dimecres, 4 de març de 2015

Monstres en lluita

Il·lustració de Serxio Huelin

Entregar-se al joc amb els fills és una de les experiències que més ens reforcen l'afecte. Si, a més, aquest joc és físic i s'hi introdueixen ingredients de ficció i de fantasia, l'èxit està més que assegurat.


Per Xavier Romero. Guionista
 

El Monstre del Pa amb Tomàquet existeix, sóc jo concretament, i avui ho confesso públicament. Quan m’hi transformo immobilitzo primer els peus de la meva víctima i li frego un tomàquet invisible per la planta del peu. No hi poso sal ni oli. Ja m’agradaria, però és que la víctima no es deixa mai! A continuació ajunto les dues llesques prement-les amb força l’una contra l’altra. Aquí la víctima es resisteix encara més, però per sort només té quatre anys. És el que té això de ser monstre, que no has de sentir pietat ni del teu pobre fill. I és aleshores quan ve l’operació més delicada: mossegar. Aquí sí que cal anar amb molt de compte, perquè perilla la vida de l’artista. Bé, en realitat el que està en risc és la dentadura del monstre d’una banda i els peus de la víctima de l’altra. Pel que fa als peus, reconec haver rebut queixes de les víctimes. Sí, és així i ho reconec. Però també s’ha d’entendre que els monstres que no som professionals, per manca d’experiència, ens podem passar una mica. És una cosa que sap tothom! En tot cas, mai no ha arribat la sang al riu. Mai.

Doncs fins aquí l’episodi triomfal de la lluita del Monstre del Pa amb Tomàquet contra el Senyor del Foc i del Gel de quatre anys i l‘Ogre de l’Alici in salsa piccante de nou anys i que té la capacitat de tirar un raig de salsa picant italiana als ulls. (M’explico: els alici són seitons i es tracta d’una llauna que, per motius que ara no vénen al cas, tinc a la meva cuina i a qui l’Ogre va manllevar el nom.)

El dia de la lluita és sempre diumenge al matí. Els meus fills me la demanen amb insistència, per sort, només quan se’n recorden. Cosa que procuro que, si pot ser, no passi gaire sovint perquè, sincerament, em fa... una mica de mandra. Tot i que vaig ser jo mateix qui les va instaurar una temporada en què els meus fills estaven una mica més sobreexcitats del compte. Per què? Doncs perquè em va semblar que aquest joc aniria molt bé per alliberar tensions entre nosaltres. Però això implica, és clar, que el Monstre del Pa amb Tomàquet no pot guanyar sempre. I quan això passa, quan perd, ho perd tot. El primer que perd és la seva condició de tomàquet per passar, de cop, a ser estomacat sense contemplacions. Per uns minuts ens banyem doncs en un bon cabal de testosterona. Vindria a ser com obrir comportes de manera controlada per estalviar possibles mals majors futurs per vessament. En tot cas cal sempre preparar bé abans el camp de batalla: fora làmpades i porcellanes. Com més coixins i catifes, millor. I unes normes bàsiques: no s’hi val a mossegar –fort, és clar-, clavar genolls, ni saltar al damunt de l’espinada de l’adversari! Posem el temporitzador de la cuina com si volguéssim fer un ou bullit i... que comenci la batalla!! Al final sempre acabem els tres despentinats com perdularis i amb les orelles més vermelles que el nas del Capità Haddock. Fa mandra començar, però en acabar és com haver sortit a córrer: et sents satisfet d’haver-ho fet. A més, una d’aquestes batalles em va servir per descobrir un remei infal·lible contra el cansament i el mal humor. Cal comprovar primer la pressió dels bessons de les cames. En el cas que s’observin possibles símptomes de desinflament, cal examinar immediatament l’estat de la pressió dels dits polzes. Si, com és més que probable, es continuen percebent indicis que la cosa està fluixa, la prova definitiva és als lòbuls de les orelles. Es premen lleument i, oh!, també estan fluixos. És en aquest moment quan cal procedir a un inflat d’urgència. Per on? Doncs per la vàlvula d’inflat. Aquella que tots els que hem nascut tenim a la panxa i que es coneix internacionalment amb el nom de melic. Inflat d’urgència, pessigolles, riures i problema resolt. No és infal·lible, però gairebé no falla mai. Ah, i també resulta molt útil per a aquells matins en què llevar-se és difícil. A bufar i a mossegar s’ha dit. Bona sort!

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada