dilluns, 10 de març de 2014

Presa de decisions

 

Hi ha una cita que diu “La maduresa no es reflecteix en la presa de decisions encertades, sinó a saber viure amb les ja preses encara que no siguin encertades”. De raó no n’hi falta, a la cita. El problema ve quan les persones que han de prendre decisions encara no tenen prou vivències personals per prendre-les.


Per Fran Boronat. Professor de cuina i director de Coquus

S'aproxima el maig. En principi hauria de ser un mes com la resta. Què puc dir del maig?... És el cinquè mes de l'any, no fa fred ni calor, s’hi celebra el dia del treballador... Però per a un col·lectiu de la societat és més que un mes, és El Mes. Per a qui? Per als nostres joves. És el mes en el qual hauran de decidir què volen fer amb la seva vida, cap a on volen dirigir-la, què volen ser en el futur.
És en aquest moment que molts joves busquen un far al mar, busquen aquesta persona que els orienti, que els mostri la llum al final del túnel. Per a ells, és el moment de decidir respecte a l’eterna pregunta: “I ara què estudio?”
És una decisió molt complicada, no dramàtica però sí traumàtica, una decisió que com a mínim els tindrà un any de la seva vida condicionats fins que el proper any es puguin tornar a matricular en altres estudis en el cas que no els hagi agradat.

Just ara se sent un redoblament de tambors i apareixem nosaltres… Qui? Nosaltres. Qui som nosaltres? Doncs pares, mares, germans, tutors i, per descomptat, els professors.
Hem de ser nosaltres els que ajudem amb la nostra experiència a triar la millor opció per als joves. No dic que hàgim de triar per ells, i molt menys condicionar-los, però sí orientar-los. Hem de treure temps d'on puguem per asseure'ns amb els nois i elaborar un pla de ruta cap al seu futur. Que ells ens exposin què els agradaria estudiar, de què els agradaria treballar i, per descomptat, també, què no els agrada.

Us recomano evitar que els nostres fills, germans o coneguts segueixin la saga familiar pel  fet que ens agradaria que el nostre fill també fos metge, advocat, pilot o director de banc. Si el vostre fill mai us ha acompanyat a l'oficina, al despatx o li fan por els avions, potser és un indicador. Potser és que no li agrada aquesta professió. Insistir o forçar per aquest camí pot acabar en una adolescència marcada pels fracassos estudiantils que a la llarga minarien fins i tot la moral dels més forts. Això ho hem d’evitar.

Per què és important treure temps per estar amb els nostres nois en aquest moment crucial? Us exposaré el meu cas. El meu dia a dia transcorre envoltat d'adolescents, cursen el que avui dia es diu CFGM de cuina i gastronomia, abans conegut com a FP. Molts han arribat aquí de retruc perquè no poden estudiar el que volien. Tot i així, són uns estudis que avui en dia gaudeixen de molta popularitat gràcies a tot el circ mediàtic de la televisió (d’això en parlaré en un altre moment). A més, a Catalunya, el sector serveis és el motor del país. 

Què puc dir dels meus alumnes. A uns els agrada molt el que fan, a uns altres una mica i a uns altres gens. Uns ho aproven tot, uns altres suspenen alguna assignatura i uns altres les suspenen totes. Els que em preocupen de veritat no són ni els que ho aproven tot ni els que en suspenen alguna. Els que em preocupen de veritat són els que vénen a desgana, ja que no són feliços amb el que fan, ho passen malament i, a més, se senten fracassats.
Aquests alumnes en el seu moment van prendre una decisió equivocada i no hi va haver ningú al seu costat per orientar-los, per preguntar-los què volien fer o simplement per mostrar-los en què consistiria el seu dia a dia després d'acabar els estudis.

He arribat a escoltar d'una mare: “No entenc per què el meu fill suspèn si a casa fa uns macarrons molt bons!” El dia a dia d'una cuina és més que uns macarrons, és més que tallar, és més que fer esferificacions i reduccions, és més que tot això. Cuinar és sentir la necessitat de realitzar-se mitjançant la cuina, de gaudir, de passar hores i hores cuinant per al goig dels altres. Cuinar és sacrifici. 

I, justament, sacrifici és el que ningú li va dir al meu alumne que feia falta quan es va decantar per la cuina. El que li va faltar va ser informació i hem de ser nosaltres els que els donem les eines perquè puguin decidir amb plenes facultats i amb totes les cartes sobre la taula. Senyors, senyores, ens queden tres mesos: posem-nos en marxa, que tots tenim algun jove a qui escoltar.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada