dimarts, 10 de març de 2015

M'haig de preocupar?


Fa uns dies, la mare d’en Joel va dirigir-se’m tota decidida tan aviat com vaig obrir la porta de l’escola bressol. Volia comprovar la informació que tenia de mi i, quan ja ho va tenir clar, va dir-me que el seu fill parlava poc i va acabar fent-me una pregunta sense embuts.


Per M. Claustre Cardona. Àvia i logopeda d’AELFA

En Joel té vint-i-cinc mesos. Fins fa poc, la seva mare estava convençuda que el desenvolupament del llenguatge del seu fill estava dins la normalitat. Sí que era conscient que la Maria i la Martina deien moltes coses i ho feien d’una manera entenedora i amb frases ben construïdes. Però, es deia, de sempre s’ha dit que les nenes van més avançades a l’hora de parlar. D’altra banda, quantes vegades havia sentit el comentari que deixaven anar els seus cunyats sobre el seu marit! Segons sembla, li va costar parlar, per això, ara, no poden estar-se de fer-ne broma quan el senten explicar-se i argumentar. Potser en Joel s’assembla al pare i parlarà com les nenes en un tres i no res.  Perquè, a veure, en Joel, tot i que encara diu només paraules, ho entén tot i és capaç de seguir una ordre sense cap problema. D’altra banda, el seu joc no és diferent del dels nens de la seva edat i tampoc les seves habilitats motrius i socials. Per tot això, la mare d’en Joel ha estat prou tranquil·la fins ara, sabent que el seu nen no és una piula parlant, però en cap moment pensant que podia tenir un problema amb el llenguatge. Però les diferents trobades familiars de les festes nadalenques i les sortides més sovintejades amb els grups d’amics amb nens d’edats similars li han omplert el cap de comentaris i l’han neguitejada molt. Tant, que fins i tot ho ha comentat al pediatre, que li ha dit que doni temps al nen, que “esperi i observi” com va progressant, que el seu fill possiblement està dins el grup de nens que en diuen “parlants tardans”. El pediatre té una part de raó. La recerca mostra que entre un 70 i un 80% dels nens que als dos anys presentaven un retard en l’adquisició del llenguatge, en el moment d’entrar a l’escola havien atrapat els seus companys sense que quedés cap senyal del previ retard. És clar que, tot i que és un percentatge important, queda entre un 20 i un 30% de nens que hi han quedat ancorats! Potser la resposta a la pregunta de la mare d’en Joel no és tan senzilla com dir “espera i observa”!

Elaine Weitzman, logopeda i directora del Centre Hanen, a Toronto, explicita clarament com és de difícil predir qui atraparà els seus companys sense problemes i qui restarà en el percentatge del 20-30% de manteniment del retard. Per a aquesta professional, l’estratègia d’“espera i observa” simplement el que fa és retardar la intervenció. Però fer-ho més aviat o més tard té una incidència important per a aquells nens que ho necessiten! De fet, molts treballs de recerca sobre trastorns de llenguatge mostren la importància d’intervenir com més aviat millor. Tant és així, que molts governs van incloent polítiques dirigides a la detecció i intervenció en els moments inicials per tal que els nens arribin a l’escola amb les eines necessàries per aprendre. I el llenguatge n’és una de molt important! Com diuen al Centre de Desenvolupament Infantil de Harvard, “Val més fer-ho bé la primera vegada que no millorar-ho posteriorment”.

I així doncs, vaig comentar a la mare el que recomanen al Centre Hanen: parlar-ne amb un logopeda per determinar si cal intervenir i descartar que no hi hagi un problema auditiu. De fet aquest punt ja deu estar descartat. Quan en Joel va néixer ja es feia aquí el cribratge auditiu neonatal (prova neonatal per detectar pèrdues auditives). I, encara, vaig voler afegir, la “intervenció” es basa a donar suport i ajuda als pares per millorar la qualitat de la interacció amb el seu fill perquè... el millor entorn per aprendre el llenguatge és l’entorn natural, el familiar!


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada