dijous, 30 de gener de 2014

Socors! Seré pare!

http://www.benece.es/online/cataleg-infantil/

 

El paper de l’home durant l’embaràs és divertit i exigent alhora. Quan els reptes i la pressió s’acumulen només he de recordar que hi ha algú que s’hi juga molt més que jo.


Per David Barón. Guionista.

Encara em queden un parell de mesos per aconseguir un carnet oficial de pare, un carnet en forma de petita bebè, i no puc ser més feliç. Però, a hores d’ara, ja tinc molt clar que he començat un camí sense tornada. Des que vaig veure les dues ratlles dins d’aquell aparell del dimoni tot s’ha complicat força. I el més greu de tot és que intueixo que l’autèntica dificultat començarà quan tingui la petita als braços. És possible? Més difícil encara? Si és així ja em puc anar calçant perquè fins al moment les he vist de tots colors. Començant pels llibres sobre l’embaràs, manuals aparentment inofensius carregats d’informació útil però que de vegades sobrepassen els límits de les seves obligacions. Un dels que em vaig llegir, per exemple, afirmava que un augment de sou era el moment ideal per embarassar-se. Jo sóc autònom i això no em va fer cap gràcia, la veritat. De fet no vaig cremar el llibre perquè no és meu i l’he de tornar. 

Un altre repte ha estat aprendre a fer de cuidador i policia de la futura mare. La part del cuidador no té secret: massatges, suport anímic i trobar gelats estrambòtics a hores intempestives. El rol del policia, però, ja és una altra cosa. Gestes com ara aconseguir que s’estigui quieta i faci repòs quan toca, custodiar la nevera de possibles saqueigs o saber trobar l’amagatall del tabac -que l’astuta traficant canvia sovint de lloc- requereixen una barreja de diplomàcia i força bruta difícil d’explicar. 
També s’ha de gestionar el fanatisme dels futurs avis, sobretot si es tracta del primer nét. Convèncer algunes àvies que no cal que estiguin nou mesos fent punt de creu és com mirar de fer entendre a una lleona famolenca que no té per què caçar zebres. 
Després hi ha el tema del nom. Sé de parelles afortunades que acorden com es dirà la criatura el mateix dia que en coneixen el sexe. Me n'alegro per ells, però no és el meu cas. Hem fet llistes infinites de noms, sempre mirant de trobar-ne un prou original perquè esdevingui especial, però no tant per ser injuriats per la nostra filla d’aquí a uns anys. Sé d’un nen a qui els seus pares van batejar amb el fabulós nom de Kevin Costner. Ho juro. Jo no vull caure en un error semblant. 
Les classes prepart també són per emmarcar. He hagut de tornar a aprendre equacions de segon grau per calcular mesos, setmanes, contraccions, trencaments d’aigües i respiracions de relaxació que dubto que pugui recordar quan condueixi cap a l’hospital més nerviós que un gat a l’aigua. 

Tampoc resulta fàcil preparar la casa per l’arribada del nou invasor. El viatge de rigor a la botiga sueca de mobles per excel·lència és gairebé inevitable i si, a sobre, ets un negat pel bricolatge, hauràs de lluitar contra la teva inseguretat armat amb un martell en una mà i un pot de pintura a l’altra. I és que, en vista de tot aquest merder de coses, no hi ha més alternativa que aquesta: lluitar. Tot és molt complicat, sí. Tant que, de vegades, és fàcil oblidar que els homes només som un personatge secundari dins d’aquesta pel·lícula titulada “embaràs”. Tenim dret a entrar en pànic, que ningú ens digui el contrari, però no podem descuidar que ens ha tocat la part més fàcil de l’obra. Són elles les que estan sotmeses a una gran pressió, les valentes que pateixen en carn pròpia aquestes desventures i moltes altres. Nosaltres, en canvi, som un simple espàrring, un personatge al fons de l’escenari, una segona veu imperceptible a l’estrofa d’una cançó. Ho hem d’acceptar, d’acord. Però també és ben sabut que una bona història funciona només quan els personatges secundaris fan bé la seva feina, aportant el seu talent quan cal i, sobretot, deixant brillar l’actriu principal mentre li fan costat. Bé, de moment. Com deia, suposo que a partir del naixement la cosa es repartirà una mica més entre els dos. Però d’això no en tinc dades... encara.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada