dijous, 27 de febrer de 2014

Hem adoptat


Quan el telèfon ens va despertar aquell matí de juliol no podíem ni arribar a imaginar el canvi que se’ns apropava. Després d’uns quants mesos sense reunir-se, la comissió d’assignacions a la Costa d’Ivori s’havia trobat i havia fet sis assignacions. Una d’elles, la nostra. Tota la nostra vida estava a punt de canviar, de posar-se de cap per avall


Per Roberto i Pilar. Professionals d’empreses tecnològiques

En les dues setmanes següents s’havia de dur a terme el reconeixement mèdic del bebè, comprovar que tot estava correcte, obtenir el vistiplau de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) i, finalment, acceptar l’assignació. Van ser les dues setmanes més llargues de les nostres vides (bé..., fins aleshores). Sabíem que ens havien assignat un nadó, suposàvem que estava sa, però no sabíem res més del que seria el nostre fill. No sabíem res del nostre fill! Serà un nen o una nena? De quina part del país és? Res. Tot era un misteri fins que acceptéssim l’assignació. Fins i tot se’ns parlava de “la criatura” per evitar donar-nos pistes sobre el sexe. “És una criatura preciosa”, ens van dir.

Finalment, a mig agost vam acceptar l’assignació d’en Pau, un nen preciós de catorze mesos. Vam poder veure les primeres fotos, revisar els informes mèdics i comprovar que tot era correcte. Ara només faltava formalitzar els tràmits a la Costa d’Ivori i esperar tots els judicis per poder anar a buscar-lo i portar-lo a casa, amb els seus pares, amb la seva família.

Havien passat tres anys des que vam començar el procés, però els cinc mesos que vam passar fins que vam viatjar a buscar-lo es van fer eterns. Ara ja no parlàvem d’un nen qualsevol: ara era en Pau. L’habitació d’en Pau, la roba d’en Pau, el biberó d’en Pau... Les coses començaven a canviar, però encara érem nosaltres qui controlàvem el ritme, la rutina diària era la mateixa de sempre, encara que cada cop era més evident l’absència del nostre fill. Alguna cosa havia fet “clic” i ja mai més tornaria a ser com abans. A la fi, al mes de gener vam poder tenir tots els papers en regla i viatjar a buscar-lo. Havia arribat el moment.

Durant tot el temps que havia durat l’espera, amb certa freqüència trobàvem gent que ens felicitava pel “favor” que li fèiem al nen o la “caritat” que demostràvem. Això ens posava nerviosos: nosaltres no estàvem fent un favor a ningú, i encara menys a en Pau. Quan vam començar a preparar el viatge, van començar a aparèixer alguns sentiments contradictoris, començava a ser evident que separaríem en Pau de tot el que coneixia per portar-lo amb nosaltres. Segur que estaria millor amb nosaltres, que tindria una família i tot el nostre amor, però un nen petit, segurament l’únic que veuria és que el separàvem de tot el seu entorn, de la seva habitació, de la gent que el coneixia.

Quan el vam veure alguna cosa se’ns va capgirar a dins del cor. Era ell, en Pau, el nostre fill. Ell encara no ho sabia, però era la primera vegada que ens vèiem, érem la mama i el papa. Ja estava amb la seva família... per sempre. Tots els dubtes i les angoixes dels dies anteriors es van esvair sense més. Segurament eren pors d’adult, no de bebè.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada