dilluns, 16 de juny de 2014

Només són amics!


Un llenguatge adequat a l’edat dels nens i tenir present que cap canvi estructural modifica la nostra condició de pares, són elements essencials en la construcció de les noves parelles


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic
 
Fa uns anys que vivim en una època en què, afortunadament per a molts i per a d’altres no tant, el concepte de família s’ha flexibilitzat prou per donar cabuda a molts tipus d’estructures familiars: famílies monoparentals, famílies amb fills de diferents parelles, famílies sense fills, famílies amb una parella del mateix sexe...

Aquesta ha estat una evolució que als adults ens ha costat, en diferent mesura, primer acceptar i després interioritzar com a natural, sobretot en aquelles situacions en què hem hagut de fer un exercici de flexibilització amb persones properes a nosaltres. Ja sabem que una cosa és opinar i l’altra, conviure-hi...
Un tema en què potser tendim a quedar-nos a mitges és com viuen els fills (en aquest cas quan són petits) l’aparició d’una nova parella a la vida d’uns dels seus progenitors un cop aquests s’han separat.
I dic a mitges perquè de casos en què els nens i les nenes rebutgen la nova persona en coneixem tots..., però sempre és així? I, si no sempre, forma part de la vivència de la gran majoria?

Pels que treballem amb famílies hi ha dos grans aspectes que cal tenir en compte en aquest sentit. El primer és com ens comuniquem i el tipus de llenguatge que fem servir en funció de qui sigui el nostre interlocutor. El segon, quin lloc li donem i adquireix la persona nouvinguda dins el nucli familiar. Perquè no sembli que parlem des d’una posició teòrica que ens allunya de la realitat, posem un exemple viscut a teràpia.

Es tractava d’una parella formada per un pare amb un fill d’un altre matrimoni i una mare amb una filla també d’una altra relació. En ajuntar-se, el nen li va preguntar al seu pare: “Doncs ara serà la meva germana?” El pare li va respondre: “Sí i, com que és més petita, l’hauràs de cuidar.” Aquest mateix pare (que de segur en una altra situació pot ser la mare, no fem distinció per gèneres), alhora que li transmetia aquest missatge carregat d’implicacions al seu fill (“...ja no ets fill únic, has de compartir el nostre espai i el meu afecte, en ser el gran seràs el responsable de moltes situacions, espero que sàpigues fer-ho...”), va adoptar una posició còmoda i massa generalitzada: acomodar-se perquè fos l’altra part de la parella qui s’encarregués de gestionar la convivència entre els dos fills ara germans (la convivència pel que fa a compartició d’espais, com s’expressava l’afecte o com es resolien els conflictes).
Curiosament la demanda va arribar a teràpia en un moment en què era la filla petita la que, sense saber-ho, havia destapat el conflicte latent queixant-se i expressant el seu malestar perquè “el seu germà gran” li deia, quan es barallaven i la volia fer enrabiar, “La teva mare és la nòvia del meu pare i se l’estima més que al teu.” Vam haver de treballar, d’una banda, baixant el nivell de llenguatge dels adults al de la nena canviant la paraula “nòvia” per “amics especials” i, de l’altra, fent explícit com l’actitud del pare havia generat en el seu fill una vivència d’abandonament que el portava a necessitar cridar l’atenció enrabiant l’única persona que se’l mirava: la seva nova germana.

En definitiva, veiem com també hi ha casos en què el nucli del conflicte té a veure amb el tipus de llenguatge que fem servir a l’hora de parlar amb els nostres fills i el manteniment o no de la nostra posició de pares tot i haver canviat l’estructura.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada