dimarts, 20 de gener de 2015

No em jutgis

Il·lustració de Raquel Aparicio

 

Com a pares fem l’única cosa que sabem fer i sempre creient que és la millor. Seguim el model après en el nostre propi entorn familiar o, en el millor dels casos, escollim conscientment la manera d'estimar els nostres fills.


Per María Elena Aguayo Mejía, psicòloga clínica

Durant trenta anys d'exercici professional, he tingut la gran sort d'acompanyar un sens fi de pacients que sentien qüestionada la seva paternitat-maternitat, pel temps i dedicació que oferien als seus fills. Sóc mala mare perquè no deixo de banda la meva professió? Sóc mala mare perquè adoro el meu fill però no suporto estar tot el dia al seu costat? Sóc mal pare perquè quan arribo a casa estic cansat i no jugo?... I així podria enumerar preguntes i més preguntes que generen malestar en l'adult. No és aquest el focus d'atenció, no és el camí per trobar respostes. Els nostres fills necessiten pares feliços amb el que fan, que es coneguin i gestionin les seves emocions i sàpiguen estar presents en els moments compartits. No hi ha receptes, no es tracta de ser millor per renunciar a més coses, no es tracta de quantificar hores de “companyia buida”; és encara més fàcil: tot és qüestió de lliurament, de presència, de poder sentir el que estic fent, el que he decidit, i poder mirar els seus ulls i esbossar un somriure de complicitat, en què no ens faci falta el llenguatge i el nen percebi un pare feliç. 

L’Anna i en Joan, de 32 i 35 anys, ella advocada i ell economista directiu d'una multinacional, pares de 3 fills. Acudeixen a la consulta perquè no aconsegueixen conciliar la seva vida familiar i laboral. L’Anna (freelance) expressa la seva preocupació perquè dedica jornades de 9 hores al seu treball, i en Joan, en ple desenvolupament professional amb una carrera prometedora i fent front cada dia a reptes majors, no pot dedicar més temps als seus fills. Els avis comenten la situació i l’Anna es desborda per la culpa, però les seves oportunitats laborals no li donen treva. Entre en Joan i l’Anna hi ha poca comunicació, no s'expressen sentiments, i no obstant això es critica l'actitud de l'altre. Comencem un treball personal individual i l’Anna descobreix que no suporta la idea de “renunciar a la seva vida” i la maternitat no l'entén com a camí de creixement. A poc a poc va negociant amb si mateixa i arriba el moment en què decideix “regalar-se” una tarda a la setmana al costat dels seus fills i aprèn a gaudir d'ells. És millor mare per aquestes hores, o és millor mare perquè ara és feliç compartint amb els seus fills? 

Aprendre a conèixer-nos per acceptar les nostres pròpies decisions és el camí més curt per saber estar present, per gaudir i assaborir els moments al costat dels nostres fills. Per sobre de tot, els nostres nens necessiten pares presents i alegres i no pares amb el mòbil a l'orella mentre els seus fills els parlen. No hi ha un nombre d'hores mínimes per dedicar als nostres fills, però sí que hi ha una necessitat imperiosa de gaudir de la seva companyia. Tant si ets una mare que ha decidit fer un estop en la seva vida professional per dedicar-se de ple a la seva maternitat, com si ets una mare dedicada a la seva vida laboral però que en tornar a casa pot estar al costat del seu fill, gaudir el moment i transmetre la felicitat de compartir, ho estàs fent espectacularment! Ara bé, aprofitem aquest temps per ensenyar als nostres fills a conèixer les seves emocions i a dialogar sobre els seus sentiments, però per a això hem de conèixer les nostres emocions i, si tenim parella, parlar dels nostres sentiments. Perquè els nens solament aprenen el que veuen i experimenten, i no el que solament escolten. El benestar dels nostres fills comença quan viuen en una llar amb harmonia on el bon amor i el respecte són la columna vertebral del sistema familiar. Els adults que identifiquen les seves emocions, comprenen els sentiments dels altres i regulen les seves pròpies emocions, exerceixen millor com a pares independentment del temps que romanguin amb els seus fills. Preocupem-nos més per ser pares amb intel·ligència emocional que per la quantitat de temps que dediquem als nostres nens.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada