dijous, 27 de febrer de 2014

Suit beibi

Anem a comprar
SUIT BEIBI
C/ Benet Mateu, 52 i C/ Santaló, 60. Barcelona
Tel. 93 205 72 60 i 93 200 03 34
Suit Beibi és una mostra d'entusiasme, de descobriment i de cerca d'objectes diferents i adequats per als nostres fills. L'objectiu és un: augmentar l'interès per productes de qualitat, funcionals, innovadors i respectuosos amb el medi ambient, per als pares, els nens i les famílies. Susana Lafarga posa un punt en la seva vida professional, després del naixement del seu fill. A partir d'aquest moment descobreix un univers que li sembla una mica trist, caduc i poc funcional. Sense voler, inicia la cerca de roba, complements i objectes que s'ajustin a la seva manera de veure la vida, i el que al principi sembla una aventura d'àmbit familiar es transforma en una bella proposta, Suit Beibi.


Tots a taula


Algú crida: “Tots a taula!” I comença un món ple de sensacions. A vegades és emocionant. D'altres, un horror. A vegades pot durar hores, i d'altres, tan sols cinc minuts. I és que, de vegades, menjar és una gran aventura... El músic Marc Parrot  i la il·lustradora Eva Armisén publiquen Tots a taula per presentar-nos sis personatges que ens expliquen les seves experiències al voltant del menjar. La taula estarà compartida per l’explorador, la llima, el llepafils, els ràpids, el gurmet i la dolça, sis nous personatges amb què, sens dubte, petits i grans ens identificarem. El llibre s’acompanya d’un disc amb les cançons creades especialment per Marc Parrot, que es poden escoltar al mateix temps que seguim la història.
L’explorador: “Sóc explorador, vull provar-ho tot. Descobrir al plat la sorpresa que m’espera. En el que encara no he tastat.”
La llima: ‘’Sóc molt fina, però em diuen la llima. Per allà on passo, no hi passen les formigues.”
El llepafils: ”T’he de dir que sóc un llepafils. No puc anar de convidat a casa teva: t’he de dir que em fa patir el que avui pugui sortir de la nevera.”
Els ràpids: ”Estem endrapant com porcs. Quin tiberi més brutal. En un obrir i tancar els ulls ja ens hem ben ben atipat.”
Gurmet: ”Jo vull ser molt gran. Per anar al restaurant, deixar-me el bigoti i que em vingui el xef a saludar.”
Dolça: “Dolç i suau, ple de colors un món fet a mida que es desfà i, al paladar, et fa una carícia.”
Edat: De 3 a 6 anys
Marc Parrot i Eva Armisén
Edit. Lumen


Hem adoptat


Quan el telèfon ens va despertar aquell matí de juliol no podíem ni arribar a imaginar el canvi que se’ns apropava. Després d’uns quants mesos sense reunir-se, la comissió d’assignacions a la Costa d’Ivori s’havia trobat i havia fet sis assignacions. Una d’elles, la nostra. Tota la nostra vida estava a punt de canviar, de posar-se de cap per avall


Per Roberto i Pilar. Professionals d’empreses tecnològiques

En les dues setmanes següents s’havia de dur a terme el reconeixement mèdic del bebè, comprovar que tot estava correcte, obtenir el vistiplau de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) i, finalment, acceptar l’assignació. Van ser les dues setmanes més llargues de les nostres vides (bé..., fins aleshores). Sabíem que ens havien assignat un nadó, suposàvem que estava sa, però no sabíem res més del que seria el nostre fill. No sabíem res del nostre fill! Serà un nen o una nena? De quina part del país és? Res. Tot era un misteri fins que acceptéssim l’assignació. Fins i tot se’ns parlava de “la criatura” per evitar donar-nos pistes sobre el sexe. “És una criatura preciosa”, ens van dir.

Finalment, a mig agost vam acceptar l’assignació d’en Pau, un nen preciós de catorze mesos. Vam poder veure les primeres fotos, revisar els informes mèdics i comprovar que tot era correcte. Ara només faltava formalitzar els tràmits a la Costa d’Ivori i esperar tots els judicis per poder anar a buscar-lo i portar-lo a casa, amb els seus pares, amb la seva família.

Havien passat tres anys des que vam començar el procés, però els cinc mesos que vam passar fins que vam viatjar a buscar-lo es van fer eterns. Ara ja no parlàvem d’un nen qualsevol: ara era en Pau. L’habitació d’en Pau, la roba d’en Pau, el biberó d’en Pau... Les coses començaven a canviar, però encara érem nosaltres qui controlàvem el ritme, la rutina diària era la mateixa de sempre, encara que cada cop era més evident l’absència del nostre fill. Alguna cosa havia fet “clic” i ja mai més tornaria a ser com abans. A la fi, al mes de gener vam poder tenir tots els papers en regla i viatjar a buscar-lo. Havia arribat el moment.

Durant tot el temps que havia durat l’espera, amb certa freqüència trobàvem gent que ens felicitava pel “favor” que li fèiem al nen o la “caritat” que demostràvem. Això ens posava nerviosos: nosaltres no estàvem fent un favor a ningú, i encara menys a en Pau. Quan vam començar a preparar el viatge, van començar a aparèixer alguns sentiments contradictoris, començava a ser evident que separaríem en Pau de tot el que coneixia per portar-lo amb nosaltres. Segur que estaria millor amb nosaltres, que tindria una família i tot el nostre amor, però un nen petit, segurament l’únic que veuria és que el separàvem de tot el seu entorn, de la seva habitació, de la gent que el coneixia.

Quan el vam veure alguna cosa se’ns va capgirar a dins del cor. Era ell, en Pau, el nostre fill. Ell encara no ho sabia, però era la primera vegada que ens vèiem, érem la mama i el papa. Ja estava amb la seva família... per sempre. Tots els dubtes i les angoixes dels dies anteriors es van esvair sense més. Segurament eren pors d’adult, no de bebè.


dilluns, 24 de febrer de 2014

La Selva

La gran quantitat de fonts d'aigua mineral, rius, brolladors termals, fan de l'aigua un element clau per a la interpretació del paisatge i la història de la Selva.


MARIMURTRA
Fundat cap a l’any 1920, el Jardí Botànic Marimurtra, es pot considerar com un dels més importants i bonics d’Europa. Es tracta d’una visita molt recomanable per fer en família, ja que, a part d’impressionar-nos amb la bellesa natural del jardí i la gran varietat d’espècies que hi podrem veure, ens permetrà fer una passejada meravellosa pels penya-segats mediterranis. La visita ens proporcionarà un recorregut per un món natural poblat per tot tipus d’espècies de plantes, arbres i flors... El jardí té col·leccions de planta viva que mostren unes 3.000 espècies corresponents als climes subtropical, temperat i mediterrani. Les plantes estan distribuïdes segons criteris científics i estètics. El recorregut pel camí principal del jardí dura una hora i és ple de bells miradors sobre la Mediterrània, fins i tot es poden trobar poesies en diversos racons íntims del jardí.
Pg. Carles Faust, 9. Blanes
Tel. 972 330 826 - http://www.marimurtra.cat/
Horaris: De novembre a març, de les 10 a les 17 h
Abril, maig i octubre, de les 9 a les 18 h
De juny a setembre, de les 9 a les 20 h

Per dinar: La comarca té un gran dinamisme culinari i gaudeix d'una posició geogràfica excel·lent que li permet disposar d'una gran varietat gastronòmica, des de la zona de muntanya al Montseny i les Guilleries fins a la Costa Brava, un patrimoni que impregna de gustos i sentits tota la comarca.

EN QUAD O BUGUI PELS BOSCOS
Circular per pistes en un quad o en un bugui és una manera diferent d’acostar-se a la natura. Coneix les zones de la Selva i el Maresme: camins, rius i racons que es poden descobrir al llarg dels itineraris. Les rutes es realitzen seguint els itineraris adequats amb la intenció de no perjudicar l’entorn. Els quads, vehicles de quatre rodes que permeten anar per la muntanya, o els buguis, vehicles amb xassís tubular i amortidors independents a les quatre rodes i totalment automàtics, aporten una visió més propera a la muntanya, una conducció amb sensació de llibertat i una aproximació divertida a la natura que ben segur agradarà a petits i grans. Cal portar roba còmoda. Obert tot l’any. L’activitat pot durar d’1 a 3 hores, segons l'excursió triada. És necessari tenir el carnet de classe B1 (turisme).
David Rent. Carretera de Tossa, 80-88 (davant l’Hostal Selvamari). Lloret de Mar
Tel. 972 103 838 / 656 935 187


Taller d'arts plàstiques a Fundació Miró

Taller d’arts plàstiques
DE PEUS A TERRA
Lloc: Fundació Miró
Parc de Montjuïc, s/n. Barcelona
Tel. 934 439 470
Dates: Diumenges 4, 11, 18 i 25 de maig
Horari: 11 h
Cal fer reserva: tel. 934 439 479 / Correu electrònic
A partir de 4 anys
Joan Miró era un home molt arrelat a la seva terra, Catalunya, que identificava amb el paisatge de Mont-roig, al Camp de Tarragona. I per tant, quan Miró se sentia més lliure era quan era al camp, en contacte directe amb la terra i amb la natura. Recollirem branques, llavors, flors i fulles, i amb tots aquests materials que ens proporciona la natura farem composicions de colors estampant tota mena d’elements vegetals.

Un hipopòtam a la banyera!

Un hipopòtam a la banyera! narra l’aventura imaginària d’un nen a l’hora del bany. El protagonista, Mako, ens transmet les seves sensacions en el moment de banyar-se a través d’un monòleg sensorial que posa en situació el lector. “M’encanta banyar-me. Quan em banyo, sempre m’enduc el meu ànec Pukka. A en Pukka també li agrada molt banyar-se. Quan obro la porta del bany, nyeeec, grinyola. El terra del bany rellisca i s’ha d’anar amb compte…”  Amb el seu aneguet de goma Mako descobrirà tot un munt d’animals que apareixen dins l’aigua. Primerament una tortuga perduda, després els pingüins Jim i John, seguidament una foca, un hipopòtam i una balena. L’arribada de la mare amb la tovallola farà que tots els animals tornin a submergir-se dins l’aigua calenta. Les il·lustracions són de traços arrodonits i tons càlids. Totes elles es presenten dins un núvol de color groc que recorda la forma que queda en el mirall entelat quan el freguem per mirar-nos després d’una dutxa d’aigua calenta. Una història dolça i tendra que remet al joc simbòlic que fan els nens durant l’estona del bany i a l’agradable sensació de sentir-se relaxat i net després d’un bany calent. Cuidats detalls que fan que el llibre esdevingui un petit tresor.
A partir de 3 anys 
Kyoko Matsuoka i Akiko Hayashi
Edit. Lata de Sal

Que divertit, el parc...

Ser patidor i entrar en un parc infantil són dues realitats incompatibles. Tens un alt risc de tenir un microatac cardíac per segon.


Per Gemma Sanz. Guionista

Quan el teu nadó amb prou feines es mou i et passes hores passejant-lo en cotxet amunt i avall, penses amb il·lusió en el dia que el podràs portar al parc. T'ho imagines com un espai idíl·lic ple de nens encantadors que juguen i riuen, i pares simpatiquíssims que són allà per escoltar les teves dèries... Res més lluny de la realitat. 

Quan tingui edat de desplaçar-se tot sol, el teu fill entrarà al parc amb la mentalitat que allò és de la seva propietat. Exactament igual que tots els nens del seu voltant. I tots tenen raó, però costa explicar-los que, a més de ser d'ells, també és dels altres. La ment d'un nen d'un any i mig és tan impermeable al concepte "fer cua" com la meva al concepte "física quàntica". 

Si, com és el meu cas, el vostre fill té una certa tendència a fer empentes, el parc se us presentarà com el vostre Vietnam particular. Ensumaràs perill allà a on altres només hi veuen un patinet i interpretaràs l'escena de dos nens disputant-se un rasclet com si estiguessis enmig d'un duel a vida o mort a l'Oest salvatge. 

He vist coses que mai no us creuríeu, jo he vist com un nen es precipitava al buit des de dalt de les escales d'un tobogan per una empenta del meu adorable fillet en la seva versió Chucky. Mentre socorríem l'accidentat, que per sort no tenia cap fractura, l'autor reia desvergonyit des del seu tron a les altures.

Però també he vist dos nens agafar-se per la solapa com si fossin dos mafiosos, mirant-se amb aire desafiador només perquè han arribat alhora al mateix gronxador i cap dels dos està disposat a cedir el més mínim. El món de la gestió emocional és una broma per als menors de cinc anys. Però per als pares és un tema molt important; per això, mentre els nens encara grunyen, els pares fan el contrari. Mentre la mare d'un està dient: "Nil, deixa que pugi aquest nen, que no passa res", el pare de l'altre diu: "Lluc, s'ha de compartir, deixa-li el gronxador al nen". I llavors s'inicia un altre duel, però d'amabilitat i bones maneres. "No, no, ni parlar-ne, passeu vosaltres, que ha d'aprendre a esperar." "De cap manera, que pugi el teu fill, que aquest es pensa que tot és seu"... I així s’hi pot fer de nit. 

Visc en un barri on els parcs són petits. Un espai quadrat de 4x3 m amb un tobogan i dos cavallets ha de donar per a una població infantil nombrosa. Quan hi sóc, sovint em sento com si al nostre damunt hi hagués un microscopi gegant i algú estigués estudiant el comportament dels bacteris quan es barregen.
Ser patidor i entrar en un parc infantil són dues realitats incompatibles. Hi ha un alt risc de tenir un microatac cardíac per segon. Posar en un espai tan petit tants nens i nenes amb la psicomotricitat encara per desenvolupar, fa que hi hagi més xocs per minut que en un accelerador de partícules. 

Quan el teu fill ensopega i cau, als pares patidors se'ns atura el temps. Ho veus tot a càmera lenta i ets capaç d'imaginar-te, en dècimes de segon, la seva cella partida, la sang pertot arreu, les corredisses a l'hospital... i, com que estàs massa ocupat pensant, no t'adones que estàs cridant tant com si t'estiguessin arrencant la melsa amb unes alicates. La màgia fa que el nen reboti contra el terra com una pilota. I es quedaria tan tranquil si no fos perquè la seva mare està cridant i corrent cap a ell com una boja desequilibrada. Quan et veu és quan es posa a plorar. De l'ensurt.

Per sort, aquest thriller que us he explicat no dura gaire. De mica en mica et vas adaptant a la vida al parc. I parlo dels pares. El nen s'adapta a les normes del parc només de posar-hi un peu. Però als adults els costa una mica més. Perquè, encara que tinguem el cervell més gran, ens costa assimilar la norma bàsica: se'ls ha de deixar fer.


dijous, 20 de febrer de 2014

L'Alt Camp

Dels tres monestirs cistercencs, Santes Creus és el que reprodueix amb més fidelitat el pla bernardí de construcció


SANTES CREUS
És un dels més grans i més ben conservats conjunts monàstics cistercencs que podem visitar en l'actualitat. Fundat el 1168, protegit per la noblesa i els reis, es va convertir en un centre espiritual, d'estudis i de colonització del territori. La vida monàstica s'hi va mantenir ininterrompudament fins al 1835. L'església, de sòbria i imponent arquitectura, té les tombes reials de Pere el Gran i de Jaume II i la seva esposa Blanca d'Anjou, així com la del gran almirall Roger de Llúria. També podem admirar els vitralls cistercencs i gòtics i un retaule barroc de Josep de Tremulles. Destacarem també la sala capitular, l'scriptorium, el gran dormitori dels monjos i el claustre gòtic (s. XIV) atribuït a l'anglès Reinart des Fonoll, amb una elegant decoració esculpida. El muntatge escenogràfic i audiovisual El món del Cister, considerat entre els millors d'Europa del seu gènere, dóna una idea molt completa i fascinant de l'orde i el seu llegat.
Tel. 977 63 83 29 / Correu electrònic
Horari: De dimarts a diumenge, inclosos els festius. De l'1 d'ctubre al 31 de maig, de 10 a 17 h. De l'1 de juny al 30 de setembre, de 10 a 18.30 h.

Per dinar, podem anar a l’Albereda de Santes Creus, un espai natural amb els únics boscos de ribera de Catalunya i que acull progressivament més visitants, a fer un bon pícnic. En aquesta zona d’esbarjo podem trobar barbacoes. Bon appetit!

L’ALBEREDA DE SANTES CREUS
L'Albereda de Santes Creus va ser declarada espai d'interès natural per la Generalitat. Aquesta massa arbòria ocupa 12 hectàrees. L'Albereda de Santes Creus és un espai d'interès natural singular, especialment per la seva població d'àlbers i d'oms. Cal tenir en compte que els oms actualment estan gairebé extingint-se a tot l'Estat. Es tracta, també, d'un espai singular per la seva situació, al costat del monestir de Santes Creus. Aquestes condicions fan que cada any aculli més visitants, tant famílies com escoles. Sortint de l’àrea de lleure de l’Albereda i seguint el curs del riu Gaià, gaudireu d’un passeig curt per un bosc frondós amb arbres molt alts. Aquest espai natural protegit està ple de papallones i insectes que entretindran els més petits.
Ruta: L’Albereda a Santes Creus.
Santes Creus, Alt Camp
Edat recomanada: A partir de 2 anys.


Bandada

«Un dia, les aus fixaren la mirada més enllà de les fulles i les branques i imaginaren una vida diferent. I aquest fou l’inici d’una nova era.
Explicaren a les seves cries el com i el perquè de tot allò que les envoltava...»
Bandada fou l'obra guanyadora del V Premi Internacional Compostela per a àlbums il·lustrats. El relat, amb frases breus i subtils, proposa una profunda reflexió sobre la història de la humanitat: el desenvolupament d'una societat que comença buscant el coneixement, el progrés tècnic i científic, el benestar i la comoditat, però que durant aquesta recerca perverteix els seus principis, genera violència i dominació dels més forts sobre els febles. Des del punt de vista estètic, Bandada destaca pel simbolisme de les il·lustracions, protagonitzades per tota classe d'aus humanitzades, representades amb un extraordinari detallisme, en blanc i negre, amb una tècnica per aconseguir imatges d'una “extraordinària qualitat i força expressiva”. Un lirisme poètic, un joc contradictori i un missatge d'esperança portat fins a l'extrem d'una manera molt hàbil, tot associant les aus d'aquesta història amb la incapacitat natural de les persones per volar.
David Daniel Álvarez i María Julia Díaz
Ed. Kalandraka & Hipòtesi
A partir de 7 anys

El sofà de parlar

El diàleg, des de la comprensió i la confiança, és l’essència de l’adob que pares i mares preparem cada dia per acompanyar el creixement i l’autoestima dels nostres fills.


Helena Sanz. Guionista

–Papa, hem de parlar, t’espero al sofà –va dir fa dos dies, circumspecta i amb posat greu, la nostra filla gran. El meu home va fer cara d’amoïnat, però a mi se’m va dibuixar un somriure a la cara.
Quan les nostres filles eren ben petites –ara l’Ángela té 13 anys i la Mariola 11– ens vam acostumar a debatre-ho tot al nostre particular melic del món, un sofà king size que funciona com a punt de trobada, espai d’esbarjo i racó de tertúlia on ens estimem amb paraules, abraçades i petons.
L’Ángela va néixer el mateix any que va morir el meu pare d’un càncer de pàncrees galopant, sobtat i devastador. Em va quedar la recança de no haver arribat mai a expressar prou bé, a dir-li amb tots els ets i uts, com l’estimava, així que vaig decidir que a la meva filla –després arribaria la seva germana– li demostraria cada dia de mil maneres diferents. També parlant-hi. 

Cal verbalitzar allò que sentim, compartir amb els que tenim més a prop tant les coses bones com les dolentes. De vegades, el dia a dia se’ns menja i sembla que no queda temps per allò més important: comunicar-nos amb la nostra gent. Doncs no. De cap manera.
Cada família ha de buscar les seves estratègies per trobar, cada dia, un espai comú, un temps de diàleg, de conversa, d’enriquiment mutu, d’íntima complicitat. Nosaltres tenim dues rutines bàsiques que ens funcionen i a més a més ens encanten, però segur que vosaltres també podeu trobar les vostres. Ho voleu provar?

1 – Mirem de sopar plegats i a la mateixa hora, a la taula de la cuina, sense televisió, ni ràdio, ni res que no siguin les nostres veus explicant com ha anat el dia i comentant aquelles anècdotes curioses o divertides que ajuden a desintoxicar-se dels petits problemes quotidians.
2 – També ens arraulim al sofà de parlar abans d’anar a dormir –a l’hivern arrepapats sota la nostra manta peluda– i xerrem pels descosits: de les nostres coses, dels petits conflictes amb algun company de l’escola, de la feina, dels amics i les amigues... Tots els temes hi entren, cap censura mentre sigui alguna cosa d’interès per als petits membres de la nostra unitat familiar. 

Acotar físicament un espai de reflexió i conversa sempre és bo. No és cap idea original, sinó el fruit de l’observació: els mestres de parvulari envien els nens al racó de pensar i els pares de seguida assimilem aquesta pràctica. Quan s’han de tractar temes seriosos –com ara el “Papa, hem de parlar” amb què hem començat– és més fàcil fer-ho en un lloc confortable, proper i ple de vivències compartides. La comunicació flueix sense tants entrebancs i s’amoroseixen punts de vista que, a mesura que van creixent els nostres cadells, cada cop són més difícils d’atansar.
Si el sofà de parlar parlés, tampoc no ho faria, n’estic segura. Per això hi compartim fins i tot les confidències secretes que ens xiuxiuegem a cau d’orella durant els nostres preuats parèntesis de felicitat domèstica. És tant de casa!


dilluns, 17 de febrer de 2014

El Solsonès

La major part del territori del Solsonès està format per masies disseminades, algunes de les quals són construccions dels segles XV al XVIII, i per aquest motiu se la considera “la comarca de les mil masies”.


MUSEU DE L’ESCOLA RURAL
Cal Sastre, tal com el seu nom indica, ja era al segle XIX l’habitatge d’una família de sastres, els Pujol. L’any 1925, quan la família es va traslladar a viure a Solsona, l’Ajuntament de Castellar de la Ribera va comprar l’immoble per establir-hi l'escola del poble. Així, la història d’aquesta petita escola rural comença el curs 1926/27, en el context de la dictadura de Primo de Rivera, i continua durant la Segona República i, gairebé sense interrompre’s, durant la Guerra Civil, perdura durant la dictadura franquista i toca la seva fi –com moltes altres escoles rurals– a les portes de la democràcia, l’any 1974. Avui cal Sastre obre de nou les portes, ara com a Espai de Memòria. L'escola rural de Castellar de la Ribera ens ofereix la seva darrera lliçó en forma de viatge en el temps, un viatge que ressegueix, amb l’ajut dels objectes, els llibres i la veu dels antics alumnes, el camí que les escoles rurals han recorregut al llarg del segle XX fins als nostres dies.
Informació i visites: Ajuntament de Castellar de la Ribera
Tel. 973 481 640 (laborables de 10 a 14 h) / 630 592 512 / 696 397 271

Per dinar: Els plats del Solsonès són saborosos, amb carns excel·lents: conill, xai, vedella, pollastre de corral, senglar. El porc i les seves elaboracions, especialment els embotits, també són de bon tastar. Els pastissers també hi destaquen com els millors artesans de la coca, les bales de trabuc o el pastís del Solsonès.

MONUMENTS ARQUEOLÒGICS
A Castellar de la Ribera trobem monuments que mereixen la nostra atenció. La rectoria de Sant Julià de Ceuró, situada en un turó d’uns dos-cents metres, ofereix una vista extraordinària del Prepirineu i les serres de Comiols i del Montsec. A migdia i a llevant es veuen les terres de conreu i les espesses pinedes. La rectoria i l’església romànica, a la part oriental del turó, envoltades per murs de pedra, adopten l’aspecte d’un castell medieval. Però també hi trobem monuments arqueològics notables: la necròpolis dels Clots del Solà, una necròpolis utilitzada des del neolític fins a finals de l’edat del bronze, que consta de tres sepulcres; la necròpolis del Llor, un cementiri amb uns 5.550 anys d’antiguitat, on queden set tombes i un menhir; i la necròpolis de Ceuró, situada molt a prop de l’església de Sant Julià de Ceuró, on es conserven també diversos dòlmens. Un passeig per la natura molt enriquidor.
Necròpolis i dòlmens de Castellar de la Ribera

La increïble història del nen menjaparaules

Una divertíssima i emotiva història perquè els nens aprenguin a identificar què i com els fan sentir les diferents emocions. Què passaria si un dia un nen es mengés la paraula alegria? I la paraula por? I si decidís no menjar-se’n cap? Aquest és el punt de partida d’aquest original àlbum il·lustrat que pretén ser una eina per aprendre a expressar les diferents emocions que sentim. Un llibre molt divertit per acompanyar-vos en l’intens i emotiu viatge cap a l’interior dels petits i de vosaltres mateixos. “Un dia em vaig menjar la paraula llegir i no vaig poder parar de créixer i aprendre i, per a sorpresa meva, aquest superpoder no s’esgotava –ni s’esgota mai–. I així vaig començar a viure en el meu món de lletres. És tan important poder posar una paraula a això que estem sentint. És el primer pas per poder entendre el món i, si ens causa dolor, poder-hi posar cura. Amb aquest àlbum, Marlet i Jordi Sunyer ens regalen una excel·lent eina per poder treballar amb els petits de la casa els sentiments. Una feina deliciosa de tots dos autors i amb una edició supercuidada. A les últimes pàgines conté una petita guia per treballar amb el llibre a casa i us asseguro que funciona. Una joia plena d’emocions i sentiments. No el deixeu escapar. La increïble història del nen menjaparaules us donarà moltes eines per poder xerrar amb els petits i grans de la casa.”
A partir de 4 anys
Marlet i Jordi Sunyer
Babulinka Books

Poesia des del primer dia

Il·lustració de Liliana Fortuny

La poesia ja comença en el moment de la concepció de l’infant, amb aquell ritme, i no hi ha un sol instant que desaparegui de la seva vida, només que de vegades juga a amagar-se fins que la tornem a descobrir en el lloc més sorprenent.


Per Martina Escoda, escriptora i mare

Des que comença a moure’s dins la panxa, des del primer dia que el veus, a la sala de parts, on li xiuxiueges una cantarella a cau d’orella, des que arribem a casa, des que comença a caminar i fa un any, des que parla i, sobretot, des d’abans que parli. La poesia és necessària sempre. Quan l’infant comença a descobrir el món, un dels jocs essencials és el llenguatge. I aquesta fascinació pels jocs de paraules esdevé natural en el seu dia a dia. El primer contacte són formes de la poesia popular, cançons de falda i de bressol, que desperten el gust per la bellesa dels mots. Gràcies a la veu, el so, el ritme del poema i els gestos, es crea una comunicació emotiva, gairebé màgica. I també divertida.

És a través del llenguatge que el nen ho desxifra tot i és el mateix llenguatge el que vol jugar a desxifrar, a conèixer-ne els límits, a subvertir-lo, divertir-s’hi, posant-lo a prova... Des del mateix Cucut! al Catí, catí catasques, un ou per Pasqües. En el cas del meu fill, descobrir paraules noves ja és un joc poètic. El diverteix la seva sonoritat i li agrada jugar a intercanviar-ne els sons. Per exemple, un nom tan senzill com Lola s’ha convertit en tot un món. Li agrada com sona, amb aquestes eles que fan pessigolles a la punta de la llengua, i el repeteix un cop i un altre i juga a inventar-se una cançó canviant les vocals: lalo, lolalo... O vol que juguem plegats a transformar-lo: lololo, després lililili, o lelele, i se’n riu. De fet, la Lola és una nena de la seva classe i és curiós veure com a partir de conèixer-la li agrada jugar amb el seu nom, però amb ella encara no.

Quan són tan petits la poesia és tan present en la vida quotidiana, en les accions, en les converses, en forma de cançons o jocs, que hauria de seguir sempre així. Els hem d’acompanyar en el joc de descobrir el llenguatge i continuar-hi jugant a casa. Per què no els recitem un poema abans d’anar a dormir en el moment de compartir la lectura? O juguem a fer endevinalles a l’hora de dinar? 

Els jocs poètics primigenis activen la imaginació. És bo aprofitar qualsevol moment. Com el camí que fem cada dia de casa a l’escoleta, que ens convida a descobrir, dialogar, investigar... i, també, a anticipar recordant què hi ha amagat a cada cantonada. Primer ens preparem per sortir. Amb la jaqueta, la bufanda i la gorra posades comença l’aventura. Diem bon dia a tot el que trobem al nostre pas. L’autobús groc, que ens espera per regalar-nos un somriure sorollós, la grua que ens fa aixecar el cap i cantar el poema de la grua que ens saluda amb la mà, ah, ah! El camió netejador que ens obliga a seguir-lo uns quants carrers abduïts per la seva feina onomatopeica. La parada de taxis, amatent al nostre compàs. I el moment més emocionant, abans d’entrar al passatge, quan et gires i descobreixes entusiasmat un trosset de lluna encara al cel –t’esperava abans d’anar-se’n a dormir– i t’hi abraones, sempre tens un raconet per a un segon esmorzar. I a la recta final desfilen arbres amics i globus blaus. El joc segueix a dins l’escola, amb l’allà dalt hi ha una caseta, la cadira i la barqueta, mentre jo plego el cotxet i tu enfiles escales amunt, a punt per embrancar-te un dia més en una descoberta de sons, emocions i vida. De bracet amb les paraules.


dijous, 13 de febrer de 2014

El Berguedà

COLÒNIA VIDAL
El museu ens proposa conèixer com era la vida i el treball en una colònia tèxtil del 1900 fent un recorregut per l’interior de la Colònia Vidal. La visita comença amb un audiovisual i tot seguit es fa un itinerari que permet visitar els serveis de la colònia obrera, l’habitatge, l’escola, la biblioteca, la peixateria, el safareig, les dutxes, la sucursal de Caixa Manresa i una exposició permanent que ens explica el dia a dia dels homes i les dones que treballaven a la fàbrica i els serveis del conjunt industrial, on es poden veure els elements bàsics de l’aprofitament de l’aigua com a font d’energia, la màquina de vapor i la maquinària tèxtil més significativa del procés de transformació del cotó.
En Jepet i la Consol, dos personatges d’època, ens ensenyen la colònia el primer dissabte de cada mes. Un escenari autèntic que us farà viatjar al passat. 
Lloc: Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig.
Pl. Puríssima, s/n. Puig-reig
Tel.: 93 829 04 58
Dissabtes, diumenges i festius, de 10 a 14 h, i visita guiada a les 11 h

Per dinar, podeu anar a Font de la Vinya Vella, a Bagà.
Hem de travessar el riu –pel pont antic si anem a peu o bé pel pont del passeig Bastareny, si ho fem amb vehicle–. Quan siguem al capdamunt del parc de la Vila, agafarem la carretera de mà esquerra (està indicat). A uns 2 km trobareu la font. Hi ha una àrea de pícnic amb graelles i taules. L’aigua de la font és molt apreciada per vilatans i forans tot i que no està tractada.

LES FONTS DEL LLOBREGAT
Espectacular surgència d’aigua subterrània, situada a 1.300 m d’altitud, que brolla enmig dels bonics cingles que es troben just a sota de Castellar de n’Hug. És especialment abundosa en època de pluges o durant el desglaç primaveral. De sempre el riu Llobregat ha estat un riu aprofitat. Ja en l’època medieval, hi havia instal·lats un bon nombre de molins i fargues que aprofitant la força de l’aigua feien moure els seus mecanismes (per moldre el cereal i fer farina). Més endavant l’aigua del riu va ser aprofitada, de vegades en aquests mateixos molins, mitjançant un salt d’aigua per generar energia elèctrica. Hi ha unes set rescloses en el curs alt del riu destinades a aquest mateix fi. La conducció més important, però, és la del Canal Industrial de Berga, que porta l’aigua fins a la fàbrica de Carburos Metálicos a la Colònia Rosal.
Per arribar-hi: Seguint la carretera que puja des de la Pobla de Lillet fins a Castellar de n'Hug, trobareu abans d'arribar al poble un desviament a l'esquerra que indica les Fonts del Llobregat. Podeu seguir la pista fins a l'aparcament. D'allà es camina seguint el torrent fins a la zona de les Fonts. També es pot baixar a peu des del poble de Castellar de n'Hug per un suggerent i fresc camí.
Carrer la Vinya, 1. Bagà
Tel.: 93 824 41 51



Cada divendres

La rutina que comparteixen un pare i un fill cada divendres: un passeig pel barri, saludar els veïns, aturar-se a badar davant dels aparadors o esmorzar junts són alguns dels moments compartits que fan que el divendres sigui un dia especial.
En Cada divendres el text resulta força secundari i aporta poc al conjunt del llibre: les imatges narren molt bé el que passa, i les paraules sobren. El llibre té un aire retro-americà que recorda els anys 50 o 60, tant per l'estètica com pels rols masculins-femenins que surten retratats al llibre. La primera imatge del llibre, a doble pàgina, ens mostra la mare que al mateix temps que s'acomiada del seu marit està donant menjar a un nen petit assegut en una trona. Immediatament pensem en les mares multitasking que es queden a casa tirant-la endavant mentre els homes surten al carrer. Es tracta, doncs, d'un llibre que perpetua d'alguna manera determinats estereotips que són, com a mínim, dignes de tenir en compte. És un cant a les petites coses, i a gaudir del món que ens envolta i de poder-nos parar a mirar l'aparador d'aquella botiga que tant ens agrada o desitjar un bon dia als nostres veïns.
Edat: De 0 a 5 anys
Dan Yaccarino
Edició: Intermón Oxfam, 2011 (Col. Somnis)

Un sofà davant d'un televisor

El poder hipnòtic de la televisió, encara que també la capacitat que tenen els nens per imaginar, fa que s'ho acabin empassant tot. És, doncs, responsabilitat dels autors i dels programadors oferir obres de la millor qualitat possible.


Per Xavier Romero. Guionista i editor de guions de televisió

Sofà i televisió fan un matrimoni tan poderós que provoca en els nens un efecte que no s'aconsegueix de cap altra forma ni manera, i és que, de sobte, com tocats per una vareta de fada, es tornen "bons".
"Bons" vol dir, ja ens entenem, que no reclamen ni es barallen amb res ni amb ningú i que et deixen netejar la gàbia del hàmster o fins i tot extasiar-te contemplant com la bèstia fa voltar, implacable,  la sínia.
L'únic problema és que fa una mica d'angúnia mirar-los als ulls. No als hàmsters, als nens.  En veure'ls en estat de trànsit profund fa tota la sensació que el que estan veient per la tele els va directe al moll de l'os i els sumeix en un estat de letargia que fa patir. Recuperaran la seva energia vital intacta?, ens preguntem.


Les sèries de dibuixos animats que emeten els canals infantils de televisió són, sobretot, eminentment, fàcils.
Arguments i personatges força plans i previsibles que tot sovint no van més enllà del que en el meu diccionari particular en dic, amb tots els respectes, "moure el ninot".
S'agafa un poble que tant pot estar a Minessotta com a Cantàbria, normalment una urbanització perquè permet localitzacions impersonals o, en el seu defecte, s'opta per un cim farcit de divinitats. Després es pensen  quatre accions: algú que perd el nord, o una persecució, que sempre funciona, i amb això ja s'omplen un grapat de minuts. Les motivacions dels personatges? La naturalesa emocional del conflicte en joc? Sovint no n'hi ha. Total, és igual, perquè és per a nens.


Però tampoc no ens podem deixar dur pels tòpics, per les idees preconcebudes, que en aquest terreny de la programació infantil n'hi ha moltes. D’acord, em mullaré.
Doraemon em sembla una bona sèrie de televisió. Per començar, ell i en Novita aconsegueixen generar molta empatia, el més important que ha d'aconseguir una obra de ficció.
El fet que un gat tingui una butxaca màgica que permet resoldre tots els problemes és un concepte molt atractiu per a qualsevol nen. Narrativament està ben construït i té una cosa molt important, delicada i difícil, un ritme magistral. Que no és sinònim de rapidesa sinó de control premeditat i hàbil dels temps.
En canvi, els Gormiti, per exemple, em semblen un dels casos més flagrants de moviment descarat del ninot. Els personatges no tenen cap motivació i els conflictes són repetitius i matussers. Tot es basa només en l'admiració que generen en els nens al voltant dels 5, 6 anys els éssers amb forces sobrenaturals. Un exorcisme infal·lible per a les seves pors i sentiment de vulnerabilitat.
 

Asseguts al sofà, els nens acaben veient moltes sèries d'aquest estil. No totes, però déu n'hi do. Es quedaran secs de sentit crític i energia vital? És dolent això? Al meu parer, ni bo ni dolent. El problema és si és l'únic que veuen els nens. Aplicant la metàfora de la dieta alimentària, seria com nodrir-se només a base de Tigretons.
És bo nodrir-se -és una evidència- amb aliments de qualitat sempre que es pugui i com més millor. Pel que fa a les produccions d'animació infantil, n'hi ha de qualitat excel·lent, però cal fer una mica d'esforç per trobar-les.
La programació del Verdi Kids, per exemple. El Festival Mecal, l'Animac de Lleida, alguna programació puntual esporàdica del MACBA, del CCCB i també del Caixa Fòrum programen, normalment curts, també algun llarg o migmetratge -si no heu vist encara El Grúfal feu el possible per veure'l-  de molta qualitat. I que no són, gens, cap llauna.
Fa uns quants anys es va programar, a l’antic K3, el “Programa Curt”, una selecció setmanal dels millors curts per a públic familiar que va tenir força èxit. El format del curt, per la seva pròpia naturalesa, permet els exercicis més originals i rics des d'un punt de vista creatiu.
Això sí, demanen una actitud alerta per saber quan es programen i sobretot demanen imperativament trencar el matrimoni i aixecar-se del sofà. La qüestió és si caldria que les televisions dediquessin diners i esforços a mostrar-nos també aquestes obres, però això ja serien figues d’un altre sofà.
 

dilluns, 10 de febrer de 2014

El Bages

El Bages és una terra de contrastos pel seu patrimoni natural, històric i arquitectònic. 


DESCOBRIM EL MONESTIR EN FAMÍLIA
El monestir de Sant Benet de Bages és un centre benedictí que es va construir al segle X i que va despertar l’interès de personatges com ara Puig i Cadafalch i el pintor Ramon Casas. El 1907, la mare de Casas va comprar els terrenys del monestir, que van passar a les mans del pintor el 1910. Ramon Casas va encarregar la reforma de l'edifici, al seu amic Puig i Cadafalch. Els espais més emblemàtics del recinte són l’església, el claustre, el celler i les cel·les, on ens podrem posar a la pell dels habitants del monestir. A través d’un conte ens endinsarem en el monestir medieval acompanyats d’un guia que ens descobrirà tots els seus racons i les històries que s’hi amaguen. És una activitat pensada especialment per a tota la família. Podem completar la visita amb una altra allà mateix: L’hort de la cuina, a l’espai on antigament els monjos del monestir tenien les seves zones d’horta.
MONESTIR DE SANT BENET DE BAGES. 
Camí de Sant Benet de Bages s/n. Sant Fruitós de Bages 

Per dinar, al parc municipal de Sant Benet, a la rodalia del monestir, es pot fer un pícnic i hi ha espai perquè els nens corrin i juguin.

ANIMALS A PROP
Granja Natura ens ofereix diferents espais per visitar. A La Grangeta es realitza un petit recorregut a fi de conèixer els animals de granja i saber com es cuiden i els productes de consum que s'obté de cadascun. Els animals són cabres, porcs, xais, conills, galls… El nivell de participació varia segons el tipus d'usuari: els més menuts i visitants familiars donen menjar als animals amb galledes petites plenes de pinso, els animals s'acosten i els poden tocar. Si hi ha cries les podem agafar. També podem veure i tocar diferents espècies d'animals considerats perillosos. Veurem què hi ha de cert en aquests mites. Aprendrem com són d'importants totes les espècies d'animals i la funció natural que realitzen. Els animals que podem tocar són: serp, ratpenat, xinxilla, taràntula, gripau, granota, insectes pals... Depenent de la temporada de l'any poden variar algunes espècies.
LA GRANJA
Paratge El Mujal. Navàs
Tel. 647 953 578 / 93 8392940


La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap


“Quan un dia una talpeta va treure el cap d’entre una muntanyeta de terra per tal de veure si ja sortia el sol, li va passar allò. (Era rodó i marró, s’assemblava una mica a un xoriço i el pitjor de tot: li va caure justament damunt del cap)…”
Li podria passar a qualsevol, però li va tocar a la talpeta. Sortia del seu cau i li va caure al cap una cosa ben pudenta, com si fos un barret. Llavors, va començar a recórrer el camp tot investigant −molt indignada− quin dels animals que allà hi vivien li havia fet allò al cap: el colom, el cavall, la llebre… Les rialles brollen a mesura que avança la lectura. Fins i tot la talpeta aconsegueix venjar-se i recuperar el seu orgull malferit. Amb aquesta història escatològica, petits i grans tindran una altra visió d’un tema ben natural, del tot insòlit en els llibres. És un conte ideal per explicar als més petits. No comet l’errada de ser grollerament escatològic i practica amb gràcia l’escatologia que tant agrada als infants. La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap ha tingut molt d’èxit arreu del món: s’ha traduït a més de 20 idiomes i s’ha publicat en uns 25 països.
Primers lectors
Werner Holzwarth i Wolf Erlbruch
Ed. Kalandraka


Ésser a través d'ells

Il·lustració de Serxio Huelin

Exercir de pares és, tot sovint, un procés de revisió de la pròpia competència personal, una vivència que aprenem a fer nostra durant la primera infància.


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic

Darrerament han arribat a mi dues persones, un home i una dona, que en el seu paper de pares es fan dues preguntes recurrents: “Li ofereixo el que necessita perquè sigui feliç quan està amb mi?” i “Faig el millor perquè creixi d’una manera saludable?”. Són dues persones molt diferents. El primer és un home separat i ella és una dona casada amb un home que té una filla d’un matrimoni anterior amb qui conviu des de fa anys. Curiosament, però, amb experiències tan diferents, els dos comparteixen una vivència comuna: qüestionar-se la seva competència per exercir de pares. Malauradament, aquest interrogant no sorgeix d’una autoavaluació de les pròpies capacitats, sinó que l’un sent que no disposa de les condicions necessàries per poder donar a la seva filla tot el que se sent capaç d’aportar i que necessita entregar-li, i l’altra qüestiona el seu paper de mare perquè aquella nena no ha sortit del seu ventre.
Situacions com aquestes, en què els rols, les identitats, les circumstàncies i les possibilitats trenquen patrons que són predominants (d’altra banda, desafortunadament, defensats a ultrança per alguns col·lectius que s’entesten a fer-nos-los creure com els “naturals”), es repeteixen constantment a la consulta i la vida quotidiana. De fet, si hi dediquem un moment, tots nosaltres hem participat en converses on ens hem descobert opinant sobre aquest tema.

Etimològicament, competència significa “aspirar, anar a l’encontre de, pretendre quelcom al mateix temps que uns altres”. Per això, l’experiència de ser pare o mare és una vivència compartida. També en psicologia el “sentit de competència” ha estat molt estudiat perquè es considera un dels elements clau per al desenvolupament de l’autoestima. Així doncs, el “sentiment de competència personal” s’entén com la seguretat que sent una persona a l’hora de fer front a les diferents situacions que es donen a la seva vida posant en pràctica les seves eines personals per sortir-se’n amb èxit. Tant és així que aquest sentiment de competència comença a desenvolupar-se durant la infància, entre els sis i els dotze anys, quan els nens i les nenes, durant la seva primera etapa escolar, fan ús de les habilitats apreses per apropar-se al món dels adults donant respostes que siguin reconegudes com a aptes i positives. Si no és així, els nens poden desenvolupar el que tots coneixem, des de nosaltres mateixos i també com a pares, com el temut “sentiment d’inferioritat”.
Així doncs, en les situacions exposades a l’inici d’aquest article, el sentiment de competència adquireix una dimensió pràctica perquè reflecteix situacions reals.

Tant el pare que es descobreix constantment preguntant a la seva filla si està bé mentre aquesta se’l mira amb una cara de no entendre la seva sobrepreocupació, com la mare (“madrastra” se’n fa dir ella amb ironia tot sovint) que evoca tot el seu neguit quan es pregunta en veu alta si els enfrontaments amb la nena en el dia a dia la portaran a un sentiment de rebuig, són exemples de moments educatius tan crucials com necessaris. Són moments en què és necessari fer un exercici d’autoacceptació assumint que, moltes vegades, haurem de reconduir les nostres actuacions aprenent al mateix temps que els nostres fills que l’opció presa no dóna el resultat esperat. Igualment descobrirem que el sentiment de ser competents no és un aprenentatge estàtic, sinó que la nostra condició de pares (biològics o no) ens permet allargar en el temps i l’espai aquest procés d’aprenentatge de tal manera que, alhora que som pares, en certa manera, també som nens que aprenem dels nostres fills.


dijous, 6 de febrer de 2014

Osona

Atès l’interès excepcional del fons del Museu, el juliol del 2001 la Generalitat de Catalunya el va declarar museu d’interès nacional.


DESCOBRIU EL MÓN MEDIEVAL
El Museu Episcopal de Vic conserva una magnífica col·lecció d’art medieval amb obres mestres de pintura i escultura del romànic i del gòtic català. Les col·leccions d’orfebreria, teixit, forja, vidre i ceràmica ofereixen un complet recorregut per la història de l’art litúrgic i de les arts decoratives a Catalunya. L’exposició permanent del Museu segueix un ordre cronològic i estilístic en cadascuna de les col·leccions que conserva, des de la prehistòria fins al segle XIX. Suggerim la visita participativa amb la família a les col·leccions de romànic i gòtic. Amb un educador del Museu serem transportats al passat medieval utilitzant diferents objectes i materials.
Tots els diumenges a les 11h.
A partir de 5 anys.
Lloc: Museu Episcopal de Vic
Plaça Bisbe Oliba, 3. Vic
Tel. 938 869 360

Al bellíssim poblet de Folgueroles, al bell mig del Parc Natural de les Guilleries, hi ha l’espai de lleure de la Font Trobada. És un espai emblemàtic, un paratge molt bonic, molt utilitzat per la gent de la contrada com a indret per anar a passar una bona estona amb els infants. Hi trobareu una gran esplanada amb gespa, bosc, lloc adient per passejar o anar amb bici, córrer i acampar. Hi ha una bona zona d’aparcament, taules de pedra i, naturalment, la font. La nostra canalla s’ho passarà pipa en aquesta àrea de pícnic i de jocs.

EL MÀGIC MÓN DEL TREN
El Màgic Món del Tren és una instal·lació dedicada al món del col·leccionisme i el modelisme. Aquesta activitat, nova al nostre país, intenta donar a conèixer el món del tren en miniatura, i és un espai per ser visitat pel públic de totes les edats. Josep Arumí Bou, col·leccionista des del 1984, ha anat confegint una important col·lecció de locomotores i vagons d’escala HO, així com d’altres peces d’escala 1.
 La seva il·lusió era continuar ampliant la col·lecció i continuar treballant en el maquetisme amb la intenció de donar-lo a conèixer no només als aficionats al tren sinó també al públic en general. Així doncs, crea el Màgic Món del Tren, espai dedicat al món del tren en miniatura, on s’exposa la seva col·lecció particular i dues maquetes de grans dimensions: una d’HO i una altra, en construcció, d’escala 1.
Lloc: Carrer Catalunya, 9. Santa Eugènia de Berga. Osona. Tel.: 93 8835130
Setembre a juny (hivern):
Dimarts a divendres: Matins: Visites per a grups (concertar dia i hora). Tarda: 15:30h – 19:00h
Dissabtes, diumenges i festius: Matins: 10:00h – 13:00h. Tarda: 16:00h – 19:00h. Dilluns no festius: Tancat

Juliol a 11 de setembre (estiu)
Dimarts a diumenge: Matins: 10:00h – 13:00h. Tarda: 16:00h – 19:00h. Dilluns no festius: Tancat


El gos i la llebre

Ningú sap ben bé per què els gossos i les llebres no es parlen. Els gossos titllen totes les llebres de porugues i les llebres diuen que tots els gossos són dolents. Però hi ha un gos i una llebre que, malgrat tot, davant de les inclemències del temps, es fan amics. No se sap quan i per què van començar les baralles entre la família de can Gos i la de can Llebre. Però per en Guerau Gos i la seva família una cosa és clara, que totes les llebres són porugues com una llebre; i per en Lluc i la seva família, que tots els gossos tenen la dolenteria d’un gos. Ara bé, tot canvia quan durant la Gran Cursa esclata una tempesta al Bruguerar de les Llebres.
 Un llibre ric en imatges i jocs verbals sobre el triomf de l’amistat damunt els prejudicis. Un conte intel·ligent sobre la convivència i la tolerància. Aquest és un conte molt maco, amb uns dibuixos de traç senzill, infantil, però extremadament expressius i explicatius. Rotraut Susanne Berner és una de les il·lustradores i dissenyadores gràfiques més conegudes. Ha il·lustrat molts llibres, àlbums il·lustrats i novel·les infantils, i en l'actualitat publica també llibres amb els seus propis textos i històries. L'any 2006 va ser guardonada amb el Premi de Literatura Juvenil d'Alemanya pel conjunt de la seva obra. La història parla de la por, l'amistat, de fer el cor fort i ser valent i, sobretot, dels prejudicis.
A partir de 7 anys
Rotraut Susanne Berner
Edit. Joventut