dimarts, 23 de setembre de 2014

La tornada al 'cole'


A l'escola aprenem moltes coses. Algunes, els mestres les ensenyen; d'altres, simplement ens passen perquè hi anem.


Per Juan José Conesa. Mestre 

La Kènia, la meva néta, ha tornat al cole. Les emocions de la rentrée fan que, des del punt de vista de l’aprenentatge, el primer dia de classe sembli poc productiu, un tràmit que dóna pas a allò que realment compta: el calendari de treball. En realitat, pels petits, la tornada al cole és una experiència enriquidora que els apropa a intuïcions molt profundes.

L'escola té això de bo. A vegades sentim parlar de pares que no volen portar-hi els fills i opten per educar-los a casa. Des del meu punt de vista, qualsevulla que sigui la raó d'aquesta decisió, és equivocada, encara que els progenitors docents siguin dos pous de ciència i estiguin més ben preparats que els mestres que trobarien en una escola normal. És un error perquè estan privant els nens de relacionar-se amb nois i noies de la seva edat, de la seva cohort. A l'escola ens sumem a la nostra generació, ens hi barregem, i aprenem dels altres i amb els altres -de vegades, contra els altres- imitant o refusant la seva conducta. Retenint els fills a casa els allunyem d'experiències cabdals, com és travessar un llindar i entrar en un marc de referències diferent. A l’escola, la Kènia ha descobert una faceta de la seva humanitat que, si es quedés a casa, ignoraria. Durant unes hores al dia deixa de ser la nena a qui es valora simplement pel fet de ser qui és per convertir-se en algú a qui es jutja per allò que és capaç de fer -com a qualsevol professional. 

A més d'aquesta experiència de trànsit entre dos mons, que alguns nens viuen amb por, l'escola proporciona l'experiència de retrobar allò que hem deixat. Tot canvia al nostre voltant i nosaltres també; per això no ho notem. No en som conscients. Ens cal un trencament de la continuïtat per notar els canvis. 

Passat vacances havien transcorregut uns mesos i la Kènia va trobar-se moltes diferències. Va veure que a la Laia els cabells se li havien tornat rossos i que els portava curts; va escoltar la Rashida explicant que, tot just feia pocs dies, havia conegut els seus avis després de travessar el mar en un vaixell; finalment va comprovar que la Martina havia crescut molt i ara era la més alta de la colla. La senyoreta s'havia engreixat i estava molt morena; l'aula lluïa com nova perquè l'havien pintat...  i així tot. Tot havia canviat. No només un detall, sinó el conjunt, l'entorn, la realitat.

La Laia, la Rashida, la Martina i la senyoreta són ara les mateixes que eren abans, però, paradoxalment, ja no ho són. Hi ha alguna cosa que es manté, que és igual que el curs passat, i hi ha alguna cosa que s'ha modificat. Són i no són les mateixes persones! La Kènia no ho pot explicar -de fet, ni els adults no podem fer-ho perquè el canvi només es pot assenyalar, mostrar amb contradiccions, i la nostra lògica s'hi entrebanca-, però, no obstant la impossibilitat d'explicar-ho, la meva néta ha après què és el canvi: una successió de diferències, al llarg del temps, sobre una identitat persistent.

Diferència, temps, identitat… Paraules que no li diuen res a la Kènia, però ara ja té l'experiència que pot donar sentit a aquestes nocions. Algun dia podrà parlar amb elles, jugar a pensar, a entendre noves situacions. Per força, s'hi trobarà en la necessitat cada vegada que s’enfronti a l’impossible fet de recuperar el passat. Tornarà a casa, tornarà a l'amor, tornarà al seu país… i no podrà tornar. Comprendrà que tornar no es pot. Quan s'hagi fet gran com jo sóc ara, els seus fills ja no seran els seus fills: hauran canviat i comprovarà que s'han convertit en uns adults estranys que... tot just la toleren. Aquella persona que va estimar i de qui es va separar fa temps ja no serà qui l'havia estimada... Si marxa a treballar a l’estranger, quan torni comprovarà que és una estrangera al seu país. No obstant això, sabrà que tot el que va perdre encara li pertany, perquè ella en formarà part. Formarà part de tot allò de què es va allunyar -com jo formo part d'uns fills, d'algunes persones i d'un país que ara em són aliens-. Entendrà que en tota pertinença hi ha una llunyania; en tot ésser, una pèrdua; en tota identitat, un estranyament.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada