dilluns, 3 de febrer de 2014

Això és de por



Us heu posat mai en la pell d’un home prehistòric? Amb l'arribada de la foscor devia començar cada nit un episodi de terror salvatge i colpidor. Sense llums elèctrics, sense una porta, sense pany i assetjat per feres tremendes que se'l volien cruspir cru. Els sorolls i les ombres interpretats per la imaginació devien ser l'origen, la font, de relats i éssers que els devia posar tot l’abundós pelatge de punta.


Per Xavier Romero. Guionista

Fins que l'ús de l'enllumenat elèctric no es va generalitzar, la nit devia ser per als nostres avantpassats un moment força inquietant. Potser per això tota la nòmina d'éssers fantàstics de més renom −home llop, vampirs, zombis i fantasmes− té sempre un tarannà tan noctàmbul.
Sigui com sigui, diürna o nocturna, la por és, crec, l'emoció més paralitzant, la mare de totes les pors. Disfressada d'angoixes, obsessions i addiccions de tota mena, acaba esdevenint l'emoció més difícil de pair i gestionar en les nostres vides. I normalment, pel que fa als relats de ficció, tot comença amb el llop. A partir dels dos anys, amb la Caputxeta i les set cabretes, els nens entren fascinats en el regne dels relats terrorífics. Tots dos contes tenen uns arguments molt lineals i senzills i una gran virtut: ens permeten administrar amb precisió la dosi exacta de por que el nostre nen interlocutor és capaç d'assumir. Explicar que la senyora cabra, amb nocturnitat i traïdoria, obre amb unes tisores d’adober la panxa del llop i l’omple de rocs punxeguts perquè s'ofegui, és d'un sadisme que es fa una mica enutjós d'explicar el primer dia a una criatura de dos anys. És millor, al meu entendre, administrar els detalls i guardar-los per al segon dia.
Encara que això no és res si ho comparem amb en Ton i la Guida. La cara de circumstàncies que posen els nens quan s'assabenten que la bruixa es vol menjar en Ton, fa patir. Deixa ben palès que el canibalisme fa les digestions molt difícils. És aquí on està, al meu entendre, la mare dels ous de la por: que aquesta sigui d'una magnitud que un nen, pel seu estat de maduresa i de coneixements, estigui ja en condicions de comprendre i assimilar. I això és possible d'administrar bé −quan són molt petits cal ser curós− amb les narracions presencials, amb els contes que els expliquem nosaltres mateixos amb la nostra pròpia veu. Sense obviar el que és més important, és clar. Explicar-los contes ens permet transmetre'ls, cosa gens menyspreable, el que es coneix com "la nostra visió del món i de la vida". I és aleshores quan els podem parlar, per exemple, dels disgustos i les contrarietats de la vida dels caníbals per convence'ls que mai no escalivin ningú.

No proposo, però, de cap manera, explicar versions edulcorades dels contes populars infantils. Una cosa recurrent que cíclicament li passa a algú pel cap, normalment pensant que acaba de descobrir la sopa d'all i que tindrà molta sortida. Això es fa sempre amb un propòsit sobreprotector que menysté les capacitats dels nens i que va en contra d'una de les qualitats més valuoses dels relats de ficció, precisament permetre integrar i gestionar emocions doloroses com la por.

Heu jugat mai amb un nen a perseguir-lo fent de llop o de monstre? En alguna època dels primers dos o tres anys de vida és un dels seus jocs preferits. Ell mateix t'ho demana insistentment, et suplica amb delit que ho facis, alhora que, de cop, et mana que paris immediatament perquè, de sobte, es mor de por. Es calma un instant, per comprovar veraçment que continues sent un de la família i no una bèstia bàrbara, i torna a començar la comèdia de terror. Un bon exemple de com un nen aprèn a gestionar la seva por. Igual que els jocs, els relats de ficció literaris o audiovisuals configuren una mena de laboratori virtual on podem experimentar, sense risc material, amb tota mena d'emocions, especialment amb les més difícils de pair.
Com explica l'autor Gerard Jones en el seu llibre Matant monstres, la fantasia, en la forma que sigui, permet als nens “experimentar el poder”. Per als nens el món està sempre massa amunt i a sobre, si es despisten un moment, s'enganxen els dits en una porta. Experimentar aquest poder, sigui disfressat de Spiderman, sigui creient-se una cabreta intrèpida i rebel capaç de vèncer un llop pelut, ha de ser per a ells una vivència d'efectes altament balsàmics. Deixem-los doncs que l'experimentin. Recordeu la sensació? És un bon exercici.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada