dilluns, 25 de maig de 2015

El protagonista: el titella

Fotografia de Marta Sánchez Marco  

Pea Green Boat és una companyia de teatre de titelles. Produeixen espectacles exquisits per a públic infantil i familiar. Les seves fonts d'inspiració són la literatura infantil, els materials orgànics, els objectes trobats… Paral·lelament desenvolupen projectes editorials basats en les seves obres de teatre.


Per Amparo Solís. Realitzadora de Benecé

El titellaire ha de ser invisible?
Hi ha diferents tècniques de manipulació. Nosaltres manipulem a vista. La idea generalment és que el titellaire desaparegui i es torni invisible; el focus ha d'estar sobre el titella, hi ha tècniques per dirigir l’atenció de l’espectador en cada moment. Tan sols interessa que el titellaire agafi protagonisme quan aquest es converteix en actor.
El titella rep l’energia del manipulador i pren vida.
En gran part sí, però a vegades ens entossudim a forçar el titella perquè faci el que nosaltres volem, i això no funciona. Creiem que és millor respectar el moviment espontani del titella. La idea és acompanyar-lo, que sigui tal com és. Si tu vols que faci una tombarella, el titella la farà com la fa ell, no com tu vols que la faci. Si això no ho respectes, no pren vida.

L'Emília Lang i l'Eduard Blanch són els integrants d'aquesta companyia teatral les produccions de la qual estan repletes de sensibilitat, estètica i força en les històries. La filosofia del seu treball és meditada i compromesa. Però, humilment, asseguren ser uns eterns aprenents, cosa que els aporta passió i ganes de delectar-nos. 

Com treballeu?
[Emília] A mi, m’agrada molt el repte de crear la història perquè és un repte creatiu, tot i que, en alguna de les nostres produccions, com L’arbre de les sabates, hi ha elements que es troben en contes tradicionals –com ara els tres desitjos, el viatge, la mateixa estructura del conte…, és a la nostra cultura–. M’encanta escriure, fabular i crear coses noves.
[Eduard] Jo, en canvi, sóc al revés: necessito els objectes i el que els objectes em suggereixen per poder inventar. Funciono bastant per imatges, són com flaixos; veig una forma i em suggereix quelcom…, i una cosa em porta a l’altra. A mi em costa més tenir la història i prefereixo l’objecte físic. Així ens complementem i ens ajudem l'un a l’altre. 
Història versus estètica?
[Eduard] Quan fem una cosa ens ha de donar plaer: que les imatges que produïm ens agradin, que siguin suggerents, poètiques; que evoquin altres coses; que el contingut no sigui moralista i que estigui prou obert; que la història sigui sintètica (és molt complicat ser sintètic, valgui la paradoxa). És tracta de trobar l’equilibri. Has d’anar ajustant constantment i tenir molt en compte què és el que t’agrada i intentar acostar-te a allò.
[Emília] Has de tenir aquest equilibri, perquè amb públic infantil està bé suggerir amb imatges però necessiten una història sòlida. Hi ha espectacles i contes infantils meravellosos, però si la història no té prou atractiu per als nens, ells en gaudeixen menys. Els entra molt més si la història és potent en l’aspecte simbòlic o dramatúrgic.
Ser creadors de mons imaginaris és, en definitiva, una gran responsabilitat.
[Emília] A mi m’agrada voler que un espectacle sigui una petita llavor que remogui d’alguna manera l’espectador, nen o adult.
[Eduard] El que ajuda en els espectacles és que tens un feedback directe. A vegades un nen, des de l'espontaneïtat, et sacseja amb algun comentari que, de cop i volta, et dóna la llum i dóna nou sentit a l’escena. Quan escrius un conte tu no tens el feedback, però quan tens el públic allà i veus la reacció i com ho entenen... Perquè els nens ho expressen espontàniament! Amb el públic adult això no passa, a menys que vinguin a parlar després. I creiem que un bon espectacle ha de ser per a tothom, amb diferents nivells de lectura, i, a partir d’aquí, cadascú es queda amb el que es queda. Hi ha qui es queda amb el missatge, amb un joc que puguis crear en un moment, hi ha gent que pren empatia amb un personatge, la música, l’estètica… Ha de tenir prou capes perquè tothom estigui còmode i pugui gaudir. El públic infantil? És un luxe, un luxe. Poques feines tenen resposta en el moment en què l’estàs fent, per a bé i per a mal, eh?

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada