dimarts, 14 d’octubre de 2014

Educar en la paciència...

Il·lustració de Serxio Huelin
 

Diuen que les persones pacients gaudeixen d’una millor qualitat de vida, són més felices, saben esperar, no pateixen tant estrès i tensions, són més conciliadores i més comprensives, en definitiva els interessa més la vivència del camí que la meravellosa arribada a la meta. 


Per Jordi Puig Voltas. Mestre i pedagog

Heu estat mai en una reunió de la comunitat de veïns? Heu presenciat una classe en una escola amb nenes i nens de 6 anys o amb nois i noies de 14 anys? Heu esperat el vostre torn en una filera d’un cinema o d’un restaurant? Així tothom ha experimentat el que vol dir tenir paciència. En paraules d’Immanuel Kant: “La paciència és la fortalesa del dèbil i la impaciència, la debilitat del fort.” La pregunta que ens fem és si ens eduquem en la paciència, ja que, a causa de la societat que ens ha tocat viure, la impaciència truca a la nostra porta dia rere dia. 

Vivim en una societat molt complexa, gens comparable a la de l’edat mitjana, la Il·lustració o el Romanticisme, amb el petit fet diferencial de la tecnologia, que fa que ens compliquem la vida de manera exponencial. Avui en dia ens exigeixen respostes immediates, instantànies, simultànies, ràpides, eficaces i eficients. Tothom rep correus electrònics, fa compres per internet, vol el darrer model per anar a la moda. La nostra societat es caracteritza pel vertigen, per la velocitat, per ser el primer, per esdevenir una persona d’èxit. I nosaltres mateixos ens autoexigim tot el que fem amb immediatesa i volem que ens contestin de manera automàtica. I ens preguntem: és possible educar en l’art, la disciplina i l’actitud de la paciència? 

L’escola esdevé la gran defensora de la paciència, alguns infants passen entre 6 i 8 hores en un entorn d’aprenentatge on són els protagonistes del seu procés d’ensenyament, on els ajudem a demanar permís, a seguir un ordre, a esperar, i a saber rebre i donar, a ser educats, a menjar d'una manera tranquil·la, a gaudir de les estones de lectura i a escriure lentament i amb bona lletra. Els mestres som els grans promotors de la paciència i els que diem: “Ara no…, espera un moment.”

En els darrers anys els centres educatius i les entitats d’oci i lleure han desenvolupat programes i projectes d’educació emocional, d’intel·ligències múltiples, de descobriment de la interioritat, de ioga i relaxació, tots ells fonamentats en la necessitat d’aturar-se, reflexionar i pensar, de tal manera que l’individu es posa al capdavant de la seva vida i diu: “Un moment, no hi ha pressa, puc esperar.” Pregunteu-li a un pagès, a una enginyera, a un escriptor, a una mestra, a un cuiner, i us dirà que una de les competències més sol·licitades en les professions actuals, a part del treball en equip, dels idiomes, de la creativitat, és sense cap mena de dubte la paciència. La persona que ha après a esperar i que espera amb calma i bona actitud és una persona estable, amb fonaments forts i que demostra intel·ligència emocional. 

La família ha d’apostar per sumar-se a l’educació de persones pacients i no cedir davant les pressions de les noves generacions que demanen més velocitat, moure’s a base d’instints i que les vivències siguin instants. Tal com diu Eugen Herrigel en el seu llibre El zen en el arte del tiro con arco, “Al que ha de caminar cent milles… nosaltres li recomanem que consideri noranta com la meitat.” 

La paciència és l’art i l’actitud de saber esperar i la impaciència, l’art de no saber patir. Les persones hem d’aprendre a esperar, i aquesta espera ha de ser amb bona actitud per tal de mantenir un equilibri entre la tensa espera i el resultat desitjat. De segur que mantenir-se a l’expectativa genera una tensió, un patiment, però tot en aquest món necessita un procés. En paraules de Jacques Delors, “L’educació amaga un tresor...” i tots hem de recórrer el camí de la vida, i per això ens cal saber, saber fer, saber ser, saber viure, saber conviure i saber actuar. Això no és res més que l’educació, un llarg procés que es realitza al llarg de la nostra vida i que permet a les persones desenvolupar les qualitats que ens diferencien de les altres espècies. És possible que la persona impacient no entengui l'individu pacient i li digui: “Desperta!, que sembles adormit!”, i el pacient s’aturi, pensi i li digui: “Un moment, ara... sí...”


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada