dilluns, 30 de juny de 2014

Una granja, i molta xocolata...


Descobriment
GRANJA AVENTURA PARK
Camí Ral de Suro, finca n. 2. Viladecavalls, Barcelona
Tel. 930 136 973  i 635 048 965 
Granja Aventura Park és un parc d'oci educatiu per a totes les edats on l'objectiu és aprendre, experimentar i divertir-se en plena naturalesa. Hi podreu veure els animals més representatius d'una granja en un entorn 100% natural. Descobrireu què els agrada, com viuen i quines són les necessitats de cadascun dels animals. També tindreu l'oportunitat d'observar el món de les fruites i les hortalisses de cada temporada; un espai on conèixer les seves curiositats, característiques, colors i utilitats més importants.


Anem a tastar
CHÖK THE CHOCOLATE KITCHEN
C/ del Carme, 3. Barcelona
Tel. 933 042 360
A Chök els encanta la xocolata. A qui no? També els fascina la cuina. Els agrada cuinar i també passar temps a la cuina. D'aquí neix la idea de Chök, una cuina basada en la xocolata, que permet tastar productes exquisits i experimentar noves maneres de combinar sabors. A més a més, organitzen cursos i tallers on el protagonista és el cacau, que és un ingredient més a les diferents receptes. Un paradís per als amants de la xocolata.

L'arbre de les sabates

L'espectacle creat per la companyia teatral Pea Green Boat amb el títol L'arbre de les sabates ara explica la seva història en forma de llibre. Els personatges que apareixen en aquest conte són titelles fets amb materials reciclats com ara teles, fustes o llaunes. La història està inspirada en un arbre dels desitjos que l'autora, Emilia Lang, va veure a Paphos, a Xipre. De les seves branques penjaven trossos de tela: “Tot i que mai he vist un arbre de les sabates, sé que n'hi ha alguns als Estats Units. Alguns es troben al costat de les carreteres, la gent hi penja les seves sabates velles i probablement demanen un desig.”

Tim és el protagonista i ha perdut la sabata esquerra. El senyor Gris li explica que segurament la trobarà en un arbre molt especial. Tim segueix les seves indicacions i, saltant a peu coix, emprèn un viatge per trobar la seva sabata perduda. En el projecte L'arbre de les sabates, la fotògrafa Marta Sánchez Marco va col·laborar estretament amb l'autora del llibre i van esdevenir un binomi de treball inseparable. A partir del guió il·lustrat plantejat per Emilia, van idear escenografies per a cadascuna de les pàgines. En aquests bodegons i gràcies al treball compositiu i d'attrezzo, la fotògrafa i l'autora del llibre van dotar d'expressió els personatges. El resultat del treball és una obra deliciosa.
Emilia Lang i Marta Sánchez Marco
Ed. Walrus

dilluns, 23 de juny de 2014

L'Urgell

El canal d'Urgell va transformar les terres seques de la comarca en una de les zones més riques del país. L'Urgell té tres importants núclis que el vertebren i que aglutinen una bona part de l'activitat econòmica: Agramunt, Bellpuig i Tàrrega. Poseeix una economia de base agrícola i ramadera, complementada per la indústria. 


FESTES DEL SEGAR I EL BATRE
No fa molts anys, la collita representava la supervivència d’una família de la pagesia. D’aquí que, un cop acabades les feines del camp a l’estiu, s’acostumava a celebrar de manera comunitària. La festa del segar es celebra l'últim diumenge de juny i intenta recrear amb la màxima fidelitat possible el procés de sega. El segar era una activitat de socialització que aplegava tots els pagesos en els camps en un període molt curt de temps i canviava, així, el ritme quotidià de les famílies. La Festa del Batre es celebra dos caps de setmana després, sempre el segon diumenge de juliol. En aquesta segona part de la festa s'escenifiquen les tasques del batre, és a dir, el procés mitjançant el qual es separa el gra de la palla. 
La Fuliola. Lleida
Dates: 29 de juny i 13 de juliol
Tel. 973570013

Per tastar:  La cuina de l’Urgell és una espècie d’art quotidià, efímer i a la vegada etern. Podeu menjar des d’una olla barrejada de l’Urgell, una cassola de peus de porc amb caragols, un pollastre al timó o unes postres tan delicioses com els torrons i la xocolata a la pedra. El llegat culinari que s’ha heretat de les àvies i el rebost natural que la terra ens aporta és un privilegi que no té preu.

L’OBSERVACIÓ DE LES AUS
L'Estany d'Ivars i Vila-sana va ser una de les zones humides més importants de la Catalunya interior fins a la seva dessecació l'any 1951. D’ençà que el 2005 es va iniciar la inundació, l’estany ja mostra un paisatge plenament transformat amb una important diversitat biològica. Des del punt de vista ornitològic s’ha convertit en una de les zones humides més importants de Catalunya pel que fa a l’observació de les aus. D’altra banda, a l’hivern s’hi donen concentracions de centenars d’ànecs, gavines, etc. que han comportat que l’estany esdevingui la principal zona humida de l’interior de Catalunya. L’estany disposa de dos punts d’informació situats a les zones d’arribada d’on parteixen els itineraris naturals equipats amb miradors i plafons d’interpretació ambiental. Un espai natural preparat per fer-hi agradables passejades a peu i amb bicicleta.
Oficina de Turisme
Estany d'Ivars i Vila-sana. Ivars d'Urgell
Tel. 973 71 13 13

No farem un arròs amb en Leo

 

Arriba un moment en què els nens demanen obstinadament una mascota. Un fet força comú que pot posar en joc emocions i pensaments contradictoris i provocar també algunes reflexions.


Per Xavier Romero. Guionista 

Quan era petit els meus avis criaven quatre conills. En arribar el diumenge, n’escollien un, el penjaven lligat cap per avall i li clavaven uns quants cops de mà de morter al cap. La bèstia ni oferia resistència. Quan ja era mort, li feien un tall al coll per dessagnar-lo. La sang queia tota en un gibrell fins que la bèstia acabava gotejant només des del musell. Després l’escorxaven i, talment com si el desenfundessin, el conill quedava amb la carn nua i amb aquells ulls com dues taronges tan particulars.

Aquesta és exactament l’estampa que presenten els conills escorxats als aparadors refrigerats del mercat. Aquells que quan els nens els veuen fan que preguntin amb tota la seva curiositat i amb un indici de neguit que es deixa endevinar: “Què és això?”
Pregunta incòmoda que només té una resposta: “Un conill”, que provoca una allau immediata de preguntes. “I per què està així? Per què no té pell? Perquè l’han matat? I qui l’ha matat?” La cosa es complica encara una mica més si, com és el nostre cas, la mascota que tens a casa és un beatífic i càndid conill blanc que has vist créixer amb els teus ulls.

Ho reconec, a casa meva hem deixat de menjar conill. I jo era dels que se’n reien dels nord-americans perquè no en menjaven. Que infantils i que políticament correctes, fins al ridícul, aquests americans, que no menjaven conill i en canvi rostien condemnats a les cadires elèctriques! Doncs mira tu com ens hem de veure! Sempre havia cregut que el fet de ser testimoni, des de molt petit, del martiri i sacrifici dominical d’un conill no m’havia afectat negativament de cap manera. Però no sé si és tan cert, això. De fet, escrivint ara aquest article –em permetreu que parli de mi en aquest cas– m’acabo d’adonar que potser la meva aversió a tot el que sigui sang, venes i analítiques podria tenir aquí la seva explicació i gènesi. Qui ho sap.

En tot cas, a qui pensi que això de no menjar conill és un símptoma indiscutible i patètic d’infantilització, el convido a menjar unes mandonguilles de gos salsitxa. Plat exquisit i molt apreciat en molts indrets d'Àsia. El que sí que és cert, crec, és que la nostra cultura alimentària va pel camí de canviar molt. Sembla que el consum de proteïna animal, a més d'insostenible des del punt de vista de la despesa energètica, no cal que sigui, des d’un punt de vista nutricional, almenys tan dominant com fins ara. Observo al meu entorn com molta gent limita el consum de carn a un parell de cops per setmana. Però, en canvi, no observo que això passi als menús escolars infantils, on sembla que el seu valor depengui encara de la quantitat de carn que mengin els nens.

A més d'això, comença a entrar tímidament en el debat social el qüestionament ètic del patiment animal. Potser encara té massa connotacions de causa pròpia de ric ociós, però també la tenia fa uns anys la defensa dels gossos maltractats, els braus i les foques, i ara ja es percep com una cosa ben natural. Crec que sí que es pot assegurar, en tot cas, que les generacions actuals de nens ja no practiquen ni toleren l'acte d'esclafar gats acabats de néixer contra les parets, ni esventrar granotes per passar l’estona. Ara mateix, la manifestació d’aquest instint assassí diria que, afortunadament, no va més enllà de l’extermini de quatre insectes. Els comportaments cruels contra els animals han deixat, doncs, de formar part de l’univers dels passatemps infantils. Tot això indica probablement un canvi de paradigma en la relació amb els animals. Potser també un canvi de consciència on entendrem per fi que som una part més d’aquesta Gaia on tot està interrelacionat i els humans no som els capitosts dins la seva jerarquia. Per cert, el nostre conill es diu Leo. I també té cognom. I també té la fitxa renovada eternament. O fins que, d’una manera natural, se’n vagi a l’eternitat, per ser més exactes.

Enverinats, Woki Organic Market

Exposició
ENVERINATS
Lloc: Museu Blau. Leonardo da Vinci, 4. Barcelona
Dates i horaris: De dimarts a dissabte, de 10 a 19 h; diumenges i festius, de 10 a 20 h
Tel. 932 566 002
El verí és l'eina de supervivència d'alguns organismes que ha aterrit i fascinat l'home. Enverinats ens apropa al món del verí mostrant la seva funció i els usos, desmitificant falses creences i revelant facetes poc conegudes d'aquestes substàncies tòxiques capaces de matar un home en pocs minuts però també de curar malalties. El recorregut proposa conèixer de prop 50 animals verinosos vius i poder saber com es comporten, per què ataquen o quin lloc ocupen en l'escala de perillositat.

Anem a tastar
WOKI ORGANIC MARKET
Ronda Universitat, 20. Barcelona
Horaris: dissabtes, de 8 a 1 h, i diumenges, de 12 a 0 h
Al cor de Barcelona, molt a prop de plaça Catalunya, hi trobareu un restaurant ecològic on acaronar el vostre paladar, herbívor o carnívor, amb menjar i productes de màxima qualitat. El restaurant recrea els llocs de mercat on es poden degustar tapes, amanides, pastes, pizzes artesanes, hamburgueses i carn de ramaderia ecològica, woks i tot tipus de sucs naturals. I també hi podreu fer el 100% de les vostres compres, ja que tenen una gamma molt àmplia de marques amb certificat Bio i productes frescos.


Dixit

Jean Louis Roubira – Libellud
A partir de 8 anys
Nombre de jugadors: de 3 a 6
Temps de joc: 45 minuts
Jugar és imaginar. Imaginar nous mons i personatges. Al món dels jocs, imaginar és Dixit, un joc d'esperit oníric. El material de joc són unes cartes il·lustrades per l'artista francesa Marie Cardouat, amb imatges suggeridores i curulles de màgia. A cada torn, un dels jugadors prendrà el paper de narrador: escollirà una de les cartes que li han tocat a sorts i plantejarà una definició del seu contingut però…atenció!, no ha de ser ni massa precisa ni massa eixelebrada. A continuació, cadascun dels participants jugarà una carta de la seva mà de cap per avall, la que cregui que s'ajusta més a allò que s'ha descrit. El narrador pren totes les cartes, inclosa la seva. Les mescla i les mostra i, seguidament, els jugadors voten secretament quina carta pensen que és la que ha jugat el narrador. Els jugadors obtenen una puntuació per cada vot que rep la carta que han jugat. El narrador únicament n'obtindrà si algun jugador vota la seva carta; si tots l'encerten, no rebrà cap punt. Aquesta és la raó que obliga el narrador a ser imaginatiu a l'hora de plantejar la seva definició, perquè es creen divertits equívocs i un ambient distès quan els jugadors comenten el perquè de jugar tal o tal carta. Dixit és un joc per jugar en família. L'experiència de jugar nens i adults és molt gratificant, ja que és un joc en el qual la imaginació infantil probablement sorprendrà més d'un.

dijous, 19 de juny de 2014

Prohibit avorrir-se aquest estiu!

Il·lustració de Valentí Gubianas. De Mira i escolta. Disponible a >beneceonline

 

Segons tots els psicòlegs, avorrir-se estimula la imaginació i la creativitat dels nostres fills. Però, quan arriba l’estiu, els pares ens obsessionem per omplir-los d’activitats totes les hores del dia, i acaben tenint una agenda tan plena com la nostra


Per Núria Ferré, periodista
 
Ja fa trenta-tres anys del mític serial de televisió espanyola Verano azul. L’estiu del 1981, les aventures i desventures de Tito, Javi, Pancho, Bea, El Piraña, Julia i Chanquete, van captivar els nens i nenes de mig país. Rodat a Nerja, a la Costa del Sol, Antonio Mercero va aconseguir convertir aquell poble en l’ideal de les vacances de sol i platja. Els ingredients eren un vell pescador, una pintora solitària, una colla d’amics, una història d’amor impossible entre una pija de ciutat i un noi de poble, uns pares una mica despistats, molta bicicleta i una sintonia ben enganxosa. Verano azul és el reflex d’un temps, d’un país, com diu la cançó de Raimon, i d’uns estius, hi afegiria jo, que no tornaran mai més. Fa 33 anys les vacances d’estiu dels nens i nenes eren de tres mesos, i les famílies ho trampejaven com podien. I els que vam ser nens durant aquells anys teníem molt temps per passar-ho bé, però també per avorrir-nos. 

Quan el meu fill tenia 4 anys em va trencar el cor: un dia em va dir que odiava el casal perquè allà “l’obligaven a fer coses”. I tenia raó. Durant les vacances d’estiu, la majoria de nens i nenes continuen el ritme frenètic de les activitats extraescolars que fan durant tot l’any. L’oferta de casals, colònies, campaments i campus esportius és immensa, amb títols tan suggerents com ara El zoo d’en Pitus, Els viatges de Gulliver, El Petit Tísner o Pinta l’estiu d’emocions. Els nens i nenes que s’hi apuntin podran triar entre futbol, submarinisme, parapent, muntar a cavall o nedar entre taurons. Dansa clàssica, claqué, patinatge, activitats a la natura, al zoo amb animals o al jardí botànic cuidant plantes. Pintura, literatura, poesia i música, o tot alhora, si cal. 
Els nostres petits genis tenen l’oportunitat d’aprendre o, si més no, de provar coses que fa uns anys eren impossibles d’imaginar pels seus pares. En canvi, no sabran mai què és passar hores i hores menjant blat de moro o llavors de gira-sol, tot fent una competició a veure qui escup les cloves més lluny. No hauran pogut deambular pels carrers dia rere dia amb la colla sense res més a fer que veure passar les hores, o fer excursions amb el berenar a la cistella de la bicicleta per anar a caçar capgrossos al riu que passava pel costat del poble. Tampoc sabran què és haver d’esperar dues hores per fer la digestió abans de banyar-se a la piscina, ni experimentaran la tristesa d’acomiadar-se dels amics de l’estiu, o la il·lusió de tornar a casa al setembre, després de moltes setmanes desconnectats de l’entorn habitual. No sabran, en definitiva, el que era la vida d’estiuejants dels anys setanta i vuitanta, que tan bé descrivia Antonio Mercero a Verano azul. 

Prohibit avorrir-se aquest estiu! El lema d’aquestes vacances fa preveure que trobar un moment per badar i contemplar les musaranyes serà pràcticament impossible.

dilluns, 16 de juny de 2014

L'Espluga de Francolí

L'Espluga de Francolí és el millor reflex d'una organització turística d'interior. La influència del proper Monestir de Poblet ha permès dotar l'Espluga d'una infraestructura de serveis, oferta cultural i oci lligada als seus atractius naturals: les muntanyes de Prades i les coves de l'Espluga.


UNA PORTA AL PASSAT
Les coves de l’Espluga consten de dues coves diferenciades i que les exploracions espeleològiques han permès topografiar. Això fa que se la  denomini la Gran Cavitat i que, per les seves dimensions, esdevingui la setena cova més llarga del món. La presència de la cavitat està en l’origen del propi nom del poble, atès que espluga en llatí vol dir ‘cova’, i aquest és el nom amb el qual des del segle XI es coneix el municipi. Les coves de l’Espluga us obren les portes del nostre passat històric i us animen a visitar les diferents comunitats que van conviure en aquest mateix indret fa milers d’anys. Sereu protagonistes de les activitats, de la seva vida i de l’evolució com a humans, des del paleolític fins al món iber. Una arqueòloga virtual i un guia us acompanyaran durant tot el trajecte.
Cova Museu de la Font Major
Av. Catalunya, s/n. L’Espluga de Francolí
Dissabtes i dimenges, de 10.30 a 13.30 h i de 16 a 18 h
Coordenades GPS: 41º 23’ 54.21 – 1º 6’9.95

Per tastar: Els carquinyolis de l’Espluga amb denominació comarcal daten del 1888. Són una varietat de la pasta seca i dolça, com els vanos, les neules i les seves variants amb xocolata. En la gastronomia cal destacar, també, les famoses coques amb recapte i els embotits artesans. Hi té un pes important la cuina d’origen medieval: senglar, herbes boscanes, bolets i bestiar de corral.

MUSEU DE LA VIDA RURAL
Aquest museu comprèn totes les característiques de la vida tradicional a les viles i els pobles de Catalunya, fent especial esment de la pagesia. Conté un variat fons de peces relacionades amb la cultura, la pagesia, les arts i els oficis artesanals. El MVR s’estructura per àmbits de feines: les de l’agricultura, les dels oficis del poble (mossèn, mestre, cafeter, pastisser, barber...) i les domèstiques. La seva funció és conservar aquest fons de peces, autèntic pòsit cultural de la nostra societat; engloba també la difusió i divulgació de tot el que està relacionat amb la vida rural i fomenta la recerca etnològica; per aquest motiu s’està treballant perquè les eines ampliïn el seu discurs funcional i els oficis estiguin explicats en el seu context, i s’apreciï la seva importància en el sistema econòmic i de convivència dins la vida rural.
Horari: De dimarts a dissabte, de 10.30 a 14 h i de 16 a 18.30 h, i diumenges i festius, de 10.30 a 14 h.
Carretera de Montblanc, 35. L'Espluga de Francolí
Tel. 977 870 576


Només són amics!


Un llenguatge adequat a l’edat dels nens i tenir present que cap canvi estructural modifica la nostra condició de pares, són elements essencials en la construcció de les noves parelles


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic
 
Fa uns anys que vivim en una època en què, afortunadament per a molts i per a d’altres no tant, el concepte de família s’ha flexibilitzat prou per donar cabuda a molts tipus d’estructures familiars: famílies monoparentals, famílies amb fills de diferents parelles, famílies sense fills, famílies amb una parella del mateix sexe...

Aquesta ha estat una evolució que als adults ens ha costat, en diferent mesura, primer acceptar i després interioritzar com a natural, sobretot en aquelles situacions en què hem hagut de fer un exercici de flexibilització amb persones properes a nosaltres. Ja sabem que una cosa és opinar i l’altra, conviure-hi...
Un tema en què potser tendim a quedar-nos a mitges és com viuen els fills (en aquest cas quan són petits) l’aparició d’una nova parella a la vida d’uns dels seus progenitors un cop aquests s’han separat.
I dic a mitges perquè de casos en què els nens i les nenes rebutgen la nova persona en coneixem tots..., però sempre és així? I, si no sempre, forma part de la vivència de la gran majoria?

Pels que treballem amb famílies hi ha dos grans aspectes que cal tenir en compte en aquest sentit. El primer és com ens comuniquem i el tipus de llenguatge que fem servir en funció de qui sigui el nostre interlocutor. El segon, quin lloc li donem i adquireix la persona nouvinguda dins el nucli familiar. Perquè no sembli que parlem des d’una posició teòrica que ens allunya de la realitat, posem un exemple viscut a teràpia.

Es tractava d’una parella formada per un pare amb un fill d’un altre matrimoni i una mare amb una filla també d’una altra relació. En ajuntar-se, el nen li va preguntar al seu pare: “Doncs ara serà la meva germana?” El pare li va respondre: “Sí i, com que és més petita, l’hauràs de cuidar.” Aquest mateix pare (que de segur en una altra situació pot ser la mare, no fem distinció per gèneres), alhora que li transmetia aquest missatge carregat d’implicacions al seu fill (“...ja no ets fill únic, has de compartir el nostre espai i el meu afecte, en ser el gran seràs el responsable de moltes situacions, espero que sàpigues fer-ho...”), va adoptar una posició còmoda i massa generalitzada: acomodar-se perquè fos l’altra part de la parella qui s’encarregués de gestionar la convivència entre els dos fills ara germans (la convivència pel que fa a compartició d’espais, com s’expressava l’afecte o com es resolien els conflictes).
Curiosament la demanda va arribar a teràpia en un moment en què era la filla petita la que, sense saber-ho, havia destapat el conflicte latent queixant-se i expressant el seu malestar perquè “el seu germà gran” li deia, quan es barallaven i la volia fer enrabiar, “La teva mare és la nòvia del meu pare i se l’estima més que al teu.” Vam haver de treballar, d’una banda, baixant el nivell de llenguatge dels adults al de la nena canviant la paraula “nòvia” per “amics especials” i, de l’altra, fent explícit com l’actitud del pare havia generat en el seu fill una vivència d’abandonament que el portava a necessitar cridar l’atenció enrabiant l’única persona que se’l mirava: la seva nova germana.

En definitiva, veiem com també hi ha casos en què el nucli del conflicte té a veure amb el tipus de llenguatge que fem servir a l’hora de parlar amb els nostres fills i el manteniment o no de la nostra posició de pares tot i haver canviat l’estructura.

Takashi Ochiai

Anar a tastar
TAKASHI OCHIAI
Lloc: Comte d’Urgell, 110. Barcelona
Tel. 934 536 383
L’artesà d’Ochiai és en Takashi, un pastisser japonès amb una llarga experiència que va arribar a Catalunya l’any 1980, on va obrir la Takashi Ochiai: una pastisseria especialitzada en confiteria japonesa. I és que els dolços japonesos engloben tot un món per descobrir. L'atenció als detalls que caracteritza els japonesos aconsegueix, també en el terreny de la confiteria, nivells insospitats de sofisticació, especialment en l'estètica, encara que no només destaca per la presentació sinó també pels seus sabors i textures.

Pinta i Taca

Llapis, cafè, pintura, herba, fang, guaix, fruits vermells, ceres... Aquest llibre et convida a omplir i tacar cada racó amb colors, provar altres materials i noves tècniques divertides, com ara pintar amb els ulls tancats! Cada pàgina és una nova aventura!
Hervé Tullet va néixer a França l'any 1958. Finalitzada la seva formació en belles arts i interiorisme, va treballar durant deu anys com a director d'art de publicitat i comunicació. Va publicar el seu primer llibre infantil el 1994 i, des de llavors, no ha parat de crear. És pare de dos nens i una nena, que són la seva inesgotable font d'inspiració. Tullet sempre s'inclina per la imaginació, la llibertat i la creativitat en les seves obres. La seva ment és privilegiada. Com a dissenyador i il·lustrador ha aconseguit un gran reconeixement i repercussió en l'àmbit internacional. Amb idees simples aconsegueix crear grans obres d'art que proporcionen hores d'entreteniment als més petits. Els seus llibres es converteixen en complexes maquinàries imaginatives que combinen dibuixos, colors, traços i línies. Si no el coneixíeu fins ara, feu la prova: doneu un dels seus llibres a un nen de qualsevol edat i descobrireu fins a quin punt aconsegueix despertar la seva imaginació. Un llibre molt recomanable, una aposta segura.
A partir de 6 anys
Hervé Tullet
Ed. Coco Books

dimarts, 10 de juny de 2014

El Delta de l'Ebre

El Delta de l'Ebre ens ofereix un marc de natura únic, un paisatge de gran riquesa biològica que constitueix l'hàbitat aquàtic més extens de les terres catalanes i representa un enclavament de vital importància dins les zones humides de la Mediterrània.

A NAVEGAR
Navegar pel riu Ebre s'ha convertit en una activitat lúdica que permet gaudir del paisatge i dels frondosos boscos de ribera. Tradicionalment la navegació fluvial havia estat el centre del comerç dels pobles de la ribera. Durant molts anys, la navegació fluvial s’havia circumscrit al transport de mercaderies, una activitat que va desaparèixer a la meitat del segle XX per la consolidació de la xarxa viària i dels desplaçaments per carretera. A la fi dels anys noranta es va impulsar un nou projecte de navegabilitat orientat exclusivament a l'oci i al turisme. Des de llavors es poden recórrer els més de 100 quilòmetres de riu que hi ha entre Ascó i Amposta amb embarcació pròpia o de lloguer o a bord d'un petit creuer, o, pels més aventurers, els més de 125 quilòmetres que separen Riba-roja d'Ebre i la desembocadura en piragua o caiac.
Pas de barques Illa de Buda (Riumar)
Tel. 977 480 128

Per tastar: Les Terres de l'Ebre ofereixen productes alimentaris de mar i de muntanya que són la base de la seva saborosa cuina. Les planes interiors de secà i les hortes que voregen el riu Ebre ofereixen bolets, hortalisses, verdures, fruita dolça, cítrics o el característic arròs del Delta de l'Ebre. Tot plegat es complementa amb el saborós peix, el marisc i els mol·luscos. 

LA CASA DE FUSTA
La Casa de Fusta és una instal·lació que alberga un centre d'informació i un museu ornitològic on es mostren les espècies més representatives de la fauna del Delta. Per conèixer quin ha estat el seu procés històric, hem de remetre'ns a l'any 1926, data en què tres senyors de Barcelona, atrets per les aus que albergava la llacuna de l’Encanyissada, van decidir fundar una societat de caça. La necessitat de tenir un habitatge per instal·lar-se va ser l’origen de la construcció d'aquest refugi, que es va edificar amb fusta portada del Canadà. Durant la Guerra Civil, la casa va ser ocupada per habitants de la zona, que la van utilitzar com a refugi, cosa que en va garantir la conservació. Ara, aquesta construcció està ideada amb el propòsit de facilitar el coneixement d'aquest espai natural.
Partida de la Cuixota, s/n (Llacuna de l'Encanyissada-Poblenou del Delta). Amposta
Tel. 977 261 022

Crisi ‘vs’ dieta mediterrània


El 16 de novembre de 2010, la dieta mediterrània va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Avui, la crisi actual està fent que la dieta caigui en una utopia i se substitueixi per una dieta rica en hidrats de carboni i excés de proteïnes.


Per Fran Boronat. Professor de cuina i director de Coquus

Dimarts al matí. Com cada dia, em vaig aixecar a les 7.30. La meva rutina continuava a la cuina, on vaig prendre un got de llet, dues torrades i una taronja. Posteriorment, mentre escoltava les notícies al 3/24, em vaig fer una dutxa ràpida, em vaig vestir i vaig sortir cap al meu lloc de feina. El dimarts em va tocar classe de dietètica i nutrició. Aquell dia, als meus alumnes els vaig parlar sobre la dieta mediterrània. Els vaig dir que es caracteritza perquè és una dieta amb un alt consum de productes vegetals, com per exemple fruites, verdures, llegums, fruita seca, etcètera. A més, es caracteritza pel consum de pa i altres cereals, essent el blat l’aliment base i tenint en l’oli d’oliva el representant dels greixos com a màxim exponent. D’altra banda, els vaig parlar dels aromàtics préssecs de Lleida, de les preuades carxofes del Prat que el dia d’avui arriben al final de la temporada, dels tendres pèsols de Llavaneres, de les saboroses avellanes de Reus, així com del pa de pagès. Van entendre que la dieta mediterrània no era una moda sinó que tenia un origen històric i científic. Van aprendre que la dieta mediterrània és un patrimoni de tota la conca del Mediterrani, des de Catalunya fins a Turquia passant per Itàlia, Grècia, Creta, etcètera. I per això es va declarar Patrimoni Indestructible, per tots els seus beneficis. Els vaig dir també que en ser una dieta basada en un alt consum de vegetals potencia l’economia local i permet als camperols poder vendre els seus productes a preus més competitius a causa de la demanda. Tots estaven convençuts que era una dieta perfecta. Productes locals, saludables, productes rics en antioxidants, consum de peix en detriment de carns roges, etcètera. No hi havia cap esquerda que digués que no era una dieta ideal.

A continuació els vaig fer una sèrie de preguntes. Els vaig preguntar quants d’ells menjaven fruita cada dia: 4 d’ells. Els vaig preguntar quants menjaven verdures cada dia: 3 d’ells. Els vaig preguntar quants consumien brioixeria industrial al dia: 10. Els vaig preguntar quants d’ells consumien brioixeria tres vegades a la setmana: 18. He de dir que tinc 20 alumnes a classe.
 
Aquestes dades certifiquen el que ja sabem, i és que és molt més econòmic comprar brioixeria industrial que un entrepà, o un dònut que una poma, o inclús és molt més econòmica una beguda ensucrada que un suc natural. Així que no ens hauríem d’estranyar quan dic que la dieta mediterrània està en declivi.
 
El meu dia a dia transcorre en una escola pública de la comarca de Barcelona, amb una tipologia d’alumnat de classe mitjana-baixa i on la crisi s’ha fet notar en la seva malferida economia familiar.
 
Moltes vegades parlem de la dieta mediterrània i se’ns omple la boca dient les propietats, el consum que fem de verdures, l’esport que fem, etcètera. Però mirem al nostre voltant? Jo tinc la sort de tenir una feina estable, una economia solvent i potser veig la crisi des d’una altra perspectiva. Són els meus alumnes els qui em fan veure l’autèntica realitat. Quina és l’autèntica realitat? Doncs que moltes famílies manquen de mitjans econòmics per poder omplir les seves neveres amb productes catalogats com a “autèntics mediterranis” i han de recórrer al menjar preelaborat, brioixeria industrial i greixos de dubtosa procedència.

A les escoles fem molt per mantenir la dieta mediterrània, però és important que cada família s’encarregui de continuar aquesta feina. En el tema de l’alimentació, escola i família haurien de tenir criteris únics i prioritzar sempre la salut dels seus fills per sobre de si volen renyir o no. Així doncs, unim escola i família en pro dels nostres fills i alumnes.

Top ciència i dolços

Exposició
TOP CIÈNCIA
Lloc: Cosmocaixa
C/ Isaac Newton, 26. Barcelona
Horari: De 10 a 20 h

Més informació
Top Ciència és un espai destinat al foment de vocacions científiques i a la trobada amb la recerca més actual. Acosta determinats projectes científics a la ciutadania i mostra la importància que té la ciència. L’espai mostra dos projectes de recerca, que van canviant al llarg de l'any, i els primers són: Quan tindrem la vacuna contra la sida? i Cap a unes comunicacions ultrasegures. Una altra zona ens revela quins conceptes científics interessen més i pretén ser un lloc per als joves on poden trobar què es fa en l'àmbit de la recerca ara.

UNA EDITORIAL AMB HISTÒRIA

Lloc de trobada: Fundació Antoni Tàpies
C/ Aragó 255. Barcelona 
Dates i horari del 2015: 18 d'abril, 16 de maig, 13 de juny, 19 de setembre, 17 d'octubre i 14 de novembre a les 11 h
Tel. 934 870 315
Cal fer reserva prèvia 10 dies abans de la data de la visita (932 075 862 / reserves@ftapies.com)

Més informació
Aquest itinerari té com a objectiu donar a conèixer la història de l’antiga editorial Montaner i Simon, obra de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, a través d’una visita a la Fundació Antoni Tàpies, antiga seu de l’editorial, i a dos edificis del mateix arquitecte que hi estan estretament lligats: el palau Montaner, ara seu de la delegació del govern de l’Estat espanyol a Catalunya, i la Casa Thomas, avui botiga de mobiliari de disseny Cubiñá.

Anar a tastar

EL MUSSOL GOURMAND
C/ Cros, 5. Barcelona
Tel. 930 005 611

Més informació
Un lloc de delicadeses especialitzat en dolços i caramels que va néixer a principis del 2012 fruit de la fusió de dues cultures, França i Catalunya. Això es nota tant en els productes que ofereixen com en la botiga, al barri de Sants de Barcelona, un espai acollidor, delicat i refinat. Allí us presenten un ampli ventall de caramels i dolços d'alta qualitat, tant locals com importats, que permeten retrobar sabors oblidats i nous. Tenen productes artesanals, ecològics, sense sucre, sense gluten, especialitats regionals...

Toc and Roll

Sota el lema Compon la teva primera cançó!, Minimúsica presenta la primera aplicació ideada perquè els nens puguin compondre les seves primeres cançons i desenvolupar la seva creativitat d'una manera fàcil, divertida i intuïtiva. Com si es tractés d'un estudi portàtil, Toc and Roll ofereix la possibilitat de barrejar diferents instruments en un multipistes virtual, afegir-los efectes, gravar la veu i compartir el resultat amb la resta del món.
 Aquesta aplicació està basada en l'educació pràctica i de coneixement del mitjà. Sense necessitat de fer classes de solfeig, l'aplicació disposa d'un entorn en el qual es pot descobrir d'una manera intuïtiva i molt ràpida com funciona el llenguatge musical, l'harmonia i el ritme, a més de ser una notable porta d'entrada a les eines de producció i a la creació de música a través de la tecnologia.
 L'aplicació ofereix també l'opció de guardar i compartir cada cançó, pujant-la a Youtube i compartint-la per correu o en xarxes socials.
 Toc and Roll està disponible per a iPad i iPhone a App Store i en la seva curta vida ja té una destacable quantitat d'èxits:
 ha obtingut més de 18.000 descàrregues en 75 països diferents; s'ha col·locat en el top descàrregues d’App Store en les categories de música i nens en països com ara el Regne Unit, Mèxic i Espanya; ofereix més de 1.000 combinacions diferents d'instruments reals, i no conté cap tipus de publicitat ni compres integrades.

dilluns, 2 de juny de 2014

Alt Àneu

El municipi d’Alt Àneu, al Pallars Sobirà, està constituït per 8 nuclis de població que es distribueixen al llarg de les valls formades per la Noguera Pallaresa i el riu de la Bonaigua.


UNA EXPERIÈNCIA ÚNICA
MónNatura Pirineus és un equipament que ofereix estades i activitats adreçades a tot tipus de públic amb l’objectiu de sensibilitzar la societat sobre el desenvolupament sostenible i la conservació de la natura i el paisatge. És un centre que disposa d’unes instal·lacions úniques als Pirineus, que permeten al visitant fer vida a l’alta muntanya i descobrir els seus atractius. MónNatura Pirineus ofereix una proposta d’estades i activitats adreçada a un públic general amb l’objectiu de donar a conèixer els valors naturals i socioculturals d’aquest territori pirinenc. L’àmplia proposta d’activitats inclosa en els diferents programes permet al visitant gaudir d’un gran ventall d’activitats: des d’una visita de mig dia fins a una estada d’estiu completa de set dies de durada.
MonNatura Pirineus
Més informació
Més informació per telèfon: 973 626 722

PER TASTAR: El codony i les peres de Cardós només es poden menjar cuites. Es fan servir força, ja sigui per fer l'allioli de codony o de pera, ja sigui per fer carn amb peres. La pera també s'afegeix a l'escudella i, llavors, el brou guanya un cert gust dolç. D'allioli fet amb aquestes dues fruites en trobareu a gairebé tots els restaurants d’Alt Àneu, amb un gust fi i deliciós.

ENTORN NATURAL PRIVILEGIAT
Alt Àneu és fruit de la fusió dels antics ajuntaments d’Isil, Son, Sorpe i València d’Àneu, amb els seus agregats (Alós, Àrreu, Borén, Isavarre, Isil, Son, Sorpe i València d'Àneu) i dues entitats municipals, la d’Isil i Alós, i la de Sorpe. Des d’un punt de vista històric i cultural, és un territori que es caracteritza per una rica tradició mil·lenària i un patrimoni natural i cultural d’interès remarcable, a tocar del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Amb aquests importants actius patrimonials, el muncipi és un punt d'encontre immillorable, tant a l'estiu com a l'hivern. Als replans de les valls, el visitant trobarà pobles que mantenen una arquitectura tradicional pirinenca sense haver renunciat a la modernització que garanteix qualitat de vida en un entorn natural privilegiat.
Ajuntament d'Alt Àneu
Av. del Port de la Bonaigua, 9. València d'Àneu
Tel. 973 626 038

‘Mens sana in corpore sano’

 

La democratització de l’esport en la societat actual ha provocat una explosió d’activitats físiques i esportives que ha revolucionat el món de l’esport i la concepció que les persones tenien de la pràctica esportiva. La pràctica esportiva, una tendència o una moda...


Per Jordi Puig i Voltas. Pedagog i mestre. Col·legi de Pedagogs de Catalunya

Ja ho deia el poeta romà Decimus Iunius Iuvenalis, al segle I: cal mantenir la ment i el cos en bon estat de salut mitjançant un equilibri perfecte entre l’activitat acadèmica i l’activitat física.

En el decurs d’aquests mesos d’inici de l’any ens proposem certs reptes o propòsits per tal de millorar o optimitzar determinades habilitats, competències, estratègies i aprenentatges. Segons els experts, un dels desitjos més nobles i al mateix temps més agosarats és el que anomenem posar-nos en forma...

Nombrosos investigadors de tot el món han publicat, al llarg dels darrers trenta anys, articles de veritable valor científic, pedagògic i sociològic que fan veure la transcendència de l’esport com un fenomen de masses, a més d’haver-se convertit, en els últims vint anys, en un veritable lobby econòmic.

Catalunya ha desenvolupat al llarg de la seva història un model esportiu singular i característic que en els darrers anys ha experimentat un boom de participació ciutadana en activitats esportives populars.

Els reptes que es proposen les societats actuals es centren en la cura del cos i la prevenció de la salut: més activitat física, més promoció dels valors, més possibilitats de participar cada dia en activitats esportives de nova generació, més vinculació i responsabilitat ciutadana, més esforç i treball... En definitiva, més qualitat de vida.

La pràctica regular d’activitat física provoca en les persones un seguit d’efectes de millora en tots els aspectes: físic, orgànic, cognitiu, psicològic, social, afectiu... Ara bé, estem arribant a un moment en què sembla que tot s’hi val i a totes les edats, i això pot provocar al mateix temps efectes negatius. Ens trobem en una situació en què sembla que tothom hagi de fer una marató per satisfer les seves necessitats o les seves aspiracions personals. Quines són aquestes necessitats? He vist persones preparades que entrenen de manera exhaustiva dia i nit per poder acabar els 42,195 km i també he vist persones amb sobrepès, amb problemes articulars i amb dificultats de mobilitat que, sense un bon assessorament i sense una bona preparació, s’obsessionen a emular l’heroi grec Filípides, que l’any 490 aC va morir de fatiga després d’haver recorregut la distància entre les ciutats de Marató i Atenes per anunciar la victòria sobre l’exèrcit persa. El cos humà s’ha de mantenir en forma, però això està molt lluny de la participació en proves d’esforç extrem que resulten molt agressives per al nostre cos. Amb això no volem dir que la gent no faci esport: intentem racionalitzar la pràctica esportiva afirmant que és millor fer tres curses de 10 km, que suposaria una pràctica d’activitat física en el marc de la salut, i fins i tot participar una o dues vegades en alguna cursa més llarga de 15 o 20 km, sense sobrepassar els límits del que anomenem salut.

La tendència de la societat va per altres camins i observem amb una certa preocupació la proliferació de proves que resulten excessives per al conjunt de la societat actual. Podem certificar i assegurar que l’increment de les proves de resistència extremes són una realitat. La influència de l’esport d’alt nivell ens fa pensar: “Jo puc ser com Kilian Jornet.” L’any 1992, fou el moment de màxima esplendor de l’esport a Catalunya i especialment a Barcelona, amb la participació a la Marató, en què un nombre aproximat de 4.500 atletes van competir en una prova mítica des de la ciutat de Mataró fins a l’Estadi Olímpic. La inscripció a la Marató de Barcelona aquest any 2014 es situa al voltant dels 17.000 participants. Reflexionant-hi, arribem a la conclusió que, abans de plantejar-nos pràctiques esportives de competició d’un nivell màxim, hem de ser conscients de la necessitat d’un procés pedagògic que tingui en compte les característiques de cada persona, amb l’ajuda de professionals que ens orientin en la pràctica esportiva més adequada a les nostres possibilitats. L’esport s’ha democratitzat de tal manera que tothom pot participar en l’activitat esportiva desitjada, però la societat ha d’entendre que existeixen moltes modalitats esportives com ara l’esport recreatiu, l’esport orientat a la salut, l’esport competitiu, l’activitat física... Es compleix el lema olímpic “citius, altius fortius”, o sigui, “més ràpid, més alt i més fort”. Per cert, seria bo que aprenguéssim de la història. Sabeu per què la distància de la marató és de 42.195 metres? No us sembla una distància estranya? A més dels reptes esportius, teniu també un repte educatiu davant vostre. Bona cursa!

L'Olívia i les princeses

L’Olívia, la porqueta protagonista d’aquest llibre, té una crisi d’identitat. Hi ha massa princeses brillants al seu voltant, i ella ja en té prou. No entén per què totes somnien el mateix: ser princeses. A ella no li agrada aquesta opció i creu que pot ser alguna cosa més. L’Olívia sempre es qüestiona el que està establert i cerca alternatives amb valentia i decisió. En el seu procés descobreix que, si alguna cosa la caracteritza, és precisament la seva manera de ser, oposada a la de les porquetes de la seva edat… És un llibre dinàmic i ple d'humor que orienta els nens davant la crisi de no saber qui volen ser. També hi apareixen valors com ara la diversitat, la independència i la pròpia opinió.
Ian Falconer és el creador d'una sèrie de llibres infantils protagonitzats per una porqueta anomenada Olívia. En cadascuna de les obres viu diverses aventures que deriven en algun ensenyament dirigit als nens. Les seves il·lustracions, en les quals no falta mai l'homenatge al món de la dansa, sempre aconsegueixen sorprendre'ns perquè fan un ús mínim però molt efectiu del color. No us perdeu aquesta nova aventura de l’Olívia! Uniu-vos a aquesta porqueta en una recerca divertidíssima de la individualitat. Això sí, podeu estar segurs que mai no la veureu orgullosa d’anar vestida de color rosa!
Ian Falconer
Andana Edit.