dilluns, 24 de febrer de 2014

Que divertit, el parc...

Ser patidor i entrar en un parc infantil són dues realitats incompatibles. Tens un alt risc de tenir un microatac cardíac per segon.


Per Gemma Sanz. Guionista

Quan el teu nadó amb prou feines es mou i et passes hores passejant-lo en cotxet amunt i avall, penses amb il·lusió en el dia que el podràs portar al parc. T'ho imagines com un espai idíl·lic ple de nens encantadors que juguen i riuen, i pares simpatiquíssims que són allà per escoltar les teves dèries... Res més lluny de la realitat. 

Quan tingui edat de desplaçar-se tot sol, el teu fill entrarà al parc amb la mentalitat que allò és de la seva propietat. Exactament igual que tots els nens del seu voltant. I tots tenen raó, però costa explicar-los que, a més de ser d'ells, també és dels altres. La ment d'un nen d'un any i mig és tan impermeable al concepte "fer cua" com la meva al concepte "física quàntica". 

Si, com és el meu cas, el vostre fill té una certa tendència a fer empentes, el parc se us presentarà com el vostre Vietnam particular. Ensumaràs perill allà a on altres només hi veuen un patinet i interpretaràs l'escena de dos nens disputant-se un rasclet com si estiguessis enmig d'un duel a vida o mort a l'Oest salvatge. 

He vist coses que mai no us creuríeu, jo he vist com un nen es precipitava al buit des de dalt de les escales d'un tobogan per una empenta del meu adorable fillet en la seva versió Chucky. Mentre socorríem l'accidentat, que per sort no tenia cap fractura, l'autor reia desvergonyit des del seu tron a les altures.

Però també he vist dos nens agafar-se per la solapa com si fossin dos mafiosos, mirant-se amb aire desafiador només perquè han arribat alhora al mateix gronxador i cap dels dos està disposat a cedir el més mínim. El món de la gestió emocional és una broma per als menors de cinc anys. Però per als pares és un tema molt important; per això, mentre els nens encara grunyen, els pares fan el contrari. Mentre la mare d'un està dient: "Nil, deixa que pugi aquest nen, que no passa res", el pare de l'altre diu: "Lluc, s'ha de compartir, deixa-li el gronxador al nen". I llavors s'inicia un altre duel, però d'amabilitat i bones maneres. "No, no, ni parlar-ne, passeu vosaltres, que ha d'aprendre a esperar." "De cap manera, que pugi el teu fill, que aquest es pensa que tot és seu"... I així s’hi pot fer de nit. 

Visc en un barri on els parcs són petits. Un espai quadrat de 4x3 m amb un tobogan i dos cavallets ha de donar per a una població infantil nombrosa. Quan hi sóc, sovint em sento com si al nostre damunt hi hagués un microscopi gegant i algú estigués estudiant el comportament dels bacteris quan es barregen.
Ser patidor i entrar en un parc infantil són dues realitats incompatibles. Hi ha un alt risc de tenir un microatac cardíac per segon. Posar en un espai tan petit tants nens i nenes amb la psicomotricitat encara per desenvolupar, fa que hi hagi més xocs per minut que en un accelerador de partícules. 

Quan el teu fill ensopega i cau, als pares patidors se'ns atura el temps. Ho veus tot a càmera lenta i ets capaç d'imaginar-te, en dècimes de segon, la seva cella partida, la sang pertot arreu, les corredisses a l'hospital... i, com que estàs massa ocupat pensant, no t'adones que estàs cridant tant com si t'estiguessin arrencant la melsa amb unes alicates. La màgia fa que el nen reboti contra el terra com una pilota. I es quedaria tan tranquil si no fos perquè la seva mare està cridant i corrent cap a ell com una boja desequilibrada. Quan et veu és quan es posa a plorar. De l'ensurt.

Per sort, aquest thriller que us he explicat no dura gaire. De mica en mica et vas adaptant a la vida al parc. I parlo dels pares. El nen s'adapta a les normes del parc només de posar-hi un peu. Però als adults els costa una mica més. Perquè, encara que tinguem el cervell més gran, ens costa assimilar la norma bàsica: se'ls ha de deixar fer.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada