dijous, 6 de març de 2014

Ramon i Ramona

Il·lustració de Iván R. de la sèrie de televisió "Visió Impossible"

A punt dels 36 anys, l’edat dels meus pares quan els meus germans i jo posàvem un peu a la pubertat, tinc la sensació que en les tres dècades que em separen de la infància el món ha canviat i també les estructures paternofilials: hem perdut espontaneïtat, ens hem tret responsabilitats i hem magnificat la figura i els drets del menor. 


Per Josep Maria Miró i Coromina, autor i director de teatre

Es diuen Ramon i Ramona. Es van casar amb poc més de 20 anys. Al cap de quinze dies –encara a les Canàries, de viatge de noces– ella, en tenir la regla, es va posar a plorar: “Ramon, i si no podem tenir fills?” Als vint-i-cinc, ja n’havien tingut tres: 29 de juliol del 76, en Jordi; 29 de juliol del 77, servidor; 8 de setembre del 78, la Núria. La meva mare sempre diu: “Vaig pensar que potser el més difícil seria parar.” Eren altres temps i, tot i saber-me de memòria l’anècdota, sempre la trobo d’una tendresa i d’una ingenuïtat commovedores. Estrenar-se com a pares –els d’ara, abans i sempre– és posar-s’hi sense manual d’instruccions ni experiència prèvia. A ells els va tocar fer-ho en un país sortint d’uns anys foscos i estrenant també unes pautes socials, afectives i de relació paternofilials noves respecte a les que havien tingut. 

D’aquells anys, alegres, amb alguns estira-i-arronses i d’aprenentatge mutu –d’ells com a pares i nosaltres com a fills– hi ha situacions enregistrades a la memòria: als estius anàvem a la piscina i ens deien que sí, que ens tiréssim del trampolí, però que vigiléssim, que ens podíem fer mal; sortir de l’escola a la biblioteca, passar el dia fora –quan estudiàvem en un institut a 30 quilòmetres de casa– o anar una setmana o quinze dies de colònies, ho havíem de fer aixoplugats en els pactes de confiança entre uns i altres i sense l’ajut de la telefonia mòbil pel mig; si hi havia algun problema escolar, em preguntaven què havia passat i en parlàvem totes les parts implicades i cara a cara. 

Gairebé tres dècades després, moltes parelles –per motius socioeconòmics– són pares passats els 30, amb menys espontaneïtat, sobreinformats –o sobredesinformats, paradoxes de l’excés d’informació– i, de resultes d’això, més preocupats, ja que sembla que són més conscients dels perills i les dificultats de la vida; a les piscines ja no hi ha trampolins, i ho puc entendre, però no tant que, en altres aspectes i amb el pretext de la prevenció i la intolerància zero al risc, ens hàgim decantat per la por, la prudència extrema i per tot allò asèptic per evitar-nos problemes, ja que sol guanyar la tesi de la negligència i de la irresponsabilitat dels altres i s’elimina la possibilitat –terrible d’assumir, però factible i real– de l’accident, la mala sort; els nens tenen un telèfon abans que una bicicleta, i els pares diuen que els tenen controlats i els nanos compleixen el desig d’autonomia precoç i de ser com els altres. Com a docent, una vegada em va trucar –al mòbil, a les tantes de la nit!– una mare furiosa perquè havia renyat la seva filla, o vaig rebre un correu d’un alumne a qui no havia vist el pèl en tot el curs i que em declarava la guerra per haver-lo suspès. 

Sense ànim de generalitzar, volia fer unes pinzellades per il·lustrar la sensació que pel camí hem perdut espontaneïtat, compromís, llibertats personals i col·lectives i també ens hem tret de sobre responsabilitats –delegant-les a tercers– i hem glorificat la figura del menor. 

Els meus pares no eren d’aquells progres que es fan dir Ramon i Ramona en lloc de pare i mare, i que als fills –sempre m’ha fet rabieta– els diuen tío, tía o col·lega. Eren i són gent normal, sense excessiva formació acadèmica, preocupats per nosaltres i, sovint, conscients que veiem les coses des de pols oposats. Tot i així, sempre ens han transmès la idea de la responsabilitat en els nostres actes i de les conseqüències; la confiança com a full de ruta; la màxima de ser bones persones i feliços. Pensant-hi bé, els meus pares, en Ramon i la Ramona, van saber ser-ho per damunt de les pors, trobant equilibris i fent un autèntic exercici de lucidesa quotidiana.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada