dilluns, 2 de juny de 2014

‘Mens sana in corpore sano’

 

La democratització de l’esport en la societat actual ha provocat una explosió d’activitats físiques i esportives que ha revolucionat el món de l’esport i la concepció que les persones tenien de la pràctica esportiva. La pràctica esportiva, una tendència o una moda...


Per Jordi Puig i Voltas. Pedagog i mestre. Col·legi de Pedagogs de Catalunya

Ja ho deia el poeta romà Decimus Iunius Iuvenalis, al segle I: cal mantenir la ment i el cos en bon estat de salut mitjançant un equilibri perfecte entre l’activitat acadèmica i l’activitat física.

En el decurs d’aquests mesos d’inici de l’any ens proposem certs reptes o propòsits per tal de millorar o optimitzar determinades habilitats, competències, estratègies i aprenentatges. Segons els experts, un dels desitjos més nobles i al mateix temps més agosarats és el que anomenem posar-nos en forma...

Nombrosos investigadors de tot el món han publicat, al llarg dels darrers trenta anys, articles de veritable valor científic, pedagògic i sociològic que fan veure la transcendència de l’esport com un fenomen de masses, a més d’haver-se convertit, en els últims vint anys, en un veritable lobby econòmic.

Catalunya ha desenvolupat al llarg de la seva història un model esportiu singular i característic que en els darrers anys ha experimentat un boom de participació ciutadana en activitats esportives populars.

Els reptes que es proposen les societats actuals es centren en la cura del cos i la prevenció de la salut: més activitat física, més promoció dels valors, més possibilitats de participar cada dia en activitats esportives de nova generació, més vinculació i responsabilitat ciutadana, més esforç i treball... En definitiva, més qualitat de vida.

La pràctica regular d’activitat física provoca en les persones un seguit d’efectes de millora en tots els aspectes: físic, orgànic, cognitiu, psicològic, social, afectiu... Ara bé, estem arribant a un moment en què sembla que tot s’hi val i a totes les edats, i això pot provocar al mateix temps efectes negatius. Ens trobem en una situació en què sembla que tothom hagi de fer una marató per satisfer les seves necessitats o les seves aspiracions personals. Quines són aquestes necessitats? He vist persones preparades que entrenen de manera exhaustiva dia i nit per poder acabar els 42,195 km i també he vist persones amb sobrepès, amb problemes articulars i amb dificultats de mobilitat que, sense un bon assessorament i sense una bona preparació, s’obsessionen a emular l’heroi grec Filípides, que l’any 490 aC va morir de fatiga després d’haver recorregut la distància entre les ciutats de Marató i Atenes per anunciar la victòria sobre l’exèrcit persa. El cos humà s’ha de mantenir en forma, però això està molt lluny de la participació en proves d’esforç extrem que resulten molt agressives per al nostre cos. Amb això no volem dir que la gent no faci esport: intentem racionalitzar la pràctica esportiva afirmant que és millor fer tres curses de 10 km, que suposaria una pràctica d’activitat física en el marc de la salut, i fins i tot participar una o dues vegades en alguna cursa més llarga de 15 o 20 km, sense sobrepassar els límits del que anomenem salut.

La tendència de la societat va per altres camins i observem amb una certa preocupació la proliferació de proves que resulten excessives per al conjunt de la societat actual. Podem certificar i assegurar que l’increment de les proves de resistència extremes són una realitat. La influència de l’esport d’alt nivell ens fa pensar: “Jo puc ser com Kilian Jornet.” L’any 1992, fou el moment de màxima esplendor de l’esport a Catalunya i especialment a Barcelona, amb la participació a la Marató, en què un nombre aproximat de 4.500 atletes van competir en una prova mítica des de la ciutat de Mataró fins a l’Estadi Olímpic. La inscripció a la Marató de Barcelona aquest any 2014 es situa al voltant dels 17.000 participants. Reflexionant-hi, arribem a la conclusió que, abans de plantejar-nos pràctiques esportives de competició d’un nivell màxim, hem de ser conscients de la necessitat d’un procés pedagògic que tingui en compte les característiques de cada persona, amb l’ajuda de professionals que ens orientin en la pràctica esportiva més adequada a les nostres possibilitats. L’esport s’ha democratitzat de tal manera que tothom pot participar en l’activitat esportiva desitjada, però la societat ha d’entendre que existeixen moltes modalitats esportives com ara l’esport recreatiu, l’esport orientat a la salut, l’esport competitiu, l’activitat física... Es compleix el lema olímpic “citius, altius fortius”, o sigui, “més ràpid, més alt i més fort”. Per cert, seria bo que aprenguéssim de la història. Sabeu per què la distància de la marató és de 42.195 metres? No us sembla una distància estranya? A més dels reptes esportius, teniu també un repte educatiu davant vostre. Bona cursa!

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada