dijous, 20 de febrer de 2014

El sofà de parlar

El diàleg, des de la comprensió i la confiança, és l’essència de l’adob que pares i mares preparem cada dia per acompanyar el creixement i l’autoestima dels nostres fills.


Helena Sanz. Guionista

–Papa, hem de parlar, t’espero al sofà –va dir fa dos dies, circumspecta i amb posat greu, la nostra filla gran. El meu home va fer cara d’amoïnat, però a mi se’m va dibuixar un somriure a la cara.
Quan les nostres filles eren ben petites –ara l’Ángela té 13 anys i la Mariola 11– ens vam acostumar a debatre-ho tot al nostre particular melic del món, un sofà king size que funciona com a punt de trobada, espai d’esbarjo i racó de tertúlia on ens estimem amb paraules, abraçades i petons.
L’Ángela va néixer el mateix any que va morir el meu pare d’un càncer de pàncrees galopant, sobtat i devastador. Em va quedar la recança de no haver arribat mai a expressar prou bé, a dir-li amb tots els ets i uts, com l’estimava, així que vaig decidir que a la meva filla –després arribaria la seva germana– li demostraria cada dia de mil maneres diferents. També parlant-hi. 

Cal verbalitzar allò que sentim, compartir amb els que tenim més a prop tant les coses bones com les dolentes. De vegades, el dia a dia se’ns menja i sembla que no queda temps per allò més important: comunicar-nos amb la nostra gent. Doncs no. De cap manera.
Cada família ha de buscar les seves estratègies per trobar, cada dia, un espai comú, un temps de diàleg, de conversa, d’enriquiment mutu, d’íntima complicitat. Nosaltres tenim dues rutines bàsiques que ens funcionen i a més a més ens encanten, però segur que vosaltres també podeu trobar les vostres. Ho voleu provar?

1 – Mirem de sopar plegats i a la mateixa hora, a la taula de la cuina, sense televisió, ni ràdio, ni res que no siguin les nostres veus explicant com ha anat el dia i comentant aquelles anècdotes curioses o divertides que ajuden a desintoxicar-se dels petits problemes quotidians.
2 – També ens arraulim al sofà de parlar abans d’anar a dormir –a l’hivern arrepapats sota la nostra manta peluda– i xerrem pels descosits: de les nostres coses, dels petits conflictes amb algun company de l’escola, de la feina, dels amics i les amigues... Tots els temes hi entren, cap censura mentre sigui alguna cosa d’interès per als petits membres de la nostra unitat familiar. 

Acotar físicament un espai de reflexió i conversa sempre és bo. No és cap idea original, sinó el fruit de l’observació: els mestres de parvulari envien els nens al racó de pensar i els pares de seguida assimilem aquesta pràctica. Quan s’han de tractar temes seriosos –com ara el “Papa, hem de parlar” amb què hem començat– és més fàcil fer-ho en un lloc confortable, proper i ple de vivències compartides. La comunicació flueix sense tants entrebancs i s’amoroseixen punts de vista que, a mesura que van creixent els nostres cadells, cada cop són més difícils d’atansar.
Si el sofà de parlar parlés, tampoc no ho faria, n’estic segura. Per això hi compartim fins i tot les confidències secretes que ens xiuxiuegem a cau d’orella durant els nostres preuats parèntesis de felicitat domèstica. És tant de casa!


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada