dilluns, 7 d’abril de 2014

La importància de menjar a l’escola

Segons els informes, prop de 50.000 nens catalans tenen privacions alimentàries i 750 desnutrició, i un 25% són nadons. Salut nega que hi hagi menors malnodrits per la crisi


Per Fran Boronat. Professor de cuina i director de Coquus

Barcelona, són les 9 del matí i em disposo a passar llista al restaurant aplicatiu on treballo. Sóc professor de cuina en un institut públic de l’àrea metropolitana de Barcelona. Des de fa dos anys he adquirit un hàbit: abans de passar llista pregunto als alumnes si algú vol un got de llet. Al principi ningú no en volia; a dia d’avui, cada dia serveixo uns 5 gots de llet. Vaig prendre aquesta iniciativa després d’observar els hàbits alimentaris dels meus alumnes. Molts arribaven a l’hora del dinar amb uns nivells d’ansietat inexplicables, altres menjaven d’amagat, altres s’emportaven menjar a casa.

El meu jo intern ho atribuïa a diferents motius fins que vaig demanar quants esmorzaven a casa. La resposta em va servir per adonar-me que la crisi estava fent que les famílies no es poguessin permetre que els seus fills fessin el mínim d’ingestes al dia. Molts d’ells sortien de casa sense esmorzar.

La crisi està tocant els pilars de la societat, els nostres joves. Els nostres joves ara creixen sense forces, cansats, desganats… És impossible que així es creguin capaços de canviar les coses. Ells creixen desnodrits, amb carències en tots els àmbits, amb anèmies, amb problemes dentals, amb ansietats, etcètera. Problemes dentals? Sí. La crisi ha incentivat el consum de menjar ràpid, el menjar precuinat, que és més econòmic i té un gran rendiment. Els productes estel·lars dels supermercats tornen a ser aquells que s’escalfen al microones, els que es fregeixen i llestos, etcètera. La dieta mediterrània se’n va en orris.
A més, he observat que han canviat els entrepans per la brioixeria industrial, i tot això comporta la ja citada malnutrició i problemes d’obesitat.

Jo sé que moltes vegades l’única ingesta que fan al dia és la que fan a l’escola i em reconforta pensar que almenys aquell dia mengen quelcom.
Pel que fa als menús de l’escola són menús equilibrats, en què es tenen en compte tots els paràmetres necessaris per fer-los variats i a la vegada atractius per als alumnes. Si el meu fill mengés al menjador escolar estaria molt tranquil.

Als qui ens toca fer el dinar, molts dies hem de jugar amb les textures, els colors i els sabors per aconseguir que l’alumne mengi la coliflor sense que l’hi vagi la vida. Coliflor amb beixamel gratinada, bacallà amb mussolina d’allioli, verdures a la planxa amb salsa romesco…, són alguns dels plats que hem hagut d’introduir als menús per aconseguir la ingesta mínima setmanal de peix i verdures.

Els menjadors escolars haurien de ser obligatoris i gratuïts. Potser és una utopia, però considero que de la mateixa manera que paguem per serveis que no entenem o que ni tan sols utilitzem, hauríem de pagar tots una petita quota que garantís que tots els alumnes que poguessin acreditar la necessitat, tinguessin dret al servei de menjador gratuït. Per cert, deu fer uns mesos, vaig veure a la televisió la directora d’un centre públic de Ciutat Meridiana que es feia càrrec dels costos del menjador per als alumnes. Per si no ho saben, Ciutat Meridiana és el barri amb el nombre més gran de desnonaments de Catalunya. El reportatge em va fer venir dos sentiments oposats. D’una banda, l’alegria de veure que hi ha persones molt compromeses amb la societat i, d’una altra banda, tristesa. Jo vaig créixer i viure a Ciutat Meridiana fins als 25 anys. Em va entristir veure com la crisi havia transformat el barri, veure com la crisi havia canviat els joves, veure com la crisi havia aconseguit destrossar les il·lusions de tot un barri.

Avui en dia, el cor de Ciutat Meridiana batega cada dia una mica més a poc a poc…


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada