dilluns, 14 de juliol de 2014

Habemus Veranus


L'estiu, l'estació més calorosa de l'any. A moltes persones, la calor els treu la fam, però tot i així, ens hem d'alimentar. Us fem arribar unes propostes de plats vegetarians que faran les delícies de grans i petits.


Per Fran Boronat. Professor de cuina 

Són les 3 de la tarda d'un calorós dimarts de juliol. No sé per quina estranya circumstància, però sempre que arribo de la platja tinc una fam voraç. Molts deuen pensar que és perquè jugo a pales, passejo de punta a punta de la platja o perquè solco nedant metres i metres del litoral barceloní. Res més lluny de la realitat. Les meves incursions per la platja es limiten a una mera relació de poc més de 60 minuts. Seria un slowdate, en detriment dels speeddates tan de moda a dia d'avui. 

És a dir, jo vaig a la platja, m’estiro, prenc el sol, recullo la tovallola i em retiro. Entre el moment en què llanço la tovallola per intentar que caigui recta i el moment en què l'esbandeixo per intentar treure els grans de sorra pot transcórrer com a molt una hora. Així doncs, no sé a què es deu la fam voraç cada vegada que hi vaig. Però bé, una vegada a casa, m'assalta un gran dubte: menjo el primer que vegi a la nevera o em dedico dos minuts a veure què hi ha i em preparo alguna cosa digna de ser menjada?

Sempre em decanto per l’opció de dedicar-me dos minuts, així que obro la nevera i vaig passejant la mirada per tots els prestatges. En aquell moment, noto com tots i cadascun dels aliments eviten la meva mirada pensant així que no els veuré. Ells perceben la seva fi, oloren la meva fam...

El primer que veig són porros. Porros? Ummmm i què tal si em faig una vichyssoise? Els ingredients són molt senzills, així que obro el rebost i veig quatre patates monalisses i unes cebes seques a punt de grillar-se. Sí, crec que em decantaré per la vichyssoise. Ofego el porro i la ceba en mantega, hi afegeixo les patates, ho cobreixo amb una mica de llet i nata i a coure 20 minuts. Sí, temps de sobres per no morir de fam durant la seva elaboració. Tinc uns trossos de bacallà confitat que em van sobrar ahir a la nit que els podria afegir a tall de tropezones. Crema de porros amb bacallà no mata, però si dic vichyssoise amb bacallà confitat al romaní, la cosa canvia. Pasa de la categoria de comestible a la categoria de sublim. Però... no em ve de gust empassar-me una crema a temperatura de magma, així que per avui, condonaré la mort al porro. 

Continuo mirant i... ta-txan!!!! Tomàquets madurs!! Oh yeahhhh! Un gaspatxo ben fresquet. Obro els calaixos i trobo cogombre, pebrot verd i uns alls que em miren de reüll fent veure que no em veuen. Sí, sí, gaspatxo... és perfecte per a la meva set. Gaspatxo andalús molt fàcil de fer. Rentar els ingredients, ficar-los al got de la Turmix amb una mica d'aigua. Salpebrar i triturar fins a obtenir una crema freda. Tinc unes llesques de pa de motlle que està molt sec i que tallaré i el posaré per a donar-li una textura cruixent. Encara no l'he començat a fer que ja em veig tombat al sofà amb el gaspatxo a la mà. 

Quan per fi crec que serà el gaspatxo el plat del dia, de sobte veig la síndria. Síndria... ummmm... fresqueta!! Crec que sí, que síndria en menjaré però no serà com a fruita sinó com a gaspatxo. La meitat dels tomàquets que volia utilitzar per al gaspatxo tornen a la nevera i en el seu lloc entra la mateixa quantitat de síndria. Un gaspatxo de síndria com a alternativa al gaspatxo de sempre.

I si en lloc de síndria hi poso maduixes... gaspatxo de maduixes? Em sembla una combinació impossible i abans de fer cap disbarat poso a Google “gaspatxo + maduixes” i quina és la meva sorpresa que no tan sols és una combinació possible sinó que el mateix Ferran Adrià al seu dia va fer un gaspatxo de maduixes que el va portar al cim de la gastronomia internacional. 

Com un acte reflex, m'emociono, em sento poderós. Crec que a partir d'aquest moment no se'm resisteix cap plat. Sento que podria cuinar des d'un coq au vin fins a un filet Wellington. Embravint-me, em disposo a tallar les maduixes a l'estil ninja i, per intentar impressionar-me a mi mateix, em faig un tall digne de merèixer uns punts de sutura. Per uns instants, he sabut què és estar en el més alt de la cuina però també he vist que fàcil que és caure d'allà.

Les receptes les podeu trobar aquí.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada