dilluns, 29 de setembre de 2014

Reflexió d'estiu

Il·lustració de Liliana Fortuny

Durant les vacances he pogut reflexionar sobre el sistema educatiu del nostre país. Penso que podria evolucionar en una direcció positiva i sense gaires complicacions, però depèn sempre de la voluntat dels educadors.


Per Marta Sala. Estudiant de batxillerat

Quan tenia deu anys aproximadament, vaig veure un documental a la televisió sobre uns nens d’Àfrica que podien anar a l’escola com a màxim un cop al mes. La resta de dies treballaven a les mines o als camps de conreu. Per anar a l’escola havien de caminar quilòmetres i quilòmetres, però ells eren capaços de fer qualsevol cosa per poder aprendre a llegir i escriure. La meva reacció quan vaig veure el documental va ser pensar: “Com pot ser que tinguin ganes d’anar a l’escola, si a mi em sembla tan avorrit?” Després de reflexionar, crec que la pregunta hauria de ser: “Com pot ser que nosaltres no tinguem ganes d’anar a l’escola?”

Bé, doncs, la meva reflexió és que el sistema educatiu del nostre país i de molts altres consisteix simplement a preparar els alumnes per poder passar certes proves (en el nostre cas, les proves de selectivitat) i treure la màxima nota possible. El problema és que tot el que hem après, o més ben dit memoritzat, ho acabem oblidant i no serveix de gaire. 

Un dia, a llatí, vam fer una classe absolutament diferent de la que estàvem acostumats. La professora va haver de marxar a una reunió i ens va deixar treball per fer. El que vam decidir per tal de tenir la feina enllestida quan tornés va ser sortir a la pissarra per torns, apuntar la frase que havíem de traduir i entre tots intentar fer la traducció. Com és normal, van sorgir dubtes, per exemple per determinar la funció sintàctica d’una paraula, i tothom donava la seva opinió i entre tots revisàvem les respostes. Quan va arribar la professora, no només havíem acabat la feina i la teníem correcta, sinó que ja gairebé ningú tenia dubtes respecte a la lliçó i sabíem rectificar els errors que abans cometíem. 

L'hora següent, en canvi, vam tenir una classe de filosofia que consistia bàsicament a escoltar la professora llegint el llibre i copiar el que ella ens dictava. Això em va fer pensar: “Què hauria passat si des que som petits haguéssim rebut una educació autodidacta, en què nosaltres mateixos haguéssim de trobar la manera de solucionar els dubtes que ens van sorgint, on no només haguéssim d’escoltar una explicació d’una hora, sinó que poguéssim satisfer la nostra curiositat al mateix temps que aprenem?” En aquest cas, des que som petits entendríem que l’educació és un dret i un privilegi, no una obligació. Crec que això representaria un canvi important en la societat. Les lliçons serien les mateixes. El que canviaria seria el mètode de treball. Aquest canvi podria significar un major interès dels alumnes i probablement l’índex de fracàs escolar disminuiria significativament. Seguint reflexionant, vaig pensar com és possible que els nens puguin calcular la velocitat a què va un sistema de politges i en canvi no siguin capaços de llegir i comprendre correctament un text. 

Finalment, m’agradaria apuntar que no és un assumpte tan difícil de canviar, més que res perquè ja hi ha alguns professors que imparteixen les seves classes d’aquesta manera més dinàmica. Caldria simplement ensenyar nous mètodes als professors perquè ells els apliquessin posteriorment. El problema és que aquests mètodes ja existeixen des de fa temps, i si el sistema educatiu encara no ha canviat és perquè la mentalitat de molta gent davant dels canvis és gairebé sempre negativa, ja que suposa fer un esforç que no és pel benefici propi. I, per a mala sort de les futures generacions, la gent se sent massa còmoda fent el que fa per esforçar-se a canviar.


1 comentari :

Sandra ha dit...

Com m'ha agradat llegir el teu text, Marta! Estic totalment d'acord amb les teves reflexions!!
Fa poc vaig anar a una xerrada de Jordi Collet, sociòleg que treballa amb la Fund. Bofill, i comentava que si un metge del 1800 entrés en un quiròfan actual no entendria res, però si un mestre del 1800 entrés en una aula d'avui podria continuar la classe sense més! Les formes han anat canviant... però massa a poc a poc.
Les matemàtiques s'ensenyen com abans, tt i haver-hi estudis que demostren que els materials manipulatius ajuden als alumnes a comprendre el significat dels nombres i funcions! Per què encara ensenyem de forma repetitiva?
Hi ha un punt del teu escrit amb el que no estic d'acord: quan afirmes que els canvis en el sistema que haurien de fer els mestres no els aportarien cap benefici propi. Jo crec que si que en treurien benefici perquè el fet de veure alumnes motivats i aprenent els ompliria de satisfacció per la feina ben feta. Serien mestres feliços.
Per sort hi ha petits nuclis de mestres i pares que comencen a veure que un altre camí és possible i que cal accelerar els canvis en els models educatius. Em refereixo a escoles actives com Els Encants o Congrés-Indians. També hi ha un grup de professionals (CRAEV) que amb la direcció de Jordi Mateu intenta formar mestres i pares per mostrar que aquestes noves experiències funcionen bé i tot el benefici que per a alumnes, pares i mesrtes tenen.
T'animo a descobrir-los!!

Publica un comentari a l'entrada