dimarts, 10 de febrer de 2015

Un conte i a dormir


Il·lustració de Liliana Fortuny
 

Arriba la nit i comença el nostre ritual. El voleu descobrir? En aquest article, íntim i molt personal, obro una finestra a la meva vida, la meva passió i la meva família. M’acompanyeu?

   
Per Paula Jarrín. Llibretera de la llibreria Al·lots 

M’agrada llegir. M’agrada molt llegir, i sempre havia estat el meu refugi privat, aquell moment d’intimitat en què el narrador m’explicava una història només a mi. Però aquesta percepció de la lectura va començar a canviar el dia que vaig saber que el meu cos compartia “habitació” amb una altra personeta que ben aviat ho posaria tot de cap per avall. La lectura va passar de ser un acte privat a un de més compartit, i un cop l’Ernest ja rondava per casa, la lectura es va convertir en un fenomen sonor que ocupava moltes estones compartides. I el temps va anar passant i els nens van anar arribant a la nostra família. Ara som cinc: dos adults i tres petits, i l’hora del conte s’ha establert com a ritual de forma absoluta. Acabem o acaben de sopar –tot depèn de si a la tarda treballo o no; els horaris comercials són massa llargs i tenim al davant el repte de començar a endreçar-lo– i comencen els preparatius per a l’estoneta del conte abans d’anar a dormir. Els petits al·lots de casa i els grans tenim només una biblioteca, comunitària i agradable. Tots els nostres llibres descansen junts, esperen el moment que algú els obri per començar a bategar. Sí que hi ha piles de llibres arreu de casa nostra que responen a diferents necessitats –diccionaris, manuals d’estil, àlbums i novel·les que esperen el torn per tornar al seu lloc. 

El ritual de l’hora del conte comença amb la petita excursió a la nostra biblioteca al rebedor de casa: només entrar a casa nostra et trobes els nostres llibres, i ens va semblar una bonica forma de donar la benvinguda a qui vingui a la nostra llar. Cada dia un dels nens escull un llibre; si li toca a la petitoneta, molts cops va acompanyada dels seus germans perquè no li caigui cap llibre al cap, però saben que llegirem el que ella esculli. Un cop tenim “l’escollit” de la nit, anem a una de les habitacions, i fem una petita rotllana posant al mig el nostre objecte d’admiració: un llibre. Ara som tres per llegir, el nostre gran ja sap llegir, i així practiquem la lectura en veu alta, fem jocs de veu i ens dividim els diàleg tot fent una mica de teatre. El resultat: una estona compartida en complicitat, sense interferències electròniques ni d’altre origen. Per moments, algun dia que ho miro des de fora penso en els homes prehistòrics reunits davant del foc. A casa el llibre s’ha convertit en el nostre foc: ens reuneix, ens dóna escalfor, ens fa de guia i és l’excusa perfecta per poder xerrar una estoneta de les nostres coses un cop hem acabat la lectura. 

Però una cosa: aquesta màgia no neix com per art de màgia. Van ser dies i dies buscant estones per llegir plegats, per buscar formes d’establir lligams que durin tota la vida. I no cal una biblioteca interminable –que si algun dia la trobo, allà ens hi instal·larem–, només uns quants llibres, d’aquells que arriben al cor, escollits amb cura i recomanats pels bons llibreters i llibreteres, que estaran encantats de buscar tresors per a les vostres famílies. I una dosi extra de paciència, que acompanyada d’amor faran del moment de la lectura comunitària la porta d’entrada a l’univers de la lectura íntima i personal.

No sé com d’estranys seran els camins per on caminaran els meus tres al·lots, però de segur que, cada cop que recordin la seva infantesa, la lectura els convocarà com un talismà i el portaran plegats allà on vagin. I em portaran a mi i al seu pare en cada paraula, en cada taca de color. Espero que així sigui, o almenys amb aquesta convicció ho fem. Ara us deixo, que cau la nit, ja tenim conte i em criden perquè vagi a explicar un conte abans d’anar a dormir.
                                              
 Als meus tres al·lots, amb molt d’amor. Mamá.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada