dilluns, 20 de gener de 2014

Allò que cal tenir


“La bona vida és cara. N'hi ha de més barata, però no és vida” (dita popular)


Juan José Conesa. Mestre d'adults
 
Perdoneu-me que us recordi que hi va haver un temps de vaques grasses. No ho faig per lamentar-me, però ja veureu, si continueu llegint, que tampoc no sóc un dels neoeremites que, fent de la necessitat virtut, han descobert el valor del dejú (una fantàstica troballa, en aquest país de nou-rics que passen una època de terrible escassetat) i que ens proposen un hipòcrita renunciament a allò que ja no podem abastar. “Eren verdes”, va dir la guineu...
Es tracta, més aviat, de recordar –oh, estoica virtut– que hi ha coses essencials, coses que per elles mateixes constitueixen, independentment del seu valor o la seva funció econòmica, el fonament de l'alegria. Són aquelles coses que cal tenir per gaudir d'una vida bona.

Primer de tot: un amic. Un amic o amiga. No en calen més –però si en tenim un parell, no passa res, no passa res...–. Si aquest amic és la nostra parella, la nostra dona, què més es pot demanar?
Segon: un poble. Un racó del món on tornar, on fugir, on anar de vacances, on amagar-te... Pot ser el lloc on vam néixer, el barri de la nostra infantesa, la petita ciutat on ens vam enamorar per primera vegada; també, l'hotel o la pensió on ens reconeixen i ens respecten. La nostra Ítaca.
Tercer i últim: néts. Encara que només en sigui un, sí. Néts.

Els néts generen en nosaltres –en definitiva, ens regalen– virtuts que no teníem abans i que els fills, amb tot el que els vam estimar, no ens podien donar. Els fills ens van donar responsabilitat, paciència, capacitat de sacrifici per un altre... Les virtuts generoses de la paternitat/maternitat. Però els néts ens regalen la virtut per excel·lència: alegria. La més profunda alegria, una alegria que arriba, precisament, quan la vida ja no ens en dóna gaires. Ells són la confirmació que la Terra no és plana, que la vida no s'acaba darrere l'horitzó dels nostres fills. Ells ens obliguen a considerar el món més enllà d'allò que immediatament ens concerneix –perquè els fills són el futur, però els néts són el futur del nostre futur– i, així com la tristesa ens duu al passat, aquesta alegria ens obre el futur –i, el que és més important, també el present. 

Els néts són present. Per sobre de tot, present. Ho són perquè són joc i, per aquesta gràcia, ens requereixen d'una manera diferent, intensa, amb una autenticitat que ningú més no ens pot demanar. Només ells poden autoritzar el nostre joc; només davant d'ells podem jugar amb total dignitat, car ens donen la legitimitat del pallasso. I, així, era només per la Kènia, la meva néta, que no fa gaires anys, assegut a terra amb ella, podia carregar una capsa de sabates amb nines i arrossegar aquell autobús de cartró a la platja de llana de la catifa del menjador i nedar, nedar al costat de la Rateta Presumida, de la Conilleta Ramona i del Mic; nedar amb les barbis sobre les onades peludes i barallar-me, rodolant entre rialles, amb un perillós cocodril ros de dos anyets. Només per ella puc encara –i sense que ningú em pugui considerar boig ni mentider– jugar a ser el drac o a ser sant Jordi, disfressar-me de llop o de Caputxeta, ser el dolent o ser el bo d'alguna història. Fins i tot puc ser l'heroi de la meva història, que és la rondalla de la seva provinença, i explicar-li, potser rient per primer cop en recordar-les, les meves oblidades aventures. Jugar a ser jo, a ser seu.
 
Què us en sembla ara? És cara la bona vida?
Sí que ho és. No us equivoqueu: la bona vida és massa cara. És cara i ho continuarà essent perquè, per ella mateixa, consisteix a anar més enllà de la vida bona, del viure amb decòrum, amb elevació. No depèn que tinguem amics o néts, sinó que puguem aconseguir coses, que, molt sovint, es troben per sobre de les nostres possibilitats (siguin aquestes les que siguin): un model de cotxe superior al que podem pagar, un pis més gran del que necessitem, unes vacances a crèdit... Però l'autèntic problema de la bona vida no és que ens hagi costat massa diners, sinó que aconseguir l'elegància grollera del nou-ric ens ha costat l'alegria, la sobirania sobre nosaltres mateixos, la virtut. Oripell, dispendi i ostentació.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada