dimarts, 3 de febrer de 2015

El sense nom


Les preguntes dels nens, tot sovint, ens marquen les directrius del que realment importa. Per a ells, és saber que tenen un lloc a la vida dels altres.


Per Paola Velázquez. Psicòloga. Correu electrònic

Que difícil és ser pare, veritat? És més, que difícil és exercir de pare! Us heu parat a pensar alguna vegada què és el que converteix una persona en pare? Quin fet, quina situació i/o experiència vincula una persona amb la identitat de pare i/o mare? Potser per a alguns serà el simple fet d’haver participat en la concepció d’un fill o filla. Per a d’altres, però, aquest requisit pot no ser necessari, ja que consideren que és pare aquell que exerceix com a tal; aquesta segona opció és la que ens permet parlar, per exemple, de pares adoptius. Ara bé, com anomenem aquelles persones que, sense haver participat en la concepció d’un fill ni haver passat per un procés d’adopció, conviuen diàriament amb el fill o la filla de la seva parella? Per a mi, com potser per a vosaltres, fins fa poc era ben evident: la parella de la mare, el nuvi de la mare, el padrastre (amb tota la connotació negativa que aquest nom acostuma a arrossegar)..., totes elles posicions que, sigui en positiu, sigui en negatiu, situen la persona com a referent del nen o nena amb el/la que conviu. Però, i pels nens i les nenes? Com els anomenen ells i elles? Més ben dit, en quin lloc relacional les situen i en quin lloc se situen a ells mateixos?

Com ja vam dir en un article anterior, els nens necessiten anomenar les persones amb què es relacionen en funció del lloc que ocupen en la seva vida. Posar-los nom és per a ells i elles la manera d’establir un eix imaginari a partir del qual saben com s’han de relacionar, és a dir, quines són les regles del joc que delimiten la relació i, per tant, el seu comportament amb aquelles persones. No poder-los posar nom pot significar, doncs, sentir-se insegurs, perduts, desubicats en els contextos en què aquesta persona és present. Us podeu imaginar el caos emocional i relacional que suposa no tenir nom quan el que es comparteix és la pròpia convivència?

Un amic meu, fa uns mesos, em parlava de la seva situació com “el sense nom”, perquè està en una relació de parella estable amb una noia que té un fill. Molt encertadament es preocupava no tan sols per com se sentia ell, sinó, sobretot, per com es podia sentir el nen a partir del que ell fes o deixés de fer. Així, sempre filava molt prim quan es tractava de posar límits, donar respostes o participar en situacions, ja que per res del món volia que el nen sentís que “intentava fer-li de pare”. La sorpresa, però, arribava quan el nen li preguntava si ell era el seu pare. “No, tu ja tens un pare, i és genial!!!” Tot i la resposta tan convincent hi havia quelcom que no acabava de satisfer el nen, ja que, pocs dies després, tornava a formular la mateixa pregunta. El meu amic comentava: “Com no ha d’estar perdut, si sóc jo mateix qui diu que sóc el sense nom?” Finalment va ser el nen qui va resoldre el dilema. “Per què no puc tenir dos pares?” El meu amic no va saber què respondre. El nen, satisfet, va entendre que anava per bon camí i li va dir: “Molt bé, a partir d’avui tindré el pare primer i tu seràs el meu pare segon.” Veiem, doncs, com lluny de convencionalismes aliens a molts dels rols socials preestablerts en el món dels adults, els nens posseeixen la seva pròpia manera de resoldre les situacions afectives que els generen malestar. Per a ells, l’origen és com es desenvolupa la seva relació amb els altres. És a partir d’aquí que necessiten anomenar i, com hem pogut veure, ho fan sempre: ja sigui amb un nom propi de la societat en què vivim, ja sigui mitjançant un terme que per a ells tingui sentit. És possible que els adults també hàgim de prendre nota d’aquesta manera de situar-se davant dels altres en pro de saber donar resposta a preguntes relacionades amb la pròpia identitat.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada