dimarts, 24 de febrer de 2015

Montserrat

La muntanya de Montserrat i els seus entorns són espais d'interès natural que estan protegits amb l'objectiu de compatibilitzar els valors naturals, culturals i històrics amb la vida diària dels seus habitants, la difusió i recerca del seu patrimoni i el gaudi dels visitants.


ÚNICA I EMBLEMÀTICA
La muntanya de Montserrat és única, emblemàtica i molt diferent de la resta de les que hi ha a Catalunya. El seu perfil és com el de la fulla d'una serra. Les vistes des del seu punt més alt, Sant Jeroni, situat a 1.236 metres, són espectaculars. A més, es pot visitar el monestir de Montserrat i el museu, així com fer itineraris a peu per un entorn natural molt variat. Un cop a dalt, podeu escollir diferents itineraris a l'aire lliure per gaudir del paisatge i de la singularitat d'aquesta serralada. Als punts d'informació de la muntanya podeu sol·licitar un llibret amb tots els recorreguts possibles. Un dels més populars és el camí de la Santa Cova, ideal per fer-lo en família, ja que és fàcil, curt i apte per a totes les edats. A més a més té la peculiaritat d'estar excavat a la muntanya.

Per tastar: La gastronomia de Montserrat oferirà al visitant una mostra d’una cuina que ha adaptat la tradició a una posada en escena moderna, àgil i saborosa a les nostres taules i que té com a protagonistes productes de l’horta, del bosc i de la terra de l’entorn montserratí: el tomàquet de rosa, el senglar, el cigró de Vilamarics, les herbes aromàtiques de la muntanya, el mató...

PLAÇA PORXADA DEL BO-BO
La plaça porxada de Monistrol tal com la veiem ara es remunta al segle XVII. És, en aquest temps, quan es converteix en la plaça major del poble i centre del mercat setmanal. El primer ajuntament de la vila s’edifica amb vista a la plaça entre els contraforts de l’església renaixentista dedicada a sant Pere. Ara encara podem observar-hi l’any de construcció i la primera representació coneguda de l’escut de la vila, caracteritzat per una bola partida en tres parts per una creu. En aquesta plaça es balla cada 20 de gener el ball del bo-bo, un ball votiu en honor de sant Sebastià. La tradició d’honorar aquest sant, advocat contra les pestes, es remunta a finals del segle XVI. També és interessant el carrer de Sant Joan, que ens ofereix uns magnífics casals senyorials.


Els veïns del c/ Quisap

“Al costat de casa meva hi havia un casalot vell on es deia que hi havien fantasmes. Un bon dia, de cop i volta, vaig sentir que arribaven uns monstres, amb uns braços enormes i les dents rovellades, que van muntar un rebombori bestial.
–Bona tarda! Sóc el senyor Pägueiras, el teu nou veí, i visc aquí, al 1r 1a.
–Ooo ostres, quina passada! –vaig poder dir quan em vaig recuperar de l’ensurt.– Pe pe però si les seves mans són paraigües!”
El senyor Pägueiras no pot gratar-se l'esquena perquè té paraigües en comptes de mans!, però ha tingut sort perquè la veïna, la senyora Salmmin, té més de mil mans. I ella com s’ho fa, per tallar-se les ungles? Doncs avisa les germanes Rosseti, del 2n 1a, que no tenen cames sinó tisores! Una sèrie de personatges estrambòtics apareixen de sobte en un edifici del carrer Quisap amb històries per caragolar-se de riure. Cadascun d'ells amaga un terrible problema, però sempre hi ha un veí disposat a donar-li un cop de mà. La història és doncs un cant a la solidaritat i a la generositat, acompanyada d'unes il·lustracions vistoses i molt expressives. La seva lectura és entretinguda i ben segur no decebrà ningú.
A partir de 6 anys
Cristina Zafra
Edit. Comanegra

El present continu


En tenir fills la concepció del temps canvia. No es pot planificar a llarg termini, la vida t’organitza en moments presents i intensos que només van cap endavant.


Martina Escoda, escriptora i mare

Recordo que no fa gaires mesos el meu fill de quasi tres anys va començar a dir “un altre dia” quan volia dir fer una cosa en un altre moment; no necessàriament es referia a un altre dia concret, sinó que tant podia ser al cap d’una estona com l’endemà, al cap d’uns dies o fins i tot mai. De vegades l’emoció fa que m’anticipi i li vulgui explicar un fet que passarà aviat, com ara anar a la neu per primer cop, i li costa d’entendre encara que no és immediat, ja que la seva manera de viure i explorar el món es basa sobretot en el present.

El motor del temps es fa més palès amb l’experiència dels fills, que creixen de manera imparable, i la vida és gairebé sinònim de present continu. Malgrat les rutines quotidianes establertes, com per exemple anar a l’escola, al parc, els àpats, la banyera, els jocs, els contes i poemes..., cada dia es converteix en perpetu present, que s’allarga i avança sense gaire temps de mirar enrere ni anar gaire més endavant. Amb aquest ritme la vida adquireix una altra dimensió i un altre valor. Com si es tractés de construir moments a l’instant, amb formes plenes de comunicació, jocs i llenguatges de tot tipus. No significa que la reflexió i distància no hi tinguin cabuda, però aquestes es dilaten i es modulen amb una perspectiva diferent i nova. Per exemple, en un moment de joc simbòlic, el meu fill munta una casa amb dues cadires posades cap per avall, tapa els cotxes amb un mocador perquè no tinguin fred i posa una manta blanca a terra que fa de neu davant la porta imaginada. La percepció subjectiva del que dura aquest instant de joc varia en funció de si és viscuda per ell o per mi, però el que és clar és que el temps sempre és present, sempre és ara, i metafòricament es va fent aquesta casa: s’hi afegeixen finestres, nous elements, joguines... I quan s’acaba el joc, se’n comença un altre, com les curses de cotxes, les manualitats amb plastilina... 

Que diferent del temps d’espera o l’embaràs! Llavors tot eren projeccions de futur imaginant com seria la nova vida. Dormirà bé? Menjarà prou? Li agradarà banyar-se? Li agradaran les cançons de falda? Després, quan els fills ja han nascut, aprenem una altra percepció del temps. Tot allò que ideàvem en un futur es converteix en una realitat per conquerir i descobrir alhora en el moment actual. Ja no hi ha temps de projectar què farem l’endemà, sinó que ens absorbeix la rutina del dia a dia, com ara les accions diàries basades en les necessitats físiques i afectives dels nadons que estableixen un primer ordre temporal i una seguretat en les seves vides. Aquest present basteix la nostra relació amb ells i sembla que l’única pausa de marca temporal sigui l’hora d’anar a dormir, quan tot reposa, descansa i s'assimila tot el que s'ha viscut durant el dia.

És evident que, de mica en mica, el temps es va ampliant i, gràcies al llenguatge i al procés maduratiu, els infants comencen a distingir els diferents moments d’aquest present etern: “bon dia” al dematí i “bona nit” a l’hora d’anar a dormir, són les marques més clares. El fet de posar paraules a aquests moments ajuda a estructurar el temps i, a la vegada, el pensament. I, de cop i volta, ens adonem que aquest present és el que ens mou i construeix com a persones, un dia llarg format per molts moments que transcorren seguits i comprenem com valorar-los més intensament. El passat només el podem recordar i el futur és una projecció irreal que s’ha de realitzar encara. És a través dels fills, doncs, que descobrim que som més capaços de viure el moment present amb imaginació i sensibilitat, sense somiar en altres temps, i fins i tot podem realitzar els nostres somnis al moment, en la mesura que siguin realitzables, és clar, com ara jugar a construir una casa.

dimarts, 17 de febrer de 2015

Ripoll

Enclavada en la confluència dels rius Ter i Freser, la població de Ripoll es va agrupar al voltant del monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, fundat cap al segle IX.


UNA MANERA DE VIURE
L'any 1929 es fundava l'Arxiu Museu Folklòric de Ripoll, que es va instal·lar a les golfes de l'antiga església de Sant Pere i va ser el primer de Catalunya dedicat a l'etnografia. Al llarg de setanta anys va recollir, conservar i difondre el patrimoni local. El resultat és el Museu Etnogràfic de Ripoll, que continua enriquint el seu fons i que ens ajuda a entendre una societat a partir d'un patrimoni material i immaterial del qual destaquen les col·leccions relacionades amb els pastors, la pagesia, els oficis, la religiositat popular, la farga catalana i el ferro forjat. La nova seu, inaugurada el març del 2011, convida a fer un recorregut –interessant per a grans i petits– que permet descobrir el passat recent, la identitat d'un territori i reconèixer una manera de viure i sentir.
Museu Etnogràfic de Ripoll
Pl. de l'Abat Oliba, s/n. Ripoll
Tel. 972 703 144

Per tastar: Per als amants del menjar tradicional o per als que els agrada tastar els plats típics del país, a Ripoll trobaran des d'un bon pa amb tomàquet i embotits fins a una bona cassola de peus de porc. Si a mitja tarda us ve la gana o us voleu endur un bon record de la vostra estada a Ripoll, no dubteu a tastar les Carícies o Moixaines que trobareu a les pastisseries del poble.

MONESTIR DE SANTA MARIA
La primera església va ser fundada pel comte Guifré el Pelós l’any 879. Va arribar a la màxima esplendor en mans de l’abat Oliba. A l'interior es conserva l’element romànic més important, la portalada del segle XII, altrament coneguda com la Bíblia en Pedra; també hi ha les tombes del comte Guifré el Pelós i de Ramon Berenguer III, entre altres. A l’altar, la imatge de la Verge Maria feta en mosaic, i a la capella, les de sant Joaquim i sant Eudald, patró de Ripoll. El claustre, de doble planta, està situat al costat sud de l’església i es va construir en diverses etapes. Cal destacar-ne l’ala nord, amb capitells ricament adornats, que pertany al segle XII. La resta, fruit de la reconstrucció del segle XIX, s’adscriu en el neogòtic.

Horaris:
Hivern (fins al març) de 10 a 13 h i de 15 a 18 h
Estiu (d’abril a setembre) de 10 a 13 h i de 15 a 19 h


Activitat de collage, espectacle de dansa...

Teatre
ALÍCIA
Lloc: La Sala Teatre
Rda. de la Roureda, 24. Sabadell
Data i horari: Diumenge 22 de febrer, a les 18 h
Tel. 937 232 833
A partir de 5 anys

Més informació
Alícia és un espectacle inspirat en el conte d’Alícia al País de les Meravelles. A través d’una selecció d’escenes específiques, l’obra ens submergirà en el món imaginari d’una nena a través de la dansa i el moviment, acompanyada d’animals estranys que semblen éssers humans. Les màscares i el treballat vestuari dels personatges conduiran els nens i nenes fins a una fantàstica escena final.

Teatre
UN NOU VESTIT NOU
Lloc: Sant Andreu Teatre
C/ de Neopàtria, 54. Barcelona
Dates i horaris: Dissabte 21 de febrer a les 17.30 h i diumenge 22 febrer a les 12 i 17.30 h
Tel. 933 457 930
A partir de 3 anys

Més informació
Els treballadors d’una botiga de vetes i fils no és que estiguin gaire contents ni enfeinats, les coses no van bé, però estan disposats a fer el que calgui per no haver de tancar el negoci. Però abans de llençar la tovallola estan disposats a qualsevol cosa. Amb tot el que tenen a la botiga ens explicaran una versió un pèl diferent d’El vestit nou de l’emperador, on comprovarem que les coses sí que es poden canviar. Això sí, amb cançons i rialles!

Activitat
LA REVOLUCIÓ DEL COLLAGE
Lloc: Macba
Pl. dels Àngels, 1. Barcelona
Dates: Del 21 de febrer al 12 d’abril
Horaris: Dissabtes, a les 12 i 17.30 h, i diumenges, a les 12 h
Tel. 934 120 810
A partir de 6 anys

Més informació
Aquest taller està pensat per descobrir en família el ventall de possibilitats expressives del collage, la tècnica que va revolucionar l’art a principis del segle XX. Com podem generar coses noves enganxant retalls d’idees, d’imatges, de frases, fins al punt que sembla que sorgeixen d’un altre planeta? La resposta la trobem en alguns dels artistes de la col·lecció Macba, que ens donen les pistes necessàries per crear tots junts el nostre supercollage.

Dansa
¡DISPARATE!
Lloc: Mercat de les Flors
C/ Lleida, 59. Barcelona
Dates i horaris: Divendres 20, a les 20.30 h, i dissabte 21 i diumenge 22 de març, a les 18 h
Tel. 932 562 600
Per a tots els públics

Més informació
A ¡Disparate! no hi ha grans proeses ni trucs al·lucinants. És una suma de petits detalls on els instruments, els humans i els objectes oscil·len entre diàleg i baralla. En un tres i no res, es passa de l’harmonia al caos, d’una delicada manipulació a un terratrèmol sonor i visual. Fins que el desastre acabi portant el compàs. L’espectacle parteix d’una idea de l’artista danès Karl Stets, que s’ha envoltat d’altres artistes híbrids, músics artístics, artistes musicals de circ i un il·luminador melòman.

Els de dalt i els de baix

Hi ha dues menes d’habitants. Els de dalt i els de baix. Els de dalt viuen igual que els de baix. I els de baix igual que els de dalt, pero a l’inrevés. Aquest àlbum destaca per la seva original proposta narrativa i estètica. Parteix de la concepció d’un món al revés, d’una mena de reflex de la realitat en una altra dimensió o, potser, en un altre continent. Trenca la idea preconcebuda que són mons antagònics, de costums i caràcters diferents; ben al contrari, ens presenta dos mons que conviuen, comparteixen costums i es complementen, l'única diferència és que els esdeveniments transcorren en plans oposats, però que si els dobleguéssim podrien trobar-se i, fins i tot, coincidir. L’autora, Paloma Valdivia, va estudiar disseny a Xile i posteriorment va fer un curs de postgrau en il·lustració a l'Escola Eina de Barcelona, on resideix actualment. Treballa com a il·lustradora per a diverses editorials, museus i mitjans de difusió gràfics, i és il·lustradora assistent de l'artista Miguel Gallardo. Ha publicat uns 15 àlbums per a públic infantil. Les il·lustracions ens presenten un veïnat particular, amb personatges de formes bàsiques, de colors suaus i càlids; la disposició de les imatges i dels textos componen unes escenes simètriques. Un àlbum per llegir del dret, o del revés, a gust del lector. Una petita joia.
A partir de 4 anys
Paloma Valdivia
Ed. Kalandraka



Fracàs escolar, fracàs personal?

Il·lustració de Serxio Huelin


Són les condicions del mercat laboral, i no tan sols l'actitud activa i el mèrit, les que acaben decidint el nostre futur.


Per Juan José Conesa. Professor d'escola d'adults 

S'equipara l'abandonament dels estudis, l'anomenat fracàs escolar, amb un fracàs personal i, d'aquesta manera, es culpabilitza l'estudiant i la seva família. No obstant això, els nois de família humil que en els anys de creixement urbanístic deixaven els estudis i es posaven a treballar de paleta no es consideraven pas uns fracassats. Ans al contrari, es mostraven orgullosos perquè s’estaven guanyant la vida i no suposaven una càrrega per als pares. De seguida podien tenir cinquanta duros a la butxaca, conduir el seu cotxet i portar la xicota al ball cada dissabte. De vegades, els companys d’estudis que havíem resistit i continuàvem lluitant “per un futur millor” esperonats per les expectatives de classe mitjana que la família ens havia inoculat –aquells que no havíem abandonat les aules, els “bons estudiants”– els envejàvem. Molts joves, no obstant això, deixaven l'institut. El seu país necessitava que abandonessin els estudis, els necessitava ja i ells van acudir a la crida. Van abandonar els pupitres i van ocupar els llocs de treball que oferia aquella economia de totxo i xiringuito de platja que ja no funciona més –i és ara quan se senten fracassats–. Ara és quan el “seu” fracàs escolar (la categoria utilitzada per parlar de l'expedient acadèmic dels que s’incorporaven al mercat laboral “abans d’hora”) s’ha convertit en un fracàs personal. És ara quan se senten en falta, quan els afectats perceben la seva situació laboral com una culpa, com el resultat d'una mancança íntima. Però si el mercat hagués continuat estable i creixent, mai no ho haurien pensat. Haurien pogut mantenir la seva família, educar els seus fills, treballar fins a la jubilació i ser tan feliços com qualsevol altre. Al cap i a la fi, haurien viscut millor que els seus pares, arribats del camp durant la postguerra. Ara és quan aquella anotació en l'expedient acadèmic s’ha convertit en biografia –però, sobretot, és ara quan aquells plantejaments que prometien situar cadascú en el lloc que mereixia per la seva actitud i els seus esforços s'han revelat com una estafa.

Els joves de família menestral que deixaven els estudis se sentien aliens a allò que pedagogs i sociòlegs teoritzaven sobre la seva conducta acadèmica. El fracàs no existia per a ells ni per als seus pares. No experimentaven frustració quan abandonaven els instituts. Llavors, des de quin punt de vista el que no era per als afectats un fracàs personal ni social es podia considerar fracàs en cap sentit? Només des de la perspectiva d'algú que considerés que treballar de cambrer o de manobre podia representar un fracàs: professors i altres professionals liberals de classe mitjana, sovint funcionaris, que sentien que hi havia quelcom de feblesa i de traïció a la societat en l'abandonament. Si el cas s'hagués donat en el si de les seves famílies, “que el nen deixés els estudis per fer de paleta” hauria representat un descens social. Des del principi darwinista que en la lluita pel benestar cadascú ocupa el lloc que es mereix, això representa una devaluació. Més aviat, no obstant això, les coses passaven i passen al contrari del que diu el darwinisme social: quan la família “té possibles” i pot mantenir els fills sense treballar durant molt de temps, quan els nois no es troben pressionats per les necessitats econòmiques, tenen més probabilitats d'assolir un nivell formatiu més alt. Tots coneixem heroiques excepcions: nois –i, sobretot, noies– de família humil que promocionen socialment –però són això, admirables excepcions.

Hi ha moltíssimes persones en situació d'atur; algunes per falta de qualificació professional, però no en són culpables. La seva sortida del sistema escolar no va ser un abandó. Formaven part d'una lleva general entre les classes humils: el mercat demanava mà d’obra i pagava bons sous. En la major part dels casos, aquest abandó no era una feblesa, una fugida de fam i de feina; era una actitud activa de lluita per la vida.

dimarts, 10 de febrer de 2015

L'Alt Empordà


Castelló d’Empúries és una vila medieval que encara conserva les joies arquitectòniques de temps passats. El terme acull la seu del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Paral·lelament, Empuriabrava s’estén com una marina residencial. L’estructura urbanística es basa en una quadrícula de canals navegables que fan en total més de trenta quilòmetres de longitud.


LA SENSACIÓ DE VOLAR
S'han acabat les excuses per no fer realitat el somni de la majoria dels mortals: volar! A l'Alt Empordà trobem el Windoor Real Fly Túnel de Vent d'Empuriabrava, el primer simulador de caiguda lliure de la Península dirigit a tot tipus de públic. La instal·lació permet experimentar sense cap risc l’alliberadora sensació d'estar volant dins un cilindre de vidre de 10 metres d'altura, que intensifica l'efecte d'estar suspès en l'aire. Des que va obrir les portes, el novembre del 2012, el Windoor s'ha convertit en una autèntica revolució en el món de les experiències sensorials. La caiguda lliure, fins ara reservada als paracaigudistes, ja està a l'abast del gran públic gràcies a una avançada tecnologia que permet recrear la sensació d'estar volant com un ocell, sense necessitat de saltar d'un avió.
Windoor Real Fly
Sector Aeroclub, s/n. Empuriabrava
Horaris: Dissabtes de 9 a 0.30 h i diumenges de 9 a 24 h
Tel. 972 454 040

Per tastar: Si es parla de cuina, cal esmentar les campanyes gastronòmiques que tenen lloc al municipi, com les que potencien la cuina dels Aiguamolls de l’Empordà o la cuina medieval. Entre els ingredients més destacats es troben l’ànec, el foie gras, el peix i les verdures autòctones. Quant a dolços, val la pena tastar els bruels, les delícies de trobadors o els rocs de Castelló.

MUSEU CÚRIA-PRESÓ
Edifici gòtic construït vers el 1336 que integrava dues funcions pròpies de la vila medieval: la cúria, seu del tribunal de justícia, i la presó, on ingressaven els condemnats, i això simbolitzava el poder a la capital del comtat d’Empúries.
A la Cúria destaca la façana que dóna a la plaça de Jaume I (antiga plaça del Gra), amb finestrals gòtics que han estat restaurats i, a l’interior, notables mènsules de talla. La presó de Castelló d’Empúries és un model singular i gairebé únic a Catalunya d’un calabós de l’Antic Règim. En les cel·les obscures i insalubres els presoners van deixar, entre els segles XVII i XIX, l’empremta dels seus estats anímics, les seves inquietuds i els seus pensaments, sota la forma d’abundants grafits carregats de plasticitat i simbolisme.
Pl. Jaume I, s/n. Castelló d’Empúries.
Tel. 972 250 859

La màquina de pessigolles


En Pere Totselsgustos, venedor interplanetari, ha venut tot el que es pot vendre a cada planeta que ha visitat. No hi ha galàxia que se li resisteixi. Fins que arriba al planeta de les Mans. Amb tot tipus de mans: mans unides, dretes conservadores, esquerres esquerranoses, mans foradades (poc estalviadores), mans manetes (especialistes a muntar i desmuntar-ho tot)… En Pere té la gran pensada de vendre’ls la màquina de fer pessigolles: posaria la mà al foc que la vendrà. I els deixa la màquina perquè la provin. El gran venedor galàctic ja té coll avall que té la màquina mig venuda! Hi posaria la mà al foc! Ha fet mans i mànigues perquè tot vagi com una seda. Segur que no marxarà amb les mans buides, amb una mà al davant i l’altra al darrere. 
Elisenda Queralt ha fet de mestra durant molts anys i actualment es dedica a fer cursos d’escriptura i a escriure, i Roger Olmos és un dels il·lustradors més sol·licitats actualment. La màquina de pessigolles ha estat l’obra guanyadora del 16è Premi de Conte Infantil Hospital Sant Joan de Déu. Una lectura senzilla i amena en què amb gran destresa l’autora juga amb les frases fetes sobre mans creant una història delirant amb un rerefons molt entranyable que la fa ben digna del guardó rebut.
A partir de 4 anys
Elisenda Queralt i Roger Olmos
La Galera

Un conte i a dormir


Il·lustració de Liliana Fortuny
 

Arriba la nit i comença el nostre ritual. El voleu descobrir? En aquest article, íntim i molt personal, obro una finestra a la meva vida, la meva passió i la meva família. M’acompanyeu?

   
Per Paula Jarrín. Llibretera de la llibreria Al·lots 

M’agrada llegir. M’agrada molt llegir, i sempre havia estat el meu refugi privat, aquell moment d’intimitat en què el narrador m’explicava una història només a mi. Però aquesta percepció de la lectura va començar a canviar el dia que vaig saber que el meu cos compartia “habitació” amb una altra personeta que ben aviat ho posaria tot de cap per avall. La lectura va passar de ser un acte privat a un de més compartit, i un cop l’Ernest ja rondava per casa, la lectura es va convertir en un fenomen sonor que ocupava moltes estones compartides. I el temps va anar passant i els nens van anar arribant a la nostra família. Ara som cinc: dos adults i tres petits, i l’hora del conte s’ha establert com a ritual de forma absoluta. Acabem o acaben de sopar –tot depèn de si a la tarda treballo o no; els horaris comercials són massa llargs i tenim al davant el repte de començar a endreçar-lo– i comencen els preparatius per a l’estoneta del conte abans d’anar a dormir. Els petits al·lots de casa i els grans tenim només una biblioteca, comunitària i agradable. Tots els nostres llibres descansen junts, esperen el moment que algú els obri per començar a bategar. Sí que hi ha piles de llibres arreu de casa nostra que responen a diferents necessitats –diccionaris, manuals d’estil, àlbums i novel·les que esperen el torn per tornar al seu lloc. 

El ritual de l’hora del conte comença amb la petita excursió a la nostra biblioteca al rebedor de casa: només entrar a casa nostra et trobes els nostres llibres, i ens va semblar una bonica forma de donar la benvinguda a qui vingui a la nostra llar. Cada dia un dels nens escull un llibre; si li toca a la petitoneta, molts cops va acompanyada dels seus germans perquè no li caigui cap llibre al cap, però saben que llegirem el que ella esculli. Un cop tenim “l’escollit” de la nit, anem a una de les habitacions, i fem una petita rotllana posant al mig el nostre objecte d’admiració: un llibre. Ara som tres per llegir, el nostre gran ja sap llegir, i així practiquem la lectura en veu alta, fem jocs de veu i ens dividim els diàleg tot fent una mica de teatre. El resultat: una estona compartida en complicitat, sense interferències electròniques ni d’altre origen. Per moments, algun dia que ho miro des de fora penso en els homes prehistòrics reunits davant del foc. A casa el llibre s’ha convertit en el nostre foc: ens reuneix, ens dóna escalfor, ens fa de guia i és l’excusa perfecta per poder xerrar una estoneta de les nostres coses un cop hem acabat la lectura. 

Però una cosa: aquesta màgia no neix com per art de màgia. Van ser dies i dies buscant estones per llegir plegats, per buscar formes d’establir lligams que durin tota la vida. I no cal una biblioteca interminable –que si algun dia la trobo, allà ens hi instal·larem–, només uns quants llibres, d’aquells que arriben al cor, escollits amb cura i recomanats pels bons llibreters i llibreteres, que estaran encantats de buscar tresors per a les vostres famílies. I una dosi extra de paciència, que acompanyada d’amor faran del moment de la lectura comunitària la porta d’entrada a l’univers de la lectura íntima i personal.

No sé com d’estranys seran els camins per on caminaran els meus tres al·lots, però de segur que, cada cop que recordin la seva infantesa, la lectura els convocarà com un talismà i el portaran plegats allà on vagin. I em portaran a mi i al seu pare en cada paraula, en cada taca de color. Espero que així sigui, o almenys amb aquesta convicció ho fem. Ara us deixo, que cau la nit, ja tenim conte i em criden perquè vagi a explicar un conte abans d’anar a dormir.
                                              
 Als meus tres al·lots, amb molt d’amor. Mamá.

dimarts, 3 de febrer de 2015

Ulldecona

Ulldecona és una vila de la comarca del Montsià de gran valor patrimonial, ja que conserva nombroses construccions de diferents èpoques, entre les quals destaquen edificacions gòtiques, barroques i tot un seguit de cases noucentistes i modernistes.


OLIVERES MIL·LENÀRIES  
Els guiatges especialitzats no tan sols us permetran veure un seguit de majestuosos arbres mil·lenaris i el seu entorn. Dintre d’un context únic, us proposem un viatge al voltant de la cultura mediterrània en els últims 2.000 anys mitjançant la visita al Fondo de l’Arion, on gaudireu de 35 espectaculars exemplars d’olivera i descobrireu com unes finques d’origen romà poden acompanyar les diferents cultures i civilitzacions que s’han anat alternant fins als nostres dies. El conreu diari i les varietats tradicionals, la interacció amb el caràcter d’un territori i una gent, han fet aconseguir un gran producte com és l’oli d’oliveres mil·lenàries: un dels productes més autèntics i singulars que podem trobar en tota la Mediterrània. La visita finalitza amb un tast d’olis varietals i mil·lenaris.
La visita surt els dissabtes a les 10 h de l’Oficina de Turisme d’Ulldecona.
Pg. de l’Estació. Ulldecona
Tel. 977 573 394 – 619 770 869

Per tastar: Els periquillos o testets (pasta aplanada i caragolada, amb una característica forma de rombe i de color blanc, que es fa amb ou, sucre, farina i matafaluga) i els rotllets del secret (pastes de forma arrodonida amb un forat al mig, similars a una rosquilla, que s'elaboren amb oli d'oliva, ous, farina, sucre, llet i aiguardent, avui sovint substituït per anís).

CASTELL MEDIEVAL  
El Castell d’Ulldecona és el símbol identitari. Amb la seva silueta, reflectida també en l’escut local, encara aporta valuosa informació sobre l’evolució històrica i cultural d’una zona clau en el control del territori. Els ibers ja es van establir al capdamunt del turó per vigilar la resta d’assentaments ibèrics. Més visibles que els romans són els vestigis de l’ocupació àrab del segle VIII al XI. La reconquesta cristiana del llevant peninsular va fixar la frontera entre els regnes cristians i els musulmans a l’actual riu Sénia. I va ser llavors que es va començar a edificar l’actual fortificació militar cristiana sobre l’anterior musulmana. La visita guiada al castell permet descobrir la impressionant Torre Quadrada o Torre de l’Homenatge i la seva imponent i poderosa figura: la Torre Rodona, i altres dependències.

El barret original i la ciutat grisa

El senyor Joliu, el protagonista d'aquesta història, és un home gris que sempre ha volgut ser original en una ciutat on tot és del mateix color. És presumit i intenta cridar l'atenció de maneres diferents, però mai ho aconsegueix. Viu en una ciutat grisa i se sent ignorat, invisible. Un dia, però, descobreix un con de la carretera que confon amb un barret, i això canvia la seva vida. A partir de llavors se sent una persona única i molt especial. Però aquesta sensació li dura molt poc perquè tota la ciutat comença a imitar la seva estètica revolucionària. Com es pot ser una persona singular en un lloc on tothom copia el que fas? Això fa que el senyor Joliu s'adoni que ha deixat d'interessar i torni a recuperar l'aspecte d'abans, i esdevingui de nou el més original de la ciutat. Aquest àlbum il·lustrat posa de manifest la necessitat de no veure'ns condicionats pel nostre entorn i valorar la individualitat enfront de la comunitat. És un àlbum enginyós i divertit que despertarà el somriure de molts lectors. Els grans entendran la metàfora de fons i els petits s'ho passaran bé observant les idees estrafolàries del senyor Joliu, amb unes il·lustracions iròniques i expressives que ajudaran molt a entendre el text.
A partir de 4 anys
David Granados Niubó
Edit. Animallibres

El sense nom


Les preguntes dels nens, tot sovint, ens marquen les directrius del que realment importa. Per a ells, és saber que tenen un lloc a la vida dels altres.


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic

Que difícil és ser pare, veritat? És més, que difícil és exercir de pare! Us heu parat a pensar alguna vegada què és el que converteix una persona en pare? Quin fet, quina situació i/o experiència vincula una persona amb la identitat de pare i/o mare? Potser per a alguns serà el simple fet d’haver participat en la concepció d’un fill o filla. Per a d’altres, però, aquest requisit pot no ser necessari, ja que consideren que és pare aquell que exerceix com a tal; aquesta segona opció és la que ens permet parlar, per exemple, de pares adoptius. Ara bé, com anomenem aquelles persones que, sense haver participat en la concepció d’un fill ni haver passat per un procés d’adopció, conviuen diàriament amb el fill o la filla de la seva parella? Per a mi, com potser per a vosaltres, fins fa poc era ben evident: la parella de la mare, el nuvi de la mare, el padrastre (amb tota la connotació negativa que aquest nom acostuma a arrossegar)..., totes elles posicions que, sigui en positiu, sigui en negatiu, situen la persona com a referent del nen o nena amb el/la que conviu. Però, i pels nens i les nenes? Com els anomenen ells i elles? Més ben dit, en quin lloc relacional les situen i en quin lloc se situen a ells mateixos?

Com ja vam dir en un article anterior, els nens necessiten anomenar les persones amb què es relacionen en funció del lloc que ocupen en la seva vida. Posar-los nom és per a ells i elles la manera d’establir un eix imaginari a partir del qual saben com s’han de relacionar, és a dir, quines són les regles del joc que delimiten la relació i, per tant, el seu comportament amb aquelles persones. No poder-los posar nom pot significar, doncs, sentir-se insegurs, perduts, desubicats en els contextos en què aquesta persona és present. Us podeu imaginar el caos emocional i relacional que suposa no tenir nom quan el que es comparteix és la pròpia convivència?

Un amic meu, fa uns mesos, em parlava de la seva situació com “el sense nom”, perquè està en una relació de parella estable amb una noia que té un fill. Molt encertadament es preocupava no tan sols per com se sentia ell, sinó, sobretot, per com es podia sentir el nen a partir del que ell fes o deixés de fer. Així, sempre filava molt prim quan es tractava de posar límits, donar respostes o participar en situacions, ja que per res del món volia que el nen sentís que “intentava fer-li de pare”. La sorpresa, però, arribava quan el nen li preguntava si ell era el seu pare. “No, tu ja tens un pare, i és genial!!!” Tot i la resposta tan convincent hi havia quelcom que no acabava de satisfer el nen, ja que, pocs dies després, tornava a formular la mateixa pregunta. El meu amic comentava: “Com no ha d’estar perdut, si sóc jo mateix qui diu que sóc el sense nom?” Finalment va ser el nen qui va resoldre el dilema. “Per què no puc tenir dos pares?” El meu amic no va saber què respondre. El nen, satisfet, va entendre que anava per bon camí i li va dir: “Molt bé, a partir d’avui tindré el pare primer i tu seràs el meu pare segon.” Veiem, doncs, com lluny de convencionalismes aliens a molts dels rols socials preestablerts en el món dels adults, els nens posseeixen la seva pròpia manera de resoldre les situacions afectives que els generen malestar. Per a ells, l’origen és com es desenvolupa la seva relació amb els altres. És a partir d’aquí que necessiten anomenar i, com hem pogut veure, ho fan sempre: ja sigui amb un nom propi de la societat en què vivim, ja sigui mitjançant un terme que per a ells tingui sentit. És possible que els adults també hàgim de prendre nota d’aquesta manera de situar-se davant dels altres en pro de saber donar resposta a preguntes relacionades amb la pròpia identitat.