dijous, 30 de gener de 2014

El Baix Llobregat

La muntanya de Montserrat, de renom universal per la seva fesonomia i el seu monestir, amaga en el seu interior un món subterrani quasi desconegut

 

RUTA DE L’AIGUA I LA PEDRA SECA
La vila de Collbató ha estat durant segles el portal d'entrada per excel·lència de Montserrat, la muntanya més emblemàtica del Principat. Milers de visitants d'arreu han passat al llarg de la història per Collbató i potser hi han fet nit tot anant cap al santuari, i han guardat en la memòria el record d'un poble que navegava entre el món agrari de secà (vinya i olivera) i la tragineria. La ruta de l’aigua i la pedra seca és un itinerari guiat pels voltants de Collbató durant el qual descobrirem les fonts més enigmàtiques de la contrada i l’ancestral mètode constructiu de les edificacions de pedra seca, tan característiques d’aquest territori, tot gaudint d’un agradable passeig. Veurem l’antic forn de calç, l’abandonada pedrera, descobrirem unes escales de gat...
Horari: De 9 a 14h
Informació i reserves: Oficina de Turisme de Collbató
Tel.: 93 777 90 76 / Correu electrònic
Més informació

Per dinar, continuarem gaudint de l’atractiu natural de la muntanya. Al peu de les Coves del Salnitre hi ha una àrea de pícnic, que té lloguer de barbacoes.

COVES DEL SALNITRE
Una variada gamma d'avencs i coves foraden l'aparentment compacte massís de conglomerat de Montserrat. Entre elles destaca la cova del Salnitre, coneguda arreu tant per la seva espectacularitat que va fascinar i inspirar al llarg dels anys artistes com Rusiñol i Gaudí, com per ser la que millor resumeix la història de l'espeleologia catalana. L'acció de l'aigua de pluja sobre el conglomerat i el material calcari durant milers d'anys i les múltiples esquerdes generades per diversos moviments orogènics han deixat com a llegat un paisatge kàrstic impressionant que la visita a la cova del Salnitre permet observar de prop. Només cal traspassar el llindar de l'entrada per encetar un recorregut d'aproximadament 500 metres seguint els conductes més espaiosos i més bellament ornamentats per les successives generacions d'estalagtites, estalagmites i columnes. Passeig enriquit per experts guies que, a més d'explicar-nos les característiques i el resultat del procés geològic que ha donat forma a la cavitat, ens mostraran l'hàbitat dels primers pobladors neolítics de Montserrat i ens endinsaran en un món de llegendes.
Informació i reserves: Oficina de turisme de Collbató
Plaça de l'Era s/n. Collbató
Tel.: 93 777 90 76 / Correu electrònic
Més informació
Dissabtes, diumenges i festius de 10.30 a 13h i de 16.30 a 18.30h.
Venda d'entrades cap de semana: matins, al punt d'informació de l'Àrea d'Esplai de La Salut i tardes, a les Coves del Salnitre.

Pati de Llibres

Anar a comprar
PATI DE LLIBRES
Lloc: Xerric, 22. Sant Cugat del Vallès
Tel.: 93 583 17 22
Pati de Llibres és una llibreria infantil i juvenil diferent. És un espai pensat per adquirir el gust per la lectura en qualsevol moment evolutiu, tant a la infància com a l'adolescència i la joventut. Al Pati de Llibres a més de vendre llibres organitzen activitats de promoció de la lectura i espectacles d'animació lectora, i exposen originals d'il·lustració infantil i juvenil.

El monstre dels colors

Un monstre és el protagonista d'aquest conte, un monstre, però, molt especial i que, a diferència del que podem pensar en un primer moment, no fa por! El monstre té un problema i és que no sap què li passa! No sap si està content, trist, enfadat, nerviós, calmat, si té por... s'ha fet un embolic amb les seves emocions i ara li toca desfer aquest embolic ja que totes les emocions barrejades no funcionen gaire bé! I preguntareu com podrà fer-ho, oi? Doncs el monstre resoldrà els seus problemes gràcies a una amiga que l'ajudarà a classificar les seves emocions en pots i, encara més, identificarà cada emoció amb un color!!! Així tenim el groc del Sol per a l'alegria, el blau del mar per a la tristesa, el vermell del foc per a la ràbia, el verd de les fulles dels arbres per a la calma, el negre per a la por i el rosa per a l'amor!!! En acabar el conte descobrim el problema real del monstre... està enamorat i evidentment l'amor a vegades és d'allò més complicat!
Totes les emocions són importants, però juntes i sense control a vegades no ens ajuden i és llavors quan ens preguntem: què em passa?, o diem: no sé què em passa. Aquesta podria ser la reflexió que podem treure del conte, un conte penso que ideal per a grans i petits, un conte que permet unir el món dels sentiments amb els colors i fins i tot amb els petits permet anar més enllà i preguntar què li passaria si tingués gana, de quin color seria llavors, o bé si tingués son... Podem, per tant, reflexionar i anar, com sempre dic, molt més enllà del que tenim pensat o proposat, ja que a vegades són ells mateixos els que ens obren un diàleg i ens permeten descobrir aspectes que a nosaltres ens passen desapercebuts.
Anna Llenas
Editorial: Flamboyant
 

Socors! Seré pare!

http://www.benece.es/online/cataleg-infantil/

 

El paper de l’home durant l’embaràs és divertit i exigent alhora. Quan els reptes i la pressió s’acumulen només he de recordar que hi ha algú que s’hi juga molt més que jo.


Per David Barón. Guionista.

Encara em queden un parell de mesos per aconseguir un carnet oficial de pare, un carnet en forma de petita bebè, i no puc ser més feliç. Però, a hores d’ara, ja tinc molt clar que he començat un camí sense tornada. Des que vaig veure les dues ratlles dins d’aquell aparell del dimoni tot s’ha complicat força. I el més greu de tot és que intueixo que l’autèntica dificultat començarà quan tingui la petita als braços. És possible? Més difícil encara? Si és així ja em puc anar calçant perquè fins al moment les he vist de tots colors. Començant pels llibres sobre l’embaràs, manuals aparentment inofensius carregats d’informació útil però que de vegades sobrepassen els límits de les seves obligacions. Un dels que em vaig llegir, per exemple, afirmava que un augment de sou era el moment ideal per embarassar-se. Jo sóc autònom i això no em va fer cap gràcia, la veritat. De fet no vaig cremar el llibre perquè no és meu i l’he de tornar. 

Un altre repte ha estat aprendre a fer de cuidador i policia de la futura mare. La part del cuidador no té secret: massatges, suport anímic i trobar gelats estrambòtics a hores intempestives. El rol del policia, però, ja és una altra cosa. Gestes com ara aconseguir que s’estigui quieta i faci repòs quan toca, custodiar la nevera de possibles saqueigs o saber trobar l’amagatall del tabac -que l’astuta traficant canvia sovint de lloc- requereixen una barreja de diplomàcia i força bruta difícil d’explicar. 
També s’ha de gestionar el fanatisme dels futurs avis, sobretot si es tracta del primer nét. Convèncer algunes àvies que no cal que estiguin nou mesos fent punt de creu és com mirar de fer entendre a una lleona famolenca que no té per què caçar zebres. 
Després hi ha el tema del nom. Sé de parelles afortunades que acorden com es dirà la criatura el mateix dia que en coneixen el sexe. Me n'alegro per ells, però no és el meu cas. Hem fet llistes infinites de noms, sempre mirant de trobar-ne un prou original perquè esdevingui especial, però no tant per ser injuriats per la nostra filla d’aquí a uns anys. Sé d’un nen a qui els seus pares van batejar amb el fabulós nom de Kevin Costner. Ho juro. Jo no vull caure en un error semblant. 
Les classes prepart també són per emmarcar. He hagut de tornar a aprendre equacions de segon grau per calcular mesos, setmanes, contraccions, trencaments d’aigües i respiracions de relaxació que dubto que pugui recordar quan condueixi cap a l’hospital més nerviós que un gat a l’aigua. 

Tampoc resulta fàcil preparar la casa per l’arribada del nou invasor. El viatge de rigor a la botiga sueca de mobles per excel·lència és gairebé inevitable i si, a sobre, ets un negat pel bricolatge, hauràs de lluitar contra la teva inseguretat armat amb un martell en una mà i un pot de pintura a l’altra. I és que, en vista de tot aquest merder de coses, no hi ha més alternativa que aquesta: lluitar. Tot és molt complicat, sí. Tant que, de vegades, és fàcil oblidar que els homes només som un personatge secundari dins d’aquesta pel·lícula titulada “embaràs”. Tenim dret a entrar en pànic, que ningú ens digui el contrari, però no podem descuidar que ens ha tocat la part més fàcil de l’obra. Són elles les que estan sotmeses a una gran pressió, les valentes que pateixen en carn pròpia aquestes desventures i moltes altres. Nosaltres, en canvi, som un simple espàrring, un personatge al fons de l’escenari, una segona veu imperceptible a l’estrofa d’una cançó. Ho hem d’acceptar, d’acord. Però també és ben sabut que una bona història funciona només quan els personatges secundaris fan bé la seva feina, aportant el seu talent quan cal i, sobretot, deixant brillar l’actriu principal mentre li fan costat. Bé, de moment. Com deia, suposo que a partir del naixement la cosa es repartirà una mica més entre els dos. Però d’això no en tinc dades... encara.

dilluns, 27 de gener de 2014

El Barcelonès

Què hi ha per aquí? I uns carrers més enllà? Sigueu on sigueu a Barcelona, segur que molt a prop hi ha alguna cosa per veure.


UN PARC AMB MOLTES ATRACCIONS
El parc del Castell de l'Oreneta és un gran espai forestal que esdevé lloc de connexió de la ciutat amb la serra de Collserola, La vegetació és el seu principal atractiu: hi ha pins blancs, pins pinyers, alzines i roures, voltats d'un sotabosc molt ric en arbustos, l'arboç i el llentiscle. D'aquestes dues darreres espècies n’hi ha exemplars centenaris. Un dels elements més atractius per als nens i les nenes que visiten el parc són les quadres dels ponis, juntament amb el tren en miniatura, del qual també gaudeixen els grans. Aquest trenet és un dels millors ferrocarrils reduïts a escala i tripulats d'Europa. Es va inaugurar l'any 1981 i, al llarg d'un recorregut de 636 m, travessa tres túnels, dos ponts i un viaducte metàl·lic. També disposa d'una estació i un baixador. En total, hi ha onze locomotores, entre elèctriques, de vapor i dièsel, i uns dotze vagons. Els diumenges, els visitants del parc poden viatjar amb aquest tren des de les 11 del matí fins a les 2 de la tarda.
C/ Montevideo, 45. Barcelona
Tel. 010
Horari: Diari, de les 10 fins al capvespre

Per dinar: Anar al parc del Castell de l'Oreneta és anar d’excursió a un bosc dins la ciutat, on la intervenció municipal ha millorat la xarxa de camins, hi ha zones de descans, àrees per al joc infantil –la més gran, amb taules de ping-pong– i zones de pícnic.

MUSEU DE LA MÚSICA
El Museu de la Música de Barcelona ofereix un suggerent viatge per diferents períodes de la història de la música i per diverses cultures. La col·lecció de prop de 500 instruments musicals es va il·lustrant amb audioviduals -en català, castellà i anglès- i podem escoltar des del violoncel de Pau Casals i un sarangui de l’Índia fins a fragments d’obres d’Albéniz en guitarra i piano.
La col·lecció de guitarres clàssiques està considerada com una de les més importants del món, amb destacats exemples com les d’Antonio de Torres, el millor constructor de guitarres de la història. Els instruments de teclat com l'orgue Pérez Molero, el clavicèmbal Zell i el claviorgue Hauslaib són també emblemàtics. La sala d'interactius proposa, sobretot a les famílies amb nens, poder tocar lliurement diversos instruments musicals. Diàriament, el Museu de la Música ofereix una visita comentada i un concert de guitarra clàssica, una experiència excepcional i íntima amb instruments originals de la col·lecció del museu.
Museu de la Música
L’Auditori. C/ Lepant, 150. Barcelona
Tel. 932 563 650

Joguines didàctiques

Anem a comprar
DIDACMANÍA 
C. Major de Sarrià, 20. Barcelona
Tel. 932 060 094 
Més botiges Didacmanía
A Didacmanía es posa en relleu el desenvolupament educatiu dels nens. Per això confiem que oferir-los jocs i joguines didàctiques afavorirà el seu desenvolupament personal. Aquesta tenda dedicada a les joguines didàctiques neix com a contrapartida als videojocs i jocs de tipus bèl·lic que no estimulen de manera positiva la imaginació dels més petits. Aquí els pares que busquin un oci intel·ligent per als seus fills trobaran una àmplia gamma de joguines educatives.


Al prat

La Yu-Chan se’n va d’excursió al riu amb els pares i el seu germà. El pare la crida perquè s’acosti a la riba, però ella no en té ganes... De sobte, una papallona d’ales taronges i taques negres passa volant, la Yu-Chan la segueix i s’endinsa en el prat. D’aquesta manera la Yu-Chan descobreix la natura, que la porta d’un lloc a l’altre fins que de cop tot és fosc, se senten molts sorolls... Però quan la por i les llàgrimes ja surten, arriba la mare, que sempre sap on ets. Utilitzant com a argument una excursió a un riu d’una família, aquesta història ens submergeix en el món de les sensacions a través de les onomatopeies i les il·lustracions, i alhora fem un recorregut per emocions com ara la por, la soledat, la tristesa. És un petit passeig sensorial: els sons de la natura que li arriben; el tacte de les fulles que li fan pessigolles i un saltamartí que se li enfila al braç; l’olor de menta fresca de les flors i la visió d’un mar d’herbes altes que li passen per sobre com una onada. Un llibre per compartir sense presses amb els més petits, per ajudar-los a percebre les petites coses a través dels sentits. Un llibre bellíssim, una lectura recomanada per a les primeres edats intel·ligent i preciosa. D’una exquisida simplicitat i d’unes il·lustracions precioses, de tot això està ple aquest bonic llibre. Un poema visual. Una història d’iniciació a la natura per als més petits però que farà les delícies dels més grans. Els temes tractats són la família i les relacions, les tradicions i els jocs, els sentiments i les emocions, l’ecologia i la relació amb l’entorn.
De 3 a 5 anys
Yukiko Kato i Komako Sakai
Ed. Corimbo

Ja s'ha acabat?

http://www.benece.es/children/shop/item.php?lang=CAT&cat=1&id=14

 

La música és necessària per a la nostra existència, però la tenim tan present i tan incorporada en la nostra vida, que perdem la consciència del que ens aporta.


Per Assumpció Malagarriga. Directora de L’Auditori:Educa

Fa uns quants anys els científics ens explicaven que havien descobert que si de cop desapareguessin tots els insectes de la Terra es trencaria el cicle de la vida.
I si de cop desaparegués la música de la nostra vida, passaria alguna cosa?
De segur que sí. La música és necessària per a la nostra existència, però la tenim tan present i tan incorporada en la nostra vida, que perdem la consciència del que ens aporta.
La música són vibracions. Si no hi ha cap cos en vibració, no hi pot haver so i, per tant, no hi pot haver música. Per poder captar auditivament la música, cal que aquestes vibracions ens toquin per tot el cos i entrin al nostre interior a través de l’aparell auditiu. I com que tot el que ens toca ens afecta, la música també ho fa.

Sovint només la relacionem amb el gaudi; sempre posem música a les festes, per ballar, per fer-nos companyia i per entretenir. Però, si ens hi fixem, veurem que va molt més enllà d’això: hi ha música a molts centres comercials i als transports públics, les religions tenen i han tingut repertoris molt concrets per a les seves litúrgies i rituals, i cadascú de nosaltres hi té una relació molt determinada i particular.
Per exemple, tots sabem si per llegir o per adormir-nos necessitem tenir música o si, ben al contrari, som incapaços de fer-ho si hi ha música al nostre voltant. Quan busquem una emissora de ràdio, en només aproximadament 2 segons sabem si la que ens acaba de sortir ens interessa o si hem de continuar buscant. Però també ens podríem preguntar per què als nadons, a tot arreu del món, els cantem o els marquem algun ritme quan els notem inquiets. O per què, també als nadons i a tot el món, els parlem amb una veu més aguda i rítmica de la que solem fer servir per parlar normalment. O per què tots els adolescents d’arreu escolten música amb el volum molt alt, amb molts greus i amb molt ritme. Totes aquestes preguntes tenen respostes científiques, i resulta que sempre ho fem perquè cada tipus de so aporta uns beneficis dels quals no som conscients però que són realment importants per al nostre desenvolupament en cada moment de la nostra vida. 
I si la música en si té totes aquestes capacitats, quan la fem servir com a eina per curar, socialitzar o educar, el seu poder es multiplica.

A L’Auditori tot això ho sabem i ho tenim en compte quan dissenyem cadascun dels concerts que programem per a vosaltres, perquè volem educar des de la música.
En els nostres concerts busquem que es pugui aprendre sense ser ensenyat, que sigui difícil deixar d’escoltar, volem impactar per interessar i per educar, i volem que després dels 50 minuts de música diguin: “Ja s’ha acabat?” Gràcies a l’experiència de tots aquests anys de servei, hem anat trobant les maneres d’aconseguir-ho: treballem amb músics molt bons, amb repertori i arranjaments excel·lents, els intèrprets treballen de memòria per contactar amb el públic, es mouen mentre toquen per captivar i facilitar l’escolta, etcètera.
Sabem que cada un dels 50 minuts de cada concert és important, però també sabem que si aconseguim arribar més enllà d’aquest moment, la profunditat educativa d’aquesta música serà més llarga i profunda.
És important viure el concert a casa abans d’anar-hi, per això us oferim tallers i xerrades prèvies a cada concert. I és important després de gaudir-ne junts poder-ne parlar, reviure, tornar a escoltar, compartir, memoritzar, gaudir..., i és per això que teniu al vostre servei materials diversos per poder-ho fer, plegats, a casa.
Web de L'Auditori                                                         


dijous, 23 de gener de 2014

Cinema Infantil en Català CINC

Aquest cap de setmana comença als cinemes de Catalunya la 18a edició del cicle de Cinema Infantil en Català CINC, organitzat pel Departament de Cultura. En aquesta edició el CINC es programarà a 33 localitats catalanes que acolliran sessions del cicle, que es duran a terme els caps de setmana de gener a juny.
L'objectiu del CINC és fer créixer l’oferta de cinema infantil en català existent al mercat i potenciar l'hàbit de veure pel·lícules en català, gràcies a una programació atractiva, una política de preus baixos i una oferta que arriba a tot el territori.
Més informació del CINC
Programació del CINC

L'Anoia

A ponent de Montserrat, l'Anoia s'endinsa cap a la Catalunya central. Allí predomina l'esperit del pagès, encara present i viu, on el visitant és acollit amb l'amabilitat i l'afecte de qui se sap hospitalari en un entorn de natura difícil.


EL MUSEU DEL TRAGINER
Els traginers van esdevenir durant centúries uns dels principals elements dinamitzadors del territori. Feien possible l'intercanvi tant de mercaderies com d'informació entre masos, pobles i ciutats, els habitants dels quals romanien fortament ancorats al seu entorn més immediat... L'àmplia representació d'eines i utensilis que acumulen aquests oficis, juntament amb la presència dels diferents carros, carruatges, selles i guarniments, fan de la Col·lecció Antoni Ros un veritable museu de les arts i els oficis aplicats al món del transport a la Catalunya Moderna. Una de les principals característiques que singularitzen el museu és la seva voluntat de mostrar, emprant per fer-ho un sistema museològic integratiu que adapta la col·lecció perquè qualsevol persona, tingui o no cap mena de discapacitat, pugui gaudir-ne en igualtat de condicions.
C/ Traginers, 5. Igualada
Tel.: 93 804 88 52. Correu electrònic
Més informació

Per dinar: Molt a prop d’Igualada hi ha Òdena. Aquí trobarem diferents zones de pícnic: a la font de Cal Brunet, la de Ca l'Enric, a l'Obaga, al camí vell del Raval i al de Can Mas Arnau, espais que permeten passar un dia agradable de lleure ja sigui per passejar, descansar o simplement per anar a dinar.
 
EL DIA A DIA DEL PASTOR
Feu una visita Cal Serrats i coneixeu el dia a dia del pastor d’un ramat d’ovelles i com crien els xais que produeixen. Us ensenyaran el ramat, quins animals crien, què mengen, com són i com es comporten. Agafareu els més petits i veureu les diferències que hi ha entre ells. Us ensenyaran a munyir les cabres. Els donareu menjar, els triareu i sortireu a pasturar als camps. Podreu veure com treballa el gos d'atura. És una activitat lligada a l'aire lliure. Tasques estacionals: a la segona quinzena del mes de juny, esquilen la llana a les ovelles.  A l'estiu aprofiten els rostolls dels cereals un cop feta la collita. I les ovelles fan migdiada i tornen a pasturar a la tarda fins tard. A la tardor tenen molts xais petits i s'ha d'estar molt al cas que tots estiguin bé. A l'hivern surten a pasturar a migdia i ja no tornen fins que es fa fosc, perquè en tinguin prou fins que no surtin a pasturar l'endemà. Cada època té les seves particularitats, això sí, sempre molta dedicació. És una activitat pensada per a grups reduïts, sobretot grups familiars amb nens. 
Activitat recomanada per a més de 3 anysCal Serrats. Argençola 
Tel.: 93 8092138. Correu electrònic

Kirigami: Un libro para recortar, doblar y jugar

Amb tan sols unes tisores i el paper d'aquest llibre, el nen se submergirà en una infinitat de mons: en el fons del mar i crearà una autèntica fauna submarina; construirà una ciutat envaïda per dinosaures; crearà més de 25 animals i insectes; confeccionarà les seves pròpies joies i entrarà en el camp de l'estilisme proposant diferents canvis de look. Aquest original i divertit llibre de kirigami ajuda els nens a fer volar la imaginació creant les seves pròpies joguines. En ell trobaran més de 100 figures diferents per tallar i doblegar. Kirigami és un art mil·lenari japonès que realitza figures amb paper retallat. Aquest art s'ensenya als nens japonesos de poca edat com a mitjà de destresa, com a demostració dels principis de geometria i com a teràpia. És l'art i la tècnica de tallar el paper dibuixant amb les tisores. Es diferencia dels retallables en el fet que aquests últims necessiten un traç o dibuix previ i en el kirigami es retallen les figures directament amb les tisores, la qual cosa ho converteix en una tècnica molt creativa. El seu terme deriva de les paraules japoneses kiru, que significa tallar, i gami, paper.
La Zoo
Edit: COCO-BOOKS

Movent l'esquelet

Il·lustració de Marta Montañá. Del DVD "Guia d'orquestra", disponible a la botiga


“Eduquem els nens de cintura cap amunt, i només d’un costat del cervell. La nostra tasca és educar la totalitat del seu ésser perquè puguin encaminar-se cap al futur.” Sir Ken Robinson


Per Amèlia Boluda. Ballarina, coreògrafa i pedagoga de dansa
 

Amb aquestes paraules aquest estudiós de la creativitat i entusiasta de la dansa ens encoratja a canviar la manera d’educar i també la manera de ser de les persones per afrontar els reptes que ens depara el futur. Hem de treballar conjuntament escoles i famílies per millorar el benestar, els coneixements i el desenvolupament integral del nostre alumnat, fills i filles. Per aconseguir-ho cal ser més creatius i tenir en compte el cos. La dansa pot ser un bon camí per assolir aquest repte ja que conté aquests dos aspectes. L’art del moviment no és únicament representació i espectacle, és també un element de coneixement, de desenvolupament del procés creatiu, de creixement personal i de teràpia, entre altres coses i, sobretot, una forma de passar-ho bé i divertir-se. Afavoreix la connexió entre les idees, l’acció i l’emoció, i estimula i motiva la mainada en l’experiència de viure amb el propi cos, els pensaments i els sentiments.

Per això, les famílies hauríem de ballar més amb els nostres fills. L’immens plaer que suposa ballar, sigui individualment o col·lectivament, augmenta si, a més, ho fem amb les persones que estimem. Té l’avantatge que no és car ni difícil, només cal deixar-se anar. Als infants els encanta compartir amb els adults espais i moments i, a més; ens sorprenen amb la capacitat de moviment que tenen, la fisicalitat i desinhibició que desprenen. Són majoritàriament expressius i creatius. Si els animem a no tallar-se ni reprimir-se, les seves capacitats naturals els poden fer gaudir de la dansa, alhora que aprenen a conèixer i controlar el seu cos, que és un aprenentatge bàsic per millorar la qualitat de vida de totes les persones grans o petites. Aquí rau la importància de la dansa per als infants, ja que d’una manera lúdica també potencien el seu autoconcepte i la seva autoimatge. 

Actualment s’ofereixen cursos en què les famílies poden anar a ballar amb els fills i filles per compartir moments inoblidables. Companyies de dansa, serveis educatius i professionals en general comparteixen els seus sabers per fer extensives aquestes experiències. Algunes famílies reprodueixen a casa aquesta activitat. Tots gaudim i compartim ballant i això fa que els llaços emocionals que es creen quan ballem amb els nostres infants siguin molt perdurables i saludables. Als nens i nenes els dóna seguretat poder expressar-se lliurement a través del moviment amb la seva família. Per què no ho fem més sovint, doncs? És una qüestió d’hàbits. En el nostre entorn més proper només ballem en comptades ocasions. Els més petits ho fan entre ells, igual que nosaltres. Però el fet de ballar només pel plaer de fer-ho està poc desenvolupat en la nostra societat, exceptuant algunes persones a qui els agrada i han sabut com canalitzar aquest desig, tot i que no és el més habitual. Així com un adult escolta música, llegeix o va d’excursió amb certa freqüència, pocs són els adults que ballen per plaer. Això també passa amb els més petits. Cal cercar els moments i els espais per fer-ho. Val a dir que la dansa tampoc té gaire lloc en el nostre sistema educatiu i que li manca l’espai que li correspondria, si veritablement assumíssim que l’art en general, i la dansa en particular, ajuda a millorar els aprenentatges, i a prevenir i reduir el fracàs escolar. Caldrà tenir-la en compte a l'hora de planificar qualsevol situació d’ensenyament i aprenentatge. Així que ja ho sabeu: a moure l’esquelet en família!

dilluns, 20 de gener de 2014

El Baix Llobregat

Les propostes culturals són abundants al Baix Llobregat. A més de l’extens catàleg de construccions modernistes, la comarca disposa d’una àmplia xarxa de museus de temàtica diversa.


VIATGE SUBTERRANI
Les Mines Prehistòriques de Gavà són el conjunt miner amb galeries més antic d'Europa. Es van començar a excavar fa aproximadament 6.000 anys i es van explotar durant més de 1.000 anys. L'únic objectiu d'aquesta enorme explotació minera era l'extracció d'un mineral de color verd, la variscita, que s'utilitzava per fer joies. El Parc Arqueològic Mines de Gavà és un gran centre d'oci cultural on es pot reviure la prehistòria a partir de les restes trobades a les Mines Prehistòriques. El visitant podrà gaudir de l'experiència d'acompanyar una missió arqueològica en la investigació d'un dels més grans i més ben conservats jaciments neolítics de l'Europa Occidental. Actualment es coneixen unes cent boques de mina, el recorregut més llarg explorat és de 45 metres i la sala més gran fa uns 6,5 metres d'altura, amb una superfície d'uns 16 m². Probablement hi ha recorreguts i sales més grans que encara s’han de descobrir.
Jaume I, 7. Gavà
Tel. 932 639 620. Correu electrònic
Central d’informació i reserves: 932 639 650 de dilluns a diumenge

Per tastar: Les torretes de Torrelles de Llobregat són unes pastes dolces en forma de torretes, i per això es diuen així. Avui dia, a més de la tradicional de mel, se n'elaboren onze classes diferents, banyades amb xocolata, amb trossos d'ametlles, cafè, llimona, etcètera.

UNA JOIA PER GAUDIR
Entre els termes municipals de Sant Joan Despí i Sant Just Desvern i a tocar de Sant Feliu de Llobregat, el parc de Torreblanca ha estat des de sempre un lloc privilegiat de trobada dels tres municipis. Al cor del parc hi ha un magnífic jardí històric del segle XIX. El seu disseny fantasiós és el resultat de la imitació d'elements propis de la natura, com ara grutes, illes, coves, llacs i salts d'aigua, envoltats d'una vegetació exuberant i diversa. Els propietaris, els marquesos de Monistrol d’Anoia, a final del segle XIX, van decidir construir un palau i uns grans jardins. És per aquest motiu que al cor del parc podem admirar el magnífic jardí romàntic, ple d’encant i misteri. En aquest període també s’inicia el conreu de les roses, que farà de Torreblanca un indret de referència per al cultiu i la creació de noves varietats d’aquestes flors. Així, a tocar dels jardins romàntics, podem trobar-hi el parc modern, amb una estructura de grans plataformes on hi ha jocs infantils, mobiliari urbà i fonts.
Av. de la Generalitat. Sant Joan Despí
Tel. 936 852 400 / 932 562 220

Joguines a Barcelona

Anem a comprar 
BARRUGUET
Gran Via de les Corts Catalanes, 620. Barcelona 
Tel. 933 015 807
Es tracta d’una botiga de joguines de disseny avantguardista on els joguets estan separats per seccions temàtiques d’una manera dinàmica. Barruguet treballa per oferir joguines tenint en compte les necessitats del moment, renovant idees i buscant arreu del món articles lúdics de qualitat amb valor pedagògic. El personal especialitzat ajuda i proposa nous conceptes educatius que estimularan la imaginació dels més petits. Imaginació i màgia per incentivar els infants de 0 a 12 anys, contribuint a la seva formació amb joguines adequades per a cada edat i cada etapa del desenvolupament infantil.

La casa més gran del món

“Hi havia una vegada uns cargols que vivien en una col ben sucosa. S’hi movien a poc a poc i duien la seva caseta de fulla en fulla per buscar el tros més tendre i poder-lo rosegar. Un dia, un cargolet va dir al seu pare: «Quan sigui gran vull tenir
la casa més gran del món.» «Quina bajanada!», va dir el pare, que era precisament el cargol més savi de tota la col. «En el pot petit hi ha la bona confitura.» I li va explicar aquesta història…”
Durant la seva infància, Leo Lionni va ser un gran admirador dels animals, especialment dels rèptils, que ficava en un terrari amb parets de vidre, tot condicionat amb sorra, pedres, falgueres i molsa. D'aquesta afició sorgirien, amb el temps, relats com el del cargol que desitjava tenir la casa més cridanera de totes. Una metàfora més sobre la vida, la prudència, el sentit pràctic de les coses, la humilitat i la senzillesa enfront de l'arrogància i la superficialitat. El text de Lionni ressona a fàbula tradicional, en què un cargol li diu al seu pare que voldria tenir la casa més gran del món, i el pare el contesta amb la història d’un altre cargol que va tenir el mateix desig i quin va ser el seu desagradable final. I és que, quan del que es tracta és de la supervivència, de vegades més val no aferrar-se gaire a possessions superficials i pensar més aviat en els afers més pràctics de la nostra existència, que al cap i a la fi també poden arribar a ser font de grans plaers... No us explico res més, per tal que us acosteu a aquest text de Lionni.
A partir de 5 anys
Leo Lionni
Ed. Hipòtesi

Allò que cal tenir


“La bona vida és cara. N'hi ha de més barata, però no és vida” (dita popular)


Juan José Conesa. Mestre d'adults
 
Perdoneu-me que us recordi que hi va haver un temps de vaques grasses. No ho faig per lamentar-me, però ja veureu, si continueu llegint, que tampoc no sóc un dels neoeremites que, fent de la necessitat virtut, han descobert el valor del dejú (una fantàstica troballa, en aquest país de nou-rics que passen una època de terrible escassetat) i que ens proposen un hipòcrita renunciament a allò que ja no podem abastar. “Eren verdes”, va dir la guineu...
Es tracta, més aviat, de recordar –oh, estoica virtut– que hi ha coses essencials, coses que per elles mateixes constitueixen, independentment del seu valor o la seva funció econòmica, el fonament de l'alegria. Són aquelles coses que cal tenir per gaudir d'una vida bona.

Primer de tot: un amic. Un amic o amiga. No en calen més –però si en tenim un parell, no passa res, no passa res...–. Si aquest amic és la nostra parella, la nostra dona, què més es pot demanar?
Segon: un poble. Un racó del món on tornar, on fugir, on anar de vacances, on amagar-te... Pot ser el lloc on vam néixer, el barri de la nostra infantesa, la petita ciutat on ens vam enamorar per primera vegada; també, l'hotel o la pensió on ens reconeixen i ens respecten. La nostra Ítaca.
Tercer i últim: néts. Encara que només en sigui un, sí. Néts.

Els néts generen en nosaltres –en definitiva, ens regalen– virtuts que no teníem abans i que els fills, amb tot el que els vam estimar, no ens podien donar. Els fills ens van donar responsabilitat, paciència, capacitat de sacrifici per un altre... Les virtuts generoses de la paternitat/maternitat. Però els néts ens regalen la virtut per excel·lència: alegria. La més profunda alegria, una alegria que arriba, precisament, quan la vida ja no ens en dóna gaires. Ells són la confirmació que la Terra no és plana, que la vida no s'acaba darrere l'horitzó dels nostres fills. Ells ens obliguen a considerar el món més enllà d'allò que immediatament ens concerneix –perquè els fills són el futur, però els néts són el futur del nostre futur– i, així com la tristesa ens duu al passat, aquesta alegria ens obre el futur –i, el que és més important, també el present. 

Els néts són present. Per sobre de tot, present. Ho són perquè són joc i, per aquesta gràcia, ens requereixen d'una manera diferent, intensa, amb una autenticitat que ningú més no ens pot demanar. Només ells poden autoritzar el nostre joc; només davant d'ells podem jugar amb total dignitat, car ens donen la legitimitat del pallasso. I, així, era només per la Kènia, la meva néta, que no fa gaires anys, assegut a terra amb ella, podia carregar una capsa de sabates amb nines i arrossegar aquell autobús de cartró a la platja de llana de la catifa del menjador i nedar, nedar al costat de la Rateta Presumida, de la Conilleta Ramona i del Mic; nedar amb les barbis sobre les onades peludes i barallar-me, rodolant entre rialles, amb un perillós cocodril ros de dos anyets. Només per ella puc encara –i sense que ningú em pugui considerar boig ni mentider– jugar a ser el drac o a ser sant Jordi, disfressar-me de llop o de Caputxeta, ser el dolent o ser el bo d'alguna història. Fins i tot puc ser l'heroi de la meva història, que és la rondalla de la seva provinença, i explicar-li, potser rient per primer cop en recordar-les, les meves oblidades aventures. Jugar a ser jo, a ser seu.
 
Què us en sembla ara? És cara la bona vida?
Sí que ho és. No us equivoqueu: la bona vida és massa cara. És cara i ho continuarà essent perquè, per ella mateixa, consisteix a anar més enllà de la vida bona, del viure amb decòrum, amb elevació. No depèn que tinguem amics o néts, sinó que puguem aconseguir coses, que, molt sovint, es troben per sobre de les nostres possibilitats (siguin aquestes les que siguin): un model de cotxe superior al que podem pagar, un pis més gran del que necessitem, unes vacances a crèdit... Però l'autèntic problema de la bona vida no és que ens hagi costat massa diners, sinó que aconseguir l'elegància grollera del nou-ric ens ha costat l'alegria, la sobirania sobre nosaltres mateixos, la virtut. Oripell, dispendi i ostentació.

dijous, 16 de gener de 2014

La veritable història del Capità Garfi

“Tots els nens, excepte un, neixen.” Amb aquesta frase arrenca el llibre que ens ocupa. El paral·lelisme entre aquest i Peter Pan evidencia que qualsevol semblança entre l'obra de J.M. Barrie i aquesta novel·la no és una simple coincidència. El llibre de Baccalario, un prolífic autor italià de literatura juvenil, és un interessant homenatge al clàssic infantil, i amb una missió encomiable: rescabalar la imatge d'un malvat que potser no ho és tant.
Tenim un nen que no ha nascut mai. Es tracta d'en James, l'únic fill mascle de George IV d’Anglaterra. Nen il·legítim però fill del rei, al cap i a la fi. En James creix sense saber qui és el seu pare, alimentant dia rere dia la seva passió pel mar i per l'aventura. Una passió que el durà a fer-se pirata ben aviat. Si l'acompanyem en els seus viatges, viurem tempestes, naufragis i lluites entre vaixells; coneixerem ciutats fantasma, tribus salvatges i peculiars personatges històrics; ens submergirem, en definitiva, en una novel·la d'aventures com les d'abans. Però també descobrirem la part més humana del Capità Garfi, les seves virtuts i els seus punts febles, allò que el converteix en un heroi de debò.
En el llibre, Baccalario barreja amb destresa personatges ficticis amb d'altres que van viure realment i que van aportar el seu granet de sorra a la història de l'Anglaterra del segle XX. Esbrinar quins d'aquests personatges són inventats i quins no forma part del joc. I si amb tots aquests arguments encara no us hem animat a llegir una novel·la tan entretinguda, ens en queda encara un altre: només si la llegiu descobrireu com va perdre veritablement la mà en Garfi.
A partir de 12 anys
Pierdomenico Baccalario
Edit.: La Galera


Tenir cura, mimar o malcriar

http://www.benece.es/online/general/el-rei-de-casa/

 

Els més petits viuen les situacions a través nostre. Si la por de malcriar-los impedeix un acompanyament en l’expressió del seu malestar, la vivència pot ser doblement difícil també per a nosaltres.


Per Paola Velázquez. Psicòloga

Ser pares és una de les experiències més gratificants que ens pot tocar viure. Si més no així ho vivim els que dia a dia intentem exercir-ne. Es tracta bàsicament d’acompanyar els nostres fills en la seva experiència de créixer com a éssers humans, fent-se valdre i alhora aprenent a valorar els que els envolten.

Ara bé, com a gairebé totes les situacions, la de ser pares també té dues cares. De la que hem parlat és la gratificant, però hi ha una altra que és més estressant. Som els responsables primers de mostrar als nostres fills les diferents maneres “d’estar en el món”  perquè ells, arribat el moment, puguin decidir lliurement quina és la seva opció  partint dels valors que els adults hàgim fet valdre durant la seva infància i adolescència.

Però, com aprenen els nens els valors del món dels adults? Fa uns dies vaig sentir una afirmació que em va fer pensar: “Els fills aprenen arran del que nosaltres fem, no del que nosaltres diem.” Efectivament, tenim la capacitat d’imitar les conductes i maneres de fer que veiem en els altres. Per als més petits, els pares, els adults que compartim el dia a dia amb ells, això es produeix d’una manera ininterrompuda i natural. Així doncs, a més del llenguatge verbal, els nens adopten com a pautes acceptables de comportament aquelles que identifiquen en les persones adultes amb qui es relacionen. És més, sobretot imiten les pautes que els adults fem servir per relacionar-nos amb ells.
En aquest sentit crec que un dels dilemes que ens trobem tot sovint és el que se’ns planteja quan no sabem ben bé en quin punt deixem de mimar els nostres fills per començar-los a malcriar.

La resposta arriba molt més fàcilment si pensem en situacions difícils per als adults… Sí, sí, per als adults. Ara veureu per què.

Les separacions, les malalties, la mort d’un ésser estimat, la pèrdua de la feina…, són situacions que afecten en un principi els adults, ja que no podem oblidar que la informació arriba als més petits a través nostre. Quan alguna d’aquestes situacions ens supera d’una manera molt legítima i natural, això es tradueix en un canvi significatiu de les creences que havíem sabut i pogut portar a terme fermament fins aleshores. Els nens comencen a ressentir-se de les situacions i de les implicacions que tenen en el nostre estat d’ànim i ens ho fan saber amb el llenguatge que més dominen: el de la conducta. De vegades, com a resposta, ens descobrim permetent, accedint, facilitant situacions i demandes que poc abans teníem clar que no formaven part del nostre repertori per educar-los.

A què són deguts aquests canvis? En qui pensem o qui tenim present quan els fem? Doncs afortunadament tant en els nens com en nosaltres. En els nens perquè quan és una situació que s’escapa al nostre control (una malaltia, una mort) és necessari ensenyar-los mitjançant la nostra relació amb ells que cada moment té les seves singularitats i que les normes es poden adaptar a les circumstàncies. En el cas dels adults caldria deixar d’erigir-nos com a éssers omnipotents aferrats a unes creences inqüestionables i inamovibles que ens impedeixen entrar en contacte amb les nostres limitacions. Permetent-nos ser més flexibles sense entrar en qüestionaments i culpabilitats també ensenyem els nens a ser més tolerants amb ells i, per descomptat, amb els altres. No oblidem que l’experiència viscuda és el reflex del món en què vivim.

dilluns, 13 de gener de 2014

El Baix Camp

El Baix Camp és una comarca molt activa econòmicament i amb una llarga tradició, i conserva el caràcter natural al voltant de l'avellaner i de l'oliver.

 
GAUDÍ CENTRE
El Gaudí Centre Reus és l’homenatge que la ciutat natal de Gaudí dedica al seu fill més universal. L’únic centre d’interpretació sobre la vida i l’obra de Gaudí. Un espai dotat de les infraestructures més modernes i l’última tecnologia audiovisual. Aprendràs a observar, tocar i escoltar d’una altra manera, una experiència per als sentits que et permetrà conèixer millor Gaudí i descobrir els secrets del geni. Un viatge fascinant que et submergirà en el món màgic i la creativitat desbordant del geni de l’arquitectura universal. Entendràs millor el seu innovador llenguatge arquitectònic. Experimentaràs, amb les maquetes tàctils i interactives, els mecanismes creatius de Gaudí i com i de quina manera la natura li inspirava mil i una formes increïbles: cargols que són escales, falgueres que són baranes, rèptils que són fonts... Però també és un viatge en el temps per tornar a viure el modernisme en tota la seva plenitud. Si ja coneixes l’esplendor de l’obra de Gaudí, encara et queden coses per descobrir! Una experiència genial!
Pl. Mercadal, 3. Reus 
Tel. 977 010 670 

Per dinar, a l’hora de les postres: menjar blanc. Elaborat a base d’ametla, sucre i midó, que pot ser d’arròs o de blat de moro, i per donar-li el sabor característic, també incorpora canyella i llimona. Per llepar-se’n els dits!

A LA RECERCA DELS GOSSOS SALVATGES
Segons la veu popular, antigament les terres del voltant de Pratdip eren habitades per una estranya mena d'animals anomenats dips (que és d'on ve el nom del poble). Sembla que eren una variant vampírica de gos. Els dips atacaven els ramats i els traginers que passaven pels camins durant la nit. La ruta pels carrers de Pratdip comença a l’Oficina de Turisme. Aquí podem adquirir el fullet amb el mapa on apareixen dibuixades totes les figures amb forma de dip que s’han col·locat en diferents racons del centre històric. Amb aquest fullet a la mà, l’objectiu és anar cercant els deu dips amagats i aprofitar l’ocasió per conèixer els indrets més emblemàtics del poble. La proposta agradarà molt als nens i servirà per estimular l’observació i l’orientació. Pas a pas, anirem trobant aquests animalons semblants a un gos llop. Els dips estan representats amb escultures de ferro de diferents formes. A l’entrada del poble n’hi ha un de recargolat que ens dóna la benvinguda, un altre que udola a la lluna… Cal estar molt atents per identificar-los tots!
Oficina de Turisme.
Av. de Catalunya, 9. Pratdip
Tel. 977 566 388
Més informació

De compres a Colorín Colorao


Anem a comprar
COLORÍN COLORAO

Trav. de Gràcia, 176. Barcelona
Tel. 932 130 433
Més informació 

Colorín Colorao va néixer de la il·lusió i de diverses idees que un dia es van donar la mà i van decidir sortir del cap de la Sira. Colorín Colorao és la suma de petites coses, de conèixer persones creatives i apostar pel que fan, de buscar regals i objectes de decoració amb dissenys divertits i originals, i amb preus assequibles per a tots. Intenten renovar constantment la seva creativitat perquè el pas per la tenda no ens deixi indiferents. Els agrada crear mons diferents en els seus aparadors, perquè no siguin solament una presentació de la botiga, sinó també un punt on poder delectar-se quan passegem pel barri de Gràcia.

L'illa de Bowen

1920. Tot va començar amb l’assassinat del mariner anglès Jeremiah Perkins en un petit port noruec situat a l’Àrtic i amb el misteriós paquet que, abans de morir, Perkins va enviar a Lady Elisabeth Faraday. O potser la història va començar abans, quan es van descobrir unes estranyes relíquies a l’interior d’una antíquissima cripta medieval, ja que va ser precisament una d’aquelles relíquies impossibles la causa que el malhumorat professor Ulises Zarco, director de la societat geogràfica Sigma, s’embarqués en una aventura inimaginable a bord del Saint-Michel. Com deia Sherlock Holmes: “Quan s’ha eliminat l’impossible, el que queda, per improbable que sembli, deu ser la veritat.” L’escriptor Cèsar Mallorquí (Barcelona, 1953) ha estat guardonat per aquesta obra amb el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil 2013, un clàssic d’aventures. La història és un homenatge a Jules Verne i als grans clàssics del gènere. La novel·la va aconseguir el XX Premi Edebé de Literatura Juvenil i, més recentment, ser Millor Novel·la Juvenil del 2012. El 2013 ha estat finalista com a millor novel·la de ciencia-ficció a la Semana Negra de Gijón i figurarà a la llista d’honor de l’IBBY 2014, organisme que destaca les millors novel·les juvenils de tot el món. Feia temps que César Mallorquí esperava el moment adequat per escriure una història a l’estil del seu admirat Jules Verne. Però aviat es va adonar que no volia imitar-lo, sinó reproduir els records i les sensacions que l’obra de Verne havien deixat en ell. I així va començar a escriure La isla de Bowen, guiant-se tan sols per l’amor a un gènere.
Cèsar Mallorquí
Editorial Edebé

Juguem en família

 

Jugar és una activitat fonamental en el desenvolupament de les habilitats i la personalitat dels individus. Però és cosa de nens? Jugar en família estreny els vincles entre pares i fills i ofereix moments inoblidables.


Per Alfred García Demestres. Assessor Lúdic 

Tinc 50 anys i m'encanta jugar. Hi ha persones que quan els expliques que una de les teves aficions són els jocs de taula, et miren amb un cert aire d'estranyesa, sorpresos, i et fan comentaris del tipus “I no et sembla una pèrdua de temps?”, “I no ets massa gran per a jocs?”…

Un dels meus més grans tresors és un vell joc d’escacs. No és el més bo, ni el més bonic. Però amb aquests escacs el meu pare em va ensenyar a jugar i això els fa molt especials. Aquells moments els recordo molt feliços, i guardo a la meva memòria l'enorme somriure que em va regalar quan, després de desenes i desenes de partides, li vaig anunciar per primera vegada “escac i mat”. En totes aquelles partides vam compartir un temps preciós que de cap manera va esdevenir temps perdut. Tot el contrari. Un temps ple de complicitat, de converses i consells. Un espai en el qual jo em trobava molt còmode i proper a ell.

Segurament per això m'encanta jugar. I és per això que procuro contagiar a la meva dona i als meus fills el plaer d’asseure'm en una taula amb ells i compartir una bona estona davant d'un joc. Jugar en família és una activitat rica en sensacions i un bon camp de proves per enfrontar-se als reptes que t'ofereix la vida.
Tots els participants en el joc estem en un mateix nivell, sense jerarquies. Les mateixes regles per a tots. Els mateixos objectius. Es dilueix la línia entre pares i fills. Estem relaxats i si ens deixem portar entrem en un món en el qual, per un moment, els problemes queden aparcats. Ens comuniquem amb total espontaneïtat. Afloren les emocions, el riure, la nostra personalitat. Un lloc en el qual s’aprèn a ser generós en la victòria i es desperta l'ànsia de superació en la derrota.
Una cita atribuïda a Plató diu: “Es coneix més d'una persona en una hora de joc que en un any de conversa”, i si no hi ha absoluta certesa sobre si la frase veritablement és del filòsof grec, estic convençut que el savi la signaria gustosament. 

També de vegades hi ha qui em comenta com és de difícil arribar a casa després d'una esgotadora jornada de treball i trobar el temps i les ganes d'asseure's a jugar. Davant aquesta qüestió només puc al·legar que el joc aporta tot un seguit de valors positius que fan que l'esforç valgui la pena, per als fills i per descomptat per a nosaltres, els pares: desenvolupen les habilitats socials, la paciència, la confiança en un mateix. D’una manera lúdica i transversal ens ajuden a millorar la nostra competència lingüística i matemàtica, la nostra capacitat de concentració i la memòria.

Qualsevol edat és bona per jugar. Hem de desterrar el prejudici que dictamina que jugar és cosa de nens. Res més lluny de la veritat. En els últims anys han aparegut multitud de jocs que poden satisfer els més exigents paladars lúdics, jocs que romanen anònims al gran públic i que ben val la pena fer-los un lloc a casa: d'estratègia, com Carcassonne o Aventurers al Tren Europa; d'observació, on Dobble o Fantasma Blitz són imprescindibles; imaginatius, com Dixit, o de pensament lògic i rapidesa, com Ubongo.

Els vells escacs del meu pare segueixen en joc, ara amb els meus fills. I estic desitjant el dia en què m'anunciïn el seu primer “escac i mat” per regalar-los un somriure, un més dels tants que ja m'han arrencat en les nostres incomptables estones jugant. El temps més ben invertit de la meva vida, el més valuós.

dijous, 9 de gener de 2014

L'Empordà


MUSEU DEL JOGUET DE CATALUNYA
El Museu exhibeix més de 4000 peces: zootrops, mecanos, animals i cavalls de cartró, cuines, pilotes, baldufes, cotxes, trens, nines, titelles, aparells de màgia, disfresses, retallables, soldats, robots, màquines de vapor, ossets, tricicles, patinets... Acompanyen moltes d’aquestes peces fotografies antigues de nens amb els seus joguets, la qual cosa ajuda a situar-les cronòlogicament. Alguns joguets havien pertangut a personatges com Anna Maria i Salvador Dalí, Federico García Lorca, Joan Miró, Joan Brossa, Quim Monzó... La visita de la col·lecció pot tenir diverses lectures: la nostàlgica, a través dels joguets dels nostres avis i àvies, i la de l’observació, amb la qual resseguim els avenços científics i tècnics de cada moment que han incidit en el disseny dels jocs i els joguets, de la mateixa manera que ho han fet i ho continuen fent els esdeveniments històrics i els moviments artístics.
Lloc: Carrer de Sant Pere, 1. Figueres
Tel: 972 504585
Més informació

Per dinar: Des del Cortalet, ens endinsem pel camí que hi ha a la dreta i el primer que trobem és una zona de pícnic amb unes taules de fusta.

ELS AIGUAMOLLS 
Un parc natural és un espai que, pel seu valor i la seva importància i diversitat ambiental, s'ha considerat necessari protegir.
El Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà és una reserva natural, on podem trobar una gran varietat de fauna i flora, i deixar-nos seduir . Al Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà hi ha tota una sèrie de serveis: àrees d'aparcament, centre d'informació, sala d'exposicions, aula de natura, calendari d'activitats, àrees de pícnic, etc. També s'han anat creant tota una sèrie d'itineraris pedestres i amb bicicleta perquè es pugui observar, a través dels aguaits i miradors, la vida que amaga una reserva. El Parc s'emmarca dins del clima mediterrani marítim, amb una forta presència d'ambients aquàtics tant d'origen fluvial com d'influència marina, i destaca per que és una zona d'acollida de nombroses espècies d'aus que es desplacen des del centre d'Europa i el continent africà. Tots els observatoris de l'itinerari són accessibles per a persones amb mobilitat reduïda i per a cotxets de nen petit. Des de El Cortalet podem iniciar rutes a peu i en bicicleta als aiguamolls que ens portaran fins a paratges d'una gran bellesa i ens acostarà a una gran quantitat d'animals. El més important és gaudir del recorregut pam a pam.
El Cortalet,  Ctra. De Sant Pere Pescador km 13,6. Castelló d'Empúries
Tel. 972 45 42 22
Més informació