dimarts, 17 de febrer de 2015

Fracàs escolar, fracàs personal?

Il·lustració de Serxio Huelin


Són les condicions del mercat laboral, i no tan sols l'actitud activa i el mèrit, les que acaben decidint el nostre futur.


Per Juan José Conesa. Professor d'escola d'adults 

S'equipara l'abandonament dels estudis, l'anomenat fracàs escolar, amb un fracàs personal i, d'aquesta manera, es culpabilitza l'estudiant i la seva família. No obstant això, els nois de família humil que en els anys de creixement urbanístic deixaven els estudis i es posaven a treballar de paleta no es consideraven pas uns fracassats. Ans al contrari, es mostraven orgullosos perquè s’estaven guanyant la vida i no suposaven una càrrega per als pares. De seguida podien tenir cinquanta duros a la butxaca, conduir el seu cotxet i portar la xicota al ball cada dissabte. De vegades, els companys d’estudis que havíem resistit i continuàvem lluitant “per un futur millor” esperonats per les expectatives de classe mitjana que la família ens havia inoculat –aquells que no havíem abandonat les aules, els “bons estudiants”– els envejàvem. Molts joves, no obstant això, deixaven l'institut. El seu país necessitava que abandonessin els estudis, els necessitava ja i ells van acudir a la crida. Van abandonar els pupitres i van ocupar els llocs de treball que oferia aquella economia de totxo i xiringuito de platja que ja no funciona més –i és ara quan se senten fracassats–. Ara és quan el “seu” fracàs escolar (la categoria utilitzada per parlar de l'expedient acadèmic dels que s’incorporaven al mercat laboral “abans d’hora”) s’ha convertit en un fracàs personal. És ara quan se senten en falta, quan els afectats perceben la seva situació laboral com una culpa, com el resultat d'una mancança íntima. Però si el mercat hagués continuat estable i creixent, mai no ho haurien pensat. Haurien pogut mantenir la seva família, educar els seus fills, treballar fins a la jubilació i ser tan feliços com qualsevol altre. Al cap i a la fi, haurien viscut millor que els seus pares, arribats del camp durant la postguerra. Ara és quan aquella anotació en l'expedient acadèmic s’ha convertit en biografia –però, sobretot, és ara quan aquells plantejaments que prometien situar cadascú en el lloc que mereixia per la seva actitud i els seus esforços s'han revelat com una estafa.

Els joves de família menestral que deixaven els estudis se sentien aliens a allò que pedagogs i sociòlegs teoritzaven sobre la seva conducta acadèmica. El fracàs no existia per a ells ni per als seus pares. No experimentaven frustració quan abandonaven els instituts. Llavors, des de quin punt de vista el que no era per als afectats un fracàs personal ni social es podia considerar fracàs en cap sentit? Només des de la perspectiva d'algú que considerés que treballar de cambrer o de manobre podia representar un fracàs: professors i altres professionals liberals de classe mitjana, sovint funcionaris, que sentien que hi havia quelcom de feblesa i de traïció a la societat en l'abandonament. Si el cas s'hagués donat en el si de les seves famílies, “que el nen deixés els estudis per fer de paleta” hauria representat un descens social. Des del principi darwinista que en la lluita pel benestar cadascú ocupa el lloc que es mereix, això representa una devaluació. Més aviat, no obstant això, les coses passaven i passen al contrari del que diu el darwinisme social: quan la família “té possibles” i pot mantenir els fills sense treballar durant molt de temps, quan els nois no es troben pressionats per les necessitats econòmiques, tenen més probabilitats d'assolir un nivell formatiu més alt. Tots coneixem heroiques excepcions: nois –i, sobretot, noies– de família humil que promocionen socialment –però són això, admirables excepcions.

Hi ha moltíssimes persones en situació d'atur; algunes per falta de qualificació professional, però no en són culpables. La seva sortida del sistema escolar no va ser un abandó. Formaven part d'una lleva general entre les classes humils: el mercat demanava mà d’obra i pagava bons sous. En la major part dels casos, aquest abandó no era una feblesa, una fugida de fam i de feina; era una actitud activa de lluita per la vida.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada