es recomana fer reserva prèvia 


El fantàstic senyor Guillot

En una vall hi havia un bosc; dins el bosc hi havia un arbre; sota l'arbre hi havia un cau on hi vivien feliços el senyor Guillot, una guineu molt llesta, i la seva família. Cada vespre el senyor Guillot robava menjar en alguna de les tres granges del voltant per poder alimentar la seva família. Com es pot suposar, l’autor es decanta a favor de les guineus, eixerides i nobles, que només roben per sobreviure. Per contra, tres grangers mesquins, bruts i sense escrúpols a més no poder, els volien caçar, sigui quin sigui el mètode utilitzat, però l'enginy del fantàstic senyor Guillot els va deixar amb un bon pam de nas, i la lluita tindrà un final feliç. Portada al cinema pel director Wes Anderson, és un dels clàssics de Roald Dahl. És una divertidíssima i enginyosa història sobre caçadors caçats. Roald Dahl és un dels millors escriptors per a tots els públics que hi ha hagut mai, és autor de petites i intemporals meravelles com ara Els Gremlins, Charlie i la fàbrica de xocololata, Jimmy i el préssec gegant, Els Cretins, Matilda... Dahl escriu contes per a nens però amb tot l’amor i la intel·ligència; escriu per a éssers que estan aprenent i per als quals aprendre és un joc. El 10% dels drets d'autor generats per la venda d'aquest llibre són entregats a obres de beneficència.
A partir de 10 anys 
Roald Dahl
Ed. La Magrana

Sóc celíac

 

Com afecta a una persona, en la seva adolescència o en edat ja adulta, assabentar-se que és celíaca i que, per trobar-se bé, haurà de seguir al llarg de la seva vida una dieta estricta?


Per Olga Cuesta. Presidenta de l’Associació Celíacs de Catalunya 

Quan som petits, no sabem d’olors ni de sabors ni de textures... Tot és nou per a nosaltres i això ens facilita molt acceptar des del primer moment el menjar que ens posen a taula, sense que ens preocupi si conté gluten o no. Ens acostumem a una manera de menjar la principal característica de la qual és que no conté aquesta proteïna que dóna als aliments un sabor i una textura que a nosaltres no ens resulten tan diferents. No en coneixem d’altres.

Però què passa quan, sent celíacs, ens fem grans i volem sortir amb els amics a sopar o volem participar en un campus d’estiu, o hem de quedar-nos a dinar al col·legi? O, encara més, quan ens diagnostiquen la celiaquia en plena adolescència, i d’un dia a l’altre hem de deixar de menjar tot allò que ens agradava, i hem de començar a conviure amb uns aliments molt diferents dels que estàvem acostumats. I en edat ja adulta?

En qualsevol d’aquestes etapes és fonamental l’actitud i l’ajut del nostre entorn més proper, la nostra família, amics, companys de feina... Si la celiaquia es diagnostica en edat infantil, és molt important el paper desenvolupat per la família. Si al nen se li ha explicat que, malgrat la seva condició, pot portar una vida completament normal, com la de qualsevol amic seu, tan sols duent la disciplina alimentària que ja li és habitual, assumeix d’una manera totalment normal els seus hàbits ja adquirits, i inclús és ell qui educa els seus amics en la celiaquia. Si aquests són amics de veritat, no els importarà anar als restaurants on ell pugui menjar, o assumiran amb total normalitat que mengi el menjar que porta de casa. Si, en cas contrari, el nen ha viscut la seva condició celíaca en un entorn de preocupació i angoixa familiar, veurà la celiaquia com allò que li impedeix fer el que vol i s’anirà tancant cada vegada més en si mateix, tancant-se també a qualsevol relació amb els seus amics i aïllant-se’n.

Tots sabem que si hi ha quelcom que defineix l’adolescència, això és la rebel·lia, i en aquesta etapa en què creiem que el món està en contra nostre només ens falta que ens obliguin a canviar els nostres hàbits de menjar o que ja no puguem anar a sopar amb els nostres amics al nostre restaurant preferit. També en aquest cas és important com assumeix el nostre entorn aquesta condició. Si al nostre jove li plantegem que pot continuar fent la seva vida habitual com fins ara, només introduint uns petits canvis en la seva alimentació, la celiaquia no ha de suposar-li cap problema més enllà dels primers tres o quatre mesos d’incertesa inicial i dels dubtes lògics sobre com adaptar-se als nous hàbits. Cada vegada es diagnostica la celiaquia més tard: en alguns casos perquè el celíac ha estat asimptomàtic, en altres perquè, en ser una condició genètica, es descobreix arran d’haver estat diagnosticat un fill... En qualsevol cas, des del moment en què és diagnosticat, el celíac adult haurà d’assumir uns canvis en la seva alimentació, en els seus hàbits diaris i en les seves relacions, personals i professionals. I a diferència de les dues etapes anteriors, en què el paper de la família i l’entorn més proper era fonamental, ell serà l’únic responsable d’introduir aquests canvis en la seva vida, i que aquests no afectin la seva rutina diària.

Des de la nostra associació, conscients de la importància del nostre entorn i també, quan som adults, de la nostra actitud en l’acceptació de la celiaquia, organitzem trobades familiars, xerrades mèdiques, tallers formatius... en què els nostres socis comparteixen la seva experiència amb altres celíacs i amb professionals que els resoldran els seus dubtes i les seves preocupacions.

dijous, 11 de desembre de 2014

Roba infantil de casa nostra

Anar a comprar
LA PANERA DELS TRESORS
C/ General Álvarez de Castro, 3. Barcelona
Tel. 933 197 797

Més info a Facebook
Aquesta acollidora tenda de roba infantil ofereix una àmplia oferta de roba dissenyada i confeccionada a casa nostra, feta a mà i de comerç just, molt lluny de la impersonalitat de les grans marques. En La Panera dels Tresors podem trobar moda i accessoris de fabricació pròpia, i també de marques de roba infantil artesanal. La majoria dels productes que estan a la venda estan produïts d'una manera ecològica, sostenible i ètica.

dimarts, 9 de desembre de 2014

Educar en el perdó


Segons els experts, l’educació en el segle XXI s’ha de centrar a potenciar els coneixements, les competències i les habilitats, en consonància amb el desenvolupament d’actituds, valors i normes que ens ajudin a crear una societat millor i una ciutadania més compromesa.


Per Jordi Puig Voltas. Pedagog

“Ho sento, m’he equivocat, no tornarà a passar…” Moltes vegades les persones ens hem de disculpar, fruit d’una errada, d’un mal enfocament d’un problema o d’una manca de responsabilitat. És el moment fatídic d’haver de demanar perdó, d’obrir-se a l’altre i dir-li que allò que has fet està malament. L’autor americà Arthur Miller, en la seva obra Mort d’un viatjant, ens mostrà el fatídic desenllaç que té ser responsable de les accions personals, fins al punt d’entendre que la vida sencera ha estat un error i que no hi ha res a fer. Sempre hi ha una sortida, encara que afrontar la realitat sigui difícil i compromès. 

Diuen els experts que demanar perdó és una manera de sincerar-se amb l’altra persona, però això no implica que aquella acció no es torni a repetir en situacions futures similars. Per aquesta raó demanar perdó en molts casos és un acte puntual que indica una equivocació, però no suposa cap mena de penitència ni de rectificació. Equivocar-se en la nostra societat està molt penalitzat tant a l’escola com en la vida diària. Per aquesta raó cal obrir la nostra visió al concepte de l’error i entendre que les persones podem equivocar-nos però també podem rectificar. 

Saber demanar perdó s’ha de considerar una eina i una habilitat social que desenvolupem les persones al llarg de la nostra vida. De la mateixa manera que quan entrem en algun lloc saludem les persones que hi trobem i això ho considerem com un acte de bona educació, cal aprendre a demanar perdó en aquelles situacions en què la nostra actuació ha causat un perjudici o una situació conflictiva amb una altra persona o un grup de persones. 

A les escoles treballem sobre la base de diferents tipus de continguts. D’una banda, aquells que anomenem conceptes que integren els sabers i que defineixen de manera expressa la raó de ser d’una cosa, objecte o situació; en segon lloc, les habilitats o els procediments, coneguts com a saber fer i que expressen un procés, i finalment les actituds, els valors i les normes que s’emmarquen en el saber ser, que equivaldria a la manera de comportar-nos. És en el conjunt d’aquests sabers on s’incorpora tot el que fa referència a la moral i l’ètica: saber perdre i guanyar, entendre l’altre, respectar els altres, adonar-se que hi ha opinions diferents, i tot un seguit d’aspectes que fan que les persones hàgim d’aprendre a viure i a conviure les unes amb les altres. Per aquesta raó l’escola té un paper fonamental en l’educació del perdó considerant que l’infant viu experiències fonamentals per al seu desenvolupament i per al seu creixement com a individu. Família, escola i societat han de treballar plegats per assolir un ciutadà compromès que sàpiga actuar i que en cas d’equivocar-se sigui conscient de les seves accions i esdevingui valent i sincer i demani perdó. El lideratge dels anomenats adults significatius provocarà en l’infant, ja des de ben petit, el fet d’anar incorporant en la seva estructura de coneixement diferents tipus d’habilitats que el conduiran a “saber estar” i a “saber actuar”, és a dir, a comportar-se en societat en escenaris diversos i complexos. 

Així, els filòsofs defensors de l’existencialisme com Kierkegaard i Sartre ens aporten conceptes molt interessants al voltant de la reflexió profunda sobre l’ésser humà i la seva raó de ser en aquesta societat. Plantejar-se el sentit de la pròpia existència vol dir que l’individu ha de ser conscient i responsable del seu ésser i per tant d’aquelles accions que realitza al llarg de la seva vida. L’escola és un dels escenaris educatius per excel·lència, actualment no és l’únic,  però ha de permetre al professorat el treball dirigit als valors, que no s’ha de mesurar mai ni en crèdits ni en hores, ni en dedicació docent: s’ha de fer i prou...


dimarts, 2 de desembre de 2014

Baix Camp

Les terres del Baix Camp són un autèntic paradís per descobrir, ple d’espais naturals verges, de racons tranquils i assossegats i de petits i acollidors pobles on el temps sembla haver-se aturat ja que mantenen intacte el seu caràcter autèntic i profundament arrelat a la terra.


EL MÓN DE L’OLI
A Riudecanyes hi ha una llarga tradició en el treball del camp i més concretament de l’olivera i de l’oli de gran qualitat. En aquesta visita podràs conèixer el conreu de l’olivera, les característiques i els processos d’elaboració de l’oli i també podràs contemplar el paisatge de la zona. La visita comença en un camp d’oliveres centenàries, on els més petits fan una sèrie de jocs i tota la família fa un tast bàsic d’olis i una degustació de pa amb tomàquet i oli d’oliva verge extra. També es visita el Centre d’Interpretació Fruits del Paisatge, on es poden conèixer els diferents productes de la comarca i els seus paisatges. La visita acaba amb un taller de maceració d’oli. Si hi participes, et podràs emportar de record el teu oli personalitzat.
Lloc: Riudecanyes.
Tel. 638 027 366

Per tastar: El menjablanc és el plat típic de Reus. El menjablanc es fa amb llet, llet d’ametlles, midó, sucre i un canonet de canyella. Es prepara barrejant els ingredients en fred i posteriorment remenant-ho mentre s’escalfa, fins a l’ebullició. La llet d’ametlles es prepara triturant ametlles, afegint aigua a la pasta formada i a continuació filtrant.

ITINERARI DEL ROURE REBOLL
A partir d’aquest mes de novembre, Prades disposa d’un nou itinerari didàctic, perfectament senyalitzat, sobre el roure reboll (Quercus pyrenaica Willd). És un recorregut circular de 4,7 km, amb un desnivell de 154 metres i de dificultat baixa (1h 15’), que passa per boscos de reboll, castanyer, alzina, pi roig... És un nou equipament de turisme de natura que junt amb el Camí Natural inaugurat el juny passat amplia en gran manera l’oferta de senderisme amb itineraris senyalitzats. La importància d’aquesta ruta rau en la singularitat del roure reboll, una espècie característica del clima submediterrani i de distribució atlàntica, que té a les Muntanyes de Prades l’única població a Catalunya. El reboll es pot reconèixer perquè té una escorça gruixuda que pot arribar a 2 o 3 centímetres, normalment amb gran quantitat de líquens adherits. Les seves fulles grans i lobulades són vellutades per la part de sota.
Prades. L’Ajuntament. Plaça Major, 2
Tel.: 977 868 018 


Gelats tot l'any


Per tastar
DELACREM
C/ Enric Granados, 15. Barcelona
Tel. 930 041 093

Més informació
El gelat no és només un producte estiuenc, en totes les estacions de l’any pot arribar a ser un regal per al paladar. Aquest és el cas de Delacrem, ja que elaboren el gelat italià i la rebosteria segons les més estrictes normes artesanals. Els seus secrets són la producció diària i la rigorosa selecció dels ingredients, madurs i aromàtics, que garanteixen la màxima qualitat del producte final, i que varien segons la fruita de cada temporada.

Frederick

Una família de ratolins recull provisions per a l’hivern. Tots treballen, excepte en Frederick, que aparentment no fa res, però també es proveeix, encara que d’un altre tipus de recursos: raigs de sol, colors, paraules... A molts, en Frederick els pot semblar egoista, però l’egoisme del protagonista és, simplement, una fidelitat amb ell mateix. Els seus companys d’amagatall, lluny de recriminar-li la seva actitud, el deixen meditar, respecten la seva introspecció i senten veritable curiositat pel seu món que, finalment, agraeixen. Lionni, amb el seu conte, sembla transmetre als nens la importància de la llibertat individual: els lectors se senten emparats, ja que saben que els ratolins respectaran la individualitat d’en Frederick, cosa que satisfà fins i tot el lector més insegur. És com si li digués que cal ser el que un desitja i cal ser-ho sense por, ja que els altres ho podran entendre. Leo Lionni és un dels grans artistes pioners del modern àlbum il·lustrat. Un dels principals temes del conte és la individualitat, el descobriment i l’acceptació de la pròpia identitat: Frederick és poeta i demostra que, a la seva manera particular, també fa una aportació al col·lectiu. D’aquesta manera ens presenta l’artista no com un ésser automarginat o rebutjat, sinó com una persona necessària per als altres.
Edat recomanada: A partir de 5 anys
Leo Lionni
Edit. Kalandraka


Un relaxant dilluns qualsevol



Que bé que viuen els mestres! Quantes vacances, quant de temps lliure, quina feina més tranquil·la i agradable...


Per Anna Torralbo. Mestra a l'Escola del Mar

Dilluns, arribes a les 8.15 h a l’escola perquè has de fer fotocòpies abans d’entrar. Sona el telèfon: l’alumne X de 3r no vindrà avui perquè està malalt, no ha menjat res en tot el cap de setmana... Una febre, uf! I avui al matí... és clar tan pàl·lid, amb aquella tos... (8.35 h). Després de la llarga trucada omples la “comanda” de material que necessites per a la classe: fulls blancs, blue-tack, post-its... En acabar et dirigeixes a l’aula, on enganxes el nou full d’assistències, canvies l’agenda dels deures i penges els treballs preciosos que has estat corregint el cap de setmana (8.50 h). Sents els alumnes arribar, l’alumne X insulta l’alumne Y, surts i parles amb ells: això no es diu... Entres a la classe, encens l’ordinador, ostres! La bombeta del projector s’ha fos. Comuniques l’avaria ràpidament via mail (l’ordinador no respon, s’hi pensa i repensa abans de funcionar). Sona el timbre i entren els alumnes, prems enviar i corres a la taula. Intentes donar un cop d’ull a l’agenda del dia, revisar el que toca per avui, prepares els llibres, etc., però en qüestió de segons tens la taula envoltada de nens i nenes que t’expliquen emocionats tot el que han fet el cap de setmana. Algú et dóna una agenda (és una nota de la família, que has de trobar entre totes les notes que ja hi ha a l’agenda; quan puguis la contestaràs). Mentrestant, de fons, sents algú que es queixa perquè li han trepitjat la jaqueta. Procures mantenir el somriure i dir, amb bones paraules, que parlin d’un a un i que no cridin. De reüll veus entrar l’alumne Z, a veure com arriba avui? Quan acabes d’escoltar a tothom els demanes que seguin, repeteixes per mil·lèsima vegada a l’alumne Z que no deixi la jaqueta a terra; aquest s’enfada i la llença enmig de la classe. Amb bones paraules el convences per tal que faci el que vols sense que s’emprenyi, tot un art.

Quan ja tens els alumnes asseguts (9.20 h), la dona de la neteja entra a portar paper higiènic. Per fi! Fa setmanes que no en tenim, imagina’t... alumnes amunt i avall per mocar-se quan tenen mocs. A la fi comences la classe, canvies els càrrecs i esperes que el nou encarregat escrigui la data a la pissarra, passes llista dels deures, els reculls... 9.35 h. Ooh... A l’alumne F li surt sang del nas! Crits i alumnes aixecats (9.45 h) Et queden 15 minuts per fer català...

Tan sols han passat 45 minuts, però ja et sembla que han estat 4 hores... Respires fondo i esperes que el bon humor i la paciència et durin força... Llavors dónes una ullada a la nota a l’agenda que t’han entregat: “No estic d’acord amb el càstig que li han posat al meu fill, ell va pegar al seu company perquè li van pegar a ell primer. Volem una entrevista urgent per parlar del tema.”  Respires fondo deu vegades per tal de tranquil·litzar-te, però per dins tens ganes de no escriure mai més una nota a l’agenda.

9.55 h, a la fi obres el llibre de català. Indiques la pàgina als alumnes. L’alumne T no troba el llibre, “Jo el vaig deixar al calaix...”, “N’estàs segur...?” Llavors demanes als companys que corroborin que no el tenen per equivocació. Cap notícia del llibre. “Doncs comparteix-lo amb en C.”

10.00 h, la mestra d’educació física arribarà en qualsevol moment a buscar-los, però com que normalment arriba a i 5 o i 10 potser hi haurà temps per fer alguna cosa (la setmana que ve és La Setmana Cultural i poc temari es podrà avançar, ens hem d’afanyar!). De cop i volta sents com algú ensuma sorollosament, sembla que plori. Alces la vista de la pàgina i veus que tothom mira cap a l’alumna V, que certament està plorant. “Què et passa?”, “Que els meus pares no m’han posat el necesser d’educació física i em renyaran.” No és la primera vegada que això passa, sovint tampoc li posen esmorzar... La tranquil·litzes dient que agafi el necesser que tens “d’emergència”. 10.10 h, l’altra mestra ha arribat. En fi... el català pot esperar, els problemes dels alumnes no. Demà però, a l’entrevista amb pares que tens, et preguntaran com és que el grup B va més avançat. Un cop més, hauràs de donar explicacions. Aquí no es pot abaixar la guàrdia....

dimarts, 25 de novembre de 2014

La Cerdanya

La Cerdanya ocupa l'alta vall del riu Segre, al centre dels Pirineus catalans, una comarca d'importants recursos turístics: estacions d'esquí, excel·lent gastronomia, paratges naturals bellíssims, monuments romànics i un conjunt de pobles d'alta muntanya que conserven el sabor dels nostres orígens. Els itineraris a peu o amb bicicleta pels magnífics paratges són molt atractius.


VOL AMB GLOBUS ENTRE ELS PIRINEUS I LA SERRA DEL CADÍ
Ens trobarem a primera hora del matí per participar en el muntatge i inflat del globus. Ens enlairarem del centre d'aquesta ampla vall dels Pirineus i volarem durant una hora i mitja aproximadament, gaudint de la privilegiada vista de tot el Pirineu francès per una banda, la serra del Cadí per l'altra, les pistes de la Masella i la Molina i el Canigó. Arribarem en ocasions als 2.000 m d'altura i seguirem amb un vol rasant a poca altura sobre els verds prats, amb les seves vaques i cavalls, el riu Segre i els típics poblets de pedra com ara Prats, Pi, All, Nas, Prullans i el mateix Puigcerdà. L'itinerari dependrà del vent. Un 4x4 ens seguirà per terra, ens recollirà al punt d'aterratge i ens portarà al punt de partida. Ens lliuraran un diploma i fotos.
Tel. 93 515 60 60

Per tastar: El trinxat, el conill amb bolets, el fetge amb agredolç i molts altres, identifiquen una gastronomia natural i elogiada pels gurmets que busquen l'originalitat d'una cuina autòctona. La mel i els formatges, peres, cireres, aranyons, codonys i la pastisseria, són altres productes típics d'aquesta zona. Els exquisits embotits de la comarca elaborats pels artesans xarcuters, com ara el pa de fetge, les diferents varietats de bull i la llonganissa, configuren una oferta de productes cerdans de primera qualitat.

LA VIA ROMÀNICA
La Via Romànica, ruta transfronterera del romànic pirinenc, transcorre transversalment des de Perpinyà fins a Bassella, al límit meridional de l’Alt Urgell. És a dir, des de la Mediterrània fins a les terres planes de Ponent. La ruta travessa les comarques del Rosselló, el Conflent, la Cerdanya i l’Alt Urgell. El romànic de la Cerdanya presenta un conjunt força unitari d’edificis de dimensions reduïdes on sobresurten exemples com l’antiga canònica de Santa Maria de Talló, població al sud de Bellver de Cerdanya, o l’església parroquial de Sant Pere d’Alp. La renovació arquitectònica del segle XI implanta a la Cerdanya les formes llombardes de caràcter molt simple, tant pel que fa a la concepció formal com la decorativa, i provoca nombroses construccions mancades de decoració.


L'últim Violí

El pare de l’Octavi és lutier, confecciona violins, els millors del món. És un mestre del seu ofici. A l’Octavi li agrada jugar amb els amics i fer la croqueta pel passadís, però també li encanta anar al taller per veure com treballa el seu pare. Però un dia les mans del lutier comencen a tremolar, i haurà de prendre una decisió. Una parella ben estranya –els trenetes– li encarreguen l’últim violí, no per fer-lo servir, sinó perquè són col·leccionistes de les coses que són últimes. Curiós, oi? I quan comença a fer aquell encàrrec, el pare entén que aquell violí, si no el fa sonar ningú, no tindrà cap sentit. I amb un cop de timó pren una última i sàvia decisió. Quina serà? Ho podeu descobrir al llibre. I no us decebrà. Anna Manso ens regala una història petita, senzilla, serena, però amb molt sentit de l’humor i una sonoritat tal que ben bé podem tancar els ulls i sentir com treballa en el seu taller el pare de l’Octavi. La defensa dels oficis, del treball artesà, de la relació pare-fill; de saber dir prou, fer un pas al costat per després fer-ne vint endavant; la humilitat, valor que avui en dia en certes esferes no hi és… Tot això està perfectament acompanyat del llapis del Gabriel Salvadó. Podem tocar aquells violins, descobrir la feina del lutier, veure el seu taller. Una preciositat. Una edició valenta i compromesa. 
A partir de 7 anys
Anna Manso i Gabriel Salvadó
Arcàdia Edit.

Acoge-me: Una reflexió social

Il·lustració de Raquel Aparicio

L'acolliment familiar és un dels ambiciosos reptes socials de l'actualitat. Un considerable nombre de menors viuen protegits pels agents socials, esperant poder trobar una família d'acolliment que els faciliti un entorn acollidor on créixer abraçats per una segona oportunitat de vida.


Per Lola Curt. Pres. Asoc. Acoge-me

A Espanya hi ha 30.000 menors que viuen en centres d'acolliment o són tutelats per l’administració pública. A Catalunya, 7.104.
El 20 de novembre va ser el Dia Internacional del Nen (Nacions Unides), un bon regal, en forma de calendari internacional, per als ciutadans del món i perquè a les nostres cases fem una reflexió sobre la necessitat social de trobar famílies d'acolliment per als menors que viuen en centres. Nombrosos esdeveniments internacionals, com ara la Declaració de Ginebra (1924), la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i la Convenció Internacional sobre els Drets del Nen (1989), es vinculen, defensant el menor i els seus drets per aconseguir una protecció integral, fins i tot dels seus propis pares biològics… Ser protegit dels teus propis pares biològics? Ser acollit en un centre específic? Tenir una altra família, una família d'acolliment? Com i fins quan?

Segons les estadístiques del Departament de Benestar Social i Família, a Catalunya hi ha 2.719 menors vivint en centres residencials, nens separats de les seves famílies biològiques per diferents causes, com poden ser malalties, drogoaddicció, prostitució, alcoholisme, i múltiples desgràcies del viure. A Catalunya, les famílies que han tingut un estímul personal per aconseguir acollir un menor eren 944 l'any 2013. Un total de 2.494 menors protegits viuen en famílies extenses, és a dir, familiars de les seves pròpies famílies biològiques. També 923 menors estan en altres modalitats de protecció. És a dir, que 7.104 menors estan sota la protecció de la direcció general d'Atenció a la Infància i Adolescència (Dgaia). Totes aquestes estadístiques han crescut. Afortunadament, les 467 famílies d'acolliment que hi havia l'any 2002 van créixer fins a arribar a un total de 944 l'any 2013. No obstant això, l'any 2002 hi havia 1.813 menors vivint en els centres residencials de Catalunya, i l'any 2013 hi vivien 2.719 menors. Cal destacar que solament el 13,5% del conjunt dels menors protegits per la Dgaia està format per les famílies d'acolliment. Per què aquest pobre percentatge? 

A Espanya el 30% de la infància espanyola es troba en risc de pobresa. Dels gairebé 20 milions de nens europeus en risc de pobresa, més d'un 13% són espanyols. Necessitem noves estratègies econòmiques i socials per prevenir aquestes desgràcies en la infància?; estem les famílies, tant les biològiques com les acollidores, formades emocionalment per acceptar aquest binomi familiar, en bé de l'educació emocional del menor?;  entendrem i acceptarem les famílies d'acolliment els ancestres de les problemàtiques històries familiars biològiques d'aquests menors? Davant aquests interrogants socials, va sorgir l'any 2012 l'associació Acoge-me, l'únic objectiu de la qual és difondre la necessitat social de trobar famílies d'acolliment. L'associació no demana ni accepta donacions. Acoge-me té la seva pròpia protagonista imaginària: Lluna, una nena de nou anys que viu en un centre residencial d'acció educativa (CRAE), on està molt ben cuidada per uns magnífics professionals. La Lluna no té pare, la seva mare està molt malalta i, com que no la pot cuidar, està sota la protecció de la Dgaia. La Lluna somia amb una crida: “Acull-me!, acull-me!” Escolta la societat la seva veu? La societat difon la seva necessitat? Aquí deixem aquesta reflexió, al costat d'un merescut homenatge als professionals dels centres d'acolliment per fer de famílies d'aquests menors mentre desitgem que s'incrementi el nombre de famílies d'acolliment.

dimarts, 18 de novembre de 2014

Talamanca

Talamanca és un poble d'origen medieval que ofereix una gran quantitat de llocs d'interès: el nucli antic del poble, l'església de Santa Maria, el Castell… Gaudiu d’un dia a Talamanca, el municipi del Bages situat dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.


CASTELL DE TALAMANCA
Situat al nucli antic del municipi i actualment en bon estat de conservació, el Castell de Talamanca constitueix un element de referència a la zona. El castell gairebé va ser reconstruït de bell nou al segle XVIII, després que Felip V, en els seus Decrets de Nova Planta, l’inclogués en la llista de castells que s’havien d’enderrocar per haver estat importants focus de resistència pro-austriacista. Del castell originari, que data del segle X, només se’n conserva la torre i una part de la muralla. El castell és un edifici de fort caràcter simbòlic que ha d’esdevenir un element de referència per al desenvolupament turístic del municipi. L’antiga edificació, pel fet d’estar ubicada al mateix nucli antic de Talamanca, gaudeix d’un entorn natural de gran bellesa i actua com a porta nord del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
Horaris: Diumenges i festius, a les 11, 12 i 13 h.
Tancat del 15 de desembre al 31 de gener
Tel. 682 197 220

Per tastar: Els menjars fets a la brasa i altres com la vedella estofada, l’escudella i carn d’olla, la cansalada, les mongetes seques, carns, embotits, formatges, mel, vins, coques i productes de l'horta, entre altres, tindran un paper destacat en la vostra taula.

LA RIERA DE TALAMANCA 
Recordem que estem dintre d’un parc natural de valls frondoses, serralades i espectaculars miradors formats per altiplans, compost de cingles i monòlits rogencs que contrasten amb el verd de les pinedes i els alzinars. Per això proposarem fer una mica de senderisme per conèixer Talamanca i el seu entorn. Amb aquest itinerari descobrirem l'origen medieval de Talamanca. Passarem pel costat d'una església romànica i d'un castell del s. XI; veurem un molí, la font del poble, una sínia, un forn d'obra i una barraca de vinya.

 
Iniciem el recorregut a l'oficina d'informació del parc, sortint cap a l'esquerra. Continuem pel mateix carrer fins a la plaça de l'Església, on hi ha l'Ajuntament Vell. Des de la plaça prenem el carrer del Castell que, davallant, mena a un casal senyorial. Després tornem a la plaça de l'Església i seguim.
La durada d’aquest recorregut es de 2h30 i la dificultat és mínima.


Brètzels al Born

Anar a comprar
PRETIOLA
C/ Corders, 10. Barcelona
Tel. 658 030 586
Passejant pel Born hem descobert un establiment amb un gran encant: Pretiola, que no us podeu perdre. Són artesans d'una recepta mil·lenària d'origen cèltic: el brètzel, que pot ser dolç o salat, però amb qualsevol dels sabors al·lucinareu. Ells diuen que és el berenar més antic del món i la veritat és que és molt popular al centre d’Europa i als Estats Units. La idea del seu negoci és vendre un producte fet a mà, 100% natural, a un preu baix.

Mishiyu

Mishiyu és un nen orfe que viu amb por però alhora amb esperança la seva adopció. La commovedora història del nen s’entrellaça amb l’emoció continguda de la dona que decideix adoptar-lo, fins que finalment tots dos es reconeixen com a mare i fill.
La maternitat no és només una qüestió física, és un sentiment i un munt de complexes sensacions. Qualsevol mare, tant durant l’embaràs com durant els tràmits d’adopció, ha tingut els dubtes i les pors que la Isabel sent just abans de conèixer el seu fill. Perquè el desig de no fallar ens col·lapsa i ens desborda martellejant-nos sobretot amb una pregunta: “Ho faré bé?”
“Isabel el va mirar de fit a fit. Era la primera vegada que el veia. La seva imatge de nen indefens i desvalgut li va causar un gran impacte. Només de veure’l, la inseguretat i la por que la dominaven van desaparèixer de cop i volta i van donar pas a una tendresa totalment desconeguda.” Mitjançant un text de gran tendresa i una innegable força narrativa, Ricardo Alcántara desgrana una història que provocarà que en tancar les pàgines d’aquest àlbum una mare senti un impulsiu desig d’abraçar el seu fill o filla. Rebeca Luciani, amb el seu art, ha creat unes il·lustracions intenses i emotives que acompanyen a la perfecció el relat construint un àlbum meravellós.
A partir de 7 anys
Ricardo Alcántara
Edit. Combel


Pares motivats


Hi ha pares que atribueixen una connotació negativa al fet de créixer i madurar, mentre que n’hi ha d’altres, en canvi, que sembla que tinguin pressa


Per Núria Ferré. Periodista

Molts pares viuen amb recança que els seus fills es facin grans, i molt sovint ho expressen en veu alta. “Fixa’t, fa dos dies el portava amb el cotxet, i mi-te’l ara, ja camina.” Sembla que els sàpiga greu que el nen ja no prengui biberó, que ja no faci servir bolquers i que vagi al lavabo tot sol, quan, francament, és un descans. I quan et queixes perquè el teu fill de sis anys ja no et fa ni cas, sempre hi ha algú que salta i diu: “Ui, això no és res, ja veuràs quan tingui quinze anys! Els problemes també creixen!” Però què volen? Conservar els fills en formol, congelar-los o aturar el temps? No hi ha res més satisfactori que veure com un fill teu es va convertint en una personeta, amb els seus gustos, el seu caràcter i la seva personalitat. Encara, això sí, que de cop i volta passi de la infantesa a la preadolescència, et faci escoltar Ràdio Flaixbac al cotxe amb el volum tan alt que et deixa sord, i els seus canvis d’humor maregin tota la família. 

Hi ha pares que atribueixen una connotació negativa al fet de créixer i madurar, mentre que n’hi ha d’altres que, en canvi, sembla que tinguin pressa. Créixer és un procés natural, biològic i saludable. I que té el seu ritme, diferent segons cada nen. Hi ha qui té la mania de comparar constantment el seu fill amb el del veí, des de les primeres paraules. Una autèntica agonia, del tot gratuïta. Si l’un diu “pa-pa” amb vuit mesos i l’altre no diu ni piu, malament. Si l’un ja menja amb cullera amb un any i l’altre encara no, sospiten que té alguna mancança. Si l’un comença a llegir i a escriure abans que l’altre, ja es pensen que el seu fill va tard i es plantegen apuntar-lo a classes de reforç amb cinc anys. Si el professor els proposa que repeteixi curs, ho viuen com un drama. 

Aquest estiu moltes criatures de primària han anat de colònies amb els seus monitors del casal. Però hem de ser conscients que no a tots els nens els agrada dormir fora de casa. N’hi ha que tenen por d’estar molts dies lluny dels seus pares, i això, segons els pedagogs, sempre depèn del grau de maduració i de desenvolupament de la criatura. Un dia, un expert monitor em va comentar que els nens cada dia marxen més dies fora de casa, i que cada vegada són més petits. “No hi estic d’acord –em va confessar–, tot i que jo visc d’aquest negoci.” La seva reflexió em va semblar molt interessant: “Si envies el teu fill de només set anys deu dies a Irlanda a aprendre anglès, quan tingui tretze o catorze anys què faràs? I quan en tingui setze o disset, ja ni t’ho imagines! Posaran el llistó massa alt.” Si volem cremar les etapes massa ràpid, després ens trobarem a casa amb adolescents desmotivats. O sigui que no cal patir perquè es facin grans, millor viure-ho en positiu, i tampoc cal empenye’ls amb les maletes fora de casa quan són petits i no se senten preparats. 

Ara que arriba el moment de matricular-los a les activitats extraescolars, sempre trobes que hi ha pares que estan convençuts que el seu fill de cinc anys serà el futur Leo Messi, i l’apunten a entrenar a futbol tres cops per setmana. Si el xaval agafa bé la raqueta amb quatre anys, estem davant del nou Rafa Nadal, i si la nena neda bé i a sobre és àgil amb sis anys, és la nova Gemma Mengual. El resultat és que els atapeïm tant l’agenda, que molts nens deixen l’esport als dotze anys, segons l’Observatori de la Infància i l’Adolescència de Sant Joan de Déu. I encara que aquest fet té més d’una explicació, forçar-los de petits segur que hi contribueix. Com diuen ells mateixos quan es fan grans, “Pares, no us motiveu tant, que no cal”.


dimarts, 4 de novembre de 2014

Cardona

Visitar Cardona és sentir la història en directe: podeu passejar per una vila medieval, visitar temples romànics i gòtics, reviure setges i batalles al castell més inexpugnable, i viure l’experiència d’endinsar-vos en una muntanya de sal única al món. 


LA FORTALESA MAI VENÇUDA
El paper que van tenir Cardona i la fortalesa en la Guerra de Successió constitueix un dels moments èpics de la història de la nostra nació. Aquesta memòria comença a forjar-se ja l’any 1711, quan el castell i la vila van ser assetjats durant més de 40 dies per les tropes de l’exèrcit francoespanyol. I Cardona va resistir. 
Va mantenir invicta la plaça, fet que va ajudar a conservar l’esperança de la victòria durant tres anys més, i va començar així a forjar-se el mite del castell de Cardona com “la fortalesa mai vençuda per la força de les armes”. En els 300 anys posteriors, Cardona ha mantingut viu el record de l’heroica resistència que els defensors del castell van protagonitzar per defensar les institucions catalanes. Hi ha visites guiades i teatralitzades.
Castell de Cardona
Oficina de Turisme
Avinguda del Rastrillo, s/n. Cardona
Tel. 93 869 27 98

Per tastar: De la gastronomia de Cardona destaca la llenega, un dels productes de prestigi dels camps de la Catalunya Central, un bolet de color clar que s’utilitza en múltiples receptes, principalment per acompanyar plats amb carn, sobretot guisats i estofats. A la tardor se celebra a Cardona una popular fira dedicada a aquest bolet.

PROJECTE ALQUÍMIA: EL SECRET DEL ‘LIBER SALIS’
Visita teatralitzada a la Muntanya de Sal. Els germans Bartomeu, la Carlota i en Tomeu, són científics exploradors amb coneixements en un munt de camps de la ciència. Són descendents d’en Guillem Bartomeu, alquimista medieval del segle XV, autor del Liber Salis, el llibre de la sal, on va recollir tots els seus coneixements sobre la Muntanya… i també el seu gran secret. 
Han passat segles i ara un dels dos germans Bartomeu ens proposa acompanyar-lo a la recerca d’un nou mineral, una pedra que canviarà la història de la humanitat. Ens endinsarem a la Muntanya de Sal, n’aprendrem la formació, la història, les formes d’extracció, els tipus de sal… La gaudirem amb els cinc sentits al mateix temps que hi deixarem volar la imaginació.
Parc Cultural de la Muntanya de Sal
Ctra. de la mina, s/n. Cardona
Tel. 93 869 24 75
Horari de visites de cap de semana: 10.45, 12.45 i 16.15 h