dijous, 16 de gener de 2014

Tenir cura, mimar o malcriar

http://www.benece.es/online/general/el-rei-de-casa/

 

Els més petits viuen les situacions a través nostre. Si la por de malcriar-los impedeix un acompanyament en l’expressió del seu malestar, la vivència pot ser doblement difícil també per a nosaltres.


Per Paola Velázquez. Psicòloga

Ser pares és una de les experiències més gratificants que ens pot tocar viure. Si més no així ho vivim els que dia a dia intentem exercir-ne. Es tracta bàsicament d’acompanyar els nostres fills en la seva experiència de créixer com a éssers humans, fent-se valdre i alhora aprenent a valorar els que els envolten.

Ara bé, com a gairebé totes les situacions, la de ser pares també té dues cares. De la que hem parlat és la gratificant, però hi ha una altra que és més estressant. Som els responsables primers de mostrar als nostres fills les diferents maneres “d’estar en el món”  perquè ells, arribat el moment, puguin decidir lliurement quina és la seva opció  partint dels valors que els adults hàgim fet valdre durant la seva infància i adolescència.

Però, com aprenen els nens els valors del món dels adults? Fa uns dies vaig sentir una afirmació que em va fer pensar: “Els fills aprenen arran del que nosaltres fem, no del que nosaltres diem.” Efectivament, tenim la capacitat d’imitar les conductes i maneres de fer que veiem en els altres. Per als més petits, els pares, els adults que compartim el dia a dia amb ells, això es produeix d’una manera ininterrompuda i natural. Així doncs, a més del llenguatge verbal, els nens adopten com a pautes acceptables de comportament aquelles que identifiquen en les persones adultes amb qui es relacionen. És més, sobretot imiten les pautes que els adults fem servir per relacionar-nos amb ells.
En aquest sentit crec que un dels dilemes que ens trobem tot sovint és el que se’ns planteja quan no sabem ben bé en quin punt deixem de mimar els nostres fills per començar-los a malcriar.

La resposta arriba molt més fàcilment si pensem en situacions difícils per als adults… Sí, sí, per als adults. Ara veureu per què.

Les separacions, les malalties, la mort d’un ésser estimat, la pèrdua de la feina…, són situacions que afecten en un principi els adults, ja que no podem oblidar que la informació arriba als més petits a través nostre. Quan alguna d’aquestes situacions ens supera d’una manera molt legítima i natural, això es tradueix en un canvi significatiu de les creences que havíem sabut i pogut portar a terme fermament fins aleshores. Els nens comencen a ressentir-se de les situacions i de les implicacions que tenen en el nostre estat d’ànim i ens ho fan saber amb el llenguatge que més dominen: el de la conducta. De vegades, com a resposta, ens descobrim permetent, accedint, facilitant situacions i demandes que poc abans teníem clar que no formaven part del nostre repertori per educar-los.

A què són deguts aquests canvis? En qui pensem o qui tenim present quan els fem? Doncs afortunadament tant en els nens com en nosaltres. En els nens perquè quan és una situació que s’escapa al nostre control (una malaltia, una mort) és necessari ensenyar-los mitjançant la nostra relació amb ells que cada moment té les seves singularitats i que les normes es poden adaptar a les circumstàncies. En el cas dels adults caldria deixar d’erigir-nos com a éssers omnipotents aferrats a unes creences inqüestionables i inamovibles que ens impedeixen entrar en contacte amb les nostres limitacions. Permetent-nos ser més flexibles sense entrar en qüestionaments i culpabilitats també ensenyem els nens a ser més tolerants amb ells i, per descomptat, amb els altres. No oblidem que l’experiència viscuda és el reflex del món en què vivim.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada