dijous, 13 de febrer de 2014

Un sofà davant d'un televisor

El poder hipnòtic de la televisió, encara que també la capacitat que tenen els nens per imaginar, fa que s'ho acabin empassant tot. És, doncs, responsabilitat dels autors i dels programadors oferir obres de la millor qualitat possible.


Per Xavier Romero. Guionista i editor de guions de televisió

Sofà i televisió fan un matrimoni tan poderós que provoca en els nens un efecte que no s'aconsegueix de cap altra forma ni manera, i és que, de sobte, com tocats per una vareta de fada, es tornen "bons".
"Bons" vol dir, ja ens entenem, que no reclamen ni es barallen amb res ni amb ningú i que et deixen netejar la gàbia del hàmster o fins i tot extasiar-te contemplant com la bèstia fa voltar, implacable,  la sínia.
L'únic problema és que fa una mica d'angúnia mirar-los als ulls. No als hàmsters, als nens.  En veure'ls en estat de trànsit profund fa tota la sensació que el que estan veient per la tele els va directe al moll de l'os i els sumeix en un estat de letargia que fa patir. Recuperaran la seva energia vital intacta?, ens preguntem.


Les sèries de dibuixos animats que emeten els canals infantils de televisió són, sobretot, eminentment, fàcils.
Arguments i personatges força plans i previsibles que tot sovint no van més enllà del que en el meu diccionari particular en dic, amb tots els respectes, "moure el ninot".
S'agafa un poble que tant pot estar a Minessotta com a Cantàbria, normalment una urbanització perquè permet localitzacions impersonals o, en el seu defecte, s'opta per un cim farcit de divinitats. Després es pensen  quatre accions: algú que perd el nord, o una persecució, que sempre funciona, i amb això ja s'omplen un grapat de minuts. Les motivacions dels personatges? La naturalesa emocional del conflicte en joc? Sovint no n'hi ha. Total, és igual, perquè és per a nens.


Però tampoc no ens podem deixar dur pels tòpics, per les idees preconcebudes, que en aquest terreny de la programació infantil n'hi ha moltes. D’acord, em mullaré.
Doraemon em sembla una bona sèrie de televisió. Per començar, ell i en Novita aconsegueixen generar molta empatia, el més important que ha d'aconseguir una obra de ficció.
El fet que un gat tingui una butxaca màgica que permet resoldre tots els problemes és un concepte molt atractiu per a qualsevol nen. Narrativament està ben construït i té una cosa molt important, delicada i difícil, un ritme magistral. Que no és sinònim de rapidesa sinó de control premeditat i hàbil dels temps.
En canvi, els Gormiti, per exemple, em semblen un dels casos més flagrants de moviment descarat del ninot. Els personatges no tenen cap motivació i els conflictes són repetitius i matussers. Tot es basa només en l'admiració que generen en els nens al voltant dels 5, 6 anys els éssers amb forces sobrenaturals. Un exorcisme infal·lible per a les seves pors i sentiment de vulnerabilitat.
 

Asseguts al sofà, els nens acaben veient moltes sèries d'aquest estil. No totes, però déu n'hi do. Es quedaran secs de sentit crític i energia vital? És dolent això? Al meu parer, ni bo ni dolent. El problema és si és l'únic que veuen els nens. Aplicant la metàfora de la dieta alimentària, seria com nodrir-se només a base de Tigretons.
És bo nodrir-se -és una evidència- amb aliments de qualitat sempre que es pugui i com més millor. Pel que fa a les produccions d'animació infantil, n'hi ha de qualitat excel·lent, però cal fer una mica d'esforç per trobar-les.
La programació del Verdi Kids, per exemple. El Festival Mecal, l'Animac de Lleida, alguna programació puntual esporàdica del MACBA, del CCCB i també del Caixa Fòrum programen, normalment curts, també algun llarg o migmetratge -si no heu vist encara El Grúfal feu el possible per veure'l-  de molta qualitat. I que no són, gens, cap llauna.
Fa uns quants anys es va programar, a l’antic K3, el “Programa Curt”, una selecció setmanal dels millors curts per a públic familiar que va tenir força èxit. El format del curt, per la seva pròpia naturalesa, permet els exercicis més originals i rics des d'un punt de vista creatiu.
Això sí, demanen una actitud alerta per saber quan es programen i sobretot demanen imperativament trencar el matrimoni i aixecar-se del sofà. La qüestió és si caldria que les televisions dediquessin diners i esforços a mostrar-nos també aquestes obres, però això ja serien figues d’un altre sofà.
 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada