dilluns, 12 de maig de 2014

I jo, on encaixo?


Sovint les conductes disruptives són les úniques eines de què disposen nens i adolescents per fer front a la baixa autoestima i l’absència d’habilitats socials.


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic

Era un dimecres qualsevol, d’aquells en els que el bon temps comença a acompanyar-nos i ens regala estones, tot i que encara petites, de nens jugant al parc i pares descansant una miqueta de l’estrès del dia. Un grup de nens i nenes, tots de la mateixa classe, jugaven en un parc, grimpant per les cordes i pujant a una mena de vaixell de fusta convertint-se en pirates que lluitaven entre ells.

En aquell moment va aparèixer ell, un nen dos anys més gran que la resta, la germana del qual anava a la mateixa classe que els nens que jugaven. Primer va intentar participar del joc perquè tots el coneixien però, quan va veure que no li’n feien cas, va començar a empaitar-los insultant-los, intentant fer-los fora del lloc on jugaven llençant qualsevol cosa que trobava al seu abast…La resposta dels nens va ser ràpida i contundent: tots es van posar a increpar-lo per a que marxés, rebutjant la seva presència i, algun d’ells fins i tot demanant la intervenció dels adults que estàvem allà per a que els ajudéssim a fer-lo fora. Val a dir que la mare del nen es mirava l’escena des de fora del parc, aparentment poc afectada pel què estava passant. És més, anava parlant amb tota naturalitat amb altres mares alhora que es dirigia al seu fill convidant-lo a que s’afanyés per agafar el camí de tornada a casa.

Això que us acabo d’explicar no és més que un exemple de tantes situacions que es repeteixen a diari a parcs i a patis d’escola: nens amb poques habilitats socials i una baixa autoestima a qui se’ls fa molt difícil trobar el seu lloc entre els seus iguals. Nens que, sense cap altra eina per cridar l’atenció, cauen en conductes disruptives que, en comptes d’ajudar-lo, agreugen la seva situació d’exclusió del grup. Un cercle viciós tot sovint difícil de vèncer.

Malauradament aquesta és una situació que es pot donar a totes les edats però que, com moltes altres relacionades amb els nens, quant més temps passa i més gran es fa el nen o la nena més difícils són de reconduir. Tant per a qui les pateix com per al seu entorn.
Sempre podem recórrer a l’eterna pregunta de “per què li passa al meu fill?” o “quina és la principal causa?” “què faig de malament perquè sigui així?”...o, tanmateix, també ens podem situar a l’extrem oposat i viure al marge i fer veure que la situació no es dóna, justificant-lo amb que tots som diferents, tenim les nostres coses i que cada nen té el seu moment...

Per a mi, no hi ha una resposta concreta, ni una sola de certa. És cert que tots els nens tenen un ritme que és necessari conèixer per a adaptar les expectatives que tenim envers d’ells. Ara bé, també hem de tenir present que, al igual que en una primera etapa de la vida necessiten de la funció nutrícia dels pares per sentir cobertes les seves necessitats tant físiques com també emocionals (certament més importants), aquesta etapa va seguida d’una altra (en algun moment se solapen) en la que els nens i les nenes necessiten de la funció socialitzadora dels pares. Un paper que permet que el nen o la nena se senti prou apte per identificar-se i relacionar-se amb l’entorn des d’una autoestima sòlida construïda arrel de les relacions significatives (pares, germans, família en general) que ha establert prèviament. Es tracta doncs de trobar el seu lloc al món posant en pràctica aquella combinació tan complexa però alhora tan rica que suposa el fet d’adaptar-se a les característiques socials de l’entorn sense renunciar a un mateix i aportant quelcom de genuí.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada