dilluns, 10 de febrer de 2014

Ésser a través d'ells

Il·lustració de Serxio Huelin

Exercir de pares és, tot sovint, un procés de revisió de la pròpia competència personal, una vivència que aprenem a fer nostra durant la primera infància.


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic

Darrerament han arribat a mi dues persones, un home i una dona, que en el seu paper de pares es fan dues preguntes recurrents: “Li ofereixo el que necessita perquè sigui feliç quan està amb mi?” i “Faig el millor perquè creixi d’una manera saludable?”. Són dues persones molt diferents. El primer és un home separat i ella és una dona casada amb un home que té una filla d’un matrimoni anterior amb qui conviu des de fa anys. Curiosament, però, amb experiències tan diferents, els dos comparteixen una vivència comuna: qüestionar-se la seva competència per exercir de pares. Malauradament, aquest interrogant no sorgeix d’una autoavaluació de les pròpies capacitats, sinó que l’un sent que no disposa de les condicions necessàries per poder donar a la seva filla tot el que se sent capaç d’aportar i que necessita entregar-li, i l’altra qüestiona el seu paper de mare perquè aquella nena no ha sortit del seu ventre.
Situacions com aquestes, en què els rols, les identitats, les circumstàncies i les possibilitats trenquen patrons que són predominants (d’altra banda, desafortunadament, defensats a ultrança per alguns col·lectius que s’entesten a fer-nos-los creure com els “naturals”), es repeteixen constantment a la consulta i la vida quotidiana. De fet, si hi dediquem un moment, tots nosaltres hem participat en converses on ens hem descobert opinant sobre aquest tema.

Etimològicament, competència significa “aspirar, anar a l’encontre de, pretendre quelcom al mateix temps que uns altres”. Per això, l’experiència de ser pare o mare és una vivència compartida. També en psicologia el “sentit de competència” ha estat molt estudiat perquè es considera un dels elements clau per al desenvolupament de l’autoestima. Així doncs, el “sentiment de competència personal” s’entén com la seguretat que sent una persona a l’hora de fer front a les diferents situacions que es donen a la seva vida posant en pràctica les seves eines personals per sortir-se’n amb èxit. Tant és així que aquest sentiment de competència comença a desenvolupar-se durant la infància, entre els sis i els dotze anys, quan els nens i les nenes, durant la seva primera etapa escolar, fan ús de les habilitats apreses per apropar-se al món dels adults donant respostes que siguin reconegudes com a aptes i positives. Si no és així, els nens poden desenvolupar el que tots coneixem, des de nosaltres mateixos i també com a pares, com el temut “sentiment d’inferioritat”.
Així doncs, en les situacions exposades a l’inici d’aquest article, el sentiment de competència adquireix una dimensió pràctica perquè reflecteix situacions reals.

Tant el pare que es descobreix constantment preguntant a la seva filla si està bé mentre aquesta se’l mira amb una cara de no entendre la seva sobrepreocupació, com la mare (“madrastra” se’n fa dir ella amb ironia tot sovint) que evoca tot el seu neguit quan es pregunta en veu alta si els enfrontaments amb la nena en el dia a dia la portaran a un sentiment de rebuig, són exemples de moments educatius tan crucials com necessaris. Són moments en què és necessari fer un exercici d’autoacceptació assumint que, moltes vegades, haurem de reconduir les nostres actuacions aprenent al mateix temps que els nostres fills que l’opció presa no dóna el resultat esperat. Igualment descobrirem que el sentiment de ser competents no és un aprenentatge estàtic, sinó que la nostra condició de pares (biològics o no) ens permet allargar en el temps i l’espai aquest procés d’aprenentatge de tal manera que, alhora que som pares, en certa manera, també som nens que aprenem dels nostres fills.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada