dijous, 17 de juliol de 2014

Trencar la rutina i els esquemes


Les estadístiques ens recorden cada any que les vacances, a més d’aportar-nos descans, temps lliure i moments en família i amb amics, ens deixen un nombre considerable de trencaments familiars. Amb els números no n’hi ha prou, si tenim en compte que parlem de persones


Per Paola Velázquez. Psicòloga

Quan em van encarregar aquest article vaig pensar: “Ja hi som, al juny el típic escrit sobre les vacances… Segurament al setembre em demanaran el dels col·leccionables que mai acabes del tot.”

La majoria de nosaltres, quan pensem en les vacances d’estiu, ens imaginem aquells dies, pocs o molts, durant els quals esperem poder desconnectar de la rutina que ha marcat el nostre dia a dia tot l’any, si pot ser substituint-la per moments o activitats que ens recordin que hi ha quelcom més que la feina, la casa, l’escola, les presses, la son, els embussos i les activitats extraescolars. A aquestes expectatives amb relació a què farem durant el nostre temps lliure, hi afegim les expectatives que ens fan pensar com les viurem. És a dir, esperem sentir-nos tranquils, relaxats, gratificats. I fins i tot creem algunes expectatives sobre com creiem que els que ens envolten viuran aquestes vacances. Val a dir que la majoria de les vegades igualem la nostra vivència a la seva i entrem en aquest període esperant que activitats, vivències personals i vivències alienes conflueixin en un mateix punt de benestar.

En principi aquesta és una situació positiva i constructiva en què a la majoria de nosaltres ens agrada pensar, entre altres coses, perquè es converteix en una mena de premi a curt termini després d’haver-nos deixat la pell mantenint intacta la nostra identitat de superpares i supermares capaços de dividir el nostre temps en nanopartícules per arribar a tot arreu.

Però, què passa quan ens hi trobem? Doncs en molts casos, i crec que la majoria s’hi veuran reflectits d’una manera o d’una altra, ens trobem una realitat prou difererent per qüestionar-nos el concepte que teníem de “període vacacional”. Aquesta realitat ens recorda que donar veu a la nostra necessitat de fer vacances implica compartir més temps amb la família. És a dir, multipliquem les ocasions en què ens comuniquem amb els seus membres i, per tant, multipliquem el nombre de vegades que ens sentim empesos a haver d’acordar i conjugar amb ells el que volem-necessitem-esperem fer amb el nostre temps “lliure”. 

Pensem-hi un moment. Al cap i a la fi, una de les possibles lectures és que passem d’un extrem on cadascú de nosaltres portem la nostra agenda mental, gestionem el nostre temps decidint de manera unilateral i fins i tot dialoguem més amb la nostra veueta interior que no pas amb la persona que dorm al costat…, a un extrem on no només compartim més temps, sinó que ho fem en un mateix espai en què demanem als altres que durant aquells dies el diàleg intern es converteixi per art de màgia en un diàleg compartit i consensuat on el nosaltres ha d’anar sempre al davant de tot.

Per què no provem de flexibilitzar el nostre concepte de vacances? Potser així aconseguim transformar les expectatives que tenim sobre nosaltres, sobre els altres i sobre aquest període de temps per començar a deixar portes obertes a la convivència espontània on el concepte vacances no vulgui dir forçosament fer-ho tot tots junts, amb la mateixa il·lusió i amb el mateix resultat. Si no és així, molt probablement, any rere any, continuarem experimentant un molest nerviosisme i una saturació que ens portaran a reviure aquell moment en què la majoria ens hem descobert a nosaltres mateixos dient la frase: “Si us plau, que torni la normalitat!”


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada