dilluns, 25 de maig de 2015

Salou

Al llarg del seu extens litoral, se succeeixen platges i cales de fina sorra que gaudeixen d'un clima excepcional i que ofereixen una infinitat de possibilitats per gaudir del mar.


VIL·LA ROMANA DE BARENYS
El parc arqueològic de la vil·la romana de Barenys està format per les restes d’un jaciment d’època romana, corresponents a un edifici destinat a la producció de ceràmica entre els segles I aC i I dC. En aquest moment, els romans arribats construeixen nombroses vil·les per explotar els recursos de la zona. Aquest conjunt arqueològic estava destinat a la fabricació de materials de construcció i d’àmfores per a l’exportació de vi tarraconense. Consta d’un forn que conserva completament la cambra de foc i, al seu costat, hi ha restes d’un gran espai que correspondria als tallers on es treballarien les peces de fang. Tot i que les restes conservades són reduïdes, també es considera l’existència d’una premsa per produir vi procedent de vinyes de les proximitats.
C/ Domènec Sugrañes i Gras. Salou
Durant els mesos d'estiu: dilluns, dimecres i dissabtes, de 18 a 20 h.

Per tastar: La gastronomia de Salou i la Costa Daurada és famosa pel seu deliciós peix i les seves elaboracions, com per exemple el brou de peix, peix fet al forn amb sal del mar, el suquet de peix. Per acompanyar aquests plats haurem d'escollir un vi de denominacions d’origen com ara Priorat, Terra Alta, Conca de Barberà, Penedès i Tarragona.

‘PADDLE SURF’ A SALOU 
Una destinació on gaudir del temps lliure amb tota la família, compartir il·lusions a la sorra i practicar l'esport a l'aire lliure: Salou, municipi turístic que ha consolidat la seva capitalitat com a centre d'oci i de serveis de la Costa Daurada per la diversitat de l'oferta, la qualitat i la quantitat de les seves instal·lacions. Avui practicarem el paddle surf, que és una innovadora forma d’acostar-se i descobrir el mar. Un esport originari de les costes de Hawaii que us ajudarà a desenvolupar l'equilibri. Relaxeu-vos solcant les ones del mar remant drets sobre una taula de surf, gràcies a una pala que els impulsa pel mar. Una experiència que aporta un plus d’aventura a una jornada que de segur agradarà.
Pl. Comunitats Autònomes (passeig Jaume I). Salou
Tel. 977353592


La Pastisseria


Per tastar 
LA PASTISSERIA 
C/ Aragó, 228 i Via Augusta, 166. Barcelona 
Tel. 934 518 401 / 934 147 493
“Des de nen em vaig sentir atret per la pastisseria, ja no només pel seu sabor i color, sinó per la seva elaboració, per la seva textura, olor, sensació…” Aquestes són les paraules de Josep Maria Rodríguez Guerola, guanyador de la prestigiosa Copa del Món de la Pastisseria 2011. Ja ha obert dos establiments a Barcelona i el seu desig és gaudir de tot el que ha après gràcies a grans mestres, a l'amor per la pastisseria, a la tradició i a l'avantguarda dels sentits.

On és el meu barret?

Un ós perd el seu barret i va preguntant a diferents animals del bosc si l’han vist. Tots ells li van contestant que no, fins i tot el que el porta. Aquesta situació passa desapercebuda per a l'ós fins que es troba un cérvol. És llavors quan torna a buscar el seu barret… 
Aquest és un llibre infantil particularment intel·ligent, amb una part de la seva acció que transcorre fora d'escena. Al final, no solament els nens, també els grans, deixen anar la riallada. Tota la història està explicada a través de diàlegs, amb tan sols un parell de frases cada dues pàgines acompanyades per unes il·lustracions magnífiques. És un àlbum molt humorístic, divertit i entretingut. Narra una història encadenada on es repeteix sempre la mateixa pregunta i s’obté també sempre la mateixa resposta, o una de molt semblant; per tant, per als infants és molt fàcil de seguir i entendre la història, ja que la repetició permet anticipar-se als fets. Alhora aquest àlbum tracta d’un tema important com és dir mentides, i que les mentides tenen les cames molt curtes, i que s’agafa abans a un mentider que a un coix! A més, els personatges són animals, és a dir, són personatges molts propers. Triat per The New York Times Book Review com un dels deu millors llibres il·lustrats. Traduït a quinze llengües… i encara no s'ha acabat.
A partir de 3 anys
Jon Klassen
Edit. Milrazones

El protagonista: el titella

Fotografia de Marta Sánchez Marco  

Pea Green Boat és una companyia de teatre de titelles. Produeixen espectacles exquisits per a públic infantil i familiar. Les seves fonts d'inspiració són la literatura infantil, els materials orgànics, els objectes trobats… Paral·lelament desenvolupen projectes editorials basats en les seves obres de teatre.


Per Amparo Solís. Realitzadora de Benecé

El titellaire ha de ser invisible?
Hi ha diferents tècniques de manipulació. Nosaltres manipulem a vista. La idea generalment és que el titellaire desaparegui i es torni invisible; el focus ha d'estar sobre el titella, hi ha tècniques per dirigir l’atenció de l’espectador en cada moment. Tan sols interessa que el titellaire agafi protagonisme quan aquest es converteix en actor.
El titella rep l’energia del manipulador i pren vida.
En gran part sí, però a vegades ens entossudim a forçar el titella perquè faci el que nosaltres volem, i això no funciona. Creiem que és millor respectar el moviment espontani del titella. La idea és acompanyar-lo, que sigui tal com és. Si tu vols que faci una tombarella, el titella la farà com la fa ell, no com tu vols que la faci. Si això no ho respectes, no pren vida.

L'Emília Lang i l'Eduard Blanch són els integrants d'aquesta companyia teatral les produccions de la qual estan repletes de sensibilitat, estètica i força en les històries. La filosofia del seu treball és meditada i compromesa. Però, humilment, asseguren ser uns eterns aprenents, cosa que els aporta passió i ganes de delectar-nos. 

Com treballeu?
[Emília] A mi, m’agrada molt el repte de crear la història perquè és un repte creatiu, tot i que, en alguna de les nostres produccions, com L’arbre de les sabates, hi ha elements que es troben en contes tradicionals –com ara els tres desitjos, el viatge, la mateixa estructura del conte…, és a la nostra cultura–. M’encanta escriure, fabular i crear coses noves.
[Eduard] Jo, en canvi, sóc al revés: necessito els objectes i el que els objectes em suggereixen per poder inventar. Funciono bastant per imatges, són com flaixos; veig una forma i em suggereix quelcom…, i una cosa em porta a l’altra. A mi em costa més tenir la història i prefereixo l’objecte físic. Així ens complementem i ens ajudem l'un a l’altre. 
Història versus estètica?
[Eduard] Quan fem una cosa ens ha de donar plaer: que les imatges que produïm ens agradin, que siguin suggerents, poètiques; que evoquin altres coses; que el contingut no sigui moralista i que estigui prou obert; que la història sigui sintètica (és molt complicat ser sintètic, valgui la paradoxa). És tracta de trobar l’equilibri. Has d’anar ajustant constantment i tenir molt en compte què és el que t’agrada i intentar acostar-te a allò.
[Emília] Has de tenir aquest equilibri, perquè amb públic infantil està bé suggerir amb imatges però necessiten una història sòlida. Hi ha espectacles i contes infantils meravellosos, però si la història no té prou atractiu per als nens, ells en gaudeixen menys. Els entra molt més si la història és potent en l’aspecte simbòlic o dramatúrgic.
Ser creadors de mons imaginaris és, en definitiva, una gran responsabilitat.
[Emília] A mi m’agrada voler que un espectacle sigui una petita llavor que remogui d’alguna manera l’espectador, nen o adult.
[Eduard] El que ajuda en els espectacles és que tens un feedback directe. A vegades un nen, des de l'espontaneïtat, et sacseja amb algun comentari que, de cop i volta, et dóna la llum i dóna nou sentit a l’escena. Quan escrius un conte tu no tens el feedback, però quan tens el públic allà i veus la reacció i com ho entenen... Perquè els nens ho expressen espontàniament! Amb el públic adult això no passa, a menys que vinguin a parlar després. I creiem que un bon espectacle ha de ser per a tothom, amb diferents nivells de lectura, i, a partir d’aquí, cadascú es queda amb el que es queda. Hi ha qui es queda amb el missatge, amb un joc que puguis crear en un moment, hi ha gent que pren empatia amb un personatge, la música, l’estètica… Ha de tenir prou capes perquè tothom estigui còmode i pugui gaudir. El públic infantil? És un luxe, un luxe. Poques feines tenen resposta en el moment en què l’estàs fent, per a bé i per a mal, eh?

dimarts, 19 de maig de 2015

La Segarra

La comarca de la Segarra ens sorprèn. Acompanyeu-nos en aquest dia perfecte: anirem a conèixer autèntics vestigis romans i trencarem el tòpic de la Segarra com a comarca sense gaires recursos hídrics, visitant una zona en què l'aigua és protagonista.


EL PARC ARQUEOLÒGIC
La vila de Guissona està impregnada de vestigis romans, testimonis de l’antiga ciutat de Iesso, que va ser fundada cap a l’any 116 aC. L’abundant presència d'aigua i la facilitat per a l'explotació agrària de les terres van afavorir-ne l'assentament. Les excavacions deixen al descobert la infraestructura d'un poble que actualment es pot visitar. Iesso ocupava una gran superfície urbana d’entre 15 i 18 hectàrees que era protegida per una muralla. Les excavacions de l’any 2000 van trobar la torre de defensa a l’entrada de la ciutat. L’urbanisme s’estructura a partir de dos eixos viaris: el cardus maximus (nord-sud) i el decumanus maximus (est-oest), a partir dels quals neix tot l’entramat de carrers. Els treballs d'arqueologia han possibilitat la recuperació de molts espais.
C/ del Tint, 2. Guissona
Horaris: Dissabtes, de 10 a 14 h
Tel. 973 551 414

Per tastar: Les plomes d’àngel són una mena de pasta seca d'elaboració artesana que presenta una forma irregular i un color torrat clar. Tot i ser de consistència forta, es desfan a la boca tot desprenent una aroma marcada per la vainilla i l'ametlla. S'elaboren amb ametlles, sucre, clara d'ou i vainilla sota una procediment laboriós i delicat. S'acostumen a prendre per postres o amb el cafè, així com entre hores.

AIGUAMOLLS DE GRANOLLERS DE SEGARRA
A la petita població de Granollers de Segarra hi trobem els aiguamolls, anomenats canyissars. Antigament s’explotava com a horta i la gent de la rodalia hi anava a proveir-se d’aigua. Al seu voltant l’home hi ha anat construint pous i basses per tal d’optimitzar l’ús de l’aigua. És per aquest motiu que hem d’anar amb molt de compte on posem els peus quan els visitem. Les seves característiques com a aiguamolls són excel·lents, ja que mantenen el nivell hídric durant tot l’any. L’ús d’aquest espai per les aus migratòries és un fet evident. Hi ha rètols que expliquen les espècies de la zona. Amb paciència i silenci podrem veure ànecs collverd i camallargs, entre altres espècies, i pels voltants, l’esparver cendrós i l’arpella.
Municipi de Torrefeta i Florejacs
Tel. Ajuntament: 973 520 184



Bandada

“Un dia, les aus fixaren la mirada més enllà de les fulles i les branques i imaginaren una vida diferent. I aquest fou l’inici d’una nova era. Explicaren a les seves cries el com i el perquè de tot allò que les envoltava...”
Bandada va ser l'obra guanyadora del V Premi Internacional Compostel·la per a àlbums il·lustrats d'entre els 256 treballs que es van presentar a la convocatòria, procedents de 19 països. El relat, amb frases breus i subtils, proposa una profunda reflexió sobre la història de la humanitat: el desenvolupament d'una societat que comença buscant el coneixement, el progrés tècnic i científic, el benestar i la comoditat, però que durant aquesta recerca perverteix els seus principis, genera violència i dominació dels més forts contra els febles.
Des del punt de vista estètic, Bandada destaca pel simbolisme de les il·lustracions, protagonitzades per tota classe d'aus humanitzades, representades amb un extraordinari
detallisme, en blanc i negre. El jurat va destacar el “virtuosisme” de la tècnica artística per aconseguir imatges d'una “extraordinària qualitat i força expressiva”. Un lirisme poètic, un joc contradictori i un missatge d'esperança portat fins a l'extrem d'una manera molt hàbil, tot associant les aus d'aquesta història amb la incapacitat natural de les persones per volar.
A partir de 7 anys
David Daniel Álvarez Hernández i María Julia Díaz Garrido
Edit. Kalandraka


El centre, la meva casa!




Quan un infant i/o adolescent ingressa en un CRAE (centre residencial d'acció educativa), necessita sentir-se acompanyat dels adults que l'envolten. El centre esdevé casa seva durant el temps que hi romangui.


Per Carmen Serrano Saavedra. Vicepresidenta d'Acoge-me

Fa ja un temps que se sap que no és suficient aconseguir que un infant estigui ben cuidat... Sabem que l'amor és més necessari que les vitamines. Quan es vol protegir la infància i l'adolescència, cal ajudar-los a entendre el que els passa a les seves vides, les raons o desraons de per què qui hauria d'estimar-los no poden o no volen fer-ho. Davant la situació d'ingrés d'un infant en un CRAE, s'instal·la en la seva vida el sentiment i la necessitat de tenir algú de qui fiar-se, la construcció de noves confiances. Es tracta d'una etapa de gran solitud...

El repte dels educadors que cuidem aquests infants i adolescents és poder oferir l'acompanyament adequat fins a aconseguir una igualtat d'oportunitats, segons el dret que cada persona té al tractament educatiu més adequat, per arribar a un grau òptim de desenvolupament de totes les seves potencialitats. L'infant ha de ser el protagonista del seu procés, l'educador ha de guiar-lo a descobrir i a desenvolupar les seves capacitats físiques, intel·lectuals i afectives, afavorint el seu creixement i la seva maduració, impulsant-lo a assumir responsabilitats progressivament, per tal de desenvolupar l'autonomia i la llibertat personal. Sense oblidar que cada persona és única, irrepetible, i que, per tant, l'acompanyament ha de respondre individualment a les possibilitats i a les aspiracions de cada infant i/o adolescent. 

És necessari, doncs, fer-li saber que l'estimem... Però com? 
- Mirant la realitat amb ulls de nen: escoltant-lo activament, interessant-nos pel que diu i fent-li saber que l'entenem. És així com establirem un sentiment de confiança, fent-lo sentir-se valorat ens guanyarem el seu respecte.
- Convertint-nos en una oportunitat per a la seva vida: motivant, suggerint, progressant i posant de manifest els aspectes positius de cadascú, tenint en compte que aquests elements reforcen l’autoestima necessària per dur a terme un procés de creixement.
- Intentant descobrir com viu el que li toca viure: fent-lo sentir-se acollit tal com és, a partir de la seva realitat, que senti que és important i que pugui expressar-se des del que és.
- Sent altaveu de la seva veu en el món adult: promovent la inserció en la societat, d’una manera responsable i constructiva, fomentant relacions de convivència, solidaritat, tolerància i actituds democràtiques.
- No prenent decisions per ell, estimulant i creant les condicions perquè pugui decidir: considerant l’infant com a subjecte actiu del seu procés fent-lo partícip, en la mesura que sigui possible, de totes les qüestions de la seva vida.
- Construint vinculacions, ajudant-lo a descobrir els altres, reduint la dependència i la simbiosi amb la d'altres adults: generant oportunitats per donar respostes a les seves necessitats.
-  Protegint sense maltractar: l’objectiu principal que cal tenir en compte des del moment d'ingrés en un centre residencial és com arribar al més aviat possible al desinternament, sempre cercant l’alternativa més òptima i ferma per a l’infant.
- Apoderant-lo perquè trobi el seu lloc en el món: definint amb rigor el seu interès, evitant que vagi rodant de mà en mà, per no crear problemes que no té.
- Desapareixent algun dia de la seva vida: li toca viure una nova separació... per retorn amb la família biològica, acolliment en família extensa, acolliment en família aliena, preadopció, emancipació, majoria d’edat, canvi de centre... L'educador ha de poder donar el permís necessari per tal que l'infant pugui tancar satisfactòriament el temps d'estada al centre i visqui amb il·lusió la que serà, sens dubte, una nova etapa de la seva vida.


dimecres, 13 de maig de 2015

La Vall d'Aran

El nom ‘Val d'Aran’ és aranès. La teoria més difosa estableix que ‘Val d'Aran’ és un pleonasme, ja que significaria “vall de la vall” (‘val’ significa “vall” en aranès i ‘aran’, de l’antic euskera ‘haran’, també significa “vall”), tenint en compte que l’euskera es va parlar en pobles del Pirineu de Lleida fins als segles XII-XIII.


PER CAMINS DE MINERS I CONTRABANDISTES
La passejada de Porcingles a Pontaut ens permetrà imaginar com podia transcórrer la vida en aquest indret no fa gaires anys, recorrent camins utilitzats pel contraban i pels miners que treballaven a les explotacions de carbó. El magnífic mirador que ens brinda el camí vell de Porcingles a Canejan, amb la plana d'Era Lana de Les a sota i el massís de la Maladeta al fons, contrasta amb els espessos boscos de l'obaga de Toran amb la imponent fageda sota els boscos de pi negre i avets emparats pel Montlude (2.518 m). Les marques blanques i vermelles ens acompanyen i indiquen el camí a seguir. En tractar-se d'una ruta lineal, caldrà deixar un vehicle al punt final (Pontaut) per tal de poder tornar al punt d'inici i tancar el circuit.
Dificultat : Molt fàcil
Distància: 5,5 km
Durada: 1h20

Per tastar: La cuina aranesa té tres influències importants. França hi ha aportat plats que formen part de la gastronomia aranesa: els patés, civets i postres com ara les creps, anomenades també pasteres o pescajüs. La segona influència ha estat el clima: una població envoltada de neu durant gran part de l'any necessita una alimentació consistent a base de sopes, estofats… I finalment, els productes propis de la Vall: les carns de boví, les truites, els bolets com ara rovellons, ceps...

SALARDÚ
L'església de Sant Andrèu ens rep amb una arquitectura exterior pròpia del romànic tardà (segle XIII). Hi ha adossat un campanar del segle XV que conserva en la planta baixa un espai habitable amb cúpula i nervadures. La portada, concebuda en cinc arcs, presenta una decoració amb motius vegetals. Una vegada a l'interior, ens sorprendrà una elegant estructura gòtica sostinguda sobre pilars de base quadrada amb voltes. Desplaçant-nos cap a la zona presbiterial arribarem a un dels exercicis de pintura mural més extensos i més ben conservats de la Val d'Aran, unes pintures del segle XVII on es representen diverses exemplificacions bíbliques. A l'absis central es troba erigida la talla del Crist de Salardú, obra mestra del taller d’Erill la Vall.
Població: Salardú
Municipi: Naut Aran


Formigues a la cuina

Diuen que les formigues són golafres, també diuen que prefereixen els matins assolellats d’estiu a les fredes tardes d’hivern, i que es fan la casa en llocs estranys, molt estranys. De vegades, com és el cas, es fan la casa en un racó de la cuina de la casa d’algú altre. Formigues a la cuina és un senzill llibre il·lustrat en el qual l’original estructura narrativa circular, el text dinàmic, ple de divertides ironies quotidianes, els jocs de paraules i subtils metàfores, i el fet que estigui contat en primera persona per una nena petita, fan que ràpidament connectem amb la tendra relació i la mirada innocent de la protagonista amb les seves amigues exploradores. Les lletres apareixen a la quarta pàgina, després de sentir abans, visualment i tàcitament, el pas del temps: la tardor, l’hivern, la primavera, i amb l’estiu, doncs, arriba la calor, i les formigues!
Una història enginyosa i divertida de Joan Camises basada en una idea original de Joan Rioné i Genovesa Narratives Teatrals que es complementa amb les il·lustracions interpretatives i digitals de Marta Contreras. Un llibre sobre la infància, ideal per redescobrir el sentit instintiu de meravella per la natura dels més petits de la casa. Llibre seleccionat com un dels millors llibres del 2013 al XXX Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya.
A partir de 4 anys
Joan Camises i Marta Contreras
Edit. Piscina, Un Petit Oceà

dimarts, 12 de maig de 2015

Què aporten els contes?


Feia temps que dèiem de trobar-nos. L’objectiu era tornar-nos a veure i comentar com ens va la nova vida, però, com sol passar, vam acabar parlant de logopèdia! Algú va introduir el tema dels contes i algú altre va fer la gran pregunta.


Per M. Claustre Cardona. Àvia i logopeda d’Aelfa

La pregunta va donar peu a un munt de respostes. Tothom volia explicar la seva experiència. Totes van coincidir a dir que els contes facilitaven l’aprenentatge del llenguatge. Era per aquesta raó que la majoria havien aconsellat als pares que expliquessin sovint contes als seus fills. Jo m’escoltava amb molt d’interès el que argumentaven. I sí, és cert, els contes afavoreixen el coneixement de nou vocabulari, de noves estructures lingüístiques, de nous girs..., però, hi vaig voler afegir, tot plegat es dóna com a resultat final d’una situació meravellosa: compartir nen i adult un mateix escenari que permet parlar sobre allò que enfoquem tots dos, a la vegada! 

I aquesta situació d’enfocar l’atenció cap a les mateixes coses i parlar-ne és el que permet als nens, de mica en mica, poder destriar, de tota aquella tira de llenguatge que els dirigim, els noms de les coses, les paraules que serveixen per parlar d’accions, les que expliquen com són els objectes, etcètera. I això comença molt aviat, cap als 8-9 mesos, quan els nens són capaços de connectar amb les persones del seu entorn. Aleshores és el temps de buscar aquells contes tan senzills i fàcils de manipular, aquells de roba, que ells fan anar d’un costat a l’altre, que giren del dret i del revés, però que permeten fixar l’atenció en el que hi ha perquè tenen colors atractius, les figures són grans i les poden enfocar quan els adults les hi mostren. Recordo un conte de roba, molt senzill. A la tapa hi havia un arc de Sant Martí que permetia cantar: “L’arc de Sant Martí, la pluja, la pluja...”, però de darrere de l’arc sortia el sol, que hi era amagat, i aleshores la cançó canviava: “Sol, solet, vine’m a veure...” Més enllà, amagada sota una fulla, hi havia una marieta, que sortia just aixecant la fulla, i li cantàvem: “Marieta, vola, vola, tu que portes camisola...” La situació és important perquè permet compartir l’atenció sobre la mateixa cosa, el primer pas perquè el llenguatge es vagi fent significatiu. 

A mesura que el nen va donant significat al seu món i a les seves rutines, agafen importància els contes que els parlen de les seves coses. Aquells en què surt el xumet, el biberó, la manta... permeten relacionar el que hi ha dibuixat amb la seva vida diària. “Mira, un xumet. Aquest nen té un xumet com el teu. On és el teu? No hi és? L’anem a buscar?...” Sovint el diàleg de gestos i paraules que s’ha establert és recuperat la vegada següent que es mira el conte. Pot dir “No” quan assenyala el xumet, per recordar-nos que el seu no hi era... I així, a poc a poc, podem anar ampliant el ventall de contes que els oferim. Primer, contes que els parlin d’allò que coneixen, els que fan referència a les seves rutines. També els llibres fets amb les fotos familiars que permeten reconèixer el pare, la mare, els avis... i faciliten recordar els esdeveniments viscuts i compartits: “Mira, la mona! Quina pilota tan gran! En Biel se’n va menjar un trosset, oi?...” També els contes interactius són importants, permeten compartir el joc i buscar on hi ha amagades coses tot aixecant solapes o estirant pestanyes. 

A mesura que el seu llenguatge va creixent, les històries dels contes seran també més complexos: a l’inici encara tindran a veure amb coses que els passen als nens, com ara el conte del nen que no vol anar a dormir, però més endavant n’hi haurà d’altres de més llunyanes com les dels contes populars. Però el que sempre caldrà és compartir i conversar sobre la història per relacionar els sentiments del protagonista amb els propis, per fer hipòtesis del que pot passar, per solucionar situacions problemàtiques... Així, l’ajudarem a créixer, no només en llenguatge, sinó també en coneixement i en comprensió dels altres. Una bona base per, més endavant, comprendre textos escrits.
 

dimarts, 5 de maig de 2015

El Baix Empordà

Palafrugell té tres béns culturals que tenen reconeguda la condició de béns culturals d'interès nacional: la torre de Sant Sebastià i la torre de Can Mario, en la categoria de monuments històrics, i el Port Bo de Calella, en la categoria de conjunt històric.


MUSEU DEL SURO
El Museu del Suro conserva, interpreta i dóna valor al patrimoni natural i cultural de Palafrugell amb el suro com a element vertebrador, en tant que configurador d'una indústria, unes formes de vida i una identitat comunes.
Descobrireu tot un sistema socioeconòmic lligat a l’extracció, transformació i comercialització del suro. Un model industrial que va comportar unes pautes socials i culturals que van impulsar la zona. Més de 3.500 objectes formen la col·lecció tecnològica, etnogràfica, històrica i artística. L’exposició permanent ens parla del suro i de la seva ecologia, de les seves característiques i com i quan s’obté. Especialment interessant és la projecció d'una pel·lícula dels anys vint, fidel testimoni de l’impacte d’aquesta indústria a la vila.
Museu del Suro de Palafrugell
Placeta del Museu del Suro, s/n. Palafrugell
Tel. 972 30 78 25
Del 15 de juny al 15 de setembre: De dilluns a dissabte de 10 a 14 i de 17 a 21h. Diumenge de 10 a 14h.
De l'1 al 14 de juny i del 16 al 30 de setembre: De dimarts a dissabte de 10 a 14 i de 17 a 20h. Diumenge de 10 a 14h
De l'1 d'octubre al 31 de maig: De dimarts a divendres de 10 a 13 i de 16 a 19h. Dissabte de 10 a 13 i de 16 a 20h. Diumenges i festius de 10 a 14h

Per tastar: Es niu és un plat antic de Palafrugell en què, en els seus inicis, no s'hi posava carn, ja que es tractava d'una recepta de Quaresma. Es feia amb tripes de bacallà, ou dur, peixopalo (bacallà sec) i patata. Amb el temps els pescadors hi van afegir sèpia i els surers ho van completar amb aus de caça i, fins i tot, salsitxes. La seva preparació és molt llarga, d'unes cinc hores. Per aquesta raó s'ha d'encarregar amb antelació.

SANT SEBASTIÀ DE LA GUARDA
El conjunt monumental de Sant Sebastià de la Guarda és el testimoni de l’ocupació d’un lloc privilegiat des de fa almenys 2.600 anys. S’hi pot visitar un jaciment ibèric (segles VI a I aC), una torre de guaita del segle XV (bé cultural d’interès nacional), una ermita i hostatgeria del segle XVIII i un far del segle XIX. Tot al cim d’una muntanya amb penya-segats sobre el mar i amb una de les millors panoràmiques de la Costa Brava. La torre de guaita (s. XV) tenia com a funció vigilar la zona costanera per tal de protegir-la de possibles invasions corsàries i pirates, molt freqüents als segles XV i XVI. És per això que es va construir en un lloc estratègic (dalt d’un penya-segat, a 165 m d’altitud) des d’on es pogués dominar una àmplia franja marítima.
Del 15 de juny al 15 de setembre: De dilluns a diumenge, de 10 a 13.30 h i de 17 a 20 h.
Del 16 de setembre al 12 d'octubre: De dimarts a dissabte, de 10 a 13.30 h i de 17 a 20 h. Diumenge de 10 a 14h.
Més informació al tel. 972 30 78 25

Llibres per als més petits

Anar a comprar
LA PETITA
C/ Marià Aguiló, 115. Barcelona
Tel. 931 882 456
La Petita és una llibreria especialitzada en literatura infantil per a nens de 0 a 12 anys, encara que també hi trobareu llibres per als seus germans grans, els aficionats als àlbums il·lustrats i els pares que vulgueu saber una mica més sobre com relacionar-vos amb els fills. A La Petita trien cadascuna de les obres i volen que aquest temps de lectura s'ompli d'històries que quedin gravades en la memòria com alguns dels moments més feliços de la infància.

L'endrapasomnis

Tenir por dels malsons ja és terrible per a tots els nens, doncs imagina’t per a una princeseta que es diu Dormissona i que viu al País de la Bona Son, on els seus habitants creuen que dormir bé és la cosa més important de totes les coses que es fan i es desfan. El rei del País de la Bona Son decideix viatjar pel món a la recerca d'un remei contra els malsons de la seva filla. Aquest senzill però magnífic conte de Michael Ende és una bona eina per treballar amb els nens que estan sofrint a causa de malsons. Encara que aquests somnis angoixants poden donar-se a qualsevol edat, sol ser entre els 4 i els 10 anys que són més freqüents, ja que els petits no distingeixen fàcilment entre el que és real i imaginari i tot el que passa en la seva ment, per a ells, és tan cert com el que poden tocar. Són una gran notícia les reedicions de títols fantàstics com aquest L’endrapasomnis, publicat originàriament l’any 1986 i que ara l’editorial Joventut ens acosta de nou. Michael Ende és un autor de referència amb títols arxiconeguts com ara La història interminable i Momo. Al llarg de la seva trajectòria, l’alemany va rebre múltiples reconeixements a la seva obra i va veure traslladades a la gran pantalla algunes de les seves obres més emblemàtiques. Traduït a 40 llengües, és un autor imprescindible.
A partir de 7 anys
Michael Ende i Annegert Fuchshuber
Edit. Joventut

Assetjament a la primària

Il·lustració de Raquel Aparicio

Hem pres consciència de què és l’assetjament, però encara tenim el punt de mira en la desembocadura del problema.


Per Anna Torralbo Albareda. Mestra d’anglès a l’Escola del Mar

L’assetjament està molt lligat a l’ESO, moment en què les agressions es fan evidents. No obstant això, el dia a dia ens demostra que és a la primària quan es comencen a gestar les futures víctimes i els futurs agressors. Considero que és hora que anem un pas més endavant i posem la mirada en aquesta etapa escolar. Primer de tot, però, hauríem de definir i tenir ben clar què significa assetjament, per tal de no posar l’alarma en el que podria ser un episodi puntual o circumstancial. En aquesta línia, ens podem ajudar del que la instrucció de Fiscalia en destaca com a característiques principals: continuïtat en el temps, desequilibri de poder i desig conscient de ferir, amenaçar o espantar d’un alumne davant d’un altre. 

Tot i les categoritzacions, cal dir que no és fàcil detectar l’assetjament, per molts motius, i un n’és que sol dur-se a terme en moments en què l’adult no hi és. A la primària, a més a més, és complicat saber si l’agressió ha estat conscient i premeditada, ja que en aquestes edats hi ha poca consciència emocional. Aquí podríem encetar un nou tema de debat, l’educació emocional, però l’espai no ens ho permet, així que ho deixarem per a un altre moment. 

Un cop tenim al cap els trets distintius de l’assetjament, cal veure com detectar-lo i què podem fer-hi. L’assetjament comença amb episodis de microviolència, que poden ser verbals, físics i/o d’exclusió social. El problema sol ser que la manera com els alumnes assetgen els companys a aquestes edats ens pot semblar “innocent”, de vegades inclús “graciosa”. Però no hem d’oblidar, i els nens i nenes ens ho reclamen, que a ells els fereixen paraules que als ulls dels adults poden ser ridícules: “tonto”, “cara de patata”... Sovint solem contestar amb un “No li facis cas”, però amb aquest tipus de resposta el que indirectament estem transmetent és “No facis cas del que tu sents”. És cert que no podem entrar en el drama que alguns nens poden arribar a fer de petites situacions, però el que sí que podem fer és parlar amb ells del que senten i del que poden fer-hi. No cal que les converses es donin sempre d’una manera directa i explícita (alguns nens poden mostrar-se reticents), també podem fer ús de contes, pel·lícules o vídeos curts per iniciar una conversa o reflexionar sobre el tema. Molts infants i joves se senten molt més propers i reaccionen d’una manera molt més empàtica a través d’exemples exteriors a ells i a la seva vida familiar. Per sort, avui en dia hi ha un munt de bons llibres que tracten de tot tipus de problemàtiques: falta d’autoestima, problemes amb companys, separació de pares, mort de familiars, pors i fòbies, trastorns de conducta... Per als alumnes que ja des de ben petits mostren conductes violentes o hostils amb els altres: agressions físiques o verbals, dificultat a l’hora de socialitzar-se, personalitat dèbil i influenciable..., la metodologia seria força semblant (excepte en aquells casos més greus i/o patològics). Un nen que reacciona amb hostilitat amb els companys ens està alertant que hi ha quelcom en ell que el fa patir i que no sap gestionar tot sol. En aquest cas, i sobretot en edats primerenques, cal ajudar-los a descobrir què és el que els fa mal, por, vergonya, ràbia... Com més aviat capacitem els nostres joves a distingir i a gestionar el que senten, més aviat seran capaços d’empatitzar amb els altres i trobar solucions pel seu compte a allò que els destorba. Les agressions són sempre la incapacitat de fer front a un conflicte a través d’altres vies. 

El fet és que l’assetjament és una realitat que va gestant-se des de la infantesa i que cal observar, prevenir i tractar. Ajudar els nostres fills o alumnes a construir una personalitat sana, forta i autònoma és imprescindible perquè puguin créixer en tots els altres camps. Tractar les dificultats des de l’inici és molt més fàcil que esperar que es converteixin en un problema de pes.