dimarts, 25 de novembre de 2014

La Cerdanya

La Cerdanya ocupa l'alta vall del riu Segre, al centre dels Pirineus catalans, una comarca d'importants recursos turístics: estacions d'esquí, excel·lent gastronomia, paratges naturals bellíssims, monuments romànics i un conjunt de pobles d'alta muntanya que conserven el sabor dels nostres orígens. Els itineraris a peu o amb bicicleta pels magnífics paratges són molt atractius.


VOL AMB GLOBUS ENTRE ELS PIRINEUS I LA SERRA DEL CADÍ
Ens trobarem a primera hora del matí per participar en el muntatge i inflat del globus. Ens enlairarem del centre d'aquesta ampla vall dels Pirineus i volarem durant una hora i mitja aproximadament, gaudint de la privilegiada vista de tot el Pirineu francès per una banda, la serra del Cadí per l'altra, les pistes de la Masella i la Molina i el Canigó. Arribarem en ocasions als 2.000 m d'altura i seguirem amb un vol rasant a poca altura sobre els verds prats, amb les seves vaques i cavalls, el riu Segre i els típics poblets de pedra com ara Prats, Pi, All, Nas, Prullans i el mateix Puigcerdà. L'itinerari dependrà del vent. Un 4x4 ens seguirà per terra, ens recollirà al punt d'aterratge i ens portarà al punt de partida. Ens lliuraran un diploma i fotos.
Tel. 93 515 60 60

Per tastar: El trinxat, el conill amb bolets, el fetge amb agredolç i molts altres, identifiquen una gastronomia natural i elogiada pels gurmets que busquen l'originalitat d'una cuina autòctona. La mel i els formatges, peres, cireres, aranyons, codonys i la pastisseria, són altres productes típics d'aquesta zona. Els exquisits embotits de la comarca elaborats pels artesans xarcuters, com ara el pa de fetge, les diferents varietats de bull i la llonganissa, configuren una oferta de productes cerdans de primera qualitat.

LA VIA ROMÀNICA
La Via Romànica, ruta transfronterera del romànic pirinenc, transcorre transversalment des de Perpinyà fins a Bassella, al límit meridional de l’Alt Urgell. És a dir, des de la Mediterrània fins a les terres planes de Ponent. La ruta travessa les comarques del Rosselló, el Conflent, la Cerdanya i l’Alt Urgell. El romànic de la Cerdanya presenta un conjunt força unitari d’edificis de dimensions reduïdes on sobresurten exemples com l’antiga canònica de Santa Maria de Talló, població al sud de Bellver de Cerdanya, o l’església parroquial de Sant Pere d’Alp. La renovació arquitectònica del segle XI implanta a la Cerdanya les formes llombardes de caràcter molt simple, tant pel que fa a la concepció formal com la decorativa, i provoca nombroses construccions mancades de decoració.


L'últim Violí

El pare de l’Octavi és lutier, confecciona violins, els millors del món. És un mestre del seu ofici. A l’Octavi li agrada jugar amb els amics i fer la croqueta pel passadís, però també li encanta anar al taller per veure com treballa el seu pare. Però un dia les mans del lutier comencen a tremolar, i haurà de prendre una decisió. Una parella ben estranya –els trenetes– li encarreguen l’últim violí, no per fer-lo servir, sinó perquè són col·leccionistes de les coses que són últimes. Curiós, oi? I quan comença a fer aquell encàrrec, el pare entén que aquell violí, si no el fa sonar ningú, no tindrà cap sentit. I amb un cop de timó pren una última i sàvia decisió. Quina serà? Ho podeu descobrir al llibre. I no us decebrà. Anna Manso ens regala una història petita, senzilla, serena, però amb molt sentit de l’humor i una sonoritat tal que ben bé podem tancar els ulls i sentir com treballa en el seu taller el pare de l’Octavi. La defensa dels oficis, del treball artesà, de la relació pare-fill; de saber dir prou, fer un pas al costat per després fer-ne vint endavant; la humilitat, valor que avui en dia en certes esferes no hi és… Tot això està perfectament acompanyat del llapis del Gabriel Salvadó. Podem tocar aquells violins, descobrir la feina del lutier, veure el seu taller. Una preciositat. Una edició valenta i compromesa. 
A partir de 7 anys
Anna Manso i Gabriel Salvadó
Arcàdia Edit.

Acoge-me: Una reflexió social

Il·lustració de Raquel Aparicio

L'acolliment familiar és un dels ambiciosos reptes socials de l'actualitat. Un considerable nombre de menors viuen protegits pels agents socials, esperant poder trobar una família d'acolliment que els faciliti un entorn acollidor on créixer abraçats per una segona oportunitat de vida.


Per Lola Curt. Pres. Asoc. Acoge-me

A Espanya hi ha 30.000 menors que viuen en centres d'acolliment o són tutelats per l’administració pública. A Catalunya, 7.104.
El 20 de novembre va ser el Dia Internacional del Nen (Nacions Unides), un bon regal, en forma de calendari internacional, per als ciutadans del món i perquè a les nostres cases fem una reflexió sobre la necessitat social de trobar famílies d'acolliment per als menors que viuen en centres. Nombrosos esdeveniments internacionals, com ara la Declaració de Ginebra (1924), la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i la Convenció Internacional sobre els Drets del Nen (1989), es vinculen, defensant el menor i els seus drets per aconseguir una protecció integral, fins i tot dels seus propis pares biològics… Ser protegit dels teus propis pares biològics? Ser acollit en un centre específic? Tenir una altra família, una família d'acolliment? Com i fins quan?

Segons les estadístiques del Departament de Benestar Social i Família, a Catalunya hi ha 2.719 menors vivint en centres residencials, nens separats de les seves famílies biològiques per diferents causes, com poden ser malalties, drogoaddicció, prostitució, alcoholisme, i múltiples desgràcies del viure. A Catalunya, les famílies que han tingut un estímul personal per aconseguir acollir un menor eren 944 l'any 2013. Un total de 2.494 menors protegits viuen en famílies extenses, és a dir, familiars de les seves pròpies famílies biològiques. També 923 menors estan en altres modalitats de protecció. És a dir, que 7.104 menors estan sota la protecció de la direcció general d'Atenció a la Infància i Adolescència (Dgaia). Totes aquestes estadístiques han crescut. Afortunadament, les 467 famílies d'acolliment que hi havia l'any 2002 van créixer fins a arribar a un total de 944 l'any 2013. No obstant això, l'any 2002 hi havia 1.813 menors vivint en els centres residencials de Catalunya, i l'any 2013 hi vivien 2.719 menors. Cal destacar que solament el 13,5% del conjunt dels menors protegits per la Dgaia està format per les famílies d'acolliment. Per què aquest pobre percentatge? 

A Espanya el 30% de la infància espanyola es troba en risc de pobresa. Dels gairebé 20 milions de nens europeus en risc de pobresa, més d'un 13% són espanyols. Necessitem noves estratègies econòmiques i socials per prevenir aquestes desgràcies en la infància?; estem les famílies, tant les biològiques com les acollidores, formades emocionalment per acceptar aquest binomi familiar, en bé de l'educació emocional del menor?;  entendrem i acceptarem les famílies d'acolliment els ancestres de les problemàtiques històries familiars biològiques d'aquests menors? Davant aquests interrogants socials, va sorgir l'any 2012 l'associació Acoge-me, l'únic objectiu de la qual és difondre la necessitat social de trobar famílies d'acolliment. L'associació no demana ni accepta donacions. Acoge-me té la seva pròpia protagonista imaginària: Lluna, una nena de nou anys que viu en un centre residencial d'acció educativa (CRAE), on està molt ben cuidada per uns magnífics professionals. La Lluna no té pare, la seva mare està molt malalta i, com que no la pot cuidar, està sota la protecció de la Dgaia. La Lluna somia amb una crida: “Acull-me!, acull-me!” Escolta la societat la seva veu? La societat difon la seva necessitat? Aquí deixem aquesta reflexió, al costat d'un merescut homenatge als professionals dels centres d'acolliment per fer de famílies d'aquests menors mentre desitgem que s'incrementi el nombre de famílies d'acolliment.

dimarts, 18 de novembre de 2014

Talamanca

Talamanca és un poble d'origen medieval que ofereix una gran quantitat de llocs d'interès: el nucli antic del poble, l'església de Santa Maria, el Castell… Gaudiu d’un dia a Talamanca, el municipi del Bages situat dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.


CASTELL DE TALAMANCA
Situat al nucli antic del municipi i actualment en bon estat de conservació, el Castell de Talamanca constitueix un element de referència a la zona. El castell gairebé va ser reconstruït de bell nou al segle XVIII, després que Felip V, en els seus Decrets de Nova Planta, l’inclogués en la llista de castells que s’havien d’enderrocar per haver estat importants focus de resistència pro-austriacista. Del castell originari, que data del segle X, només se’n conserva la torre i una part de la muralla. El castell és un edifici de fort caràcter simbòlic que ha d’esdevenir un element de referència per al desenvolupament turístic del municipi. L’antiga edificació, pel fet d’estar ubicada al mateix nucli antic de Talamanca, gaudeix d’un entorn natural de gran bellesa i actua com a porta nord del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
Horaris: Diumenges i festius, a les 11, 12 i 13 h.
Tancat del 15 de desembre al 31 de gener
Tel. 682 197 220

Per tastar: Els menjars fets a la brasa i altres com la vedella estofada, l’escudella i carn d’olla, la cansalada, les mongetes seques, carns, embotits, formatges, mel, vins, coques i productes de l'horta, entre altres, tindran un paper destacat en la vostra taula.

LA RIERA DE TALAMANCA 
Recordem que estem dintre d’un parc natural de valls frondoses, serralades i espectaculars miradors formats per altiplans, compost de cingles i monòlits rogencs que contrasten amb el verd de les pinedes i els alzinars. Per això proposarem fer una mica de senderisme per conèixer Talamanca i el seu entorn. Amb aquest itinerari descobrirem l'origen medieval de Talamanca. Passarem pel costat d'una església romànica i d'un castell del s. XI; veurem un molí, la font del poble, una sínia, un forn d'obra i una barraca de vinya.

 
Iniciem el recorregut a l'oficina d'informació del parc, sortint cap a l'esquerra. Continuem pel mateix carrer fins a la plaça de l'Església, on hi ha l'Ajuntament Vell. Des de la plaça prenem el carrer del Castell que, davallant, mena a un casal senyorial. Després tornem a la plaça de l'Església i seguim.
La durada d’aquest recorregut es de 2h30 i la dificultat és mínima.


Brètzels al Born

Anar a comprar
PRETIOLA
C/ Corders, 10. Barcelona
Tel. 658 030 586
Passejant pel Born hem descobert un establiment amb un gran encant: Pretiola, que no us podeu perdre. Són artesans d'una recepta mil·lenària d'origen cèltic: el brètzel, que pot ser dolç o salat, però amb qualsevol dels sabors al·lucinareu. Ells diuen que és el berenar més antic del món i la veritat és que és molt popular al centre d’Europa i als Estats Units. La idea del seu negoci és vendre un producte fet a mà, 100% natural, a un preu baix.

Mishiyu

Mishiyu és un nen orfe que viu amb por però alhora amb esperança la seva adopció. La commovedora història del nen s’entrellaça amb l’emoció continguda de la dona que decideix adoptar-lo, fins que finalment tots dos es reconeixen com a mare i fill.
La maternitat no és només una qüestió física, és un sentiment i un munt de complexes sensacions. Qualsevol mare, tant durant l’embaràs com durant els tràmits d’adopció, ha tingut els dubtes i les pors que la Isabel sent just abans de conèixer el seu fill. Perquè el desig de no fallar ens col·lapsa i ens desborda martellejant-nos sobretot amb una pregunta: “Ho faré bé?”
“Isabel el va mirar de fit a fit. Era la primera vegada que el veia. La seva imatge de nen indefens i desvalgut li va causar un gran impacte. Només de veure’l, la inseguretat i la por que la dominaven van desaparèixer de cop i volta i van donar pas a una tendresa totalment desconeguda.” Mitjançant un text de gran tendresa i una innegable força narrativa, Ricardo Alcántara desgrana una història que provocarà que en tancar les pàgines d’aquest àlbum una mare senti un impulsiu desig d’abraçar el seu fill o filla. Rebeca Luciani, amb el seu art, ha creat unes il·lustracions intenses i emotives que acompanyen a la perfecció el relat construint un àlbum meravellós.
A partir de 7 anys
Ricardo Alcántara
Edit. Combel


Pares motivats


Hi ha pares que atribueixen una connotació negativa al fet de créixer i madurar, mentre que n’hi ha d’altres, en canvi, que sembla que tinguin pressa


Per Núria Ferré. Periodista

Molts pares viuen amb recança que els seus fills es facin grans, i molt sovint ho expressen en veu alta. “Fixa’t, fa dos dies el portava amb el cotxet, i mi-te’l ara, ja camina.” Sembla que els sàpiga greu que el nen ja no prengui biberó, que ja no faci servir bolquers i que vagi al lavabo tot sol, quan, francament, és un descans. I quan et queixes perquè el teu fill de sis anys ja no et fa ni cas, sempre hi ha algú que salta i diu: “Ui, això no és res, ja veuràs quan tingui quinze anys! Els problemes també creixen!” Però què volen? Conservar els fills en formol, congelar-los o aturar el temps? No hi ha res més satisfactori que veure com un fill teu es va convertint en una personeta, amb els seus gustos, el seu caràcter i la seva personalitat. Encara, això sí, que de cop i volta passi de la infantesa a la preadolescència, et faci escoltar Ràdio Flaixbac al cotxe amb el volum tan alt que et deixa sord, i els seus canvis d’humor maregin tota la família. 

Hi ha pares que atribueixen una connotació negativa al fet de créixer i madurar, mentre que n’hi ha d’altres que, en canvi, sembla que tinguin pressa. Créixer és un procés natural, biològic i saludable. I que té el seu ritme, diferent segons cada nen. Hi ha qui té la mania de comparar constantment el seu fill amb el del veí, des de les primeres paraules. Una autèntica agonia, del tot gratuïta. Si l’un diu “pa-pa” amb vuit mesos i l’altre no diu ni piu, malament. Si l’un ja menja amb cullera amb un any i l’altre encara no, sospiten que té alguna mancança. Si l’un comença a llegir i a escriure abans que l’altre, ja es pensen que el seu fill va tard i es plantegen apuntar-lo a classes de reforç amb cinc anys. Si el professor els proposa que repeteixi curs, ho viuen com un drama. 

Aquest estiu moltes criatures de primària han anat de colònies amb els seus monitors del casal. Però hem de ser conscients que no a tots els nens els agrada dormir fora de casa. N’hi ha que tenen por d’estar molts dies lluny dels seus pares, i això, segons els pedagogs, sempre depèn del grau de maduració i de desenvolupament de la criatura. Un dia, un expert monitor em va comentar que els nens cada dia marxen més dies fora de casa, i que cada vegada són més petits. “No hi estic d’acord –em va confessar–, tot i que jo visc d’aquest negoci.” La seva reflexió em va semblar molt interessant: “Si envies el teu fill de només set anys deu dies a Irlanda a aprendre anglès, quan tingui tretze o catorze anys què faràs? I quan en tingui setze o disset, ja ni t’ho imagines! Posaran el llistó massa alt.” Si volem cremar les etapes massa ràpid, després ens trobarem a casa amb adolescents desmotivats. O sigui que no cal patir perquè es facin grans, millor viure-ho en positiu, i tampoc cal empenye’ls amb les maletes fora de casa quan són petits i no se senten preparats. 

Ara que arriba el moment de matricular-los a les activitats extraescolars, sempre trobes que hi ha pares que estan convençuts que el seu fill de cinc anys serà el futur Leo Messi, i l’apunten a entrenar a futbol tres cops per setmana. Si el xaval agafa bé la raqueta amb quatre anys, estem davant del nou Rafa Nadal, i si la nena neda bé i a sobre és àgil amb sis anys, és la nova Gemma Mengual. El resultat és que els atapeïm tant l’agenda, que molts nens deixen l’esport als dotze anys, segons l’Observatori de la Infància i l’Adolescència de Sant Joan de Déu. I encara que aquest fet té més d’una explicació, forçar-los de petits segur que hi contribueix. Com diuen ells mateixos quan es fan grans, “Pares, no us motiveu tant, que no cal”.


dimarts, 4 de novembre de 2014

Cardona

Visitar Cardona és sentir la història en directe: podeu passejar per una vila medieval, visitar temples romànics i gòtics, reviure setges i batalles al castell més inexpugnable, i viure l’experiència d’endinsar-vos en una muntanya de sal única al món. 


LA FORTALESA MAI VENÇUDA
El paper que van tenir Cardona i la fortalesa en la Guerra de Successió constitueix un dels moments èpics de la història de la nostra nació. Aquesta memòria comença a forjar-se ja l’any 1711, quan el castell i la vila van ser assetjats durant més de 40 dies per les tropes de l’exèrcit francoespanyol. I Cardona va resistir. 
Va mantenir invicta la plaça, fet que va ajudar a conservar l’esperança de la victòria durant tres anys més, i va començar així a forjar-se el mite del castell de Cardona com “la fortalesa mai vençuda per la força de les armes”. En els 300 anys posteriors, Cardona ha mantingut viu el record de l’heroica resistència que els defensors del castell van protagonitzar per defensar les institucions catalanes. Hi ha visites guiades i teatralitzades.
Castell de Cardona
Oficina de Turisme
Avinguda del Rastrillo, s/n. Cardona
Tel. 93 869 27 98

Per tastar: De la gastronomia de Cardona destaca la llenega, un dels productes de prestigi dels camps de la Catalunya Central, un bolet de color clar que s’utilitza en múltiples receptes, principalment per acompanyar plats amb carn, sobretot guisats i estofats. A la tardor se celebra a Cardona una popular fira dedicada a aquest bolet.

PROJECTE ALQUÍMIA: EL SECRET DEL ‘LIBER SALIS’
Visita teatralitzada a la Muntanya de Sal. Els germans Bartomeu, la Carlota i en Tomeu, són científics exploradors amb coneixements en un munt de camps de la ciència. Són descendents d’en Guillem Bartomeu, alquimista medieval del segle XV, autor del Liber Salis, el llibre de la sal, on va recollir tots els seus coneixements sobre la Muntanya… i també el seu gran secret. 
Han passat segles i ara un dels dos germans Bartomeu ens proposa acompanyar-lo a la recerca d’un nou mineral, una pedra que canviarà la història de la humanitat. Ens endinsarem a la Muntanya de Sal, n’aprendrem la formació, la història, les formes d’extracció, els tipus de sal… La gaudirem amb els cinc sentits al mateix temps que hi deixarem volar la imaginació.
Parc Cultural de la Muntanya de Sal
Ctra. de la mina, s/n. Cardona
Tel. 93 869 24 75
Horari de visites de cap de semana: 10.45, 12.45 i 16.15 h

Un mitjó diferent a cada peu

Un mitjó diferent a cada peu són dues narracions que esdevenen una. En la primera coneixerem una noia lliure, original i divertida. En la segona, un noi gris, equànime i avorrit. Però a mig camí (com per capritx de la vida…) potser es troben, potser es miren i potser, en lloc d’un final, trobem l’inici d’una dolça història d’amor. Alquímia pura, la màgia dels contes. I una porta oberta a la imaginació de com acabarà el conte, què passarà, on aniran. L’Armand ens regala unes il·lustracions precioses, amb tècnica de collage, que acompanyen amb ritme, forma i ànima, i ens deixen unes quantes finestres obertes per escapar-nos i perdre’ns en el text d’en Joan Calçotets, que escriu els seus contes mentre fa cua per comprar el pa −és per això que al forn del seu barri, vora les baguets i els croissants de xocolata, sempre li tenen reservada una cadira−. A Armand li agrada jugar amb els objectes que els altres llencen; els pinta, els talla i els enganxa per fer-ne de nous. De gran vol ser caçador de colors i somniador de truites. Va provar de pintar Un mitjó diferent… amb els peus, però no se’n va sortir; després ho va provar amb les orelles, i tampoc. Finalment ho va fer amb les dues mans, que és com més li agrada. Un preciós conte en què els tòpics queden fora i la imaginació és la protagonista.
A partir de 4 anys
Joan Calçotets i Armand
Ed. Piscina un Petit Oceà

El lleó no em fa por...



Hi ha nens que tenen por de quedar-se sols, i alguns experimenten la por quan veuen ombres o senten sons desconeguts. L’educació emocional és un aspecte que cal tenir en compte en el procés educatiu dels infants i adolescents. 


Per Jordi Puig Voltas. Mestre i pedagog

Cauen les fulles dels arbres i el cel blau es converteix en un cel grisós enteranyinat: són els senyals inequívocs que arriba la tardor. El calendari festiu i cultural ens diu que l’1 de novembre al nostre país se celebra Tots Sants. En altres parts del món, com per exemple als Estats Units, se celebra l’anomenat Halloween, tot i que amb això de viure en un món globalitzat alguna que altra carbassa he vist pel carrer.

La festa de Tots Sants és la celebració en record dels difunts, dels avantpassats, dels que han marxat definitivament. Les festes i les tradicions populars creixen amb les societats, es transformen i es barregen les unes amb les altres. En el nostre cas moltes són les escoles que entre Halloween i castanyada celebren el més proper a la tradició i també allò que suposa una novetat. Sovint aquestes festes tan importants s’han mercantilitzat i la seva utilització es limita a un reclam publicitari del món consumista i economicista en què vivim. Ara bé, des d’un punt de vista pedagògic, tots els moments són bons per intentar extreure’n el vessant educatiu. Cal tenir en compte que la por no és única i que es pot manifestar de moltes maneres. Què podem fer des d’un punt de vista pedagògic quan els nens i les nenes experimenten situacions de por...?

Com a emoció, la por l’hem d’entendre com un sistema d’alertes que s’encarrega d’avisar-nos d’un perill potencial que ens capacita per reaccionar en situacions complicades de manera preventiva i anticipada. És normal i necessari que els nostres fills i filles experimentin sentiments de por en determinats moments de la seva vida. Això voldrà dir que estan alerta, que tenen sentiments i sensacions i que els han d’aprendre a canalitzar, a integrar en el seu desenvolupament personal, per saber fer front a les situacions de la vida. 

El treball emocional que es fa a les escoles és molt important per a la formació dels sentiments, de les sensacions i de les emocions. Els nens i les nenes, als centres educatius, desenvolupen programes en què riure, plorar, cridar, estar trist, estar enfadat o content són necessaris per tal de simular situacions que algun dia ens trobarem i les haurem de canalitzar. El fet d’espantar-se o experimentar por pot inclús esdevenir un sentiment gratificant i estimulant per a certes persones. Un exemple clar de la por en sentit proactiu és el nombrós nombre d’atraccions de descàrrega d’adrenalina presents en un parc temàtic. També podem incloure en aquest apartat la lectura de llibres de por i terror, la visualització de pel·lícules del gènere terrorífic i la pràctica de certs esports de risc i aventura. La por també pot esdevenir tot el contrari, una sensació que ens amenaça i provoca sobresalts. Aquestes serien les pors que ens interessa treballar perquè ens ajudaran a comprendre millor de quina manera podrem utilitzar aquesta eina educativa centrada en les emocions. 

En primer lloc, per tal d’experimentar i aprendre a gestionar les pors cal dotar l’infant d’un autoconeixement, o sigui treballar aspectes com l’esquema corporal, la percepció sensorial, la relació de l’individu amb el medi natural, social i cultural. En segon lloc ens interessa tenir experiències de por o de sorpresa, que poden ser naturals o artificials, però que són necessàries per no caure en el que seria una patologia que necessitaria un treball psicològic adequat. En tercer lloc, és molt important el treball de simulació i d’imitació de situacions que ens puguin representar un risc o el desenvolupament de pors i sentiments d’angoixa i de no controlar la situació. 

Així que, ja ho sabeu, les emocions cal treballar-les i no deixar-les passar perquè l’aprenentatge està present en totes les nostres accions diàries i la societat és un marc d’aprenentatge amb un potencial increïble.