dimarts, 24 de febrer de 2015

El present continu


En tenir fills la concepció del temps canvia. No es pot planificar a llarg termini, la vida t’organitza en moments presents i intensos que només van cap endavant.


Martina Escoda, escriptora i mare

Recordo que no fa gaires mesos el meu fill de quasi tres anys va començar a dir “un altre dia” quan volia dir fer una cosa en un altre moment; no necessàriament es referia a un altre dia concret, sinó que tant podia ser al cap d’una estona com l’endemà, al cap d’uns dies o fins i tot mai. De vegades l’emoció fa que m’anticipi i li vulgui explicar un fet que passarà aviat, com ara anar a la neu per primer cop, i li costa d’entendre encara que no és immediat, ja que la seva manera de viure i explorar el món es basa sobretot en el present.

El motor del temps es fa més palès amb l’experiència dels fills, que creixen de manera imparable, i la vida és gairebé sinònim de present continu. Malgrat les rutines quotidianes establertes, com per exemple anar a l’escola, al parc, els àpats, la banyera, els jocs, els contes i poemes..., cada dia es converteix en perpetu present, que s’allarga i avança sense gaire temps de mirar enrere ni anar gaire més endavant. Amb aquest ritme la vida adquireix una altra dimensió i un altre valor. Com si es tractés de construir moments a l’instant, amb formes plenes de comunicació, jocs i llenguatges de tot tipus. No significa que la reflexió i distància no hi tinguin cabuda, però aquestes es dilaten i es modulen amb una perspectiva diferent i nova. Per exemple, en un moment de joc simbòlic, el meu fill munta una casa amb dues cadires posades cap per avall, tapa els cotxes amb un mocador perquè no tinguin fred i posa una manta blanca a terra que fa de neu davant la porta imaginada. La percepció subjectiva del que dura aquest instant de joc varia en funció de si és viscuda per ell o per mi, però el que és clar és que el temps sempre és present, sempre és ara, i metafòricament es va fent aquesta casa: s’hi afegeixen finestres, nous elements, joguines... I quan s’acaba el joc, se’n comença un altre, com les curses de cotxes, les manualitats amb plastilina... 

Que diferent del temps d’espera o l’embaràs! Llavors tot eren projeccions de futur imaginant com seria la nova vida. Dormirà bé? Menjarà prou? Li agradarà banyar-se? Li agradaran les cançons de falda? Després, quan els fills ja han nascut, aprenem una altra percepció del temps. Tot allò que ideàvem en un futur es converteix en una realitat per conquerir i descobrir alhora en el moment actual. Ja no hi ha temps de projectar què farem l’endemà, sinó que ens absorbeix la rutina del dia a dia, com ara les accions diàries basades en les necessitats físiques i afectives dels nadons que estableixen un primer ordre temporal i una seguretat en les seves vides. Aquest present basteix la nostra relació amb ells i sembla que l’única pausa de marca temporal sigui l’hora d’anar a dormir, quan tot reposa, descansa i s'assimila tot el que s'ha viscut durant el dia.

És evident que, de mica en mica, el temps es va ampliant i, gràcies al llenguatge i al procés maduratiu, els infants comencen a distingir els diferents moments d’aquest present etern: “bon dia” al dematí i “bona nit” a l’hora d’anar a dormir, són les marques més clares. El fet de posar paraules a aquests moments ajuda a estructurar el temps i, a la vegada, el pensament. I, de cop i volta, ens adonem que aquest present és el que ens mou i construeix com a persones, un dia llarg format per molts moments que transcorren seguits i comprenem com valorar-los més intensament. El passat només el podem recordar i el futur és una projecció irreal que s’ha de realitzar encara. És a través dels fills, doncs, que descobrim que som més capaços de viure el moment present amb imaginació i sensibilitat, sense somiar en altres temps, i fins i tot podem realitzar els nostres somnis al moment, en la mesura que siguin realitzables, és clar, com ara jugar a construir una casa.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada