dimarts, 18 de novembre de 2014

Pares motivats


Hi ha pares que atribueixen una connotació negativa al fet de créixer i madurar, mentre que n’hi ha d’altres, en canvi, que sembla que tinguin pressa


Per Núria Ferré. Periodista

Molts pares viuen amb recança que els seus fills es facin grans, i molt sovint ho expressen en veu alta. “Fixa’t, fa dos dies el portava amb el cotxet, i mi-te’l ara, ja camina.” Sembla que els sàpiga greu que el nen ja no prengui biberó, que ja no faci servir bolquers i que vagi al lavabo tot sol, quan, francament, és un descans. I quan et queixes perquè el teu fill de sis anys ja no et fa ni cas, sempre hi ha algú que salta i diu: “Ui, això no és res, ja veuràs quan tingui quinze anys! Els problemes també creixen!” Però què volen? Conservar els fills en formol, congelar-los o aturar el temps? No hi ha res més satisfactori que veure com un fill teu es va convertint en una personeta, amb els seus gustos, el seu caràcter i la seva personalitat. Encara, això sí, que de cop i volta passi de la infantesa a la preadolescència, et faci escoltar Ràdio Flaixbac al cotxe amb el volum tan alt que et deixa sord, i els seus canvis d’humor maregin tota la família. 

Hi ha pares que atribueixen una connotació negativa al fet de créixer i madurar, mentre que n’hi ha d’altres que, en canvi, sembla que tinguin pressa. Créixer és un procés natural, biològic i saludable. I que té el seu ritme, diferent segons cada nen. Hi ha qui té la mania de comparar constantment el seu fill amb el del veí, des de les primeres paraules. Una autèntica agonia, del tot gratuïta. Si l’un diu “pa-pa” amb vuit mesos i l’altre no diu ni piu, malament. Si l’un ja menja amb cullera amb un any i l’altre encara no, sospiten que té alguna mancança. Si l’un comença a llegir i a escriure abans que l’altre, ja es pensen que el seu fill va tard i es plantegen apuntar-lo a classes de reforç amb cinc anys. Si el professor els proposa que repeteixi curs, ho viuen com un drama. 

Aquest estiu moltes criatures de primària han anat de colònies amb els seus monitors del casal. Però hem de ser conscients que no a tots els nens els agrada dormir fora de casa. N’hi ha que tenen por d’estar molts dies lluny dels seus pares, i això, segons els pedagogs, sempre depèn del grau de maduració i de desenvolupament de la criatura. Un dia, un expert monitor em va comentar que els nens cada dia marxen més dies fora de casa, i que cada vegada són més petits. “No hi estic d’acord –em va confessar–, tot i que jo visc d’aquest negoci.” La seva reflexió em va semblar molt interessant: “Si envies el teu fill de només set anys deu dies a Irlanda a aprendre anglès, quan tingui tretze o catorze anys què faràs? I quan en tingui setze o disset, ja ni t’ho imagines! Posaran el llistó massa alt.” Si volem cremar les etapes massa ràpid, després ens trobarem a casa amb adolescents desmotivats. O sigui que no cal patir perquè es facin grans, millor viure-ho en positiu, i tampoc cal empenye’ls amb les maletes fora de casa quan són petits i no se senten preparats. 

Ara que arriba el moment de matricular-los a les activitats extraescolars, sempre trobes que hi ha pares que estan convençuts que el seu fill de cinc anys serà el futur Leo Messi, i l’apunten a entrenar a futbol tres cops per setmana. Si el xaval agafa bé la raqueta amb quatre anys, estem davant del nou Rafa Nadal, i si la nena neda bé i a sobre és àgil amb sis anys, és la nova Gemma Mengual. El resultat és que els atapeïm tant l’agenda, que molts nens deixen l’esport als dotze anys, segons l’Observatori de la Infància i l’Adolescència de Sant Joan de Déu. I encara que aquest fet té més d’una explicació, forçar-los de petits segur que hi contribueix. Com diuen ells mateixos quan es fan grans, “Pares, no us motiveu tant, que no cal”.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada