dilluns, 23 de juny de 2014

No farem un arròs amb en Leo

 

Arriba un moment en què els nens demanen obstinadament una mascota. Un fet força comú que pot posar en joc emocions i pensaments contradictoris i provocar també algunes reflexions.


Per Xavier Romero. Guionista 

Quan era petit els meus avis criaven quatre conills. En arribar el diumenge, n’escollien un, el penjaven lligat cap per avall i li clavaven uns quants cops de mà de morter al cap. La bèstia ni oferia resistència. Quan ja era mort, li feien un tall al coll per dessagnar-lo. La sang queia tota en un gibrell fins que la bèstia acabava gotejant només des del musell. Després l’escorxaven i, talment com si el desenfundessin, el conill quedava amb la carn nua i amb aquells ulls com dues taronges tan particulars.

Aquesta és exactament l’estampa que presenten els conills escorxats als aparadors refrigerats del mercat. Aquells que quan els nens els veuen fan que preguntin amb tota la seva curiositat i amb un indici de neguit que es deixa endevinar: “Què és això?”
Pregunta incòmoda que només té una resposta: “Un conill”, que provoca una allau immediata de preguntes. “I per què està així? Per què no té pell? Perquè l’han matat? I qui l’ha matat?” La cosa es complica encara una mica més si, com és el nostre cas, la mascota que tens a casa és un beatífic i càndid conill blanc que has vist créixer amb els teus ulls.

Ho reconec, a casa meva hem deixat de menjar conill. I jo era dels que se’n reien dels nord-americans perquè no en menjaven. Que infantils i que políticament correctes, fins al ridícul, aquests americans, que no menjaven conill i en canvi rostien condemnats a les cadires elèctriques! Doncs mira tu com ens hem de veure! Sempre havia cregut que el fet de ser testimoni, des de molt petit, del martiri i sacrifici dominical d’un conill no m’havia afectat negativament de cap manera. Però no sé si és tan cert, això. De fet, escrivint ara aquest article –em permetreu que parli de mi en aquest cas– m’acabo d’adonar que potser la meva aversió a tot el que sigui sang, venes i analítiques podria tenir aquí la seva explicació i gènesi. Qui ho sap.

En tot cas, a qui pensi que això de no menjar conill és un símptoma indiscutible i patètic d’infantilització, el convido a menjar unes mandonguilles de gos salsitxa. Plat exquisit i molt apreciat en molts indrets d'Àsia. El que sí que és cert, crec, és que la nostra cultura alimentària va pel camí de canviar molt. Sembla que el consum de proteïna animal, a més d'insostenible des del punt de vista de la despesa energètica, no cal que sigui, des d’un punt de vista nutricional, almenys tan dominant com fins ara. Observo al meu entorn com molta gent limita el consum de carn a un parell de cops per setmana. Però, en canvi, no observo que això passi als menús escolars infantils, on sembla que el seu valor depengui encara de la quantitat de carn que mengin els nens.

A més d'això, comença a entrar tímidament en el debat social el qüestionament ètic del patiment animal. Potser encara té massa connotacions de causa pròpia de ric ociós, però també la tenia fa uns anys la defensa dels gossos maltractats, els braus i les foques, i ara ja es percep com una cosa ben natural. Crec que sí que es pot assegurar, en tot cas, que les generacions actuals de nens ja no practiquen ni toleren l'acte d'esclafar gats acabats de néixer contra les parets, ni esventrar granotes per passar l’estona. Ara mateix, la manifestació d’aquest instint assassí diria que, afortunadament, no va més enllà de l’extermini de quatre insectes. Els comportaments cruels contra els animals han deixat, doncs, de formar part de l’univers dels passatemps infantils. Tot això indica probablement un canvi de paradigma en la relació amb els animals. Potser també un canvi de consciència on entendrem per fi que som una part més d’aquesta Gaia on tot està interrelacionat i els humans no som els capitosts dins la seva jerarquia. Per cert, el nostre conill es diu Leo. I també té cognom. I també té la fitxa renovada eternament. O fins que, d’una manera natural, se’n vagi a l’eternitat, per ser més exactes.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada