dilluns, 17 de febrer de 2014

Poesia des del primer dia

Il·lustració de Liliana Fortuny

La poesia ja comença en el moment de la concepció de l’infant, amb aquell ritme, i no hi ha un sol instant que desaparegui de la seva vida, només que de vegades juga a amagar-se fins que la tornem a descobrir en el lloc més sorprenent.


Per Martina Escoda, escriptora i mare

Des que comença a moure’s dins la panxa, des del primer dia que el veus, a la sala de parts, on li xiuxiueges una cantarella a cau d’orella, des que arribem a casa, des que comença a caminar i fa un any, des que parla i, sobretot, des d’abans que parli. La poesia és necessària sempre. Quan l’infant comença a descobrir el món, un dels jocs essencials és el llenguatge. I aquesta fascinació pels jocs de paraules esdevé natural en el seu dia a dia. El primer contacte són formes de la poesia popular, cançons de falda i de bressol, que desperten el gust per la bellesa dels mots. Gràcies a la veu, el so, el ritme del poema i els gestos, es crea una comunicació emotiva, gairebé màgica. I també divertida.

És a través del llenguatge que el nen ho desxifra tot i és el mateix llenguatge el que vol jugar a desxifrar, a conèixer-ne els límits, a subvertir-lo, divertir-s’hi, posant-lo a prova... Des del mateix Cucut! al Catí, catí catasques, un ou per Pasqües. En el cas del meu fill, descobrir paraules noves ja és un joc poètic. El diverteix la seva sonoritat i li agrada jugar a intercanviar-ne els sons. Per exemple, un nom tan senzill com Lola s’ha convertit en tot un món. Li agrada com sona, amb aquestes eles que fan pessigolles a la punta de la llengua, i el repeteix un cop i un altre i juga a inventar-se una cançó canviant les vocals: lalo, lolalo... O vol que juguem plegats a transformar-lo: lololo, després lililili, o lelele, i se’n riu. De fet, la Lola és una nena de la seva classe i és curiós veure com a partir de conèixer-la li agrada jugar amb el seu nom, però amb ella encara no.

Quan són tan petits la poesia és tan present en la vida quotidiana, en les accions, en les converses, en forma de cançons o jocs, que hauria de seguir sempre així. Els hem d’acompanyar en el joc de descobrir el llenguatge i continuar-hi jugant a casa. Per què no els recitem un poema abans d’anar a dormir en el moment de compartir la lectura? O juguem a fer endevinalles a l’hora de dinar? 

Els jocs poètics primigenis activen la imaginació. És bo aprofitar qualsevol moment. Com el camí que fem cada dia de casa a l’escoleta, que ens convida a descobrir, dialogar, investigar... i, també, a anticipar recordant què hi ha amagat a cada cantonada. Primer ens preparem per sortir. Amb la jaqueta, la bufanda i la gorra posades comença l’aventura. Diem bon dia a tot el que trobem al nostre pas. L’autobús groc, que ens espera per regalar-nos un somriure sorollós, la grua que ens fa aixecar el cap i cantar el poema de la grua que ens saluda amb la mà, ah, ah! El camió netejador que ens obliga a seguir-lo uns quants carrers abduïts per la seva feina onomatopeica. La parada de taxis, amatent al nostre compàs. I el moment més emocionant, abans d’entrar al passatge, quan et gires i descobreixes entusiasmat un trosset de lluna encara al cel –t’esperava abans d’anar-se’n a dormir– i t’hi abraones, sempre tens un raconet per a un segon esmorzar. I a la recta final desfilen arbres amics i globus blaus. El joc segueix a dins l’escola, amb l’allà dalt hi ha una caseta, la cadira i la barqueta, mentre jo plego el cotxet i tu enfiles escales amunt, a punt per embrancar-te un dia més en una descoberta de sons, emocions i vida. De bracet amb les paraules.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada