dilluns, 12 de gener de 2015

Per què saben tant?


El fet de viure al mateix poble on vas néixer facilita trobar-te les amigues de la infància. Ens trobem a la plaça, al parc o anant cap a l’escola bressol i parlem dels nostres néts compartint una pregunta que sovint expressem amb la boca petita... Per què saben tant?


Per M. Claustre Cardona, àvia i logopeda d’Aelfa

També jo em faig, de vegades, aquesta pregunta. Per exemple, l’altre dia, mentre fèiem a peu el camí cap a l’escola bressol. Aquell matí, qui anava asseguda al cotxet era la nina i al llarg de la ruta, que va durar el doble del que és habitual, la nena va anar desplegant tots els seus coneixements sobre com tenir cura dels infants. 

Abans de sortir li va posar la caputxa, de tant en tant deixava d’ajudar-me a empènyer el cotxet i es posava al davant per fer una cucamona a la nina o bé consolar-la perquè, segons ella interpretava, la nina volia anar a coll. Feia gràcia veure com representava el seu paper de mare, com reproduïa allò que ella mateixa havia viscut i com ho expressava, fent servir, fins i tot, aquella entonació tan típica de pares i mares. Fet i fet, res de nou que vagi més enllà de representar el que ha viscut, el que coneix, el que passa i com passa en el seu dia a dia. 

Però... això és molt important!. En els vídeos de divulgació del Center on the Developing Child de la Universitat de Harvard, Jack Shonkoff incideix repetidament en el poder de les experiències viscudes durant els primers anys i del seu impacte durador. Durant aquest important període del desenvolupament cerebral, bilions de neurones envien senyals elèctrics per comunicar-se les unes amb les altres. Aquestes connexions formen circuits. A l’inici són circuits simples, però seran els fonaments de circuits més complexos: per les emocions, les habilitats motores, la lògica, el control del comportament, la memòria i el llenguatge. Amb el seu ús repetitiu, els circuits esdevindran cada vegada més eficients i es connectaran més ràpidament a les diferents àrees. Per tant, no és estrany que els nostres néts, que han tingut moltíssimes oportunitats d’interaccionar amb les persones del seu entorn, que els han interpretat i han posat paraules a les seves experiències, ens sorprenguin fent servir correctament una paraula no habitual. Però no tots els nens tenen les mateixes oportunitats. 

Betty Hart i Todd Risley van voler esbrinar quines eren les característiques de l’entorn familiar que sí que representaven oportunitats per aprendre el llenguatge. Així van gravar al llarg de dos anys i mig, durant una hora mensual, les interaccions entre pares i fills de 42 famílies agrupades segons l'estatus social: famílies amb estudis universitaris, treballadors de classe mitjana alta, classe mitjana baixa i famílies que rebien ajuda. Segons els autors, les famílies tenien personalitats i estils ben diferents les unes de les altres, però totes elles compartien l’interès per la seva pròpia família i el seu bon funcionament com a tal. El resultat d’aquest estudi es troba en un llibre del qual traduïm el títol, Diferències significatives en l’experiència diària dels nens petits americans (1995). 

Tres són les seves conclusions: primer, la quantitat de llenguatge utilitzada pels pares fou constant al llarg dels dos anys i escaig. Hi havia famílies que parlaven molt i altres poc, pel que, al final d’aquest període, les diferències en experiència lingüística entre els nens eren importants. Segon, com més parlaven els pares, més ràpidament creixia el vocabulari dels nens i millor era la puntuació en tests d’intel·ligència. I, finalment, quan els pares parlaven amb els fills sobre el que feien, de sentiments, de plans, de fets viscuts..., més varietat de vocabulari i més presència de matisos es trobaven en el seu llenguatge als 3 anys. Potser aquí trobem, també, la resposta a la nostra pregunta.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada